22.05.2019 - 20:00
|
Actualització: 22.05.2019 - 20:18
Ha estat la darrera candidata d’afegir-se a les eleccions més mediàtiques que hi ha hagut aquests darrers anys a l’Ajuntament de Barcelona. Elsa Artadi (Barcelona, 1976) ha canviat la Conselleria de Presidència de la Generalitat per mirar d’assaltar l’altra banda de la plaça de Sant Jaume. Diu que ve per quedar-se, encara que sigui a l’oposició: ‘El meu compromís és amb Barcelona.’ Malgrat les enquestes, Artadi es mostra segura amb les sensacions d’aquesta última setmana i es veu amb disposició de fer el sorpasso. Li demanem per Ernest Maragall, rival i únic candidat amb qui diu que pactaria; i per la gestió d’Ada Colau, el problema de l’habitatge i la seguretat.
—Desgraneu les declaracions que vau fer sobre Maragall. En quins termes va voler boicotar Puigdemont?
—Al conseller Maragall no li agradava que Puigdemont fes servir la delegació catalana a Brussel·les de la Generalitat de Catalunya. Un fet sorprenent, perquè no havia passat mai que un conseller no volgués que un president utilitzés la delegació. I ja està.
—I per quins canals li ho feia saber?
—Pels seus canals i per mitjà de persones com jo mateixa. Jo entenc que a la gent no li agradi sentir això, però és el que és.
—La vostra prioritat és pactar amb Maragall?
—La meva prioritat és guanyar les eleccions i la meva prioritat és que Joaquim Forn sigui batlle de Barcelona. I per tant, la meva prioritat, el 15 de juny, quan en Quim pugui venir un altre cop a Barcelona, quan després de gairebé sis-cents dies de ser un pres polític pugui tornar a l’Ajuntament de Barcelona, entri com a regidor però en surti com a batlle.
—I si necessiteu pactar, Maragall és la vostra prioritat?
—Evidentment, la nostra prioritat és ERC, que ha estat el nostre soci des del 2012. Respon a una voluntat que hi hagi, com a mínim, unitat estratègica i unitat de govern, ja que no hi pot ser a les llistes electorals. Entenem que el camí continuï per aquí, no entendríem que anés per un altre lloc.
—Si Maragall acaba pactant amb Colau, això afectarà la unitat del govern de la Generalitat?
—Depèn. A nosaltres ens inquieta que la prioritat del senyor Maragall sigui pactar amb qui volia fer president del senat el senyor Miquel Iceta. És sorprenent que la seva prioritat impliqui governar amb els comuns i Iniciativa, i no pas amb qui vota com ell al Parlament de Catalunya. Hi ha un punt de sorpresa en el fet que ERC pugui anar fent un gir. Entenem que no, però quan fan declaracions en aquest sentit, ens sorprèn.
—Quin gir intuïu que fan?
—Canviar de soci prioritari. I no entenem cap a on aniria aquest gir.
—Heu estat molt crítica amb Maragall per la seva edat. Creieu que cal un relleu?
—No, no, aquí hi ha una confusió. La qüestió de l’edat la va treure ell, segurament perquè no està orgullós del seu llegat polític. L’edat és una característica, com ser un home o una dona, com venir d’una tradició socialista i fer més de cinquanta anys que estàs en política, però aquest tema no el vaig treure jo.
—Però vaig llegir unes declaracions vostres on li recordàveu que feia política des del 1965, quan els vostres pares no estaven ni casats.
—Sí, però això ho vaig dir perquè un periodista em va dir: ‘Vinc d’entrevistar el senyor Maragall i s’ha queixat que vostès fan servir l’edat’. Jo li vaig dir que ho revisés, que no em trobaria cap declaració parlant-ne. No ho havia fet. L’edat és una característica com una altra. A la meva llista ve en Xavier Trias i em sembla un gran actiu. Hi ha gent de més de setanta anys que té molt a aportar a la ciutat de Barcelona.
—Els dards que us llanceu darrerament poden trencar la unitat independentista?
—És que no fer llistes unitàries afecta la unitat. No anar junts a les conteses electorals afecta la unitat. No continuar treballant, precisament, per teixir complicitats afecta la unitat. Jo ho he defensat sempre. Hi ha molts motius per a anar junts a les eleccions. Un, perquè t’assegures la victòria a la immensa majoria dels ajuntaments de Catalunya, per no dir gairebé tots. Un altre, perquè treballar junts per un projecte comú ajuda a la unitat. Hem estat uns grans defensors de la unitat, per això hi ha molta gent a la nostra candidatura que ve d’altres espais polítics, perquè creuen en la unitat.
—Per què Barcelona és tan important en clau independentista?
—Perquè és la capital del país, la nostra capital no és Madrid, perquè allà només hi tenim presos i repressió. Barcelona és la nostra capital i la batllessa de Barcelona és una de les persones més influents, si exerceix aquest lideratge, a escala internacional. Per nosaltres, en una situació de gran repressió, que el batlle de la nostra capital sigui un pres polític també té un missatge molt potent a l’hora de no silenciar aquesta repressió i aquestes barbaritats que fa el govern espanyol. Per tant, el 26 de maig té dos missatges claríssims. El president Puigdemont, al Parlament Europeu; i Quim Forn, batlle de Barcelona. I aquests són dos missatges potentíssims que Europa no pot fer veure que no sent, perquè són dels missatges més potents a curt termini.
—Però a la pràctica, de què serveix?
—Estar al costat de les institucions, del poble, del president de la Generalitat i del parlament. Ho vam veure l’1-O. Aquell dia teníem una batllessa que s’omplia la boca de drets i de llibertats però que en realitat no va fer res. L’única cosa que va fer la senyora Colau va ser posar en perill l’1-O.
—Els col·legis van obrir.
—Sí, però els col·legis van obrir gràcies a la Generalitat. Perquè l’única cosa que va fer la senyora Colau va ser anar a fer-se una fotografia a la tarda. Però ella no va moure ni un dit. I va ser gràcies al fet que uns altres van entomar la responsabilitat, a la Generalitat, però també a veïns de la ciutat de Barcelona, que es va poder fer el referèndum. No pas gràcies a la batllessa. El batlle de Barcelona té moltes portes obertes, fins i tot, en molts casos, més que el president de la Generalitat. Amb el reconeixement internacional de la ciutat de Barcelona arribes a molts llocs. Un reconeixement i unes eines que fins ara no s’han fet servir.
—Sou l’última d’afegir-vos a la cursa per Barcelona. Com es gesta la vostra candidatura? És Puigdemont qui us fa l’encàrrec?
—No, és en Quim Forn, als Lledoners. Als consellers Rull, Turull, Forn i Jordi Sànchez jo els visitava, com a mínim, un cop per setmana i treballàvem qüestions polítiques. A mitjan desembre, en una reunió de treball, en Quim em va demanar si ens podíem apartar de la sala on érem. Em va dir que calia portar el canvi a Barcelona, que la ciutat era prioritària per Junts per Catalunya i que ell volia fer el pas, i el volia fer amb mi. Per mi va ser una sorpresa. Em vaig sentir honorada, però no sabia què dir. Li vaig dir que m’ho volia pensar i continuar-ne parlant quan tornés la setmana següent. Ens vam reincorporar a la reunió amb els altres tres presos polítics, i la primera cosa que em va dir en Josep Rull va ser: ‘La política municipal és la millor que hi ha.’ En Jordi Sànchez em va dir que tots tres pensaven que havia d’anar a Barcelona. Va ser un moment molt bonic, de molta complicitat. Dins la duresa i el dramatisme de tenir els companys i els amics a la presó, hem viscut moments de molta intimitat. I aquest va ser un dels bonics.
—Puigdemont hi té cap paper, en la decisió final?
—Va ser la primera persona amb qui vaig parlar. De seguida em va dir que era una molt bona idea. Aleshores també en vaig parlar amb el president Quim Torra, perquè la decisió tenia la derivada del govern, i vam tenir diverses reunions amb tots dos. Vam estudiar-ho molt. Això no és un projecte personal ni personalista, per tant, havíem de posar d’acord totes les derivades. Em van ajudar molt a prendre la decisió i l’únic condicionant que vaig posar va ser que, si feia el pas, era per fer-lo de manera permanent. Que si preníem conjuntament aquesta decisió, havia de ser coherent.
—De manera que descarteu d’entrar en una llista per a les eleccions catalanes?
—Sí, sí, el meu compromís és amb Barcelona.
—Jordi Graupera diu que la decisió de presentar-vos, presa en tres setmanes, no us pot haver donat temps per a reflexionar seriosament sobre què necessita aquesta ciutat. Què li dieu?
—Jo no sé per què ell ha de pressuposar amb quin bagatge venim cadascú. Jo treballo a la Generalitat des del 2011, sóc de Barcelona i sempre m’he descrit com a barcelonina a tot el món. Els àmbits que són fonamentals, com l’activitat econòmica, el sector comercial, la seguretat, el turisme i les polítiques d’habitatge, són competències compartides amb la Generalitat de Catalunya d’ençà que hi treballo. No pots entendre el comerç de Catalunya si no entens el comerç de Barcelona, no pots entendre les polítiques socials, les necessitats, l’escola bressol, com adaptem la formació al segle XXI, sense pensar en clau de capitalitat. No pots entendre la societat del coneixement en un angle sense entendre l’altre. Tot va molt lligat. Fa molt temps que treballo per un país millor i per una ciutat millor.
—Us torno a treure Graupera. Diu que li vau encarregar un discurs de suspensió de la DUI abans del referèndum de l’1-O. És veritat?
—El setembre, quan ell diu que va passar això, no hi havia hagut cap declaració perquè encara no hi havia hagut referèndum. Per tant, ningú no pensava a suspendre una declaració que no s’havia fet d’un referèndum que, en aquell moment, no teníem la certesa que es pogués fer. Es treballava per fer-lo. A més, el senyor Graupera va aparèixer pel Palau de la Generalitat un dia i no va venir convidat ni pel president Puigdemont ni per mi mateixa. Per tant, qui el va convidar en aquell moment ja explicarà quin encàrrec li va fer.
—No li heu fet cap encàrrec, doncs.
—Jo no li vaig fer cap encàrrec perquè no el va convidar el president Puigdemont, ni tampoc jo mateixa, que llavors treballava pel president. I una altra reflexió: anem veient com, al cap d’un any i mig, hi ha molta gent que es dóna importància, gent que no va tenir res a veure amb aquell moment. Perquè les persones que van tenir a veure amb aquell moment ara són jutjades al Suprem, ara són a l’exili i moltes són perseguides pel jutjat número 13. Per tant, crec que la repressió també ha posat cadascú al seu lloc.
—Us sentiu còmoda a primera fila, de líder?
—Jo he fet molts papers, vinc de baix i sé com es treballa. He tocat aspectes més tècnics, aspectes més polítics i em sembla que he estat rellevant en tot això. I sempre procuro ser mot honesta. Unes vegades agradarà més i unes altres agradarà menys. Ara m’ha tocat ser al capdavant, però hi sóc perquè qui encapçala la meva llista electoral és a la presó. Tots anem un pas més enllà que no si fóssim en circumstàncies normals.
—Abans dels fets de l’octubre de l’any passat, havíeu pensat mai de ser en primera línia política?
—Jo ja feia política i sí que m’ho havia proposat algun dia, però no tan de pressa. Els fets ho han accelerat tot i també ens ha posat a molta gent en la tessitura de si continuàvem fent passos endavant o no, que també és legítim. Alguns de nosaltres, davant el moment, davant la necessitat de continuar lluitant, davant la necessitat de no espantar-nos, davant la necessitat de persistir, hem dit que continuàvem endavant. I molta gent ho ha fet. L’anomalia no sóc jo. Recordo amb molta emoció quan vam fer la llista del 21-D.
—Per què?
—Penseu que quan nosaltres preparàvem la llista de les eleccions, feia una setmana que acabaven d’entrar a la presó, que havien marxat a l’exili. Vam començar a trucar a gent, alguns que jo no coneixia personalment. Ho feia de part del president Puigdemont perquè ens havíem de repartir la feina. I en aquell moment tan complicat i de xoc emocional, trucar a la gent i que la immensa majoria et digués que sí, que endavant, emocionava. O gent que et trucava directament oferint-se a anar a la llista. Ho feien pel país. És una de les grans lliçons que hauria d’aprendre l’estat espanyol, que no és una qüestió d’amenaçar-nos, que no és una qüestió de fer veure que el problema no existeix, perquè nosaltres continuem allà i més forts que mai, malgrat tot.
—Què imagineu el dia 26?
—La sensació que tenim és de remuntada, ara mateix. Tenim la mateixa sensació que vam tenir el 21-D. També tenim l’evidència que els vots ens donen llibertat. Hem vist com en Jami Matamala ha tornat a casa després d’un any i tres mesos a l’exili, de no poder trepitjar casa seva. Ha tornat perquè la gent de Girona l’ha votat i per a l’estat espanyol ha passat de ser un encobridor a ser senador. I en aquesta onada també volem veure en Quim Forn, no tan sols com a regidor, sinó reclamant la vara de batlle.
—Si diumenge a les municipals es confirmen els mals resultats que va tenir Junts per Catalunya el 28-A, fareu cap autocrítica?
—Bé, Junts per Catalunya encara es va endreçant. És una formació política molt jove que només existia al parlament. Quan es van convocar les eleccions espanyoles vam haver de reaccionar molt de pressa i construir una llista ràpidament i van obtenir un bon resultat. Som molt nous i molt transversals i encara hem d’acabar d’ajustar algunes coses.
—El preu mitjà del lloguer és de 954 euros (quart trimestre del 2018). L’any 2013 era de 631. Què proposeu per a reduir-lo a curt termini?
—No tan sols s’ha d’evitar que apugi més el preu, s’ha d’aspirar a tenir un parc d’habitatges on el preu del lloguer estigui un 25% per sota, perquè si no, els joves no podran emancipar-se. La classe mitjana i treballadora no té problemes únicament per a mantenir l’habitatge sinó també per accedir-hi. En els governs socialistes que es van fer, amb ICV al capdavant de la regidoria d’Habitatge, en els governs en què hi havia Ernest Maragall com a regidor, es van fer milers d’habitatges socials, però avui no hi són enlloc perquè es van vendre i es van liberalitzar en el mercat privat. La Marina del Prat Vermell o la Sagrera poden donar-te més de 10.000 habitatges assequibles que en aquest mandat s’haurien d’haver mobilitzat, però no s’ha fet la feina que tocava.
—Totes les formacions esmenteu que cal un parc d’habitatge públic del 15%, tal com reclama la Unió Europea, però per a fer això cal un gran pacte municipal. Si no, van canviant els partits del govern i cadascú fa la política municipal que vol.
—Tota la raó. Però nosaltres ho diem a cada debat. Quan vaig plegar de ser consellera, al cap de vint-i-quatre hores feia un debat d’habitatge en què molts candidats van decidir que no hi anaven. I aquest pacte el vam oferir des del primer dia, perquè les polítiques d’habitatge han de ser polítiques d’estat, com ho és l’ensenyament i la salut. I aquí ha de passar igual, un pacte que sobrepassi els partits i els mandats. I que sigui a tota l’àrea metropolitana. Necessitem un pacte social per l’habitatge a Barcelona perquè, si no, no hi haurà mesures estables.
—El govern limitarà els preus del lloguer amb un decret llei aprovat dimarts. En sou partidària?
—Segons com es faci. Perquè hi ha maneres que no han funcionat, com ha passat a Berlín i París. Dir a la gent que amb un decret tot això se solucionarà és fals i es poden generar falses expectatives. Tu no pots obligar ningú a posar un pis de lloguer i tampoc no li pots dir a quin preu ho ha de fer. Perquè immediatament el traurà del mercat de lloguer i el posarà al mercat de compravenda. Hi ha un índex de referència de preu de lloguer que va fer Meritxell Borràs que es pot fer servir per lligar-lo amb incentius o amb ajuts, tu pots fer que hi hagi promocions d’habitatge que vagin exclusivament a lloguer. Les coses s’han de fer bé; si no, ens passarà com aquests darrers quatre anys, que a la gent li han dit que era qüestió de voluntat política i hem acabat veient 12.000 desnonaments en un mandat. La senyora Colau deia a la gent que no patís, que a Barcelona hi havia 80.000 pisos buits i que, l’endemà, tothom que tenia una necessitat tindria un pis. I això ha estat mentida. O quan deia que construiria 8.000 habitatges, i n’ha construït 800. És que això genera molta frustració, no pots jugar amb els sentiments de la gent que realment té un problema.
—Sobre seguretat, especialment a Ciutat Vella, Colau diu que no s’han mobilitzat tots els mossos que s’han demanat. Què hi dieu?
—D’ençà que jo vaig entrar a treballar a la Generalitat el 2011, s’ha denunciat cada setmana que falten mossos. Cada setmana. La senyora Colau, que ha estat a l’ajuntament els darrers quatre anys, no n’ha parlat fins ara. I no n’havia parlat perquè, com bé reconeixia la seva regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, han trigat tres anys a entendre que la policia era imprescindible a Barcelona. És una frase explícita. I com a conseqüència d’això, no han fet cap mena de previsió amb la Guàrdia Urbana. És que les promocions de Guàrdia Urbana que s’han fet en aquest mandat no cobreixen ni les jubilacions previstes. Fa igual com amb totes les altres qüestions: centrifugar responsabilitats.
—Llavors, quina és la solució?
—És evident que calen més agents de la Guàrdia Urbana, perquè actualment hi ha mil agents menys que abans dels Jocs Olímpics. S’han de fer les promocions que toquen i cal tenir un regidor de Seguretat, com ho era en Joaquim Forn en el mandat d’en Xavier Trias. Ara no tenim regidor de Seguretat i tenim una batllessa de la inseguretat. S’ha de donar suport polític, s’ha de tornar a patrullar a peu, s’ha de tornar a baixar al metro, s’han de tornar a fer patrulles mixtes, s’han de tornar a coordinar els dos cossos, s’han de fer millores tecnològiques, s’ha de prioritzar la incorporació de les dones, que està per sota del 15%, s’han de reformar els equipaments…
—En turisme, com a proposta estrella, voleu duplicar la taxa turística per destinar-la a habitatge. Però, us agrada el model turístic que hi ha ara mateix a la ciutat?
—És que no hi ha model turístic. S’han fet dues coses malament. La primera, atiar la turismofòbia, i la segona, abandonar la promoció turística. Com que va arribar un moment que hi havia molts turistes, es va deixar de fer promoció, pensant que així s’evaporarien. I el resultat és que, com que no s’ha fet promoció liderada des del sector públic, s’ha hagut de fer des del sector privat, que legítimament ha de poder-ne fer. El resultat és que, si abans teníem un equilibri entre el turisme de negocis i ocis, ara el de negocis s’ha enfonsat. Només és del 30%.
—Creieu que calen més turistes a Barcelona?
—No, jo no dic que en calguin més. Jo dic que de la composició del turisme, el missatge turístic i la imatge de la ciutat, n’hem de ser propietaris nosaltres i no el sector privat. I que decidim quin turisme volem. Durant molts anys, Barcelona va fer un esforç per a situar-se entre les grans capitals turístiques del món. Això ja s’ha fet. Ara podem decidir cap on enfoquem el turisme i no deixar-lo.
—I què fem amb els treballadors del sector del turisme que, molt sovint, estan molt mal remunerats?
—Una cosa és si vols més turisme o no, que jo defenso que no, però sí que hem d’anar cap a un creixement de la despesa turística i de la diversificació. Però el turisme és estructural a la ciutat perquè hi ha 150.000 persones que treballen al sector i els beneficis no arriben a tothom. S’han de repartir d’una manera millor. I en particular, hem tingut molts aspectes que tenen a veure amb l’ocupació en el sector turístic: falta formació i falten millors condicions laborals. I s’han d’aplicar, evidentment, perquè és un sector de futur i si volem la millor ocupació possible, hem de donar millors condicions.
Abans d’acabar, us proposem que respongueu aquest qüestionari:
—Quin és el vostre defecte principal?
—Que sóc una ‘control freak’. Sóc molt obsessiva a controlar les meves responsabilitats i les dels altres també.
—Quins dons naturals us agradaria de tenir?
—M’agradaria poder canviar d’una tasca a una altra amb més facilitat.
—Quantes hores dormiu al dia?
—Idealment, vuit. En campanya, cinc.
—Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—M’agrada molt el nom d’Arnau.
—Quin és el vostre artista preferit?
—M’agrada molt la Joan Baez.
—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Elizabeth Bennet, de la novel·la Orgull i prejudici, de Jane Austen.
—Quin personatge històric valoreu més?
—Madame Curie.
—Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—L’art com a teràpia.
—Quin és el vostre lema?
—En fila índia. Les coses s’han de resoldre una darrera una altra.
—Quines feines heu fet fora de la política?
—He estat professora d’universitat, recercadora, consultora de diferents instituts de Barcelona i organismes internacionals, he traduït llibres… He fet cosetes.
—L’escola on portaríeu els fills seria pública o privada?
—No tinc fills, però seria l’escola que tingués el millor projecte educatiu, que clarament pot ser una escola concertada o pública, que fan molt bona feina.
—En quina llengua parleu als pares?
—A la meva mare en castellà.
—L’última vegada que heu fumat marihuana?
—Fa temps.
—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Que no he volgut tenir fills per no perjudicar la carrera política.
—El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Xavier Trias. Sense dubte.
—La cosa que ha fet més bé l’actual batllessa?
—Ser la primera batllessa que hi ha hagut a la ciutat de Barcelona.
—La que ha fet més malament?
—Tota la resta.
—Quant cobrareu si sou batllessa?
—No ho sé, no m’ho he plantejat. He tingut la sort que no m’ho he hagut de plantejar mai en cap feina.
—I si sou regidora?
—El que marqui la llei.
—A quina altra ciutat us agradaria de viure?
—Nova York.
—Qui us ha fet políticament?
—El president Puigdemont.
—Qui creieu que faria millor la vostra feina entre la resta de candidats?
—No ho sé. Ens presentem perquè creiem que tenim el millor equip.
—Qui creieu que la faria pitjor?
—Tota la resta.
