Enric Cambray: “El motiu pel qual sóc aquí no és gens agradable”

Enric Cambray (Barcelona, 1988) és un dels actors més polifacètics del sector. Acaba de fer el reeixit Hamlet 2.0 al Teatre Nacional de Catalunya i Les dones sàvies al Teatre Maldà de Barcelona i ho ha combinat amb la direcció del nou musical El dia de la marmota, produït per Nostromo Live, productora d’un dels tàndems artístics amb més projecció del país, Àngel Llàcer i Manu Guix, i encapçalada per Jordi Sellas. Tal com explica en aquesta mateixa entrevista Cambray, Guix i Llàcer tenen “una gran anàlisi clínica i molt immediata per a veure les coses que funcionen i les que no”. Per això, quan van anar a Londres l’any passat per veure la versió original d’El dia de la marmota, creada per Danny Rubin i Tim Minchin, no van dubtar a comprar-ne de seguida els drets d’autor per a representar-la en català i castellà, segons que va explicar fa uns dies Sellas en conferència de premsa.

Llàcer havia de dirigir el musical, però ja fa uns mesos que va anunciar que se’n desvinculava per dedicar-se de ple a la seva recuperació, atès que una infecció li havia causat una fasciïtis necrotitzant, per la qual cosa havia estat intervingut de la cama quatre vegades. El substitut de Llàcer és Cambray. Plegats, ja van codirigir The Producers, un dels grans musicals de la temporada passada i gran triomfador dels Premis Butaca.

El muntatge, que s’ha adaptat al català gràcies a la feina de David Pintó i a la subvenció de la Generalitat, s’estrenarà el 23 de desembre al Teate Coliseum de Barcelona, i és previst que s’hi estigui fins el mes de març. Serà la primera vegada que es faci el musical en una llengua diferent de l’anglès.

—Com heu viscut aquest desafiament de dirigir tot sol un gran musical com és El dia de la marmota?
—Molt bé. Amb molt de respecte, però també amb molt d’orgull que una companyia tan potent com Nostromo Live m’hagi confiat la direcció de l’espectacle en solitari. El material i l’equip que tenim és excel·lent, ple d’humanitat. Fa molts anys que treballem junts amb els equips de vestuari, caracterització, il·luminació, producció, comunicació… Som una família. Tenim una manera de fer molt semblant que suma molt.

—Ha estat un dels desafiaments professionals més grans que heu tingut?
—És veritat que quan m’he trobat amb reptes de direcció sempre han estat de gran format, perquè he dirigit gal·les dels premis Goya, dels premis Gaudí, vaig codirigir L’èxit de la temporada amb Israel Solà, etc., però tot sol, sí, podríem dir que sí. I no pel fet de fer-ho sol –perquè no estàs gens sol–, més aviat per la complexitat del material. Danny Rubin i Tim Minchin [creadors del musical; Robin també és un dels guionistes del film] no ens ho posen gens fàcil, però alhora fa que després sigui molt plaent quan surt. De fet, la gent dirà: “No han parat de dir que era molt difícil, i ostres, jo ho veig tot molt bé”. Bé, això és la màgia, no? Que sembla fàcil.

—És una oportunitat, dirigir aquest espectacle, però suposo que deu ser inevitable sentir un cert regust agredolç pel fet que Àngel Llàcer no hi pugui ser…
—Si mires enrere, el motiu pel qual sóc aquí no és gens agradable i no m’hauria agradat mai que passés, perquè, abans de professionals, l’Àngel i jo som amics. És un dels meus grans amics. Fa molt temps que fem coses junts: vam fer programes de televisió, El Llop i La Puntual; vaig fer-li d’ajudant de direcció l’any passat a El temps i els Conways… D’una manera molt generosa, l’Àngel m’ha obert aquest camí i m’ha passat una mica el relleu. Allò de dir: “Mira, jo n’he fet molts, tinc ganes de fer altres coses o potser no sempre els voldré fer jo.” Tenim una manera d’entendre el teatre i d’entendre la gestió de les companyies i dels equips molt semblant. És un camí molt orgànic que comença amb un punt agredolç, però el veig tan content i està tan emocionat que jo faci això, amb un engranatge que ha creat ell amb en Jordi Sellas i Nostromo, que és molt bonic.

—Així i tot, Àngel Llàcer ha tingut algun paper, en tot això?
—El paper de l’Àngel va ser triar el musical amb en Manu [Guix] i en Jordi [Sellas] i, després, decidir amb mi el càsting. Vam fer-ho entre tots dos perquè era un moment que encara no teníem clar cap on aniria l’espectacle, qui l’acabaria fent, etc. Per tant, jo vaig assumir la direcció de càsting en un primer moment. Més tard, l’Àngel va decidir de centrar-se en la seva recuperació i en la seva salut i em va passar el musical. Evidentment, és un suport per a tots nosaltres. És una persona amb una clarividència escènica molt gran i sempre hi és, però no hi ha estat activament present.

—Heu estat actor d’uns quants musicals… Què voleu transmetre o aportar als actors ara com a director?
—Tenim una companyia de catorze intèrprets dalt l’escenari que ho fan tot, no tan sols cantar, ballar i interpretar –que és el que se suposa que es fa en un musical–, sinó que, a més, també fan milers de personatges. No paro de fer-los canviar coses que no surten a la partitura, però que jo necessito per a la direcció escènica que vull fer. Alhora, el fet de ser actor –que això també ho noto molt amb l’Àngel– em dóna recursos a l’escenari. Sabem com no ens agrada que ens dirigeixin i com ens agrada que ens dirigeixin; sabem quines són les tecles que hem de tocar per aconseguir allò que volem. Però, sobretot, jo parlo molt amb la gent. Molt, molt, molt, molt. Al final, tots tenim un únic objectiu, que és: u, emocionar i fer feliç la gent i, dos, explicar una història. Llavors, tothom ha de tenir molt clara quina història expliquem, i en això, m’hi he dedicat molt.

—Una de les coses més difícils d’aquest musical és el temps: al film, la repetició temporal és molt més fàcil de representar, però en un teatre… Com us ho heu fet?
—Al cinema tens els talls de muntatge, canvies de set, canvies de dia, canvies la il·luminació, canvies el vestuari… Tens moltíssima més informació. En el musical –que té aquesta cosa de ciència-ficció, la repetició temporal d’un mateix dia–, et planteges com fer que una cosa que físicament serà lineal –perquè el públic entrarà a les set del vespre i sortirà a dos quarts de deu… Hem d’explicar tot això sense els recursos que ens dóna el cinema, que són els que, a més, l’espectador coneix, perquè és una pel·lícula molt coneguda. Aquí ens ho posen fàcil ja d’entrada Tim Minchin i Danny Rubin, sobretot, per la partitura. La partitura ens manté en tensió dramàtica i emocional tota l’estona, veient què passa i amb interès per veure què passa, encara que es vagi repetint. Aquests petits canvis que són tan infernals a l’hora de dirigir i d’aprendre’s la partitura, al final, són molt plaents per a l’espectador. Després, hi ha el dispositiu escènic: com movem l’espectacle amb una linealitat circular, que és el que li passa a Phil Connors? Aquí, hi té molt a veure l’escenografia física d’Enric Planes i l’escenografia visual de The Silence, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen, que ens situen molt bé en cada moment, com va passant el dia, quina situació hi ha… Donen el context necessari perquè l’espectador no es perdi.

—Fa un any, Àngel Llàcer deia: “Aquests espectacles de gran format, de tan gran format, si els féssim en català tindríem molt menys públic del que tenim.” Un any més tard, es presenta El dia de la marmota en català. Què ha canviat?
—Són decisions dels productors, perquè són els qui s’hi juguen els diners. Però sí que és veritat que va aparèixer una consellera, Natàlia Garriga, que de cop i volta es va creure molt un suport al sector, no tan sols en el teatre musical de gran format en català, sinó en tot. Hi ha un gran canvi. Vull dir, només el fet que una consellera es cregués que s’havia d’arribar tant sí com no al 2% del pressupost de la Generalitat en cultura, quan érem molt, molt, molt lluny d’això, i va acabar el mandat a un 0,2 o un 0,3 d’aconseguir-ho, això ja et dóna moltes pistes del motor, no tan sols econòmic, sinó de creure’ns les coses –que a vegades ens costa, en aquest país. Evidentment, això són musicals que tenen uns grans costos. Veníem d’experiències com Pares normals, en què jo era l’actor protagonista, que era més controlat: era un musical de vuit actors, quatre músics en un teatre de mitjà format. Això [El dia de la marmota] és un transatlàntic, són coses molt grosses. I el fet que s’hagi obert aquesta línia d’ajuts reintegrables és un impuls que fa que això sigui possible amb un risc més petit. Tot allò que la Generalitat doni, i tot allò que es pugui tornar, es tornarà. Normalment, es torna tot.

—El públic sí que ha demostrat ser-hi: s’ha vist enguany amb Ànima, amb Mar i cel, ara segur que ho veurem amb El dia de la marmota…
—Sí, però són coses que s’han de donar amb context, també. Vull dir, Ànima, per desgràcia, va fer vint-i-quatre funcions, quatre de les quals per a públic escolar els dimecres al matí, que ja són funcions que estan fora de la venda. Per tant, vint funcions. Ostres, si no podem omplir vint funcions en un teatre, en un espectacle de gran format en català, anem malament. Mar i cel és un fenomen. Jo no el posaria mai dins l’equació d’una cosa que comença de zero. És fantàstic, l’únic que ja ve amb un suport de les institucions d’ençà de l’inici de la seva creació. És un gran musical que ha connectat amb l’ADN. O El Petit Príncep, que també és una producció privada que s’ha convertit en un fenomen. Cal posar les coses al seu lloc. Vull dir, Ànima és dins d’un teatre públic amb molt poques funcions, per tant, hi ha molt poques oportunitats de veure-ho. Tant de bo tingui més vida i sigui al Coliseum set mesos, que és el que hauria de ser normal en un país com el nostre. El Petit Príncep i Mar i cel són fenòmens, però això [El dia de la marmota] és una altra cosa. Això té molt més risc. És un títol que no es coneix com a musical. Són moltes setmanes en cartell, moltes més funcions, i amb una producció on el gran percentatge del capital és privat.

—De fet, havíeu fet algun piulet dient que encara no enteníeu com podia ser que, pocs dies abans d’estrenar, Ànima encara no hagués exhaurit entrades…
—Ànima va costar molt d’arrencar. Van començar la primera setmana que el teatre encara no era ple. Com pot ser? Em queixo sobretot del fet que, ara, les programacions cada vegada són més curtes. I això, per molt que ofereixis més menú als espectadors, crec que fomenta la precarietat en el sector. Perquè, al final, un actor o una actriu assagen un mes i mig i tenen només quinze funcions. Després, al carrer i a l’atur. Es veuen moltes coses; com a espectadors tenim una gran varietat de coses per veure; els exhibidors tenen multiprogramació, per tant, tenen més fonts d’ingressos… Però hi ha una lectura que no es fa: tots aquests recursos que s’han destinat a Ànima per a vint-i-quatre funcions estan justificats, sí, però hauria de tenir més explotació. Cada vegada anem a coses més curtes. Llavors t’has de comprometre a fer trenta mil feines –i no deixes lloc a uns altres professionals–, o, si no, agafes allò i al cap de tres setmanes, adeu.

—Així i tot: el teatre musical es troba en un bon moment?
—El musical no és que es trobi en un bon moment, és que la gent s’ha adonat que el musical és ben parit. Sempre, dins el sector, hem fet com si el musical fos de segona, com de coses comercials. És mentida. És molt complicat fer musicals en tots els nivells. Alhora, és el gènere que a la gent li agrada més veure. Però sí, som en un gran moment, sobretot, perquè com a sector ens creiem el teatre musical, i el teatre musical en català.

—Fa molts anys que treballeu amb Àngel Llàcer i Manu Guix, en molts projectes diferents… Què n’heu après, d’ells?
—Primer, la capacitat de treball. Treballen moltíssim, són molt treballadors. I després, l’assertivitat. Tenen una gran anàlisi clínica i molt immediata per a veure les coses que funcionen i les que no. Com que jo vaig començar amb ells com a intèrpret a Geronimo Stilton, Molt soroll per a no res i El Petit Príncep, ho notes com a actor. Tens un aprenentatge de dir: “D’acord, això funciona i això no.” El ritme és molt important. Tenen una capacitat rítmica bestial, cosa que també he après de Sergi Belbel, per exemple, que és un altre rei a la partitura, sobretot en comèdia, i que et diu: “Un, dos, tres” i “Fassss!”, la gent riu. Tot això és un aprenentatge que he anat nodrint i alimentant com a intèrpret i que ara poso en pràctica com a director.

—Per acabar: heu tingut mai la sensació de viure el dia de la marmota? I com n’heu sortit?
—La sensació de trobar-te en el dia de la marmota és una sensació que tenim molts actors i directors quan treballem perquè sempre repetim el mateix. Quan fas funcions, com ho fas per a no caure a la rutina? La cosa més important és saber que cada dia expliques la història a gent diferent que la veu per primera vegada. I això t’ajuda a viure-la com la primera vegada, que és una mica el que li passa al nostre protagonista.