Emili Gaya: ‘L’objectiu de l’1-O era molt clar i és el que s’hauria de defensar a hores d’ara’

Emili Gaya és un veí de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) que va ser víctima de la violència de la Guàrdia Civil l’1-O. Arran d’aquell fet, va ser cridat a declarar com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés. Parlem amb ell sobre la seva experiència al Suprem, però també del Primer d’Octubre i del moment polític actual.

—Per què vau decidir d’anar a votar a l’escola Roureda de Sant Esteve Sesrovires l’1-O?
—Perquè vull la independència pel meu país i perquè ja feia deu anys que sortíem a manifestar-nos. I també per convicció i criteri, perquè crec en l’autodeterminació. La poca capacitat d’escoltar de l’estat espanyol et referma en les teves conviccions. Per mi l’1-O va ser un referèndum legítim i legal. Sabem que per a l’estat espanyol no ho va ser així, però, parlant clar, se me’n refot.

—Arribeu a l’escola de matinada. Quin ambient hi havia?
—Era al voltant de les cinc de la matinada. Hi havia un ambient d’alegria i satisfacció. Vaig veure que hi havia força sintonia i ganes de tirar endavant la jornada. També expectació per veure com arribaven les urnes i si es presentaria la policia. No hi havia res clar. A mesura que va anar passant el matí, per les intervencions que hi havia, ja començava a quedar clar… però hi havia molta alegria i ganes de votar. Ens vam organitzar per votar. Vam constituir les meses, tot i que el sistema informàtic fallava a vegades. Suposo que va haver-hi molts atacs. També va venir gent d’uns altres col·legis per votar.

—I a les sis de la tarda arriba la Guàrdia Civil. Com actuen?
—De manera lamentable. Lamentable. Gairebé hi havia més guàrdies civils que no vilatans. Ens va arribar la informació que es movien per la zona. Vam sortir a la part exterior de l’escola. Érem famílies. Jo hi era amb la meva filla, la néta, la dona… Hi havia pares, fills, mares, canalla, un niu de gent. Espontàniament, quan vam veure arribar les furgonetes de la Guàrdia Civil ens vam asseure i vam enllaçar els braços. La cosa que va fer més impacte va ser veure’ls avançar en formació de càrrega amb tot l’equipament d’antiavalots que portaven. Va ser realment impressionant. Tal com van arribar, van començar a repartir cops de porra i amb les cuirasses.

—A vós que us van fer?
—Era just davant la porta amb un company. Van arribar a la nostra alçada i es van aturar mentre etzibaven garrotades a tort i a dret. De cop i volta, em van clavar un cop de porra al cap. Vaig caure cap endarrere i ells van entrar dins l’escola. Alguns veïns van intentar ajudar-me i mentre ho feien els guàrdies civils els donaven cops de porra a mesura que anaven entrant.

—Què us deien?
—No van badar boca. Ni van demanar per ningú, ni van dir que venien amb una ordre judicial… Tot van ser agressions físiques.

—Quines conseqüències va tenir aquesta experiència?
—Físiques, cap. Vaja, un hematoma al front. Em van atendre allà mateix i vaig anar al CAP. Van insistir que posés una denúncia i vaig fer-ho. Tres mesos després, la van desestimar perquè no s’identificava l’autor de l’agressió. Així va acabar la cosa. El dany va ser més moral que no pel cop. També per la situació viscuda. Quan veus la teva filla cridant desesperadament, els nens del poble, els pares, les mares… Una situació kafkiana totalment i inimaginable en un estat de dret, i menys a casa teva. T’afecta en aquest aspecte, i et referma totalment en les teves conviccions i els teus plantejaments polítics, ideològics i independentistes. A mi i a molta gent. Quan sentia allò que deien de les cares d’odi… Allà hi havia cares de llàgrimes i desesperació. Cares d’indignació, no d’odi cap a algú en concret.

—Com és que vau declarar al judici contra el procés?
—M’ho va demanar l’ex-alcaldessa de Sant Esteve, Carme Rallo, que també va anar a declarar. Em va dir que buscaven testimonis i que havia pensat en mi perquè era un dels agredits. Vaig dir de seguida que sí, que si amb el meu testimoni podia aportar res positiu als presos polítics, que endavant.

—Com us vau sentir aquell dia, quan vau entrar a la sala?
—Aquell dia estava força bé. Fins i tot serè. Els dies previs, quan em despertava a la nit, hi pensava. Va per dins. Penses a veure què passarà, com anirà, si et collaran… Però anant cap a Madrid ja tenia una certa calma. Quan vaig arribar al Suprem, vaig coincidir amb els altres testimonis citats al matí. Érem divuit i vam tenir una estona per parlar entre nosaltres, i això també et relaxa una mica. Hi ha un moment crític, quan et criden i passes a l’avantsala. Allà estàs sol esperant que acabi el testimoni que hi ha. Aleshores et fan passar. Es fa estrany i agafes un cert distanciament de la realitat. Hi ha un aspecte que em va ajudar, que el primer que em va preguntar va ser l’Andreu [van den Eynde]. M’havia donat alguns consells sobre com actuar davant les acusacions, i a més Marchena no em va tallar. Quan em va començar a preguntar la fiscalia, em sentia molt segur. Vaig estar bastant tranquil, però amb aquesta sensació estranya d’irrealitat.

—Vau notar cap actitud concreta de jutges i fiscals envers vós?
—Crec que paraven atenció a les meves respostes. Estava pendent de si Vox em preguntaria o no, i no tenia clar què fer. Però no em van demanar res. Em va fer la sensació que m’escoltaven, tot i que per la televisió, en unes altres situacions, vaig veure que eren bastant aliens a tot plegat.

—Què en penseu, del moment polític actual, gairebé dos anys després de l’1-O?
—Em sap molt de greu i em dolen aquests problemes entre independentistes. No entenc aquesta falta d’entesa. L’objectiu de l’1-O era molt clar i és el que s’hauria de defensar a hores d’ara. Entenc que hi hagi disputes entre partits. En aquest moment torno a ser militant d’ERC. Me’n vaig donar de baixa quan va haver-hi l’escissió del Partit per la Independència d’en Colom, però he continuat votant ERC. Però sóc crític, i penso que se n’ha de ser. M’hauria agradat que hi hagués un bloc unitari de l’independentisme en aquest moment, un front comú. Cal aconseguir la llibertat dels presos polítics i dels exiliats. I quan veus que no hi ha diàleg i que hi ha una negació total i absoluta de l’estat i dels partits del 155, és absurd. El diàleg és estèril i no té sentit. Si hem de dialogar, dialoguem, però que sigui per a negociar. I això no veig que hi sigui. Per una altra banda, tirar pel dret i fer una DUI és molt agosarat i perillós, penso que encara no som prou gent. Crec que tots junts, amb les idees clares i lluitant pel mateix objectiu, podrem aconseguir una base prou àmplia, d’aquí a un any, dos o tres o els que siguin, per a aconseguir-ho. El fet important és no desinflar-se, continuar la lluita.

—Quina ha de ser la reacció a la sentència?
—De manera immediata, aturaria el país. Una aturada indefinida. Ja sabem que serà una sentència condemnatòria i dura… El judici aquest ha estat una comèdia, una farsa, digueu-ne com vulgueu. No espero res més que una sentència que voldran que sigui exemplar. Segons com vagi, també aplicaran un 155 molt més dur. Ens hem de mobilitzar.

Ací podeu veure els quinze minuts de declaració de Gaya al Suprem espanyol (minut 03:16:50).