Ernest Maragall: ‘Els constitucionalistes suïciden la constitució’

Ahir, el plenari de l’Ajuntament de Barcelona va retirar la Medalla d’Or de la ciutat a Juan Carlos I i va reprovar el govern espanyol per la seva col·laboració en la fugida. La resolució era iniciativa dels partits independentistes i va topar amb l’abstenció dels comuns, que hauria impedit l’èxit de la votació si no haguessin estat absents al ple els dos regidors de Barcelona pel Canvi, Manuel Valls i Eva Parera. En parlem amb el president d’Esquerra Republicana, Ernest Maragall (1943), que al ple va criticar la posició de la batllessa Ada Colau. Hi tractem de la crisi de la monarquia espanyola, el paper de PSOE i Podem, el republicanisme espanyol i el paper que hi ha de fer l’independentisme.

—Els comuns s’han abstingut en la votació, però Colau ha fet un piulet vantant-se que s’havia aprovat de retirar la Medalla d’Or a Juan Carlos.
—Forma part de la seva capacitat de jugar a tres jocs alhora, desenvolupada àrduament durant molts anys. No és cap novetat: fa una cosa i presumeix de la contrària. Aquest matí he dit que em sorprenia l’actitud dels partidaris de la monarquia, com el PP, el PSC o Ciudadanos, perquè no s’adonen que diuen que la seva constitució i el seu sistema estan empeltats d’aquesta monarquia corrupta i no fan més que enfonsar-los. Però no em sorprèn l’actitud dels comuns i la seva expressió d’ambigüitat sistemàtica. Proclamen republicanisme i són incapaços de prendre decisions on toca, que ara és al govern d’Espanya. Dit això, els encoratgem que sigui veritat. Tant de bo això de què avui es vanten acabi tenint una base real d’acció política, no solament a Barcelona sinó també arreu on tenen responsabilitats, i molt especialment al govern central. Estarem encantats, els saludarem i els abraçarem efusivament, si ho fan.

—Però hi compteu, que ho facin? Fins ara els comuns no han tingut aquesta actitud, justament. A Barcelona van refusar de retirar la cessió del Palauet Albéniz a la casa reial espanyola, per exemple.
—Bé, però han fet uns altres gestos, retirades d’imatges, d’honors, de noms de carrers… I és cert que els comuns i el conjunt de Podem han criticat fortament i oberta el capteniment del rei emèrit. Per declaracions, no queden. Falta convertir-ho en vots. S’ha de notar a l’Ajuntament de Barcelona però també al consell de ministres, al congrés de diputats. No es tracta només que abandonin el govern o es barallin amb els socialistes, sinó que entenguin que en aquest estat hi ha una majoria ciutadana que admet la defensa oberta de posicions republicanes, progressistes i contràries a la corrupció monàrquica. Hem d’arrossegar cap aquí. Però els qui són en millors condicions d’arrossegar són ells, que són més arran de l’estat. Són ells que s’han d’arriscar. Si van en aquesta direcció, no tan sols els felicitarem, sinó que ens hi afegirem intensament.

—Però quins passos cal fer, més enllà del simbolisme, quins preveuen?
—Els que ja estan fent Esquerra i els altres partits de Catalunya, de Galícia, i del País Basc. Haurem de fer els procediments que convinguin davant de la justícia, incloent-hi el que ja passa a Suïssa. Hi ha una altra via a explorar que és la justícia europea. A la resolució d’avui demanem a la Comissió Europea que comprovi si l’actuació del govern espanyol va d’acord amb els tractats europeus. Jo no tan sols estic convençut que no, sinó que hi ha prou elements per a prendre mesures de sanció. Hi ha qui s’entesta a mirar de reduir la qüestió al capteniment del rei emèrit, com si hagués estat ell tot solet, però és una responsabilitat compartida amb molta més gent i que afecta l’estat més profund. És l’estat que va afegir protecció, complicitat i recursos públics per a protegir la sortida del país. No entenc com els defensors de la constitució no veuen que, quan ho fan, perjudiquen i contradiuen allò que la pura lletra de la constitució estableix en termes de valors i de drets bàsics.

—El paper de PSOE i Podem és un indici que no hi ha voluntat política de revocar el règim del 78?
—Tot això que ha passat és un indici claríssim que és caducat, el règim del 78. Ha entrat en una fase de degradació indiscutible. Aquesta actitud obsessiva de voler-lo defensar com una associació indestructible entre aquesta monarquia, la constitució i la transició, com si fos intocable i permanent, no s’aguanta. Revocar-lo és l’obligació de forces progressistes com Podem. És més dubtós que puguem continuar anomenant força progressista el PSOE, perquè està tan instal·lat en la posició de partit de l’establishment que ha canviat de lloc.

—Paga la pena que l’independentisme gasti energia en la causa republicana espanyola?
—Paga la pena que dediquem tots els nostres esforços que la via de construcció de l’estat de la república catalana, que és la nostra, es pugui fer en les millors condicions per a desplegar-se. I paga la pena que dediquem esforços a trobar la interlocució més positiva possible a l’estat on encara estem lligats. És obvi que no estem encantats de tenir un diàleg amb el PSOE perquè considerem que són amics, o gent de fiar, o que ens faran cas. No és res de tot això. És perquè són els interlocutors formals. Tots els processos d’independència han passat per alguna mena de negociació amb gent de qui dir-ne adversaris seria fer curt, com en el cas irlandès. I podem afegir-hi la consideració de riscos i oportunitats entre allò que ens ofereix el PSOE i allò que ens oferirien uns altres que ja coneixem.

—…
—Hem de dur fins al límit la nostra capacitat de forçar el diàleg en aquestes condicions. No un diàleg de confiança, sinó un diàleg de força democràtica. Per això espero que les pròximes eleccions siguin una demostració que, per més diversitat que demostri l’independentisme, tingui també capacitat d’articular posicions comunes i estratègies compartides per afrontar el diàleg i la relació amb l’estat. El diàleg només és una part de la relació amb l’estat, n’hi ha més: la mobilització, la repercussió internacional, l’acció judicial… El diàleg tan sols és un eix, central, que hem d’afrontar amb la màxima convicció que es derivaria de la confiança d’una immensa majoria de la població catalana.

—Us cito una cosa que heu dit al ple: ‘Nosaltres, d’alguna manera, irònicament, es podria dir que som els més lleials defensors de l’esperit d’aquella constitució que vam votar alguns l’any 78 amb totes les esperances.’ Què volíeu dir? Quina esperança?
—L’esperança era que allò fos el primer pas cap a un estat plurinacional en què el concepte d’autogovern es correspongués amb capacitat de decisió i de governació efectiva, de reconeixement cultural, etc. Aquella esperança s’ha anat truncant per decisions conscients dels successius governs de l’estat i del mateix estat en conjunt, i que podríem identificar en un seguit de fets, començant pel 23-F, continuant per la LOAPA, pels efectes de la política de presència internacional espanyola dels presidents González i Aznar, el procés de centralització a Madrid i les decisions dels últims anys del TC. Hi ha hagut un recorregut en sentit negatiu que, en alguna mesura, ha contribuït a forjar l’evidència, compartida per una gran majoria de la societat catalana, que cal un canvi qualitatiu com ho és un estat, la independència.

—El rei i la monarquia espanyola han canviat o ja eren així el 78 i simplement ha passat que el temps ho ha revelat?
—Hi ha una mica de totes dues coses. Sense un component inicial genuí és difícil que es desenvolupin determinades coses. Però deixi’m afegir una cosa que respon a aquesta pregunta i l’anterior. Som els més lleials defensors d’aquella esperança en la mesura que els qui la defensen ara ho fan a parti de l’obsessió de considerar-la intocable i immutable, i per tant han d’empassar-se que aquesta monarquia és una part definitòria d’aquest sistema constitucional, i així s’inculpen, proclamen la seva complicitat amb la corrupció, admeten la corrupció com un estat natural de les coses en aquest estat.

—…
—Quan em diuen: oh, és que no podem dir res perquè el rei encara no és perseguit ni acusat. Però quin és aquest escàndol d’un país pretesament democràtic en què, després de tot això que sabem, encara no mou ni un dit per a la persecució judicial de la comissió de delictes? És aquesta la contradicció en què es troben els constitucionalistes actuals: ells mateixos suïciden la constitució. Això a nosaltres ens va bé en un sentit, però jo voldria que això donés lloc a un procés de més contingut democràtic a l’estat que permetés que la consecució de la nostra independència fos conseqüència, primer, d’un diàleg genuí i respectuós i, després, d’una decisió democràtica que encara hem de construir i guanyar. Nosaltres ja sabem que volem convocar un referèndum d’autodeterminació i que el podem guanyar. Aquesta és la situació a què hem d’arribar, i per això ens interessa una determinada evolució interna de l’estat espanyol per liquidar el règim del 78.