Espartac Peran: “Qui està trist, la societat l’expulsa”

“La mort ens ha ocupat molts moments i pensaments. No esquivar-la ens ha fet aferrar amb força a la vida.” A Tres desitjos abans de morir (la Campana), el periodista Espartac Peran explica una història pròpia, la de la mort del seu germà Eliseu, però no perquè ens quedem en el seu relat íntim i personal, sinó perquè ens mirem a nosaltres mateixos, individualment i col·lectivament. Per què donem l’esquena a la mort sistemàticament? Quines conseqüències té viure amb aquesta bena als ulls? Com afrontem els dols? Per què ens falten tantes eines? El relat remou profundament i és inevitable fer-se preguntes. Parlem amb ell sobre la seva història i també com la nostra societat s’ha anat allunyant d’allò que en el passat era més present: “Recorda que has de morir.”

—L’Eliseu, el vostre germà, va morir a nou anys d’una caiguda, mentre jugava. Uns catorze anys després vau néixer. Com va ser créixer en una llar marcada per un dol com aquest?
—Evidentment, el món d’uns pares que han perdut un fill és de molta tristesa i pena permanent. S’ha de bregar amb moltíssimes coses, entre les quals, el fet de viure. Ells van mirar de continuar la vida fent dos fills més. I crear aquesta nova vida sense tapar el record del fill que havien perdut. Així ens ho van fer entendre i no tinc cap retret, no tenia constantment el pes de la mort, ni de bon tros… Si parles amb normalitat de la mort, la normalitzes com una part més de la vida. Una part duríssima, però que també et fa aferrar molt més a la vida. No creem fantasmes ni monstres als nens si els expliquem la mort, al contrari, traiem els fantasmes que a vegades creem.

—Per exemple?
—Dir “l’avi és al cel” és molt bonic, però també hi ha d’haver una altra explicació, perquè si tanta gent va al cel, una criatura pot arribar a pensar que un dia cauran, com s’hi aguanten? Si no estructures bé la imaginació i no li poses bones crosses, et pot caure al damunt. Poden imaginar-se coses que no són i tenir encara més por. Jo vaig créixer sense traumes al voltant de la mort.

—Us portaven cada dissabte al cementiri, però no ho vivíeu amb tristesa.
—Sí. Hem après a allunyar-nos de la mort. Abans es moria a casa, ara no. És una cosa que ens imaginem tan dura i impossible d’assumir… És trista, però no ha de ser horrorosa. A vegades ens imaginem imatges esperpèntiques quan algú mor, però el comiat pot ser tranquil, dolorós però acompanyant la persona. Pot ser un moment bonic i ens hem de permetre dir-ho. Però ho hem desplaçat tot als hospitals, la funerària s’encarrega absolutament de tot… En el cas dels cementiris, les pel·lícules hi han construït fantasmes, però convido tothom a anar-hi: són cultura, bellesa, reflexió… A mi m’hi portaven i jugava amb la sorra, em feia gran, veia el pare demostrar el seu amor a qui havia perdut, però sense exageracions… Quan les coses formen part de la normalitat no són tenebroses.

—Què aconsellaríeu als pares que vulguin parlar de la mort als fills?
—Jo vaig perdre els pares quan crec que no tocava, encara els quedaven anys, i de cop i volta vaig explicar a la Clàudia, la meva filla de set anys: “Vinc aquí i m’agrada recordar-los, encara que sé que no són aquí.” “On són?” “Al meu cor”, referint-me al meu record. “Me’ls imagino i somric, perquè els estimava molt.” I ella em mirava amb cara de “ostres!”, no li creava cap fantasma. “Quan vinc aquí m’agradaria abraçar-los, però no pot ser. Els pots dir coses, perquè són els teus avis.” “Puc fer un dibuix?” “Sí.” I va seure al banc, va fer un dibuix i el va deixar al nínxol, un gest per a recordar l’àvia que no va conèixer. Quan se’ls moren els avis, regalar-los un objecte d’ells és una manera d’acostar-los al record, que és el més important. I no donem per fet que nosaltres som els savis i ells els ximples. Depèn de l’edat, però en general, preguntem-los si volen anar a l’enterrament o veure el difunt. Si no els deixem triar, al cap dels anys ens ho poden retreure.

—Tornant a la història dels vostres pares, creieu que si la mort és un tabú, la mort d’un fill és un tabú doble? 
—Sí… Hi ha gent que diu que no hi ha res pitjor. No sé si no hi ha res pitjor, però hem de començar per coses molt més senzilles. Normalitzar-ho per poder-ne parlar. Si els teus amics han perdut un fill o coneixes algú que s’està morint, sigues agosarat i transmet-los que, si volen, podeu parlar de la mort. No posis tu les barreres, no pressuposis que d’això no es pot parlar i és millor que els parlis de la festa major. Agrairien que tu, com a amic, gosessis parlar-ne. Si no, s’estableix un joc pervers en què tu no els preguntes pel fill mort i ells no te’n parlen per no incomodar-te, perquè veuen d’una hora lluny que tampoc no en vols parlar. La persona ens pot dir que no en vol parlar, però en general tenim moltes ganes de parlar-ne, que algú ens pregunti i escolti. Hem d’escoltar i acompanyar en silenci, no deixar anar frases com “tingues esperança”. Una persona a qui se li acaba de morir un fill ara mateix no en té.

—I quan és algú que es mor?
—Tampoc no necessita que li vagis dient “tingues esperança”. Si acaba de sortir del metge i potser li ha dit que li queden tres mesos… Com que hem fet de la mort un tabú, ens hem quedat sense eines, desemparats. Tu pots dir que no vols ni sentir-ne a parlar, però si el teu amic s’està morint, voldrà que l’acompanyis. Llavors has de bregar amb la mort i no en tens ni idea. Posem-nos-hi, perquè és una part més de la vida.

—De fet, al llibre expliqueu que els vostres pares es van quedar sols després de la mort de l’Eliseu.
—Ells i tothom. Tothom intenta fer com si no hagués passat res, mentre els altres remen com poden. No convidis la persona al teatre ni vulguis portar-la a ballar. Ara potser no en té ganes, perquè la sacsejada és molt potent i tot té els seus ritmes. Al cap de dos anys, tres, quatre, cinc, ja tornareu a ballar, però ara necessita calma.

—En aquests casos no coneixem gaire bé quines eines poden ajudar.
—Qui ha de parlar són els especialistes. Aquest és un dels dols seriosos; en uns altres, passes per unes fases i dura el que dura, però hi ha pèrdues que fan que hagis d’anar per la vida amb força, estimant-la i veient els paisatges com a meravellosos, però amb un pes que et fa estar trist permanentment i eternament, perquè el cop ha estat molt fort. Hi ha professionals que t’ajuden, però a la pèrdua d’un fill costa posar-hi paraules. Jo vaig ser més conscient del que havien hagut de superar els meus pares quan van morir, d’aquesta càrrega de l’absència eterna. I fins que no vaig ser pare no vaig ser-ne del tot conscient. Només un fill dins una panxa és un amor no comparable a res. El meu pare va quedar enfonsat per sempre, però penso molt en la mare. Ningú no t’estima i entén més que la mare… Em surt abraçar-los molt, perquè aquesta pèrdua mereix moltes abraçades.

—Al llibre també expliqueu les diverses fases que vau anar passant pel dol dels vostres pares. Què hauríem de saber, del dol, i no parlem prou?
—Comences una pujada i baixada de muntanyes que mai no havies trepitjat. Navegues per camins en què no et reconeixes. Són fases per les quals passa tothom, estan estudiades, però cada persona té el seu dol i no sempre dura el mateix. Jo, per sort, no he tingut cap dol que requereixi suport mèdic, però hi ha molta gent que sí, perquè hi ha molts tipus de morts i no es pot generalitzar mai.

—Per a molta gent, la fe o el fet de pensar que hi ha vida després de la mort és un bàlsam quan es mor algú. Què en penseu?
—Bé, els qui els acompanya la fe també tenen molts dubtes quan arriba l’hora. En el moment que hi ha una pèrdua, segurament, d’alguna manera la presència de la persona t’acompanya, no en forma de fantasma, ni de bon tros, però t’acompanya. No hi ha déus ni històries… Després d’haver fet el llibre i haver-hi pensat molt, mai com ara no havia tingut la consciència que, quan morim, tot s’apaga. La religió dóna una segona oportunitat, un cel en què pots tornar-te a trobar aquestes persones, però crec sincerament que no és així… En tot cas, sigui el que sigui el que hi ha després, com que no ho sabem, sortim al carrer a xuclar la vida!

—Dieu que cada vegada es perd més la tradició d’anar de dol als enterraments. Per què ho heu volgut destacar?
—Que tothom faci el que vulgui, però poso damunt la taula que abans hi havia molts actes al voltant de la mort: la vetlla, el fet d’anar de negre, anar conjuntament tots al cementiri… Ara tot això ho hem tapat. I estem millor que els nostres besavis o avis en referència a la mort? Plantegem-nos-ho. Hem tapat aquests rituals en nom de la modernitat i no hem inventat elements nous. Anar de negre tenia unes connotacions a vegades negatives, però altres molt positives, cridaves en silenci que estaves trist. Ara no t’ho pots permetre. Qui està trist, la societat l’expulsa.

—Més que abans? Es diu que vivim en una dictadura de la felicitat. A Instagram, per exemple, ho veiem.
—Sí, però que estiguis menys content de com apareixes a Instagram també s’accepta. Però si estàs trist, la gent t’acompanya deu minuts, sent molta pena per tu, i després s’allunya automàticament i et quedes sol. Aprens a administrar la pena.

—Com ho fan en altres llocs del món?
—La pena la tenen igual que nosaltres o més, perquè hi ha moltes desgràcies, però han mantingut els rituals. Aquí els hem tapat. I un ritual pot ser una cosa petita, seure davant del mar, però és important.

—Aquests dies tothom ha posat la mirada a Anglaterra i al dol per la reina Elisabet II. Us ha dut cap reflexió?
—Sí… M’agraden molt més els dols republicans. Aquest dol és vinculat a una cosa antiga i de vegades casposa com la monarquia, i sembla que tot el dol del país vagi vinculat a aquesta caspa. Pensava “la gent, veient això, pensa que anar de dol és això”. Però si buido la monarquia, sí que em quedo amb els dies de vetlla d’aquesta senyora, que passarà d’un lloc a un altre i fins que no l’hagi vist tothom no l’enterraran. El recorregut, el silenci… Tot el que hem perdut s’ha vist aquests dies.

—I què en penseu, de les persones que trien fer rituals diferents? Fer funerals amb un to diferent, veure àlbums de fotografies al tanatori per recordar la persona…
—Precisament això està canviant. Cada vegada més es fan coses així. Es pot fer en un tanatori, l’església a vegades també permet fer algunes coses extres… Com que molta gent s’incinera, es poden fer coses a la platja, al bosc, posar altaveus, imatges de la persona… Anem cap aquí perquè ja hem passat per aquesta societat del benestar i el somriure imposat d’Instagram. Estem fumuts i vénen crisis, i les crisis serveixen per a tornar a tocar de peus a terra.

—El títol del llibre és Tres desitjos abans de morir. Per què és tan important pensar-los?
—Perquè és molt interessant l’evolució d’aquests tres desitjos, com canvien a mesura que et fas gran. Com més gran ets, més simples són.

—Una altra mostra que donem l’esquena a la mort és que la majoria de la població no té el testament vital fet. Ni tan sols se n’ha parlat més, arran de l’aprovació de la llei de l’eutanàsia.
—Sí, només l’ha fet vora un 2% dels catalans. És una brutalitat, però com que pensem que som eterns, no ens preocupem per la mort.

—M’agradaria acabar demanant-vos per l’humor negre, perquè sempre heu explicat que volíeu ser clown. Com veieu la qüestió de la mort i l’humor, que a vegades ofèn?
—Tot és necessari i ajuda a normalitzar. Els catalans tenim aquesta mena d’humor més negre i ens agrada fer conya de tot. És una manera de sortir de la pena per tornar-hi a entrar o per plorar més, però està bé ser aguts. La persona que s’ha mort potser era humorista i potser li agradava l’humor negre… Jo vaig anar a l’enterrament d’una persona molt bromista, dels que se’n foten, del mort, i va ser molt solemne i seriós. Vaig tenir moltes ganes de pujar a trencar allò! L’enterrament ha de ser semblant a la manera com hem viscut.