Elisenda Paluzie, ex-presidenta de l’ANC, és catedràtica d’economia de la Universitat de Barcelona (UB), de què ha estat degana de la Facultat d’Economia durant el període 2009-2017. Com a economista, durant molt de temps ha estudiat el dèficit fiscal i les seves conseqüències. En aquesta entrevista analitza l’acord entre ERC i el PSC. Pensa que si s’aconsegueix res, la Generalitat es limitarà a fer de gestoria de l’estat espanyol. Explica per què aquest acord no és un concert econòmic, per què no pot ser-ho i per què Catalunya no en tindrà mai. Està convençuda que l’única manera de tenir la clau de la caixa és la independència.

—Què en penseu, d’aquest acord?
—D’entrada vaig pensar que era més del que m’esperava. Fa uns quants dies creia que l’acord inclouria el desplegament del consorci previst a l’estatut més el compromís de compliment del principi d’ordinalitat a la pròxima LOFCA. Al final, l’acord inclou que l’Agència Tributària de Catalunya recapti més impostos estatals dels que ja recapta, començant per l’IRPF, que és l’únic pel qual hi ha un compromís temporal, i també s’hi inclou el principi d’ordinalitat. Ara, un cop llegit l’acord hi veig moltes ambigüitats, manca de garanties, i un oblit que al cap del camí hi ha el Constitucional i la seva sentència sobre l’estatut.

—Quins són els arguments principals per a dir que sí o que no?
—Que la Generalitat tingui més capacitat de recaptació és positiu perquè fa que agafi experiència en una de les funcions principals d’un estat, però si no va acompanyada de la capacitat de decisió sobre on van aquests recursos, es limitarà a fer de gestoria de l’estat.

—Aquest acord en què es diferencia del concert econòmic?
—Hi ha una voluntat d’inspirar-se en el model de finançament de l’estatut que va aprovar el parlament el 30 de setembre de 2005, abans del ribot del congrés dels diputats. No era un concert com el basc perquè incloïa la quota de solidaritat, però s’hi assemblava perquè quedava clar que tots els impostos els recaptava l’Agència Tributària de Catalunya i que la determinació de les aportacions a l’estat era exclusivament bilateral en el marc de la Comissió Mixta. Però la diferència és que en l’acord actual hi ha referències a la bilateralitat i a la multilateralitat. És a dir, el sistema que estableix actualment la LOFCA, en què les comissions mixtes de les comunitats autònomes amb l’estat conviuen amb el Consell de Política Fiscal i Financera, l’organisme multilateral.

—…
—I també hi ha referències a variables a tenir en compte en el càlcul de necessitats de despesa que fan pensar que els recursos per a la Generalitat es determinaran com ara, amb una fórmula per a totes les comunitats autònomes a la pròxima LOFCA. Així, diu textualment: “En el càlcul de les necessitats de despesa a finançar a Catalunya s’han de tenir en compte totes les variables rellevants, com ara l’augment de la població en edat escolar o el factor envelliment, per reflectir adequadament les singularitats pròpies de Catalunya.” Aquest és el model actual, cada comunitat autònoma proposa les variables que li convenen (dispersió, insularitat…) que modulen la població, que és la variable principal, i queda el que se’n diu població ajustada. Sembla que la Generalitat farà com sempre i proposarà algunes variables, com farà tothom. De fet, les que proposa l’acord ja són al model actual i, en canvi, no s’esmenten ponderacions que preveia l’estatut actualment absents, com ara la immigració i els costos diferencials. Com que això difícilment garantirà l’ordinalitat, que val a dir que ara s’ha definit millor que a l’estatut, l’acord preveu que si no es compleix es pugui compensar. Per tant, la música era de concert econòmic, la lletra no ho és.

—És possible d’aplicar aquest acord dins el règim comú de finançament, en la línia que deia Sánchez abans-d’ahir?
—Exacte, sembla que es vol fer compatible el traspàs de la recaptació de l’IRPF a l’Agència Tributària Catalana amb la fórmula tradicional i comuna per a totes les comunitats autònomes de càlcul de les necessitats de despesa a la LOFCA.

—Vaja…
—La Generalitat recaptaria, però el que li acabaria quedant es decidiria multilateralment.

—És creïble que es compleixi l’acord, atès que s’han de retocar lleis a Madrid, com ara la LOFCA?
—Això recorda una mica el viacrucis del 2005 i 2006. Es va aprovar l’estatut al parlament i llavors es va haver de discutir a les corts espanyoles. Pitjor encara, perquè ara s’haurà de discutir a les corts espanyoles i abans amb totes les comunitats autònomes. El que no entenc és per què ERC no entra al govern, exigeix el Departament d’Economia i es responsabilitza de negociar aquesta proposta amb el PSOE des del govern de la Generalitat. Qui hi ha millor per a fer-ho que Natàlia Mas Guix, que a més és la consellera més preparada del govern en solitari d’ERC?

—La realitat és que és previst que ho negociï Illa.
—Ens hem de creure que Illa negociarà amb força aquesta proposta amb el PSOE? És que si més no el 2005/2006 al PSC hi havia els germans Maragall, Antoni Castells o Joaquim Nadal, i llavors Iceta va seure amb el PSOE per negociar el que havia aprovat el parlament. Si la independència queda com un horitzó llunyà, i ara es vol millorar l’autonomia, que sembla que és l’estratègia d’ERC, llavors no entenc per què no se segueix aquesta estratègia amb consistència. I si no s’aconsegueixen els objectius, se surt del govern. I això mateix val per a garantir els acords en matèria de llengua catalana.

—Heu dedicat gran part de la vostra tasca política a denunciar l’espoli fiscal i a la lluita per la sobirania fiscal. Perquè fos creïble, què hi hauria d’haver a l’acord?
—A aquesta tasca de denúncia de l’espoli i del sistema de finançament autonòmic, m’hi vaig dedicar sobretot del 2003 al 2010, quan hi va haver la sentència del Tribunal Constitucional. Allà va quedar clar que no tindríem mai un sistema com el basc amb la constitució espanyola actual. La sentència va deixar claríssim que no hi podia haver bilateralitat en la relació fiscal de Catalunya i l’estat. Llavors vaig continuar parlant del dèficit fiscal en xerrades, articles i llibres, però no eren sobre el finançament sinó sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, i tocaven més temes.

—O sigui que teniu clar que en aquesta línia no es pot avançar.
—Sí, cap acord és creïble. Suposant –i és suposar molt– que el PSOE compleix el compromís del traspàs de la gestió i recaptació de l’IRPF i més impostos a l’ATC i també el principi d’ordinalitat, el PP ho portarà al Constitucional, que té el referent de la sentència del 2010, en què va deixar clar que, d’ordinalitat, res de res, entre més qüestions. De fet, va anul·lar un fragment de l’article que feia referència a l’anivellament parcial.

—L’any 2023, una vegada més, no s’han fet les inversions previstes, tan sols un 45%.
—Aquesta és una altra de les constants en la relació fiscal amb l’estat. Hi ha la constant que el dèficit fiscal és sempre el 8% del PIB, i la de l’execució baixa de les inversions de l’estat pressupostades a Catalunya. L’acord sembla que ho vol arreglar amb la creació d’un consorci estat-Generalitat per a gestionar les inversions, al qual es destinaria l’equivalent per a Catalunya de la mitjana estatal d’inversions sobre el PIB. És a dir, ja no és allò d’aquells set anys de vaques grasses de l’estatut en què havien d’invertir a Catalunya el 19% del total estatal, el nostre pes en el PIB, sinó que ara seria la mitjana estatal. Bé, és més del que inverteixen ara. Però no entenc per què cal crear més organismes, se’n preveuen molts de nous, a l’acord.

—Sí…
—El més redundant de tots és l’oficina lligada a la convenció per a la resolució del conflicte polític. Que és una reunió de partits, però amb presidència d’ERC. I què és, si no, el Parlament de Catalunya? Ara tindrem el president del parlament i el president de la convenció? La faramalla del procés és esgotadora i inútil.

—Com és que no surt la qüestió del dèficit fiscal? Se suposa que s’ha d’oblidar?
—Intueixo que no surt perquè es volen evitar compromisos en xifres. Potser perquè hi ha el record de l’anterior acord d’ERC amb el PSC i el PSOE el 2009 per a aprovar la LOFCA vigent, amb les xifres de la roda de premsa que van fer Puigcercós i Ridao, els 3.855 milions de més i el lloc 105,6 al rànquing de recursos. Es vol evitar de dir xifres que no s’acabin complint. Tampoc no hem de pensar que, en cas de complir-se l’ordinalitat, el dèficit fiscal desapareixeria. El 2006 vaig calcular el que hagués representat aquest principi i eren uns 4.000 milions d’euros, i ara en serien uns 6.000, una reducció d’un 27% en relació amb els 22.000 milions d’euros de dèficit fiscal.

—Raquel Sans deia que l’acord seria com tenir la clau de la caixa. Per vós, què seria tenir la clau?
—La clau de la caixa només la tindrem amb la independència. De fet, des de la sentència del 2010 vam treballar per això. El catalanisme va esdevenir independentista perquè va quedar clar que era impossible en el marc constitucional protegir la nostra llengua, cultura i tenir sobirania fiscal. Ara ens volen tornar a fer un recorregut que ja vam fer. I no solament ERC, tothom és en aquesta línia. O ens hem de creure que si les mateixes frases que hi ha en aquest acord les hagués arrencades Junts al PSOE pels seus vots al congrés alguns que ara l’ataquen no parlarien d’acord històric? Fins i tot l’Assemblea, en el darrer document estratègic que van aprovar fa uns quants dies, defensava de reivindicar el pacte fiscal a Madrid de manera unitària i quan fos tombat portar-hi una reforma constitucional que permetés la independència.

—Hi ha algunes veus que diuen que és millor això que res. Què en penseu?
—No hi estic d’acord. No entenc per què hem de tornar a recórrer camins que ja s’han demostrat fracassats. Prefereixo la repetició d’eleccions abans que ERC doni suport a la presidència d’Illa. I que l’independentisme recuperi una agenda per a aconseguir la independència. Però també sóc conscient que això ara és molt difícil. Els pactes amb el PSC i el PSOE, que van començar el 2019 a les municipals i a la Diputació de Barcelona, van continuar primer amb ERC a les corts espanyoles, i després s’hi va sumar Junts quan va ser decisiu. Tots han participat en l’estratègia de negociació i de blanqueig del PSOE. El resultat és d’un milió de vots perduts per l’independentisme, la meitat cap a partits no independentistes i l’altra meitat a l’abstenció.

—Julià de Jòdar deia que allò que hauria de decidir el país, a qui es nega aquest dret, ho decideix una minoria d’un partit.
—Se’ns nega el dret d’autodeterminació, ja ho sabem. Però el vam exercir l’U d’Octubre en referèndum i votant les lleis d’independència al Parlament de Catalunya la tardor del 2017. No es va tirar endavant, no es va portar fins al final. Es va decidir de continuar participant en les eleccions al Parlament de Catalunya malgrat el 155. Es va obtenir el 52% del vot independentista el 2021 i es va desaprofitar. Ara no sé si té sentit qüestionar el resultat de les eleccions al parlament. Els partits decidiran qui investeixen o no, tal com ha passat sempre. I tindrem un govern autonòmic ara, si així ho voten els militants d’ERC, o a la tardor, si es repeteixen eleccions, o més tard, si s’han de tornar a repetir. I culminar el procés d’autodeterminació continuarà pendent. No confio en els partits parlamentaris actuals per a fer-ho. Però tampoc no tinc cap alternativa, ara per ara.

—Què en penseu, de tot el preàmbul polític?
—El preàmbul vol recuperar l’esperit del primer tripartit, el 2003, el federalisme i l’independentisme units en una etapa intermèdia d’aprofundiment en la plurinacionalitat. Però tant per al PSC actual com per a l’ERC actual, federalisme i independentisme, respectivament, són aspiracions retòriques.

—I del retorn del president Puigdemont?
—Tampoc no l’entenc. En un context en què l’independentisme tenia majoria al parlament la seva tornada i empresonament hauria pogut ser un catalitzador per a reprendre un procés rupturista. Però aleshores l’argument va ser que amb la lluita a l’exili evidenciava la injustícia de la repressió espanyola. I va tenir èxits, com ara el rebuig de les euroordres a Bèlgica i Alemanya, la victòria dels escons al Parlament Europeu, etc. Ara estava pendent la de la immunitat. En algun moment semblava que la seva tornada seria arran d’una victòria judicial europea, per a reprendre el procés d’independència. Però això no va passar. Amb la negociació de l’amnistia el focus es va tornar a centrar en l’estat, i ara sembla que si torna i l’empresonen vol evidenciar que l’amnistia no es compleix. Ja ho sabíem que els jutges mirarien de posar traves a l’amnistia. No és l’únic a qui no l’apliquen. Es veuria igualment si continués a l’exili, tal com segurament hi continuaran Lluís Puig i Toni Comín. Em costa veure-hi la racionalitat. Si hagués tornat uns quants dies abans de les eleccions, hi hauria vist una racionalitat electoral. Segurament llavors les hauria guanyades, perquè molts abstencionistes independentistes s’ho haurien repensat.