Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) acaba de publicar Mammalia (Males Herbes), una novel·la que ha irromput amb força en el nou curs literari per la seva cruesa, el dolor i la narrativa poètica. Amb una prosa intimista i delicada, aconsegueix d’encaixar totes les peces del trencaclosques que conformen la vida de la Cora, una nena de vuit anys que, durant unes vacances a Catalunya Nord, es perd en una excursió amb bicicleta fins que arriba en una cova. Allà, hi troba unes pintures que li són familiars i que li desperten records amagats. A partir d’aquí, començarà una recerca dels seus orígens per a descobrir la seva identitat. Maternitat, reproducció assistida, orígens, relacions familiars, construcció d’identitat… A Mammalia, Solsona és capaç d’obrir milers de portes i tancar-les amb un ritme i una capacitat envejable. I això que aquesta és la seva primera novel·la: fins ara, havia escrit Cirurgies i Satèl·lits, reculls de microcontes i relats.

—Mammalia neix d’una experiència personal, però es converteix en una ficció que no hi té res a veure.
—Mammalia és ficció total. Tot és inventat, és un món creat des de zero, però sí que parteix d’una experiència que vaig viure fa deu anys i que és on va començar l’embrió del llibre: érem de viatge a Catalunya Nord amb el pare del meu fill gran. Jo passava un procés d’infertilitat. Vam anar a visitar una cova, i aquí va ser quan em va sortir la primera idea de creació d’una història d’una nena que, a partir d’un detonant, comença una cerca dels seus orígens. El detonant és durant la infància, però aquesta cerca comença quan ella es veu capacitada per a fer-la amb els diferents vincles que construeix per començar a unir totes les peces i conèixer la seva identitat.

—Mammalia vol ser un homenatge a la no-maternitat com a voluntat pròpia?
—Mammalia és la història d’una filla que fa aquesta recerca dels orígens per a saber qui és la seva mare, qui ha estat la seva família i, a partir d’aquí, crear-se la identitat que ella vulgui i ser lliure per a decidir què vol. Què vol genuïnament, no què espera la societat que vulgui. I com que jo vaig passar aquests anys d’infertilitat i sentia molt aquesta pressió cap al meu cos… Em sentia molt culpable que el meu cos “no funcionés” i no donés allò que s’esperava de mi. I sentia, sobretot, això: que si no era mare no podria tenir una vida bonica. No sé com explicar-ho perquè no se’m malinterpreti. El fet de no poder ser mare em feia sentir molt, molt malament i que no donava allò que s’esperava de mi. I, a més a més, vaig notar molt la solitud que sents en tot aquest procés. Ara que hi ha una mica més de visibilitat i que es parla molt més del fet de no poder ser mare, m’hauria sentit molt més acompanyada. A Mammalia volia que no hi hagués aquesta renúncia, que hi hagués aquest esperit de llibertat de dir: “Jo decideixo això genuïnament, que és el que vull, si ser mare, no ser mare… No el que s’espera de mi.”

—La visibilitat ajuda a parlar-ne.
—Això és important: crec que s’ha de donar visibilitat, però que això tampoc sigui una pressió més. Tu pots parlar-ne quan estàs preparada. En el meu cas, han hagut de passar deu anys perquè jo ara en pugui parlar. He pogut escriure-ho des del lloc on sóc ara, però no vaig poder en el moment en què em va aparèixer aquesta idea. Vull dir que tampoc pressionem per visibilitzar-ho. Dir: “No, va, ho has d’explicar perquè així no estem soles”. Sí, realment s’ha d’explicar, però quan estiguis preparada per fer-ho. I és important, eh? Perquè allò que no es diu no existeix. Però que es digui quan realment pots dir-ho. Des de quin lloc dic tot això, ara? Des d’un lloc en què em sento preparada i on he pogut construir-me tot això. De fet, quan vaig acabar d’escriure Mammalia, vaig dir: “D’acord, ara estic fent el dol que hagués hagut de fer en aquell moment.” Potser l’hauria fet si no hagués acabat essent mare, però com que vaig ser mare, vaig tancar molt ràpidament aquella etapa i no vaig entrar-hi a fons, no em vaig demanar: “Què m’ha passat amb aquests tres anys i mig? Què he viscut?” Vaig ser mare i ja ho vaig enterrar. Però això acaba sortint si no fas un treball, i crec que aquest treball l’he fet amb Mammalia.

Podeu comprar ‘Mammalia’, d’Elisenda Solsona, a la botiga de VilaWeb

—Com es distingeix el desig real de ser mare de la pressió social? És una pregunta que ens fem moltes…
—Jo puc dir que he passat per tots els desigs [riu]. Vaig passar uns anys de no voler ser mare, però em vaig quedar embarassada quan tenia vint-i-vuit o vint-i-nou anys. El vaig perdre. A partir d’aquest avortament, vaig tenir un desig molt gran de ser mare. Aquest desig és real, és un desig que sents. Jo he sentit el “no vull ser mare” i he sentit el “desitjo molt ser mare”. L’altra cosa és la pressió, els comentaris que et puguin fer i la pressió que sents com a part de la societat de no poder donar això com si fos la cosa més gran que tu, com a dona, pots donar a la societat. Si hagués sentit un “relaxament”, en aquest sentit, m’hauria sentit molt més còmoda amb la situació que vivia.

—De fet, en aquesta distopia que plantegeu a Mammalia, només un 1% de les dones són fèrtils.
—Sí, és aquest estat que controla que només hi hagi un intent per dona, a més a més, un intent si passes un assaig… Totes aquestes complicacions per a arribar a ser mare també són una crítica a les clíniques de reproducció assistida. No com a crítica a les clíniques, perquè, si tu tens aquest desig de ser mare, pot ser que sigui l’únic lloc on podràs aconseguir-ho, però que hi hagi un tracte amb cura, de proximitat, sense una infantilització i sense que tu sentis que ets en una empresa i que t’estan venent un producte.

—Un producte que, a més, ha de ser perfecte. A Mammalia, els nens amb malformacions no els volen.
—Aquest plantejament el faig des de la crítica. Jo ho vaig viure, i et qüestionaves la teva pròpia ètica i tot. La frase de: “És que jo tinc dret de ser mare”, però realment no tens dret de ser mare. El dret és el benestar del nadó. Tu pots tenir el desig de ser mare. Aquest desig pot estar fins i tot descontrolat, i aquí has de fer aquesta mesura de control. Però no tens aquest dret de ser mare. L’adopció vetlla pel benestar del nadó, però en els ventres de lloguer, en el cas de Mammalia, això està molt més en dubte, el nadó es pot convertir fins i tot en un producte. Hi ha aquesta cosa de “tinc dret de ser mare” i “tinc dret de ser pare” i, per tant, ho faré amb aquests mals usos de la reproducció assistida.

—Com arribeu a imaginar-vos un futur així?
—És un futur distòpic, però tampoc és un futur gaire llunyà. En el meu cercle, per exemple, no sé si ja parlem de la meitat de les meves amigues, que han passat per processos de fertilitat, sigui perquè no aconsegueixen un embaràs o perquè ho aconsegueixen però tenen avortaments. N’hi ha d’altres que directament van a una clínica de fertilitat perquè no poden fer-ho de cap altra manera… Això, evidentment, no és un 1%, però sí que parlem de la meitat del meu cercle.

—Parleu de les clíniques de reproducció assistida i del tracte que es rep com a pacient. En aquest sentit, hi ha diferències entre les clíniques públiques i privades?
—Jo crec que sí que hi ha molta diferència. He pogut viure els dos vessants: viure l’experiència en una clínica privada i en una pública, i el tracte és molt diferent. En una privada, sents més que ets un producte: et passen a una sala i et venen tots els tractaments que pots arribar a fer, si pagues una mica més, doncs tens un tractament, si no pots arribar a tant, doncs no tant. Et sents més en aquest sistema mercantil, però en una pública no t’hi sents tant. En una pública potser tens aquesta proximitat, i parlen amb dades certes, no intenten camuflar alguns valors… Amb això sí que m’hi he trobat.

—“Si no tinc fills, qui em cuidarà quan sigui gran?” És un argument molt utilitarista que encara es fa servir molt sovint, i que també apareix al llibre.
—Sí, sí. Veure la maternitat des d’aquest punt tan utilitarista de dir: “Jo tinc un fill perquè així jo el puc cuidar i després serà ell qui em cuidarà a mi”. Hi ha aquesta crítica en el personatge del pare [a Mammalia], per mil raons que ha viscut ell, però necessita cuidar i sentir que ell més tard serà cuidat i no estarà sol. A vegades justifiquem molt la maternitat o la paternitat en aquest sentit. M’he trobat amb amigues que no volen ser mares i que una de les frases que han de sentir és: “I a tu qui et cuidarà?” A mi em cuidaran les meves amigues, no? Vull dir: per què m’han de cuidar els meus fills? Jo sóc mare –tinc un fill i una filla– i vull que siguin lliures, que no hagin de dependre de si em cuidaran o no em cuidaran… És que ni m’ho plantejo.

—Hem parlat molt de maternitat, però un dels grans temes del llibre també és la recerca dels orígens i la identitat. En el cas de la Cora, la protagonista, això és causat per la manipulació i les mentides que rep de petita.
—Sí, és el gran tema: com ens afecta el record de la primera infància; com en podem arribar a ser, de vulnerables, si ens manipulen aquests records… O potser tenim buits per moments traumàtics que hem viscut. Com els podem omplir, on podem buscar per reconstruir aquests records i crear-nos així la nostra identitat i saber d’on venim i què volem. Mammalia parla molt sobre això: sobre la Cora, que a partir d’un detonant –que moltes vegades és una imatge, una música, una olor i, en aquest cas, és una pintura– inicia aquesta recerca. Tenim dret de saber el nostre passat, els nostres orígens, perquè a partir d’aquí després podrem construir la família que volem.

—En una part de la història, els personatges són Ella, el Físic, la Llevadora… Quan hem llegit el llibre, ens adonem que és per mantenir la intriga fins al final, però fins a quin punt també ho heu fet perquè qualsevol persona hi empatitzi?
—És veritat, hi ha aquestes dues raons. En els capítols curts on no hi ha noms de personatges i, en canvi, tenen el nom de la seva professió, era perquè volia que fossin una barreja entre ser molt poètics i, alhora, tenir una cosa més científica i més escèptica, però que al mateix moment poguessis sentir que tu has viscut això –i mantenir la intriga, és clar. M’agrada molt treballar aquest contrast de naturalesa i ciència… Com al títol.

—Una de les coses més fascinants del llibre és la construcció d’escenaris, de paisatges… Les descripcions que feu de l’atmosfera del llibre són gairebé palpables físicament.
—A mi m’agrada molt escriure des del cos, des de la pell. M’agrada molt treballar l’escenari com un personatge més. Quan em pregunten si Mammalia té un punt de ciència-ficció és més per l’ambientació que no pas per l’argument. És a l’escenari on m’agrada que es moguin aquests personatges amb aquestes relacions intimistes. A més, m’agrada que aquest paisatge, potenciat per aquesta cosa més màgica i més fantàstica, tingui un punt simbòlic: que els volcans entrin en erupció tots alhora, la calamarsa, la boira de cendra… Després, el lector es farà els seus símbols o no, però per a mi –que tinc aquesta cosa més de controladora– tot ha de tenir un per què. Cada element del paisatge –una mica pertorbador– té un significat que pot ser un mirall del personatge, d’allò que sent en aquell moment, de la història, etc.

—Per anar acabant: com us imagineu les mares del futur?
—No és tant com m’imagino les mares, però sí que, si vull posar-hi una mica d’esperança, espero una mirada més propera cap a les dones per part de la ciència, de les clíniques de reproducció i dels hospitals. Una mirada que no sigui tant des de la infantilització i amb molta més cura pels processos durs que podem passar.

—Heu estat cinc anys fins a publicar el llibre. Sou molt perfeccionista?
—Sí, sóc una persona molt, molt perfeccionista i molt controladora amb la meva escriptura. Em passa, sobretot, que m’agrada molt la reescriptura. És on em sento realment escriptora, on gaudeixo, on sento que no vull ser enlloc més que reescrivint. En el moment de parir la idea i de començar a estructurar-la –aquest naixement d’un nou món– em costa molt, ho passo molt malament. És una sensació física i tot. Penso: “Però per què escric, si a mi no m’agrada, si ho estic passant malament?” M’agafa molta angoixa. Suposo que és aquest intent de control i que, és clar, és tan obert tot, com que la creació és infinita… Ho passo molt malament, però quan ja tinc l’estructura, quan ja sé ben bé cap on anirà i tinc molt clars els capítols, els personatges, què vull explicar i el final, quan comença la reescriptura, m’hi podria estar anys! Amb Mammalia van ser els editors que em van posar pressió, però jo ara podria estar-m’hi cinc anys més o deu i m’ho passaria bé! [Riu.]