Enric Casasses: “El món fa segles que no rima”

Diu el poeta Enric Casasses que Marramaus (editorial Empúries), el seu últim llibre, és un aplec de notes disperses (dit a la manera de Josep Pla), no utilitzades en una primera tria. Provenen de les llibretes que Casasses va anar omplint de pensaments, ocurrències, reflexions, poemes, idees… entre el 2003 i el 2022. I n’ha sortit un llibre de gairebé quatre-centes planes ple de lucidesa, de referents i referències, de crítica i d’humor.

El llibre té uns titolets per a cada text col·locats al costat del número de pàgina i que són els que manen a l’índex, del qual Casasses en diu “repertori alfabètic”. Comencem amb el titolet que anomena “canonada”.

—Comencem amb una canonada?
—Una canonada, això va de canonitzar, no?

—No, de cànon. Dieu: “A mi m’agradaria escriure pla i català i fer-ho amb valor, amb senzillesa de fuster i procurant que quedi bonet.”
—A part que hi ha una cita inicial d’Enric Valor, perquè entra en valor, diguem…, sí, és una mena de cànon. Però són tots prosistes: Valor, Pla, Català, Fuster, Bonet (que és de tot).

—No sabia que éreu bon lector d’Enric Valor.
—A part del llibre de conjugació de verbs, que faig servir el seu valencià, sempre, sé que ha adaptat les rondalles, que no he mirat gaire, però les seves novel·les sí que les he llegit.

—Sempre heu considerat fonamental el marc referencial dels Països Catalans.
—Arrenquem fins on arriba l’idioma.

—En el llibre també apareix Estellés unes quantes vegades.
—En un moment del llibre escric: “Estellés al costat de Foix fa l’efecte d’un forner al costat d’un pastisser.” Però, en canvi, si es mira bé, l’obra de Foix no és pastís, és arquitectura fina. No té res de mona de Pasqua.

—I després del cànon o la canonada, us proposo d’assenyalar el mètode. També definiu el mètode en una de les notes, amb el títol “Pre-rutina”: “Abans de començar passo entre 15 dies i mig any que no paro de llegir assajos que adormen i novel·les que no deixen dormir, no faig res més. Des de damunt d’un moble, una llibreta per estrenar em mira de reüll i de tant en tant li torno a la mirada sense fer-li emperò gaire cas. Al segon moment, que també pot durar uns mesos, en qualsevol llibretota vaig apuntant frases de músics, de pintors, de directors de cine, de gent del carrer, d’actors… L’altra llibreta, la de dalt del moble, es va cobrint de pols, pràcticament oblidada. Just aleshores apareix una persona nova a la meva vida, tatxaaam!, i canvio de casa, de país, de pantalons, de sogres, de gustos i de tot, i estreno la llibreta… &c…”
—Això es diu pre-rutina perquè el pas següent o superior seria tenir una rutina. Seria un ideal que no hauria arribat mai. Pensava que era perquè a partir d’aquí comença una rutina nova. Comença la rutina, realment.

—I aleshores, després de la canonada i després del mètode, arribem a l’atzar i la rima.
—Aquest és més complex i és llarg.

—Però és potent, perquè és el tema del dau al set i la idea que en els daus no hi ha atzar.
—I va lligat amb el tema de la sextina, que també juga amb aquest dau. I el que em fa molta gràcia és haver anat a parar, no sé com, a aquesta frase de sant Vicent Ferrer, que poso de cita: “Item més, que així com lo dau mostra tots temps set.” I ho demostra dient que amb el dau vas als set pecats capitals. I amb el dau pequen tots: l’amo de la taula, el que només s’ho mira, el que juga, el que només s’ho mira.

—El que m’interessa és que feu aquest joc amb l’atzar i el naixement de la rima no rimada, d’alguna manera.
—Però la conclusió d’aquest escrit és que el món fa segles que no rima [riu]. Jo havia escrit abans al llibre No hi érem: “Tu t’inventes el món i jo la rima.”

—Al llibre  Marramaus  hi ha pocs poemes. Però n’hi ha un sobre la llengua, “guerriller morfosintàctic”: “[la llengua es va crear/ per crear catacresis/ i el món perquè puguem/ treure’n comparacions]/ [que ho és tot, catacrètic,/ i metafòric tot…]”
—Sí, això és de la sèrie guerriller morfosintàctic i aquest poema va quedar a part.

—I aleshores arribem a les arts i la ciència, amb el nombre pi, el símbol d’infinit, al qual dediqueu unes quantes reflexions.
—Amb el tema de pi, d’infinit i de la cosa científica, sempre tinc la por de semblar un profà de les ciències que fa d’intel·lectual i les interpreta, en realitat, sense tenir-ne ni idea. N’hi ha més de quatre. Però no puc resistir la temptació d’opinar. Hi ha cosa viscuda del projecte d’infinit, amb els números i tot això, això sí.

—És a dir, aquesta cosa de no deixar de banda la ciència.
—Sí, la llàstima és no haver-hi pogut entrar més, però és massa complex.

—I això té a veure amb la disciplina científica del vostre pare?
—Suposo que sí, d’alguna manera, però també vaig anar-hi a parar jo i sempre vaig estar dubtant si fer ciències o lletres.

—I l’alquímia, que també és com un element poderós en el vostre món i del vostre interès pels clàssics medievals. En aquest llibre hi apareix tot això.
—És una manera molt especial de transmissió del coneixement. No sé si és utilitzable com a metàfora de l’artista, com han fet molts, Rimbaud, etc. Però és una forma especial de comunicar-se, molt rara, i ens quedem una mica a fora, però s’intueixen coses. A mi m’agrada. De seguida que es mor Ramon Llull comencen a sortir llibres d’alquímia atribuïts a ell i comença a tenir hereus. Hi ha tota l’obra alquímica atribuïda a Llull, que no és de Llull, és posterior al seu moment. Ho dic així en el llibre: “Com més un autor és cèlebre i primer en el seu gènere, més llarga és la llista dels seus llibres apòcrifs.”

—Marramaus són aquests textos en primera instància no triats per publicar, notes disperses, escrits durant les dues primeres dècades del segle XXI. Què n’heu tret de fer aquest aplec, quina visió n’heu tret d’aquestes inicis del nou segle?
—Bé, m’he vist a mi d’una manera diferent, perquè són les coses que no hauria… Mira, de la llibreta que va ser després el llibre El Nus la Flor, d’alguna manera ja sabia quins textos anaven al llibre, els picava, els passava a l’ordinador, i dels altres no en feia més cas. Quan he repassat tot aquest material m’he trobat una imatge meva que sempre hi ha sigut, més o menys, no es nota en l’evolució cronològica.  

—Hi ha uns elements constants. Bé en la pintura, amb referents com Dalí, Malèvitx, Miró; bé en la literatura, que desborda, i amb els clàssics medievals, els contemporanis del segle XX, d’aquí i de fora, els que heu recuperat també…
—També n’hi ha que són importants i no surten aquí, perquè en aquell moment no ho vaig apuntar o ja els havia llegit abans. No és 100% significatiu dels autors meus preferits. Algun podria ser-hi perfectament, més d’un i més de quatre, però els que sí que hi són, sí que ho són, de referents.

—Citeu la Clarice Linspector.
—La vaig llegir primer en una traducció del portuguès i de l’italià, i entre totes dues la vaig entendre, però després l’he llegit en català.

—L’elogieu d’una manera que fa molta impressió. Realment la trobeu bona i inspiradora.
—Fa sensació que quan escriu, escriu. I se li nota.

—I després l’altra autora que va apareixent és Dolors Miquel. Sempre hi ha un moment o altre que sorprèn.
—Ara ha editat el Llibre dels homes i va fent forat. I prepara coses. Jo sempre l’he tingut al costat, fa molts anys.

—En el llibre hi ha en molts moments aquesta reivindicació del valor de les dones.
—Ferrater, en un dels seus poemes, diu: “Hauria d’haver escoltat més les dones.”

—No sé si us ha passat tota la vida, però en aquests moments ho teniu molt en compte.
—Sí, sempre.

—Com aquesta condició d’àcrata.
—Sí, mirem de no ser anarcomasclistes.

—I, d’aquest punt de vista d’àcrata, també hi ha tota la crítica al Maig del 68, a una colla d’intel·lectuals. Teniu ganes de combatre això.
—El Maig del 68 vist amb distància sembla un anunci de roba. Anem endavant i endarrere, a gran velocitat.

—Són dues dècades que ens ha passat de tot.
—Ara ja gairebé podria fer un segon volum.

—De quina manera hi apareix el procés?
—Hi és d’alguna manera. Però l’entrada forta en aquest tema es troba en un llibre que encara no ha sortit, que es diu La policia irà de bòlit.

—Ah, sí, ja l’havíeu anunciat. Què se n’ha fet, d’aquest llibre?
—Està en procés.

—No és tancat?
—La part escrita, sí. A Marramaus, la reflexió de perdre la independència es fa a través de Provença al segle XIII. Va sortint la cançó de la croada contra els càtars, la intenció d’exterminar l’occità… De tot això en va sortint aquest tema. Les llengües europees han dit que no a la llengua d’Oc (que vol dir que sí). I així va sortint, amb anticrits. És un dels temes que surt. Fan servir la croada contra els càtars d’excusa per a treure els senyors occitans i posar-hi els francesos, amb l’ajuda de l’Església. És molt heavy. És extermini.

—Per tant, el tracteu, però mitjançant un fet passat?
—Aquest fet el miro a través dels meus ulls. Com llegeixo la croada occitana, la veig des de Barcelona, des de Catalunya, entenent gairebé l’idioma que parlen i sentint-los superpròxims i veient com els francesos se’ls mengen. I posen fi a aquella cultura, a aquella civilització, de fet. Els catalans en aquell moment es giren d’esquena i se’n van cap a conquistar València. Se salven d’aquell merder dedicant-se als moros. Deixen córrer el somni provençal, però abans el tenien.

—Si el llibre té un paisatge és el de l’Escala.
—Sí, hi ha uns quants dies que a l’Escala apunto després d’anar a sardanes i sentir els iaios xerrant de tot. I m’ho apunto. És curiós. Una altra d’aquestes xerrades la vaig posar d’epíleg d’El cant dels mesos de Víctor Català, de les converses amb l’avi Llorenç sobre la Víctor. Aquest és l’avi, diguem-ne, dels meus cosins. A ell se li parlava de vós. No era pas més senyor que el meu, d’avi, ni a l’inrevés.

—Vós parlàveu de vós als vostres pares?
—No, només a l’avi Llorenç i a algun desconegut potser.

—Hi ha una mirada bonica de l’Escala, d’aquesta vida popular, d’aquesta cultura popular que poseu a dalt de tot. I la sardana, molta sardana.
—He remirat en Fages de Climent per a una feina i la sardana la fa servir com a símbol de cinquanta mil coses. I té un sonet dedicat a la Víctor Català, que la posa com a “desena musa de la prosa”. I hi ha un moment que Fages li diu una cosa molt bona. Li diu: “Heu encordat el vent ran del llagut”, no encordat el llagut.

—Per acabar, per què no ens llegiu “Els grans marramaus” del llibre dels Marramaus?
—Els grans marramaus és el títol d’una sardana de Blanch i Reynalt i Marramaus el títol d’una altra. Aquest té unes sardanes que es diuen: Marramaus, Més marramaus, Els grans marramaus i Prou marramaus. Aquests quatre els tinc tots. I “Els grans marramaus” del llibre diu:

De la coherència
la fulla i la flor del lliri no s’assemblen.
De la ralitat
en aquest somni la casa se sosté damunt d’un roc que sura per l’espai espaiet [a espaiet vol dir ‘a poc a poc’ en valencià].
De la substància
matèria i droga no són sinònims però poc se’n falta, en molts casos es pot fer servir l’una de metàfora de l’altra.
De la natura
l’infinit té parts sòlides i que s’hi fan ametlles i tot.