Enric Larreula: “El bilingüisme és mortal, portarà el català a l’extinció”

Enric Larreula (Barcelona, 1941) acaba de fer vuitanta anys, però conserva l’entusiasme de les criatures i la passió, expressivitat i lucidesa del mestre que ha estat durant dècades. Fa poc es va anunciar que havia estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi a tota una trajectòria: la d’il·lustrador, la d’escriptor prolífic i polifacètic –amb històries per a totes les edats, novel·les, poemaris, llibres de text, assaigs…–, però, sobretot, la de mestre a qui dol la llengua i ha lluitat tota una vida per salvar-la. Larreula va començar a fer classes clandestines amb Òmnium a nens castellanoparlants i va acabar essent mestre de mestres a la Universitat Autònoma de Barcelona i creant contingut didàctic per a ensenyar el català.

Parlem sobre la seva vida i carrera a casa seva, un oasi llibertari als afores de Rubí que ha esdevingut una petita comunitat: viu amb la seva companya en una de les plantes, però a la finca hi ha més gent i uns quants animals. Als armaris guarda els més de cent llibres que ha publicat i els ensenya orgullós mentre recorda els viatges pel país tot investigant i divulgant el català. Una llengua que es va estimar d’una manera especial perquè era prohibida i que ara el preocupa enormement. “Mai el català no havia estat en tant de perill de substitució.”

—Viviu envoltat de natura i animals. D’on us ve aquesta passió?
—De petit, el meu ídol era Tarzan i el meu somni era viure a la selva. Però no podia triar: era fill de mecànics i no vaig tenir més remei que començar a fer de mecànic a catorze anys. Si hagués pogut triar, hauria estat naturalista o zoòleg.

—Vau néixer al costat de Santa Maria del Mar el 1941. 
—Sí, justament en un ambient contrari a això que deia, en un carrer molt estret i fosc. L’època, era estreta i fosca… Era poc després de la guerra i només deixaven encendre el llum a partir de l’hora que es feia fosc. Però a casa era fosc sempre… Era un món que m’entristia profundament, tenia enyorança de la natura.

—A catorze anys ja treballàveu a la fàbrica, però finalment vau sortir-ne per a il·lustrar. Com va ser?
—Treballava a la Hispano Olivetti. Hi entrava que encara era fosc i al vespre estudiava Mestratge Industrial, però sempre que podia feia excursions i els diumenges anava al parc de la Ciutadella a dibuixar animals. Tenia la sensació que els posseïa, com si me’ls mengés… Quan dibuixes un paisatge, fas l’amor amb aquell paisatge, i quan dibuixes una cosa viva és com si l’abracessis. Un dia un senyor em va veure i em va dir que ell era dibuixant, que l’anés a veure perquè hi tenia traça. Ell dibuixava historietes, era amo del seu dia, i vaig veure que jo volia allò mateix. Al cap d’un temps vaig començar a treballar a l’editorial Bruguera tot fent historietes d’aventures.

—Però finalment vau haver de deixar de dibuixar. 
—A vint-i-un anys vaig anar al servei militar i vaig tenir un despreniment de retina. Em van operar a l’hospital militar tan malament com van saber i vaig sofrir un horror. Vaig perdre molta vista i ho vaig haver de deixar. Va ser greu perquè per a mi el dibuix era la llibertat. Llavors el pare d’un conegut em va portar a Edicions 62. Era el 1963 i s’acabava de crear, i jo venia llibres en català a catalanistes. Fins que va arribar un altre canvi molt important a la meva vida, a partir de la primera Universitat Catalana d’Estiu a Prada.

—Què va passar?
—Francesc de Borja Moll, el lingüista, va demanar un voluntari per a escriure a la pissarra. M’hi vaig oferir i a la sortida una senyora em va dir que escrivia molt bé, que podia fer classes. Devia ser perquè jo havia llegit molt en català i m’era una llengua familiar. Encara que sembli increïble, quan vaig néixer, Barcelona parlava català. Al barri vell tothom era català. A la dona li vaig dir que jo no era mestre, però que provaria…

—I vau anar a parar al barri del Bon Pastor de Barcelona. 
—Sí, i vaig tenir un impacte: absolutament tothom parlava castellà. Jo havia notat que cada vegada hi havia més gent que parlava castellà, però el meu món –l’excursionisme, el dibuix, la venda de llibres en català– em feia tenir la sensació que Catalunya es recatalanitzava. Vaig anar a una escola parroquial i em va atendre l’única monja que parlava català. Ella creia que les filles de la immigració havien de saber català per tenir més oportunitats i va demanar a Òmnium Cultural un professor. Allà vaig veure que s’havia de canviar d’estratègia.

—En quin sentit?
—En compte d’anar de catalanista a catalanista dient “que bonics que som”, la urgència era que la gent que venia de fora sabés on havia anat a parar, que ens coneguéssim i ens estiméssim. O els integràvem o ens desintegraven, perquè eren molts, i em va semblar útil ensenyar català a aquella canalla. Fer poble, que no visquessin al marge nostre. Això em va marcar de per vida. Vaig veure que allà era on podia fer més per aquest país que tant m’estimo, potser perquè el veig tan dissortat… Volia que coneguessin aquesta llengua que m’estimo tant.

—Com vau transmetre l’amor pel català?
—Ni els llibres que havia utilitzat per aprendre català ni els que havia venut no em servien per a explicar res a aquella canalla que no havia sentit mai el català. Cada dia omplia la pissarra de dibuixos i explicava històries. Els deia: “Vivim en un país que va des de muntanyes de gel fins a llocs amb palmeres.” La meva idea era de Països Catalans, el meu país és aquell en què dic “bon dia” i em responen “bon dia”, com deia Josep Pla. No eren classes de gramàtica, eren classes de país, i intentava de fer-les divertides. Perquè volguessin parlar m’inventava obres de teatre i activitats per a motivar-los a intervenir. El truc era fer coses perquè el català fos útil. Després s’hi va afegir l’escola de nens, però allà les classes de català eren en una hora a part. Dir als nens que s’havien de quedar una hora més –a fer català!– era cremar-me el terreny…

—Com va anar?
—Eren vuitanta nens dins l’aula amb un xivarri impressionant. No sabia què fer, però no podia rendir-me. Vaig anar cap a la pissarra mentre em tiraven guixos i se’m va acudir de dibuixar una gran diligència amb uns cavalls i uns indis darrere, una escena d’aventures de l’oest. Es va fer un silenci sepulcral, els va sorprendre. Al cap d’uns minuts un nen va aixecar el dit i va preguntar en castellà: “Senyor mestre, ho hem de copiar?” A la setmana següent vaig veure que no havien deixat que ningú esborrés el dibuix! Al començament em deien “en espanyol!”, però al final ens vam acabar entenent. De fet, una vegada em vaig trobar una ex-alumna que em va dir: “Em vas ensenyar a estimar aquesta llengua.” I em vaig emocionar…

—Tot això era encara durant els anys seixanta i setanta. Vau tenir algun problema?
—Era un delicte. No va passar res, però ens podria haver passat. En uns llocs s’havia prohibit, però en uns altres no. Abans dels setanta hi havia hagut molta pressió perquè el català entrés a l’escola i al final a El libro blanco de la Enseñanza es va fer una menció que deia que “es podien cultivar les llengües vernacles”. No hi havia interès per a aplicar-ho, però Òmnium va aprofitar-ho per argumentar que no era prohibit davant la resistència d’alguns directors. A Santa Coloma de Gramenet, Joaquim Arenas feia classes de català a la biblioteca. Moltes famílies castellanes volien que el fill l’aprengués i al final es van fer dues hores setmanals de català a totes les escoles del municipi. De tant en tant venia algun inspector a dir que era prohibit, perquè la norma era ambigua. I així fins a la transició.

—Es van posar les bases per a la immersió. 
—Quan es va morir Franco, Fraga deia que el català es podia aprendre voluntàriament, però ja s’havia aconseguit que s’ensenyés a 178.000 nens de famílies castellanoparlants. Fer-ho voluntari era recular, per tant, quina transició era aquella? Això va ser decisiu perquè el català fos d’aprenentatge obligatori. En aquella època, des del 1976 al 1981, vaig estudiar Filologia Catalana, i vaig acabar-la a quaranta anys. Després vaig treballar de professor de català i didàctica de la llengua durant vint anys, tot preparant els futurs mestres, fins que una paràlisi facial em va obligar a deixar la docència.

—Amb tota la vostra experiència, com veieu la situació de la llengua?
—És la pitjor situació de totes. Mai el català no havia estat en tant de perill de substitució. Hi ha una combinació de tres elements: el primer, que condiciona els altres dos, és que els estats francès i espanyol són enemics del català. No són com Suïssa o Bèlgica. A Suïssa totes les llengües que es parlen són tractades per igual. I a Bèlgica hi ha el territori flamenc i el francès i una ciutat que és mig i mig, però les llengües són protegides territorialment. A l’estat espanyol i francès només hi ha una sola llengua i les altres són noses. A la transició es va decidir que el castellà fos l’única llengua de coneixement obligatori i oficial, i per a les altres, règim de cooficialitat. Però cooficialitat, si l’altra és oficial, vol dir que el català passa a ser una llengua prescindible.

—Quin és el segon factor?
—Hem rebut una immigració molt gran de gent que no ha tingut la necessitat d’aprendre català. El problema no és la immigració, el problema és que, com que l’estat ha fet el català innecessari, qui ha vingut de fora no l’ha hagut d’aprendre. El tercer factor és l’acovardiment dels catalanoparlants. Som un poble espantat perquè ens han castigat durant tres-cents anys. I ara ho fan d’una manera refinada: “Ets un maleducat, un insolidari, vols crear problemes on no n’hi ha.” La gent no vol ser insolidària ni crear problemes a qui ve de fora i no s’atreveix a fer servir el català davant un que no el parla. I qui no el parla no l’aprendrà mai. Aquest “en castellà ens entenem” afona el català cap a l’extinció. És culpa dels catalanoparlants, però més aviat és causa del primer problema: l’estat espanyol.

—Què cal fer davant aquesta situació?
—Parlar amablement en català. Hem de perdre la desconfiança que tenim davant d’aquells qui no el parlen. La gent que parla castellà no és anticatalana, molts voldrien parlar català amb tu. La meva companya és argentina i tothom li parla en castellà, encara que ella s’esforça a parlar català…

—I com veieu la situació de la llengua a l’escola?
—En compte de ser el lloc de catalanització, com se somiava, és el lloc de castellanització. El castellà s’ha anat convertint en la llengua dels nens i dels joves. Quan jo era petit, el català era prohibit, però tots el parlàvem! Ara, només que hi hagi un nen que parla castellà, tots canvien. Imiten els adults: els pares del que parla castellà tampoc no canvien, i els dels nens que parlen català sí que ho fan. Per a salvar la llengua a l’escola cal el sistema de la Bressola a Catalunya Nord, que conec bé. Gràcies a la Delegació d’Ensenyament Català hi vaig entrar en contacte quan es va engegar el 1976 i després, amb Francesc Ferrer i Gironès, vam crear l’Associació Amics de la Bressola. És un sistema d’immersió complet.

—Què vol dir “complet”?
—Aquí no es fa immersió, és una mentida. Els mestres a vegades contesten en castellà, per exemple. A la Bressola, quan va obrir només hi van entrar nens petits, no pas nens grans amb la llengua francesa consolidada. I els van parlar català sempre. A mesura que van anar creixent, els van dir que havien d’ensenyar català als petits, i van prendre la responsabilitat i l’orgull d’ajudar-los. Hi ha més barreja entre grans i petits. Si no aconseguim que els nens parlin català entre ells, la llengua té els dies comptats.

—A aquesta preocupació la vau anomenar “dolor de llengua”. 
—És el títol del llibre que vaig fer durant trenta-dos anys, tot parlant amb gent que sofreix per la llengua. A Catalunya Nord i a Alacant el català pràcticament ha desaparegut. A València, a Castelló, a Cornellà, a l’Hospitalet… El procés de substitució al començament és molt lent, però arriba un moment en què s’accelera. En una generació pots deixar de parlar la llengua als fills.

—Aquest canvi de llengua als fills com s’explica? 
—A Catalunya Nord, per exemple, van tenir una política de càstig: a les escoles, si un nen parlava català, li donaven un objecte, que passava al següent que parlés català. I l’últim que el rebia, llepava. Implicava la delació dels companys, era terrible. Aquí també es va fer… El fet que els francesos guanyessin la Segona Guerra Mundial va implicar una eufòria de ser francès, i no parlar francès et feia sospitós. La gent es va acovardir, i a això es va sumar allò que ja havien creat perquè s’avergonyís: “Sigueu nets, parleu francès.” Perquè la criatura no ho passi malament, canvies. A l’Alguer una persona m’explicava que el seu pare li parlava italià perquè no volia que sofrís com ell per parlar alguerès. La majoria de gent no és conscient de com una llengua desapareix.

—Creieu que falta més consciència d’això, també des dels partits independentistes?
—Sí. Formo part del Grup Koiné i vam reaccionar davant la proposta d’Oriol Junqueras, que va dir que en una futura república catalana el català i el castellà serien llengües oficials. Si ja t’has independitzat i la teva proposta lingüística és que tot continuï igual, que el català sigui una llengua dominada i acomplexada davant una de dominant, tu mateix la condemnes. Les llengües només se salven si són imprescindibles. Al cap d’un temps, CiU va dir el mateix perquè hi ha la por de quedar com un supremacista. La gent es pensa que per tenir la convivència de totes dues llengües en igualtat d’estatus no passa res, i el bilingüisme és terrible, és mortal. Portarà el català a l’extinció perquè el castellà ja ocupa tot l’espai que li toca territorialment al català.

—No hi ha casos de bilingüisme en què totes dues llengües convisquin amb normalitat?
—No, ni un. Una llengua sempre s’acaba imposant. I volem que la llengua que s’acabi imposant sigui el català. El castellà és una llengua molt important, que parla molta gent, i molta gent aquí. Cal donar-li el valor que té com a llengua important, però el país ha de funcionar en català. Ara tenim una nació sense estat. En cas d’independència, si perdem la llengua, tindrem un estat sense nació. L’única cosa que ens fa catalans és la llengua. Som catalans perquè parlem català. Si no, som “los catalanes“, que és com dir “los sorianos“. Què haurem aportat al món, de diferent? Ens classificaran com a espanyols, com a castellans. Haurem creat una república sud-americana al cor d’Europa, castellana.

—M’agradaria acabar l’entrevista parlant de la vostra faceta d’escriptor. Heu escrit més de cent llibres. Quin és el secret? 
—No entenc com ho he fet, perquè treballava a la universitat. He escrit novel·les, poesia, llibres d’ensenyament, llibres traduïts a l’èuscar, al danès, a Braille… Una vegada, a Alacant, vaig presentar un llibre en una escola amb nens cecs: “Qui no entengui el català, que aixequi la mà”, vaig dir. “Podem fer la presentació en català, perquè aquells que no l’heu aixecada m’enteneu i aquells que l’heu aixecada, també.” Van riure i me’ls vaig posar a la butxaca. D’aquesta manera sempre es genera més interès…

—Aquest contacte amb el jovent us ha dut a escriure molts llibres per a joves, però també per a adults. Quin patró creieu que es repeteix a la vostra obra?
—L’amor a la natura, a la justícia i a la llibertat. Ala de Corb, per exemple, és un pirata al Carib del segle XVII que lluita contra els imperis i allibera esclaus. Tinc tres llibres representatius d’aquests temes: Dolor de llengua, l’Animalari i Contes per a un món millor.

—Sobre utopies, a La vida promesa parlàveu força de l’anarquisme. És compatible ser anarquista i independentista?
—Volem carregar-nos l’estat que tenim davant, després ja veurem… Quan era petit, odiar l’estat era molt fàcil. I l’amor als animals em va portar al naturisme, a no matar, no fer mal, al vegetarianisme… Fins i tot vaig aprendre esperanto! Sóc anarquista sense haver estat educat per a ser-ho.