Enric Casasses: ‘No sé on són, els artistes espanyols: o amagats o s’han tornat de dretes’

Ha escrit tres anys de la seva vida en una llibreta fúcsia. D’aquí n’ha sortit El nus la flor (Edicions Poncianes), un poemari que abans va ser un recital musical i poètic, juntament amb el músic Daniel Ariño i la soprano Maria Mauri. Enric Casasses (Barcelona, 1951) ho resumeix com una suite amb veu i piano sobre poesies seves. Casasses, considerat un innovador en les posades en escena, en la versió sobre paper fa un exercici d’artesania i incorpora dibuixos, jocs de paraules i fragments que formen un collage que es podria llegir com una història d’amor, una anàlisi del cervell humà o, fins i tot, una finestra. Parlem del procés creatiu, del fet d’escriure, de les revolucions individuals i col·lectives, mitjançant els versos d’aquest poemari que l’autor considera que marca un nou cicle respecte de tot allò que ha fet abans. El 7 de març el presentarà a la llibreria Laie de Barcelona. Serà la presentació ‘seriosa’, diu.

—És un llibre de fragments. Poesies, assaigs, dibuixos, haikus. Havíeu pensat cap ordre?
—Pensat no, viscut. Jo no tenia cap fil, anava fent. Però un cop tanco, en el fons, hi ha un fil. És com un viatge. Els paisatges canvien, encara que no sigui un canvi brusc.

—Com ha estat aquest viatge?
—Hòstia, això no ho he pensat! Crec que he anat aprofundint. Agafant llibertat. És anar desprenent-se. Però no ho sé. Jo no m’he psicoanalitzat…

—No penseu sobre vós mateix?
—Procuro no fer-ho. L’autoanàlisi no m’agrada. Tinc algun text crític amb això. ‘Crítica de la introspecció pura’, es diu. Dic: ‘Em miro d’escoltar i sento el bategar del cor del món.’ A mi m’interessa allò de fora. Jo no m’interesso. Aquells eslògans de ‘Viu el moment i sigues tu mateix’… Per collons vivim el moment i som nosaltres mateixos! Jo, al present, hi sóc per nassos.

—Comenceu dient al pròleg que és un llibre que pensàveu escriure tot sol però que, de sobte, us vau enamorar. Acaba essent una història d’amor, aquest poemari?
—Sí, d’alguna manera, sí. Jo em pensava que anava sol però, pam!, apareix una persona que et dóna la mà i t’acompanya un tros.

—Canvia gaire, escriure enamorat?
—Home, sí. Jo sempre he estat amb algú. Amb algú tota la vida seguidament, no, però sempre he estat amb algú, encara que sigui barallat o distanciat. Potser, si estàs amb algú, podries passar d’escriure perquè ja xerres, però també et dóna alegria i ganes d’escriure.

—Us agrada estar sol?
—A mi la vida tot sol m’agrada, la solitud no. Estar sol un dia, una estona o uns dies. Però mai estàs sol, perquè sempre tens companyies mentals dels interlocutors que t’inventes. Hi ha poca gent que vagi totalment sola.

—Aquests dies us han convidat al CCCB perquè expliqueu com veu el món un poeta. ‘Les paraules deixen de ser sols una eina de comunicació i esdevenen un artefacte únic per a descriure allò més essencial de la realitat’, diuen per descriure la vostra intervenció. Com veu el món un poeta?
—Ells fan una metàfora de ‘la finestra de la poesia’, i jo no la veig, aquesta metàfora. Però la visió d’un poeta crec que és la visió real del món. La ciència ve després. La poesia et dóna una visió global, des d’un petit detall fins a la visió còsmica. Vas a buscar allò que és veritat.

—Dieu que El nus la flor és un tractat sobre el cervell humà. També investigueu, per escriure poesia?
—És clar. Una cosa és dir ‘tinc gana, vaig a buscar menjar’. Això és un nivell bàsic que compartim tots. I després hi ha un altre nivell, que és quan et preguntes: Què fem aquí? Què hi pintem? Què és el llenguatge? Qui ens ha posat aquí? Per què necessitem vestir-nos i fer-nos cases? Per a mi no són preguntes filosòfiques, són vitals. I després hi ha les coses concretes del dia a dia. Les de ‘va, vine, anem’.

—Les de gestionar. Quan hem quedat per fer l’entrevista heu estat molt sintètic. Només m’heu contestat amb monosíl·labs. Us guardeu sempre les paraules per als llibres?
—[Riu] En la meva vida amorosa, no. Però en la vida familiar, amb els meus pares, oncles, avis, hi ha una cosa d’estalvi de paraules inútils… Gairebé no ens hem fet ni petons. Ni t’estimos, ni res. Ja ho sabem, que ens estimem! [Riu] Després, amb els amors és una altra cosa, perquè tens moltes ganes de dir-ho.

—Sempre porteu la llibreta a la vora?
—Sí, per anar pescant idees, visions, intuïcions. Les idees passen i si no les enganxes, se’n van. I costa, de vegades. Hi ha hagut moments i èpoques que he tingut la sensació que es trencava el collaret i sortien totes i s’escapaven.

—Quina angoixa. I després no tornen?
—De vegades, no. Jo ho provo, intento tornar a la situació on era abans per mirar de reproduir-ne el context, però no. Va com va.

—Al llibre també hi ha dibuixos.
—Dibuixar és una manera de pensar, per a mi.

—[Fullejant la llibreta] Aquí hi ha una finestra. Quan us va venir al cap aquesta idea?
—No és una idea, és una paraula o una cosa. Jo li demanava, a ella: digues-me una paraula. I ella em deia: ‘finestra’. I llavors jo escrivia unes quantes coses amb la paraula ‘finestra’ o fent servir la paraula ‘finestra’, no intentant explicar cap metàfora. Però per al CCCB jo he agafat la idea que l’art no és una finestra ni és una llanterna. L’art és viu, la llanterna seria jo, si de cas. L’art no és teràpia, és salut. Però m’obliguen a agafar la metàfora de la finestra i va de cul. Al poeta, l’única finestra que l’importa és la finestra concreta de la galeria de casa seva. L’home és una finestra per a veure les coses, i si es veuen és perquè, molt o poc, hi ha llum.

—Us considereu filòsof?
—Jo, mitjançant la poesia, vaig molt més al fons. I em considero més filòsof que molts que porten aquest títol. Per a mi, un gran filòsof és un gran pintor, per exemple. La filosofia d’en Miró és la millor que hi ha. Perquè ho tens en compte tot, els sentits hi formen part, i l’artesania de fer la cosa amb les mans.

—En El nus la flor l’artesania té un paper important. Com heu traslladat les lletres i els dibuixos de la llibreta al llibre imprès?
—Ha estat una mica miraculós. Perquè venia d’una llibreta totalment caòtica. El dissenyador, Èric Coll, va fer-ne un esbós i vaig tenir sort, perquè em proposava idees que jo entenia. Ens vam entendre i va sortir guapo. L’altra idea era fer un facsímil, però moltes coses d’escriptura s’haurien perdut. És el detall concret de l’autor que fa que la cosa brilli i agafi força.

—Us hi vau mirar molt, per donar-ho per acabat?
—Sí que m’hi miro molt. Jo no crec en la inspiració mística sinó que de vegades et surten les coses fluïdes i de vegades no. Quan agafo un ritme i una línia, intento no parar. Després, quan ho repasso, veig que allò ho vaig escriure perquè no volia aturar-me i perdre el fil.

—El nus la flor. Sense comes. Per què?
—Si hagués posat una coma, també hauria hagut d’escriure Enric, Casasses. Si poses la coma, són dues coses; si no poses la coma, n’és una de sola. La idea que el títol fos El nus la flor la vaig tenir força aviat. Em va venir al cap quan jugàvem al joc aquest de ‘Digues-me una paraula’. I ella em va dir ‘nus’. I, de cop, se’m van associar les dues paraules. El nus la flor.

—I què us suggereixen aquestes dues paraules juntes?
—La flor és la cosa guapa de la planta, i també l’òrgan de reproducció. I el nus és allò que ho lliga tot. El nus en el sentit de centre. No en el sentit d’alguna cosa que s’ha de desfer sinó en allò que fa que la cosa aguanti.

—L’inici de totes les coses?
—El pinyol podria ser, oi? El pinyol és vegetal també, com la flor.

—Aquest també és un llibre polític. Aneu seguint el judici?
—Per la televisió, no. Em fa mandra, em fa por, em fa patir. Però tinc unes ganes que peti ja la puta Espanya i sortir d’això! De moment, vaig penjant proclames a Twitter i a Instagram de la puta farsa del judici. Jo sóc aquí per allò que calgui, però seguir les notícies em deprimeix. Tard o d’hora ho hauran d’escoltar.

—On són els artistes espanyols?
—Jo sóc molt fan d’alguns madrilenys, però de la generació anterior. En García Calvo no sé què en pensaria, d’això, perquè aquest era antinacionalista de debò, no era nacionalista espanyol, ni de bon tros. Però els d’ara no sé on són, o amagats o s’han tornat de dretes. Si em cal un traductor al castellà, el buscaré a Sud-amèrica o a Mèxic. De fet, ja en tinc un de mexicà.

—Prevèieu com anirien les coses després del primer d’octubre?
—Jo el que no preveia era arribar al primer d’octubre. Fa deu anys o vint, ho veia molt més negre que ara. Veia una Catalunya aplatanada. Com si la cultura s’hagués d’esfumar a poc a poc. Jo sóc independentista i no penso deixar de ser-ho. I que s’hagi muntat la insurrecció aquesta col·lectiva del primer d’octubre és collonut. Ja els agradaria a molts!

—Sou optimista?
—Ara sembla que tot s’hagi trencat, però aquesta força hi és, la tenim i ho sabem. Ja veurem com anirà. Els polítics, en general, són una merda. Però això no és una qüestió de politiqueria, aquí hi ha una qüestió vital. Les qüestions nacionals, o ètniques o tribals o com en vulgueu dir, surten una vegada i una altra. Els kurds continuaran essent kurds; els txetxens no desapareixen per moltes hòsties que els fotin; els polonesos van estar a punt de ser menjats pels russos i al final se’n van sortir. Molts cops semblen moviments apagats, però sempre tornen a sortir. L’any 39 van fer-ho tot miques, i mireu, ha passat una generació sencera i a tornar-hi.

—…
—És una qüestió que hauria de ser d’esquerres. Tot allò que va a favor de la llibertat i de sortir de la presó, l’esquerra ho hauria de defensar. Alguns diuen ‘no, primer és la qüestió social’. Doncs això és una altra enredada. Són parides. Si pots treure un paio de la presó, no el trauràs perquè dius que quan surti continuarà essent capitalista? Si podem treure’l de la presó, traguem-lo! Espanya, per a Catalunya, és una presó. No és que no vulguin la independència, és que volen que siguem castellans. I això és impossible.

—Continua la mentalitat imperialista?
—Penseu que van fer parlar el seu idioma a tot un continent. Però una cosa diferent és el veí de tota la vida. Amb el veí del replà no és tan fàcil. Aquells els van agafar de sorpresa i era un món molt diferent. Però aquí ens coneixem de tota la vida.

—Llegia aquests dies l’assaig L’infiltrat, de Lluís Calvo, que diu que tota transformació social ve d’una transformació personal. Hi esteu d’acord?
—Això és budista. No, no hi estic d’acord. Les persones hauríem de deixar de trepitjar sempre l’altre, de tenir més raó… Però això no té res a veure amb el fet que es pugui fer la Revolució Francesa o la Revolució Russa. Una cosa és que caiguin els privilegis absurds i una altra és aconseguir l’harmonia global. Però si esperes que hi hagi aquest canvi, sí que no n’hi haurà cap. Hi ha coses concretes que poden fer-se. La independència ha estat a punt de fer-se. Hi ha països on s’ha fet.

—Però en aquest poemari escriviu versos com ‘la bondat és egoista’…
—La bondat surt diverses vegades en aquest llibre. Per exemple, en l’amor físic o en el plaer, com a generadors, com més dónes, més pots rebre. Buscar més plaer és donar-te’n més. Hi ha moments en què l’egoisme i la generositat es troben. Però la bondat no és fàcil, eh? És dura.

—Tancat aquest cicle d’El nus la flor, ja escriviu més coses?
—Sí, de fet ja en podria fer un altre. Jo no paro. Però aquest llibre m’està fent un efecte nou respecte de tot allò que he fet abans. Tinc la sensació que ha sortit amb bona estrella.

—Continuareu fent presentacions? Us agrada més anar sol o acompanyat?
—No vull renunciar a cap de les dues experiències. Quan estàs sol aconsegueixes més intimitat amb el públic, pots tornar enrere, preguntar. En grup és una altra història. Però és divertit, sobretot si la gent sap improvisar.

—Què feu ara?
—Vaig agafant moltes coses amb el ritme d’Ausiàs Marc. Algunes les he penjades, sobre política, gènere, el cos, perquè ens fem grans…

—Us interessen les qüestions de gènere?
—D’aquella frase del Rimbaud de ‘jo és un altre’, n’he fet ‘jo és una altra’. De fet, a Facebook hi sóc amb un nom de dona.