Elisenda Pascual: “Els ideals de criança a les xarxes són fum”

Elisenda Pascual és psicòloga de criança respectuosa i acompanyament familiar i, darrerament, una cara especialment coneguda perquè ha aparegut a la sèrie de 3Cat Això no és Suècia. Acaba de publicar Criar i jugar (Ara Llibres), en què repassa els temes centrals de la criança amb una perspectiva teòrica i alhora dóna moltes eines pràctiques, en forma de jocs, per a treballar aquestes qüestions. Parlem amb ella sobre el llibre i també sobre la sèrie. Explica que no hi ha interpretat res, sinó que simplement ha dirigit teràpies grupals de pares de la mateixa manera que en dirigeix fora de les càmeres. De fet, la serenor i saviesa que transmet a la sèrie també les transmet a la realitat.

—A Criar i jugar doneu eines per a afrontar punts clau de la criança mitjançant el joc. Per què us heu focalitzat en aquesta part lúdica?
—La llar és el primer espai terapèutic, i en la infància, el recurs principal d’aprenentatge és el joc, per tant, donar eines de joc em sembla coherent. Hi apareix a cada capítol, a banda de la teoria. Són eines pràctiques per als temes essencials de la criança: límits, pantalles, emocions, separacions, gelosia entre germans, alimentació… Que ningú no s’ho agafi com un manual perquè no hi ha receptes, però sí que són eines que pots adaptar a la teva realitat.

—Us identifiqueu amb la criança respectuosa. Què és, exactament?
—Implica retornar la dignitat a la infància, mirar les criatures com a persones amb necessitats autèntiques. No són capricioses, no ens volen prendre el pèl. El que passa és que busquen constantment créixer, sobreviure i pertànyer. Quan oferim el que realment necessiten, oferim una criança respectuosa. No és fugir dels límits, dir que són castradors i no posar-ne cap. La criança respectuosa no és dir: “Ostres, és que si li dic que no, traumatitzaré la criatura.”

—És un malentès habitual?
—Sí, i em dedico a desmuntar-lo. Venim d’una criança en què hi ha hagut molt poca consciència i respecte perquè la infància era considerada una part del desenvolupament sense importància perquè no érem raonables. Gràcies a la neurociència, hem entès que els primers set anys de vida són la base de la nostra personalitat. Si podem generar prevenció, promoció de la salut, acompanyament a partir de la coherència del que necessiten… És una manera meravellosa de transformar el món.

—Heu dit que hem de deixar de pensar que els infants volen manipular-nos. Quins mites hi ha, relacionats amb això, per exemple amb la qüestió del plor?
—Moltes vegades adultitzem la infància, creiem que els infants funcionen com els adults. Cognitivament, el cervell no acaba d’evolucionar fins a vint-i-cinc anys. Com ens pot manipular una criatura de tres anys que té una rebequeria? Posem al comportament infantil creences, emocions i funcionaments cognitius adults. El plor és l’únic mecanisme de comunicació que tenen els nounats. La manera que tenen les criatures de fer-nos saber que alguna cosa els angoixa és el plor, el crit, la conducta.

—Com podem interpretar-ho?
—El que fem les psicòlogues evolutives és descodificar. Això que passa amb la teva criatura pot significar un ventall d’opcions. I treballem en hipòtesis. Però no podem pensar que una criatura té emocions i pensaments maquiavèl·lics com poden tenir els adults o adolescents.

—Molts experts diuen que el plor, si no s’atén, genera indefensió apresa.
—Una criatura s’acostumarà a allò que li ofereixis perquè ha de sobreviure. Quan naixem, ens assemblem més a un conill que a una persona, cerebralment. Necessitem coses que en les primeres etapes són molt més semblants als animals. Quan deixes plorar un infant reiteradament aprèn que, per més que plori, tu no hi aniràs. És una energia que el cos ha de consumir i que desgasta. L’infant aprèn a deixar de plorar no perquè entengui que allò és el que li toca, sinó perquè, si no, es moriria d’esgotament, l’energia es consumiria. És domesticació, no pas criança.

—Entendre així la criança pot implicar un sacrifici extra dels pares? Al llibre esmenteu que en les primeres etapes hi ha certa sensació de “o la criatura o jo”.
—Per a criar un infant necessites un poblat, una tribu, però cada cop vivim vides més individualistes, més aïllades de la xarxa. Digitalment, és una societat hipervinculada, però en l’àmbit analògic, de sosteniment, de braços, d’ajuda, de suport, cada vegada estem més aïllades. Marxem a uns altres països, marxem a viure a un barri on potser no tenim vincles per una escola que ens agrada… No dic que el millor sigui viure amb la teva família perquè a vegades no ho és, però una criatura necessita un poblat, uns pares sols no poden oferir-li tot el que necessita perquè anirà en detriment de la seva pròpia salut mental.

—Això els fa sentir molt culpables.
—Hi ha un decalatge, un desgast, una sensació profunda que no som prou, que no arribem a l’ideal que les xarxes ens venen. Una mica és el que passa a Això no és Suècia, en què els pares de la Lia li expliquen que aniran a fer un taller per a ser més bons pares i ella els diu: “Però si ja sou bons pares.” És a dir, “deixeu-vos estar de punyetes, el que jo vull és que sigueu aquí i em mireu, juguem i riguem una estona”. Perseguim una pastanaga perquè no generem un entorn prou saludable per a la criança respectuosa. Sempre haurem d’elegir, i a vegades elegiràs l’infant i a vegades a tu.

—La resposta de la Lia evidencia que a vegades amb l’estima i la presència n’hi ha prou, que crear-los traumes no és tan fàcil com alguns pares temen?
—Sí, aquí hi ha molta confusió. Tota la vida ens han empès a ser els millors, a treure excel·lents, i jo a les famílies sempre els dic que els dono permís per quedar-se en l’aprovat. És important que aprenguem a ser mediocres, perquè, si no, viurem un autoengany que ens desconnectarà del que l’infant necessita, perquè pensarem en el que li volem oferir. I a vegades no és el mateix. Amb allò que sóc i que tinc moltes vegades ja n’hi ha prou. L’excel·lència és donar el que sóc en cada moment. Els ideals de criança a les xarxes són fum. Jo acompanyo influenciadores de criança i veig, i elles mateixes ho diuen, que la realitat supera amb escreix la ficció. Això no és Suècia és una comèdia negra, però molt real.

—Com arribeu a Això no és Suècia?
—Era la terapeuta grupal d’alguns dels guionistes, la persona que anava a casa d’una família a Vallvidrera on ens trobàvem mares –i algun pare– per parlar de criança, tal com es veu a la sèrie. L’Aina em va dir que pensava en un projecte, però no m’imaginava que m’oferiria de fer de terapeuta a la sèrie, l’última cosa de teatre que vaig fer van ser Els pastorets, de petita.

—La sèrie neix d’una teràpia real.
—Els casos que s’exposen són reals. A vegades no són de les persones que els exposen, però són reals, i jo no els sabia d’entrada, no sabia què m’explicarien. A més, no tots són actors. Jo no tenia guió, era espontani, no sabia quin cas era de qui i me’ls prenia tots com si fossin de veritat. Rebia informació com si fos realment una teràpia grupal, donava feedback, feia reflexions… I cada capítol té les càpsules amb la teràpia sencera. La Mariana agafa les idees, però les distorsiona.

—La vostra presència a la sèrie és molt interessant perquè la vostra serenor i les eines que doneu contrasten amb l’atabalament dels pares i com les acaben aplicant. Creieu que és una bona representació de què passa als pares d’aquesta generació que vol criar diferent, però a vegades no sap com fer-ho?
—Sí. La generació de mares i pares actual és la primera que revisa les pròpies històries alhora que cria i que intenta que els infants no duguin les seves motxilles. Són en una frontera, i les fronteres són llocs de tensió. La criatura et posarà davant de la teva infància, d’allò que tu no tens resolt. Llavors diem, això que em va passar em vaig prometre que si tenia una criatura no ho faria mai. I me’n vaig a l’extrem oposat.

—Per exemple?
—Si em van posar límits molt rígids i incoherents, me’n vaig a l’extrem oposat i no en poso, perquè he associat el límit amb la castració i el trauma perquè amb aquells límits em van deixar sola. Això és el que genera el trauma: una vivència dura, incomprensible, que ningú no acompanya. Llavors anem a l’extrem oposat: sobreexpliquem, sobreprotegim, sobreoferim… No agafem la part positiva del límit que vam rebre, que és la consistència, la coherència, que és el que dóna seguretat i la possibilitat de poder-se posar límits en el futur. Tots volem que quan tinguin divuit anys diguin, aquest diumenge no surto fins tard que tinc examen, però n’hi hem de plantar les llavors en la infància.

—Però a vegades es replica el patró que es va rebre.
—Això que dic es barreja amb el fet que, quan intento de fer l’oposat d’allò que he rebut, com que ho miro tant, ho faig gran. I quan estic desbordada, m’acabarà sortint per la boca la meva mare, el meu pare, amb el límit que em van posar.

—Com el capítol en què la Mariana no vol transmetre a la Lia les amenaces que li transmetia la seva mare, però ho acaba fent.
—Prova de negar tant el que va rebre que quan ja no pot més li acaba sortint per la boca tota la ferida. Resoldre una ferida no és posar-la sota la catifa, sinó mirar-la, entendre, perdonar, tenir compassió… Si t’hi gires d’esquena, explota.

—En un cas com el de la sèrie, un infant que fa una rebequeria, com podem evitar que esclati?
—Si no sóc conscient de què porto a la motxilla, allò explotarà. Quan tinc una mica d’idea de si he rebut un aferrament segur o no, de si he tingut pares més autoritaris o permissius, tinc més eines. Quan sabem la nostra història, podem saber què és més probable que ens surti davant un infant que ens porta al límit. I comprendre que és una persona diferent, que no es pot regular com un adult i que el que li passa no és nostre. L’infant no ve a arruïnar-te la vida ni a manipular-te. Té una rebequeria perquè li passa alguna cosa, però no té l’abstracció per demanar-se què.

—Com ho podem aconseguir?
—”Si tens una rebequeria és perquè et passa alguna cosa. Què necessites?” “Vull aquest ou Kinder.” “És clar, és que seria genial poder menjar tota la xocolata que volem, però no pot ser.” Aquí hi ha la diferència entre negar el seu desig i dir-li que el veiem, però alhora sostenir el límit. Els infants saludables són els que demanaran fins que entenguin que no els ho donaràs. O fins que els ho donis, i continuaran demanant més.

—I si insisteixen sense parar?
—És un tema de paciència, però la dilatarem si el que ens expliquem del que passa té a veure amb ells i no amb nosaltres. Si et fan això a tu, que ets qui més necessiten, és perquè entenguis que tenen un malestar profund. Com que no t’ho saben explicar perquè no saben relacionar paraula i emoció, els ajudem jugant. Si penso que li passa alguna cosa, em predisposo a ajudar-lo, si penso que em fa la vida impossible, em predisposo a castigar-lo, a desvincular-me de l’afecte, i la ferida es fa més gran.

—Per això els càstigs no serveixen, perquè neguen el malestar?
—El càstig serveix per a parar una conducta momentàniament, és una forma de domesticació. Volem criatures domesticades a qui d’adults els costi saber què volen, posar límits, frenar abusos? O podem sostenir la incomoditat de tenir una criatura molt més saludable i connectada amb si mateixa? Potser a vegades et surt castigar o parar el plor amb una recompensa o amenaça, perquè som humanes, però el problema és quan sempre ho fem així, quan sempre passa per l’amenaça, el càstig o l’abús de poder. Genera una jurisprudència emocional que els fa entendre que han de tenir por dels adults, que no mereixen amor pel sol fet d’existir. I comencen les neurosis adultes.

—Això no és Suècia pot servir a molts pares per a fer teràpia i riure’s de si mateixos, però segons qui ho miri també ho pot fer servir per qüestionar aquest model de criança?
—El nostre cervell preserva el que coneix, li dóna seguretat, i a partir d’aquí vénen crítiques intergeneracionals: “És que avui dia no feu res bé.” Les generacions anteriors no tenien la capacitat d’autorevisió actual. L’educació emocional, la mirada interna, parlar de les nostres ferides… Tot això ha estat més en auge aquests darrers deu anys. A alguna gent la sèrie li servirà per a l’autocrítica i una altra dirà: “Nosaltres no ho fèiem així i no heu sortit tan malament.” Qui diu això no deu mirar gaire com va el món… Quines neurosis volem que tinguin les persones del futur? És millor un procés de creixement saludable perquè aquestes ferides no siguin tan profundes. Les guerres que vivim a fora són les que vivim internament i a petita escala.

—Hi ha molts Sams i Marianes?
—I tant, i sense exagerar, el que surt a la sèrie és real, però allà tot és condensat en la mateixa parella. Però poden evolucionar. Els humans som una espècie totalment flexible respecte del sistema nerviós fins que ens morim. Si faig treball personal amb aquesta abundància que mereixia amorosament i que no vaig rebre com volia, si me la començo a donar, en comptes d’assenyalar els meus pares com a culpables, puc ser sobirana de la meva salut mental.