Enric Sirvent: ‘Aquell dia, la policia sabia què faria i jo m’havia d’haver mort’

1 d’octubre de 2017. Enric Sirvent és amb la seva dona a la porta del centre cívic la Mariola de Lleida, col·legi electoral del referèndum. Una setantena d’agents hi arriben amb l’objectiu d’emportar-se’n les urnes, que finalment aconseguiran. Abans, però, provoquen una de les situacions de més tensió d’aquella jornada electoral de violència. Sirvent, primer, és agredit per dos agents i un tercer li clava una puntada de peu als testicles, cosa que li causa una aturada cardiorespiratòria. Cau a terra a plom, però la policia continua actuant. Posteriorment, l’arrosseguen, però no pas per socórrer-lo, sinó per apartar-lo del seu pas. L’agressió a Sirvent no acaba aquí. Hi va haver un altre agent que va obstaculitzar que el reanimessin. Tots ells han estat identificats.

Ahir, Sirvent va presentar una denúncia contra els caps de la policia espanyola per delictes de lesa humanitat. Parlem amb ell acompanyat de la seva advocada, Anna Llauradó, aprofitant que per un dia abandona el tros al qual dedica la seva jubilació. La seva bonhomia no li permet de guardar odi als qui el van agredir i van estar a punt de causar-li la mort, i tampoc no dubta que s’acabarà fent justícia.

La càrrega a Mariola. Un home té un infart. https://t.co/0dw1lQHXSw

— Sílvia Cóppulo (@SilviaCoppulo) October 1, 2017

—En un primer moment, i encara ara, es va dir que havíeu patit un infart, tot i que va ser una aturada cardiorespiratòria. El matís és important.
—Sí. Jo vaig patir una aturada cardiorespiratòria. Tothom va tenir interès que s’escampés que era un infart. No vaig patir cap infart. Vaig rebre una forta puntada de peu que em va provocar un dolor fort als testicles, llavors al cor i vaig caure rodó. A partir d’aquí, ja no recordo res més. Després ho he vist en imatges, això sí.

—Vau declarar davant el jutjat d’instrucció número 4 de Lleida, on vau poder identificar i denunciar tres agents de policia. Com està el cas?
—Això ho sap millor la meva advocada.
—Anna Llauradó [A. L].: Es va demanar la identificació de tots els agents que van participar en el centre electoral i ja estan identificats. Hem demanat la imputació de cinc d’ells, concretament els tres que el senyor Sirvent va identificar com a persones que l’havien agredit. Van ser dos agents, que el van agredir, i un tercer qui li va donar la puntada de peu. Aquest tercer agent tenia la visera pujada i per això el senyor Sirvent recorda el seu rostre.
—El recordo perfectament.

—Qui més heu demanat que encausin?
—A. L.: Hem demanat la imputació d’un altre agent a qui a les imatges es veu que obstaculitza la reanimació. Quan ell cau, els policies continuen actuant. Fins i tot, es veu com algun policia l’esquiva. Posteriorment, dos agents l’estiren per terra i el deixen a l’altre costat, però no l’assisteixen. El deixen estirat mentre ell està inconscient. Quan la gent s’adona que ha tingut una aturada, intenta acostar-se. Però un agent els ho obstaculitza. Després, quan suposadament aquest agent s’adona de la gravetat, deixa atansar-s’hi la gent perquè li facin la maniobra de reanimació. Però quan la gent reclama un cordó per a fer espai, aquest agent empenta dues persones damunt les qui feien la reanimació. S’ha demanat d’imputar aquest agent i, òbviament, també el cap de l’operatiu. I ara estem pendents si s’accepta la imputació d’aquests agents.

—El comissari Quintela, que va declarar al Suprem, va dir que els policies us van assistir…
—No em van ajudar pas, no. Ells van continuar carregant i van fer que caiguessin persones sobre meu mentre ja havia patit l’aturada cardiorespiratòria. Sort que hi havia dos metges que eren germans, i també una infermera i un mestre. Ell va rebentar la porta de seguretat del CAP del costat, que era tancat perquè era diumenge, i va poder agafar el desfibril·lador de dins, la infermera li havia dit on era. Si no, jo no seria aquí. Em van clavar dues descàrregues amb el desfibril·lador i em va atendre l’ambulància. Segons m’han explicat, durant una estona la policia no va deixar sortir l’ambulància.

—Com dieu?
—Fins que no van tenir les urnes i no se les van endur, no van deixar sortir l’ambulància. Les urnes devien ser de kriptonita! Llavors l’ambulància em va portar a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, i d’allà em van enviar amb helicòpter cap a Vall d’Hebron. Allà hi vaig ser disset dies, dels quals onze a l’UCI. Al principi no sabien a què es devia l’aturada, es pensaven que venia del cor, fins que no es van fixar en els testicles. ‘Què ha passat aquí?’, em van dir. Doncs aquest és el tema. Llavors van entendre que el cop als testicles m’havia provocat l’aturada cardiorespiratòria.

—Protegíeu el col·legi electoral?
—No, jo no protegia res. Jo era allà, com podia ser al camp de futbol. Tinc el dret universal de ser on vulgui i quan vulgui. Simplement. A la meva edat què he de protegir jo, si primer m’he de protegir jo? Quan va passar això, dos mesos abans m’havia fet una analítica i estava perfecte. No he fumat mai i no bec, tret d’alguna cervesa de tant en tant. Però sóc actiu, faig coses, pujo als arbres a podar…

—Sou un home del tros.
—Sóc del tros, exacte. Després de cinquanta anys treballant en una entitat financera, doncs ja em tocava. I així estic distret. No sóc de cap partit polític, de cap associació ni res. Només sóc del Barça. De fet, quan em vaig despertar a l’hospital, la primera cosa que vaig preguntar va ser el resultat del Barça, que jugava la tarda del referèndum. 3-0, em van dir.

—Quan us vau despertar, us van explicar què havia passat i vau veure les imatges, què vau pensar?
—Em vaig quedar atònit. Em pregunten si he sentit odi. Doncs no. Jo era allà, amb el veïnat del meu barri i no he fet mai res a ningú. No sento odi. Vull que s’aclareixin i s’esbrini si hi ha hagut alguna injustícia. Jo vaig morir. Era mort, però em van salvar. Tot per ser allà davant la porta. Jo davant uns policies ensinistrats, tapats, amb cuirasses, porres i cascs. Algú pot entendre que jo m’hi volgués barallar? Aquesta gent ja sabia què faria. Jo m’havia d’haver mort, que tinc setanta anys.

—Encara patiu les conseqüències de l’infart?
—Porto un desfibril·lador. I no puc fer servir segons quins aparells, com el soldador o el trepant. Estic bé, però m’he de cuidar i he de prendre força pastilles. A vegades em canso més. A part, tinc un quist al testicle i me n’han de fer un seguiment.

—Si avui tinguéssiu davant l’agent que us va clavar la puntada de peu, què li diríeu?
—Que segueixi així. Si fa el que li manen… Tota la policia fa el que li manen. Cal anar més amunt.

—Per això avui us heu querellat per un crim de lesa humanitat contra la cúpula ministerial espanyola i de la policia. Confieu que la via judicial triomfi?
—Jo crec que al final es farà justícia. Si no es fa justícia en un cas tan flagrant, què hem de fer? Està tot documentat amb imatges, proves mèdiques. Què més s’ha de fer?

—Com vau viure el segon aniversari de l’1-O?
—Vaig celebrar els meus dos anys de vida. Vam anar al tros a feinejar, que per sort encara tinc la salut per a fer-ho.