Elsa Artadi: ‘No hi ha un consens sobre què vol dir l’1-O ni quin mandat ens dóna’

Elsa Artadi és vice-presidenta de Junts per Catalunya (JxCat), diputada al parlament i regidora a l’Ajuntament de Barcelona. Persona de màxima confiança de Carles Puigdemont i de Jordi Sànchez, els dos principals dirigents del nou partit, i enllaç amb Esquerra Republicana. Artadi és una de les figures clau de Junts i en aquesta entrevista, feta dijous a primera hora de la tarda a l’ajuntament, explica com veu JxCat les pròximes eleccions –una ratificació del mandat de l’1-O i l’objectiu de superar el 50%–, i insisteix que cal que l’independentisme segui i es posi d’acord a traçar un camí per a la legislatura vinent per fer passos cap a la independència.

Artadi, que ha organitzat el congrés telemàtic fundacional de JxCat que s’ha fet aquestes darreres deu setmanes, explica que la seva prioritat és presentar-se a la batllia de Barcelona el 2023 i diu clarament que Puigdemont hauria d’encapçalar la llista de JxCat a les eleccions catalanes. Creu que cal un canvi de rumb urgent al parlament, resta importància al pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona i defensa que cal preparar-se fora del focus de l’estat espanyol i d’una Generalitat intervinguda.

—Avui és el tercer aniversari de l’1-O, força deslluït. Al vespre hi ha mobilitzacions, però ni el govern ni el parlament no han fet cap reivindicació d’aquell dia.
—La impressió que pot tenir-se de deslluït és perquè els partits i les entitats de l’independentisme fan una interpretació diferent de l’1-O. No hi ha un consens sobre què vol dir l’1-O ni quin mandat ens dóna. El tercer aniversari de l’1-O coincideix amb la finalització de la legislatura perquè enderroquen novament el president de la Generalitat. Han estat tres anys d’espera i han passat coses molt greus. Som en un camp base i volem fer el cim, però hem de decidir a quin camp base som. Fa tres anys que busquem una estratègia compartida, i si no ens posem d’acord en això, és impossible teixir un camí. Si preguntes al carrer també et trobes tants caps, tants barrets, i dins les organitzacions mateixes, igual. Per això fem la proposta de ratificació del resultat de l’1-O a les pròximes eleccions. No pot ser que tinguem aquesta gran victòria i que no li donem recorregut perquè en fem interpretacions diferents. Pot ser un objectiu comú, superar el 50% dels vots. Si s’assoleix, decidim quines conseqüències polítiques té.

—Com interpreteu l’1-O?
—El mandat de l’1-O continua vigent, però sabem que no és així per a tothom.

—Per a qui no és vigent?
—Hi ha gent que diu que l’1-O no ens dóna un mandat, que hem de tornar a passar per les urnes, que necessitem ser més del 50% moltes vegades… Hi ha arguments diversos, i són legítims. Nosaltres ho veiem d’una manera diferent, perquè interpretem que precisament les condicions amb què es va anar a votar l’1-O encara fan més fort el mandat polític. En aquestes condicions, cada vot val molt més. La sentència de més de cent anys de presó és perquè l’estat espanyol s’ho creu, i valida els arguments de la causa justa. Ens inhabiliten, ens tanquen a la presó, ens envien a l’exili… Això no s’aturarà. Hi ha una vulneració claríssima de drets i llibertats.

—Si l’independentisme supera el 50% dels vots a les eleccions, quins passos s’han de fer?
—Nosaltres proposem de reunir-nos i preparar-nos. La primera condició és si estem d’acord que les eleccions han de servir per a ratificar l’1-O, i també hem d’acordar si això ha de tenir conseqüències polítiques. Hem après molt aquests tres anys. Han estat molt durs i han generat una desafecció de la ciutadania amb la classe política. L’estat juga al terreny de joc de la confrontació i la repressió, i sabem que hi ha moltes coses que s’han de preparar des de fora de les institucions. Tenim una Generalitat intervinguda, cosa molt poc prendre’ns competències. Durant la pandèmia ho hem vist clarament. Al poder judicial li costa poc també intervenir el Parlament de Catalunya, tot i que crec que el parlament tenia més marge aquesta legislatura. També hem de decidir com apoderem el Consell per la República, perquè faci feina i estigui apartat del pim-pam-pum polític. Hi ha una feina que no es podrà fer als departaments de la Generalitat, i una altra sí, com la tasca diplomàtica, de representació, de teixir complicitats amb les entitats i la societat. A més, hem de governar bé i servir el país. Però hi ha coses que no poden fer-se sota la lupa de l’estat.

—El votant haurà de saber què farà un govern independentista si supera el 50% dels vots.
—Correcte, però això no ho decidirà només Junts per Catalunya.

—Però quina proposta teniu?
—Primer, hem de respondre la primera pregunta: volen aprofitar les eleccions per a ratificar l’1-O, sí o no?

—Tornem a la primera pregunta, doncs. Si ERC i la CUP no estan d’acord en això, quina proposta fa JxCat?
—Per nosaltres, les eleccions són la ratificació i la clarificació. Ahir, [al parlament] la CUP va posar damunt la taula una proposta que no ens sembla malament, un gran acord nacional per l’autodeterminació. Treballem-hi! Ara és el moment que els partits defineixin de què tracten aquestes eleccions. Ha passat un cicle, hem vist que l’estat no té cap proposta, sabem perfectament que amb la taula de diàleg no serem independents, no atura la repressió ni ens dóna ni un gram d’autonomia. Al contrari, avui tenim menys competències i menys serveis per a la ciutadania.

—No queda clar què proposeu.
—Nosaltres fem la proposta a la CUP i a ERC, i a altres partits independentistes que es presentin, si volen acordar conjuntament donar un caràcter de ratificació del mandat de l’1-O a aquestes eleccions.

—I si la resposta fos que sí?
—Proposem de treballar conjuntament per superar el 50% dels vots. Si la resposta torna a ser un sí, que hi hagi un mandat polític d’això i tracem un camí. La independència no es fa en un dia, prement un botó ni publicant un document. Si partim de la mateixa base, podem treballar què ens hem de preparar, què ens cal. Parlar de qui ho prepara discretament, com es treballa, quin rol donem al Consell per la República, si pot ser l’entitat que coordini aquesta feina perquè està aïllat de la repressió. Aquests tres anys, no hem avançat de manera decidida, però hi ha moltes lliçons apreses. Hem de traçar aquest camí, perquè si no, ens passarà com aquesta legislatura, que cadascú tenia una idea diferent i quan hi ha divergència sobre quin camí seguim, no se’n segueix cap. Ens sembla que és una bona oportunitat i una manera de dir prou, de tancar un cicle en què principalment hem parlat de repressió. Parlem d’independència, fem passos endavant, engresquem la gent i lluitem per fer-ho possible. Necessitem canviar el paradigma. Ara sembla que només anem enrere, necessitem avançar.

—Què passaria si l’independentisme no superés el 50% dels vots?
—Considerem vàlid el mandat de l’1-O. Diem, el ratifiquem perquè hi ha divergències d’opinions? D’acord, som-hi. Amb més del 50% ja l’has ratificat.

—I com s’afrontaria una legislatura en què els partits independentistes retinguin la majoria al parlament però no se superi el 50% dels vots?
—Hem de treballar perquè la situació no sigui aquesta, però també hem de ser realistes, conscients i valents. Hem de posar les coses damunt la taula. Si passés això, hauríem de continuar treballant. El millor país només el podem assolir amb la independència. Continuarem treballant perquè sigui una realitat, però és evident que d’una manera diferent. Ara, estem convençuts que en aquestes eleccions podem assolir més del 50% dels vots.

—Aquesta legislatura s’han trencat molts ponts entre JxCat i ERC, però heu dit que voleu continuar governant plegats. Com es refarà la confiança?
—Només donarem suport a un govern nítidament independentista. En tots els governs de coalició hi ha moments més dolços i altres més difícils.

—La sensació és que el problema no ha estat tant el govern com el parlament.
—Absolutament. Al parlament és on hem tingut més dificultats, i les grans baralles públiques que hem tingut i que han desconcertat més la ciutadania han estat sempre al parlament. Sempre.

—Les relacions personals han estat un problema?
—Més que un problema, ha estat un handicap la manca de relacions prèvies. Per exemple, la Marta Vilalta i jo tenim bona relació. Però ha estat un handicap que abans de la legislatura no en tinguéssim. Has de començar a teixir unes complicitats, amb unes dificultats afegides perquè hem tingut un govern de coalició amb una pressió brutal per la repressió. Hem anat millorant, però hi ha moments que ha costat. Al principi de la legislatura, a més, teníem en Jordi Turull i la Marta Rovira al parlament, i això es va acabar per la presó i l’exili i vam haver de tornar a començar i teixir complicitats.

—Què ha de canviar la pròxima legislatura?
—Hem de decidir quin rol ha de tenir el parlament. Part de la confrontació podria haver passat pel parlament. Ens podríem haver plantat i tenir més recorregut a l’hora d’acceptar, o no, unes interferències legítimes i il·legals que no passen cap filtre democràtic. Hi ha hagut discrepàncies òbvies. El 30 de gener s’hauria d’haver fet la investidura del president Puigdemont, el vot dels presos polítics i els altres drets que tenien s’hauria d’haver respectat, i també l’acta del president Torra. Tot això, passant per uns lletrats que no publiquen allò que hem votat. Quan s’arriba a aquest extrem, un es demana què hi anem a fer, al Parlament de Catalunya. Fas anar a votar a la gent perquè esculli uns electes que no poden seure-hi, i els qui encara podem anar-hi votem unes coses que no tenen validesa perquè no es publiquen. Si continuem permetent això, ens costarà molt explicar a la gent per què hem d’anar a votar o perquè cal mantenir les institucions.

—Junts no anirà més a la taula de diàleg?
—Constatem des del primer dia que una taula de diàleg així, sense mediadors, sense cap compromís, sense cap garantia, no donarà resultats. Crec que això ho veu tothom. No anirem a fer-nos fotografies. Si no hi ha a l’ordre del dia, el dret d’autodeterminació i l’amnistia, no hi anirem. Tot l’independentisme hauria d’haver pactat què anàvem a fer a Madrid i tenir la força de la unitat, no la debilitat de la divisió. Madrid sempre juga amb això. La taula de diàleg va anar al revés i nosaltres ens hi vam veure abocats, però vam posar-nos-hi. Cal un debat de l’independentisme, perquè això no afecta només el govern o un partit, ens afecta a tots. Nosaltres estem disposats a reunir-nos amb la part catalana i decidir si cal anar-hi o no, i amb quines condicions. Aquest és el debat que hem de tenir, com vam fer la primera vegada. Es va decidir d’anar-hi també per una qüestió estètica, perquè no podem aparèixer com els qui no volem el diàleg. També hem de saber jugar amb el Pedro Sánchez de les mil cares, que d’una banda ens situa en el tauler de joc de la repressió i d’una altra ens rep a la Moncloa i ens fem la foto i sembla que hi hagi una altra cosa. Hi ha una part de la partida que es juga a l’opinió pública internacional i hem de saber veure com es llegeixen les coses.

—Donareu suport a una reforma del codi penal espanyol que derogui la sedició o la modifiqui de manera que permeti l’alliberament dels presos polítics?
—Hem de veure quina fórmula hi ha, però això no és un gest polític ni una solució. L’anomenat govern més progressista de la història no pot permetre que al codi penal continuï un delicte així. Això és un maquillatge per no voler fer una llei d’amnistia. Hi ha una majoria per a fer-la, però no es fa perquè Pedro Sánchez no la vol fer. I perquè, a més, la reforma de la sedició té molts problemes. Dónes per bo que el delicte existeixi, quan nosaltres defensem arreu d’Europa que això no pot ser. A més, això té efectes positius sobre els presos polítics. I què hem de fer amb la resta dels 2.850 represaliats? Sánchez ha desplegat ara els colors i les promeses perquè necessita aprovar el pressupost. Després veurem què hi ha i què no. Però què pensen fer amb el Consell General del Poder Judicial? Ahir mateix [dimecres] van nomenar jutges, com el que volia absoldre el PP del cas Gürtel, amb un mandat caducat, i la Comissió Europea els va treure targeta vermella. Això és inacceptable, s’ha de reformar la llei i canviar aquesta gent. Ja vam demanar aquests canvis, desfranquitzar l’estat espanyol. Treure aquesta ultradreta, des del rei fins als tribunals. No han fet res. Fan nomenaments i cops d’estat contra les institucions catalanes, i Sánchez s’ho mira i no fa res. Això és urgent.

—Parlem del partit. Junts es presenta com un partit nou, però bona part de l’executiva havia militat al PDECat o a CDC. Com es fa foc nou?
—Som un partit nou i no hi ha hagut un transvasament de militants.

—Bona part dels militants i de l’executiva sí.
—No hem fet un congrés per a enterrar un partit i fer néixer un altre. Tenim un secretari general, Jordi Sànchez, que no ha militat mai a Convergència. El 50% de l’executiva prové d’altres formacions polítiques. En qualsevol cas, JxCat no té cap problema amb l’origen dels afiliats. Tenim gent que ve de Convergència, i què passa? El president Puigdemont ve de Convergència, i això no és un problema. Toni Morral ve d’ICV, i tampoc és un problema. I Pep Andreu ve d’ERC, i Àngels Cabasés també. Tenim ganes de treure’ns les etiquetes. La gent ha vingut a títol individual i ha vingut a fer créixer un partit polític que es diu Junts per Catalunya, donar resposta a les necessitats del país i al procés d’independència. Hem de fer un canvi de ritme i tirar endavant, continuar lluitant. Ens neguem a dir que ara ens hem d’aturar i esperar a ser més. D’aquesta manera no ho aconseguirem mai. Només hem fet passos endavant quan hem fet accions per anar endavant. Des de les consultes populars, el 9-N, l’1-O o la lluita perquè Puigdemont, Comín i Ponsatí esdevinguessin eurodiputats.

—Les primàries han de servir per a triar el cap de llista o la llista sencera?
—Encara no s’ha fet el reglament. Ja ho veurem. Hi ha fórmules diferents i divergència d’opinions. També tenim un sistema electoral que ho fa difícil. Hem de debatre a l’executiva el sistema i que la militància el validi.

—Què opina Elsa Artadi?
—President Puigdemont candidat.

—I sobre les primàries?
—No tinc gaire experiència de partits i vull escoltar opinions de gent que sí que en té, a més d’entitats com l’ANC i Òmnium. És un debat que farem aviat i aleshores decidirem.

—Encara que el president Puigdemont sigui el cap de llista, caldrà un candidat a la presidència de la Generalitat. El número 2.
—Depèn com plantegem aquestes eleccions. Ara és el moment d’acabar de definir aquestes coses i saber quin rol vol tenir el president Puigdemont. S’ha de fer feina des del govern, sobretot en aquest moment de la pandèmia. Tenim un front obert com a país, la recuperació econòmica i social. Haurem de compaginar la millor gestió possible per a servir la ciutadania i com continuem amb el procés, que no depèn exclusivament ni en primera instància de la Generalitat.

—No ha arribat el moment que Elsa Artadi faci el pas i es presenti a les primàries?
—El meu propòsit és Barcelona 2023.

—Vau ser de les més votades a les primàries de la Crida, juntament amb Laura Borràs, que ha anunciat que s’hi presentarà. Seria una bona candidata?
—No m’expressaré sobre ningú perquè encara no tenim el reglament ni el president Puigdemont ha decidit què farà.

—Us afavoreix que el president Mas es quedi al PDECat?
—Respectem la posició del president Mas. M’ha agradat que hagi parlat de treballar per la unitat. No de partits, sinó del moviment independentista. És una persona que sempre hi ha estat i que ha intentat de bastir ponts amb tothom.

—Com queda JxCat a la Diputació de Barcelona? Trencareu el pacte amb el PSC?
—Encara no sabem com queda tot plegat. Però sobre aquest pacte sempre he dit que s’ha volgut donar una rellevància a la Diputació de Barcelona que no té. És una institució que és una gestoria de recursos per als governs municipals, que són qui fan polítiques. Ara s’ha volgut donar importància a això per tapar la investidura de Pedro Sánchez o altres coses. La diputació no ha tingut mai aquesta rellevància.

—Per últim, heu fet un congrés de deu setmanes. Quina valoració en feu?
—A JxCat ja estem acostumats a fer esprints, va decidir-se tot en pocs dies. Vam decidir de fer deu setmanes i de repensar com es feia un congrés. El president Puigdemont em va encarregar de pensar com el faria, perquè no havia estat mai en cap congrés i no estava contaminada de les maneres de fer. Ha estat molt participatiu, en ple agost els afiliats van entrar més de 1.500 esmenes a les ponències. Tanquem el congrés dissabte i fem un acte polític diumenge.