Enric Casasses: ‘Supervivència, no. Viure!’

Aquests darrers dies, el poeta Enric Casasses, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ha anat publicant a Twitter diversos textos i poemes referits al moment actual. Parla d’intempèrie; reclama un nou Epicur, que vol dir donar veu al filòsof i bandejar els opinadors; reclama el fet de fluir, la vida; fa una crítica als polítics, al govern espanyol i recorda els presos polítics i el Primer d’Octubre. Hem parlat amb ell. Es mostra molt dur.

—Preguntat en un mitjà sobre com viviu el confinament, heu dit: ‘Presoners polítics, dictadura militar, centralització delirant i censura.’ Comencem per aquí. Aquest és un dels grans temors de la situació actual, que la crisi sanitària justifica una militarització, una censura i un control de les persones creixents?
—A Espanya, sí. Tenen moltes ganes d’aplicar una dictadura militar. El govern actual, que ve del 1978, és completament il·legal, perquè ve d’una dictadura imposada per les armes. I tenen moltes ganes de tornar a posar la dictadura per les armes.

—Quan comencem a sortir de tot això, segurament la batalla més dura serà la de recuperar llibertats individuals i col·lectives. La militarització social crea uns precedents perillosos.
—Home, pitjor va ser el 1939. Força pitjor. Amb milers d’afusellaments. El 1939 va ser molt bèstia, encara no ens n’hem acabat de recuperar i ara ve això.

—Creieu que això que vivim és una guerra? Ens bombardegen amb terminologia militar.
—Ens bombardegen amb antitecnologia sanitària. És una guerra. Tot el que han fet és una guerra. Han empès el virus cap aquí.

—Aquests dies heu divulgat alguns poemes i proses sobre el moment actual. Una part són de fa un temps, una altra són d’ara. L’últim text que heu posat, fins al moment de fer l’entrevista, és un joc de contradiccions de les que tant us agrada fer: ‘Des que estem tancats a casa s’ha aguditzat la sensació d’estar a la intempèrie.’ Què és trobar-vos a la intempèrie?
—El mateix que per a tothom: tenim la pluja a sobre i no hi ha manera de tapar-se. La intempèrie és un virus que es va produint i no tenim paraigua. No tenim protecció contra la vida. La vida és una malaltia amb una taxa de mortalitat del 100%, que es transmet sexualment, que deien els antipsiquiatres.

‘…és així que vivim:
acarrerant-nos
pels llocs petits
i protegint-nos
de tot.
Estem a la intempèrie.’
Joan Vinyoli

I aleshores vaig pensar: doncs ara encara sembla que hi estiguem més, a la intempèrie, malgrat estar tancats a casa. És una mica com si ens haguessin trobat despullats. Tot el que portàvem era una mena de vestit nou de l’emperador.

—En la prosa nova ‘Una fúria invisible ha envaït els carrers’, demaneu un nou Epicur. Dieu: ‘Ara necessitaríem una persona serena i assenyada que ens inspirés per viure bé la passa d’humor negre de la mort espetegant…’ Voleu dir que necessitem nous referents, valors renovats?
—Vol dir que necessitem els filòsofs. Perquè hi ha gent que sap coses (l’Oriol Mitjà sap coses d’epidemiologia, en Canadell sap coses d’economia) i aquests diuen el que saben, però de seguida apareixen cinquanta mil periodistes, sobretot a la televisió i a la ràdio, opinant del que han sentit parlar. I l’opinió és allò que odiaven els clàssics grecs, l’opinió és gairebé sinònim de falsedat. Quan opines en públic ha de ser per dir alguna cosa. Hi ha una epidèmia d’opinadors.

—Això no és nou.
—No, ja ho sé.

—També parleu de ‘fruir, ja que no es pot fugir’.
—Això també es pot aplicar a aquesta època i a totes.

—Fruir d’aquest moment, és allò que us impressiona més?
—Quan era petit, els meus pares van comprar un disc de gòspel americà, que cantaven els esclaus del cotó dels Estats Units. M’agradava una cançó que deia: No hi ha lloc on amagar-se. Ja pots córrer, ja pots buscar, ni a la roca ni a la muntanya ni al riu ni enlloc. No hi ha lloc on amagar-se. Això és de sempre. Simplement, això serveix per a veure una mica com estem realment. Però… Ja estem opinant.

—Fruir també vol dir prendre les oportunitats bones que dóna aquesta situació impensable.
—Què voleu dir, impensable?

—Us ho podíeu imaginar, que tots quedaríem tancats a casa?
—Jo m’imaginava coses molt pitjors: que començaria a pujar el nivell del mar, que hi hauria uns cataclismes atmosfèrics bestials i que sortiríem tots corrent, muntanya amunt. Inimaginable, no. Hem llegit molta ciència-ficció i hem vist moltes pel·lícules. Perquè, el canvi climàtic, què, era broma? Jo no sé si aquest coronavirus és tan greu. És només un virus, una grip una mica bèstia. Uns quants ens morim. Però la possibilitat que ens morim tots, no uns quants sinó tots, també hi és perfectament.

—Aquesta situació pot ser un element de sensibilització cap a un canvi de valors i de manera de viure?
—Ho és, per nassos.

—Però el poder econòmic i el poder polític ho permetran?
—L’única possibilitat del poder econòmic és que s’enfonsi sol. Ells faran tots els possibles per continuar donant pel sac, però ja ho veurem.

—Al final del text ‘Una fúria invisible ha envaït els carrers’, dieu: ‘I ser valents, és a dir, normals, nar fent.’
—No tenim prou menjar, em fa mal tot perquè ja tinc uns anys, però tinc unes ganes de viure de cal déu. O sigui, tothom es queixa però ningú vol deixar de viure. Hi ha alguna cosa que ens agrada molt del viure. Això és el fruir. Tot va malament, però tenim unes ganes de continuar, de ser-hi! Hi ha alguna cosa guapa, perquè si no, tots fotríem el camp. I fruir és un fet. No és que jo ho recomani, és que és la base.

—En diríeu supervivència?
—Supervivència, no. Viure! La supervivència és que caigui una bomba atòmica i en quedin quatre de vius, aquests són supervivents. Nosaltres som vius, no som supervivents. Jo sempre he estat en contra de sobreviure. No vull anar en un vaixell i que naufragui i ser un supervivent, prefereixo que no s’enfonsi. No m’hi he trobat; les barques amb què he anat sempre se n’han sortit. I hi ha hagut moments de mala mar, però vaja.

—També critiqueu els polítics gestors de la crisi. El poema ‘Tren’ és molt explícit en aquest sentit. Esteu enfadat amb la gestió que s’ha fet de la crisi sanitària i de la crisi econòmica que se’n deriva?
—Sí, especialment amb el govern espanyol. És el número u del nyap mundial.

—I en el poema ‘Versió lliure del fragment 22 del colofoni xenòfanes’ recordeu el Primer d’Octubre.
—És important. Escolteu, vam declarar la independència, que jo sàpiga. Què passa? Ens n’hem oblidat o què? I això és molt important. Una nació europea que al segle XXI ha declarat la independència. Que no compta, això?

—El govern espanyol ha aprofitat l’avinentesa per recentralitzar tant com ha pogut.
—A la Generalitat, l’han ofegada i li han tret tot el poder. Un és a la presó i l’altre a l’exili. I els de la presó, continuen a la presó, que això és molt fort. Jo no ho entenc.

—En aquesta peça heu substituït l’aC (abans de Crist) per l’aC (abans del Coronavirus).
—I he posat que és una versió d’una cosa que era del Xenòfanes, de cap al 500 abans de Ponç Pilat. És clar, Ponç Pilat era qui manava, Crist no hi pintava res en aquell moment. Però no m’ho he inventat pas jo, això de l’aC, és una cosa que corre entre les mil bromes que es fan. Que hi hagi tants acudits també és sospitós.

—Sospitós de què?
—Que no farem res. A la dictadura hi havia molts acudits de Franco que ara ningú recorda. Els acudits sobre Franco eren constants, cada dia en sortien de nous.

—No és una bona manera de superar la situació?
—És la manera de no superar la situació. La conyeta està bé, però que només hi hagi conyeta és mal senyal. Vol dir que amb la conyeta ja ens quedem tranquils. Tot i que n’hi ha de molt bons, d’acudits.

—En la vostra poesia hi ha molt de sentit de l’humor.
—Sentit de l’humor i acudits són coses diferents. L’Eugenio, un bon explicador d’acudits, abans que obrís la boca ja sabies que allò que diria era fet perquè riguessis. Això és l’acudit. El sentit de l’humor és quan et fa riure una cosa que va de debò. Aquest és l’humor potent, l’humor de veritat, que et ve de molt endins.

—No se us ha vist dient cap poesia a la xarxa. Ho fareu?
—No.

—Per què?
—Em fa mandra. No m’agrada veure les cares de la gent dient el seu poema. No m’agrada. Cadascú que foti el que vulgui, és clar, però jo prefereixo anar penjant escrits. A banda, que si hi poso el manuscrit, en comptes de picar-lo, fa que els censuradors i buscadors d’esbroncada automàtics no t’ho trobin tan fàcilment.

—Heu encetat una llibreta nova aquests dies?
—No. Passa que no sóc a casa, de manera que no només estic confinat sinó també desterrat. Sóc a casa la meva mare. I ens ho maneguem com podem. I no sempre tinc un quadern.