Elies Campo: “Als Estats Units volen conèixer les víctimes catalanes d’espionatge”

De cop i volta, Elies Campo (Barcelona, 1983) es va trobar en un fotoreclam a Nova York acompanyant una celebritat com Ronan Farrow (fill de Mia Farrow i Woody Allen) en l’estrena mundial del documentari Surveilled (que es pot veure a la plataforma Max), en què el jove periodista mostra la investigació sobre el cas d’espionatge més gran al món documentat fins ara, el Catalangate, i retrata i amplifica a una audiència de milions d’espectadors l’abús de l’estat espanyol contra l’independentisme català.

I Campo, expert en telecomunicacions, ex-treballador de WhatsApp i Telegram, investigador de Citizen Lab, és un dels protagonistes principals del film, perquè van ser espiats ell i tota la seva família. I en aquesta entrevista ens parla del seu cas, i de l’experiència als EUA, de com Ronan Farrow va voler parlar amb totes les víctimes, fins a quin punt encara ara ens poden espiar… Però abans de començar vol dir una cosa:

—La repercussió tan important que ha tingut el film és per les víctimes, perquè van fer el pas de voler analitzar-se, i de voler comunicar el seu cas, amb noms i cognoms i amb càrrecs. No és fàcil i s’ha de ser valent.

—Com vau viure l’estrena amb Ronan Farrow i els directors?
—Vam fer dues sessions al DOC New York, que és el festival més important de documentaris dels Estats Units, i tots dos dies la sala va estar completament plena. Jo era entre el públic i al final de la projecció la gent em va començar a reconèixer. Els qui tenia al costat em van dir “ostres, si ets tu la víctima”, i va venir gent a fer-me preguntes, a fer-se fotografies amb mi. No m’ho esperava gens. Després de cada projecció hi va haver un col·loqui on el públic va poder fer preguntes als directors i productors. 

—Què us preguntaven?
—Demanaven per què havien triat el cas de Catalunya per explicar-ho. Transmetien la sensació de preocupació. Perquè no és un film de ciència-ficció o de fantasia, és real i és sobre una qüestió molt greu, i hem anat destapant un abús de caràcter local per a nosaltres, però d’una complexitat i d’un abast global. Els sorprenia que aquest abús, que pot passar en dictadures o autocràcies, passi en països considerats democràcies.

—L’impacte de Surveilled als Estats Units ha estat gran?
—Sí, l’impacte és extraordinari. El documentari genera discussions als programes de televisió i ràdio més importants del país. Per exemple, se n’ha parlat a The View, que té més de tres milions d’espectadors per programa, i al Daily Show, amb més de mig milió d’espectadors. La televisió pública PBS, que arriba a més de cent milions d’espectadors cada mes, hi ha dedicat diversos segments. Són magnituds molt grans, que ajuden a mostrar que això és una realitat, que existeix i se’n fa un abús en democràcies.

—Ara potser es comença a entendre més.
—I experts de tot el món consideren que ha d’haver-hi un equivalent a les Convencions de Ginebra, perquè això és una arma, l’arma digital més potent que existeix ara mateix.  No som prou conscients de la gravetat que té. I aquesta arma s’ha utilitzat contra la societat de Catalunya.

—Quines reaccions heu rebut dins els Estats Units?
—S’han posat en contacte amb nosaltres advocats i més col·lectius professionals que [en el Catalangate] s’han vist afectats, i organitzacions de defensa dels drets civils. Estan interessats a conèixer els casos de les víctimes, a veure com han evolucionat els seus processos judicials, com s’aconsegueix la justícia i la reparació d’aquests abusos. Hi ha congressistes, membres de la Cambra de Representants, interessats en aquests casos i en com es va desenvolupar la comissió d’investigació al Parlament Europeu. El Departament d’Estat també és interessat a com fer-ne difusió en els reports que fan internacionalment.

—La figura de Ronan Farrow ha estat molt important per a difondre el cas. Com hi va arribar?
—Quan va revelar els casos d’abús a Hollywood, va començar a patir un procés d’investigació per part de l’entorn de Harvey Weinstein. Van contractar Black Cube, que és una organització internacional d’espionatge i intel·ligència. Li van fer seguiments físics, alguna interferència tecnològica… I va voler saber què més hi havia a escala de desenvolupament, va conèixer Citizen Lab i va establir-hi una relació, just quan treballàvem en el Catalangate. Era a final del 2020 i anàvem trobant moltes víctimes, sabíem que segurament seria un dels casos més grans que haguéssim trobat mai.

—Fou quan el vau conèixer?
—Sí, em va seguir en el procés de la investigació, en va documentar diverses parts, i el cas va créixer amb ell. Inicialment, no sabíem que seria el cas més gran que s’hagi documentat mai, quan s’hi va començar a interessar. Va ser durant el desenvolupament de la investigació que ens vam adonar de què hi havia. I quan va venir a Catalunya, durant dos o tres viatges vam enregistrar les víctimes, hi fèiem sessions d’anàlisi i, casualment, ens vam trobar el cas de Jordi Solé: allò que es veu al film va passar en viu, no es va enregistrar després.

—Ho enregistràveu tot?
—Aquests enregistraments es feien pensant que hi hauria un documentari sobre aquest cas, però tampoc no amb una intencionalitat clara del producte final. Al final van trobar que tenia tot el sentit del món de fer un documentari amb totes les imatges que s’havien enregistrat durant les seves entrevistes amb NSO…

—El vau conèixer a Barcelona?
—En persona, sí, ens vam conèixer aquí. Amb trucades, ell va anar seguint el cas i, de fet, es va entrevistar amb gairebé totes les víctimes del Catalangate, com a mínim amb unes cinquanta.

—Els va trucar?
—Sí, amb totes hi va parlar uns vint minuts o mitja hora per mirar d’entendre el seu context, què van significar per elles les infeccions… I això va durar molts mesos, de programar les trucades, de parlar-hi… Crec que donava molta confiança a les víctimes, aquest tipus de periodista que volia entrevistar-se amb absolutament totes, “programem més trucades, programem més trucades”. Durant aquest procés em vaig adonar del seu interès genuí d’anar a fons i de dedicar-hi tot el temps que fos necessari per entendre bé el cas i el seu context.

—No sabíeu que el cas de la vostra família seria tan central.
—No, va ser una sorpresa veure-m’hi, que la meva part fos tan significativa. N’entenc el sentit, és la part emocional d’una família que ha estat espiada.

—Us van espiar el pare, la mare i ara hem sabut pel film que també la germana. Tots vau ser infectats els mateixos dies?
—El seu cas encara no s’ha publicat en un report oficial de Citizen Lab, però vull deixar clar que ella ha signat els consentiments pertinents per a fer-ho públic. Puc dir que les dates d’infecció coincideixen amb les de la meva mare: d’ençà de l’arribada per a passar les festes de Nadal [el 17 de desembre de 2019], fins el dia abans que me n’anés, a mitjans de gener.

—En aquell moment treballàveu a Telegram.
—Sí.

—I abans de venir i que infectessin els mòbils dels vostres familiars ja us van provar d’infectar amb Candiru amb un correu electrònic fals.
—Sí, amb el remitent del Registre Mercantil de Barcelona, un correu en català ple de faltes, que deia que havien trobat una empresa al Panamà amb el mateix nom que una societat que jo tenia en aquell moment, i que cliqués un enllaç per a veure’n l’expedient. Aquell correu el vaig rebre al meu compte de Telegram.

—No hi vau clicar.
—No. Vaig fer-ne una captura de pantalla i vaig contrastar la informació, em van dir que no hi havia cap expedient d’aquella mena. Em va quedar la nota mental que allò era una cosa diferent…

—Diferent?
—Perquè les companyies que tenen un impacte tan gran, com Google, WhatsApp, Telegram, són objectius constants d’atacs informàtics, tant a la infrastructura com els treballadors. Per això els equips són molt discrets i la informació sobre l’empresa és molt limitada: es tracta de reduir al mínim els punts vulnerables. Era habitual que la nostra infrastructura rebés atacs i que els treballadors rebéssim intents d’infiltració per correu electrònic. Però aquell correu electrònic era una cosa diferent.

—I poc després vau venir a passar les festes de Nadal i van infectar amb Pegasus els pares i la germana, perquè el vostre número, nord-americà, no es podia infectar amb aquest programari. Sabeu si després us han tornat a espiar?
—Les infeccions van durar fins al voltant del 14 de gener, i no sabem si després n’hi va haver més. Una de les grans preguntes de tot això, i que crec que ens hauria de preocupar a tots, és: ara mateix abusen d’aquestes eines?

—…
—Les investigacions oficials són tan inexistents que no tenim com a societat cap certesa que aquestes eines hagin deixat d’utilitzar-se. Pensem en les manifestacions contra el preu dels lloguers, les manifestacions a València… tenim cap certesa que no s’utilitzen aquestes eines per espiar els organitzadors d’aquestes manifestacions? O que es fan servir sistemes que a través de la xarxa mòbil poden identificar i classificar tots els manifestants, creant bases de dades que després es poden creuar amb una altra informació?

—Això és molt preocupant.
—El més preocupant és que no parlem d’hipòtesis: ja hem vist com s’han fet servir aquestes eines contra la societat civil catalana. I sense una supervisió adequada i investigacions independents, no tenim manera de saber si continua passant. Aquesta falta de control democràtic sobre eines tan poderoses hauria de ser una preocupació central per a la nostra societat.

—Per què tecnològicament és possible?
—Els telèfons mòbils que duem a la butxaca són, essencialment, dispositius de rastreig que es connecten constantment a les antenes de telefonia. Cada vegada que ho fan, registren la ubicació. Els governs tenen accés a eines que poden interceptar aquestes connexions i crear mapes detallats de moviments de grups de persones. Per exemple, poden identificar qui ha assistit a una manifestació, quant de temps s’hi ha estat, i fins i tot establir patrons de comportament creuant aquestes dades amb altres esdeveniments. Si a això hi afegim la capacitat d’infectar els dispositius amb programari espia com Pegasus, el nivell de vigilància possible és extraordinari.

—I això pot passar ara mateix?
—La pregunta clau és: després del que hem descobert amb el cas català, podem estar segurs que aquestes capacitats no s’estan fent servir ara mateix? No. Com hem experimentat amb el Catalangate, actualment no hi ha cap mecanisme de control eficaç que ens ho garanteixi.

—Com és que tenien tant d’interès a espiar-vos?
—Suposo que volien investigar el component tecnològic de les manifestacions a Catalunya.  Treballava a Telegram i els canals de Telegram s’utilitzaven per fer d’altaveu i convocar manifestacions, com les d’Hong Kong, les del Black Lives Matter als EUA, les de Colòmbia, a Bielorússia… M’interessava molt com aquests productes apoderaven la societat civil.

—També us relacionaven amb l’empresa de vot electrònic Vocdoni.
—Sí. Sóc inversor en més de 125 companyies. Una àrea de molt interès per a mi són les eines que apoderen els ciutadans, solucions transparents que ajuden col·lectius i individus a canviar la manera de comunicar-se, organitzar-se, aprendre o treballar… Vocdoni encaixa en aquesta tesi i en aquell moment els assessorava en el procés de finançament; era una empresa emergent que creava un projecte de codi obert de protocol de votació basat en les cadenes de blocs, del més sofisticat que havia vist en aquesta categoria de programari, i hi estava molt interessat. Sembla que en algun moment, del dispositiu d’en Jordi Baylina van extreure una presentació per a inversors de Vocdoni on jo també apareixia. Qui fos que investigava en Jordi va resultar ser un maldestre a l’hora d’interpretar documents empresarials bàsics.

—Què voleu dir?
—La presentació per a inversors de Vocdoni és un document bàsic i estàndard en la indústria de les empreses emergents. Totes les empreses tecnològiques que cerquen finançament en tenen un de similar: és on l’equip explica el projecte, les projeccions de futur i les necessitats financeres per fer-ho possible. Als documents d’investigació que s’han filtrat a la premsa hem pogut veure com van construir narratives completament surrealistes a partir d’aquesta presentació. Per exemple, van confondre conceptes bàsics de finançament amb clients prospectius: van assenyalar l’Open Society de George Soros com a inversora de la companyia, quan en realitat només apareixia en un full de la presentació com a exemple de client potencial.

—No sabien llegir bé els documents?
—No només no sabien interpretar els documents, sinó que tampoc no es van molestar a consultar amb experts del sector tecnològic o financer que els poguessin explicar el context. Van preferir construir teories conspiratives a partir d’un document absolutament convencional. És preocupant veure com van transformar una presentació estàndard per a inversors en suposades evidències d’una amenaça a la seguretat nacional.

—Doncs això els va servir de pretext per a continuar espiant les vostres vides.
—Exacte, i això em planteja una altra pregunta preocupant: si en el sector tecnològic, que és el que conec bé, són capaços de fer interpretacions tan errònies de documents bàsics, què deu passar en altres àmbits? En una empresa tecnològica, si un analista fes una anàlisi tan incompetent seria acomiadat immediatament. Però aquí aquesta incompetència s’utilitza per justificar operacions d’espionatge contra ciutadans. Si això passa en un sector que conec bé i que puc verificar fàcilment, és preocupant pensar com deuen interpretar les activitats d’àmbits tradicionalment més vigilats: com llegeixen els documents dels moviments socials, com analitzen les comunicacions de les organitzacions mediambientals, com interpreten les activitats dels sindicats, dels activistes pels drets humans, dels periodistes d’investigació o dels grups minoritaris.

—Abusos fets a partir de la mediocritat professional?
—Aquest nivell de mediocritat professional és, en si mateix, un risc per a la seguretat nacional. Si hi ha algun col·lectiu a Espanya que considera que els catalans s’han d’espiar, també haurien d’entendre que aquesta mala praxi els posa en risc a ells mateixos. Les companyies que desenvolupen aquestes eines de vigilància, com Pegasus o Candiru, seran molt reticents a vendre els seus productes a estats que n’han abusat o que han demostrat incompetència en el seu ús.

—L’escàndol del Catalangate pot fer que Espanya no pugui continuar comprant productes com Pegasus al mercat?
—Sí. Tota la indústria ha vist com els operadors d’aquesta tecnologia a l’estat espanyol són maldestres i n’abusen, exposant vulnerabilitats que després s’han corregit i deshabilitat el funcionament d’aquestes eines per a tots els seus clients. Com diu Will Cathcart, el director executiu de WhatsApp, al final del documentari: “El programari espia sense control és un risc per a la seguretat nacional de les societats lliures.” En el cas espanyol, aquesta combinació d’abús i incompetència ha compromès seriosament la seva capacitat d’accedir a eines d’intel·ligència avançades.

—També pot fer que les companyies perfeccionin els programaris espia perquè no deixin cap rastre i els continuïn venent igualment als estats com Espanya.
—Naturalment. Una de les grans preocupacions és que això que hem descobert amb el Catalangate no és el final, sinó només el principi. Aquestes eines continuen evolucionant i millorant les capacitats. El mercat del programari espia és creixent, i cada nova tecnologia que incorporem a les nostres vides és potencialment vulnerable: des dels telèfons mòbils fins a les noves ulleres de realitat augmentada com les Vision Pro d’Apple o les de Meta. Tots aquests dispositius tenen sistemes operatius que es connecten a internet i reben notificacions externes, creant noves oportunitats per a la vigilància.

—L’última infecció del Catalangate documentada és de començament del 2021. Vol dir que d’aleshores ençà l’estat espanyol no ha fet servir més programari espia contra independentistes? O han fet servir uns altres sistemes no detectables?
—Pot ser això, o que empreses com NSO Group i Candiru els hagin retirat les llicències després de descobrir-se aquests abusos. El problema de fons és que no hi ha cap mecanisme de control independent que ens permeti de saber-ho. Aquesta manca de transparència i supervisió, a més de les definicions vagues i interessades de terrorisme, és precisament el que va fer possible el Catalangate.

—Teniu documentat l’espionatge a seixanta-vuit persones, però el cas és molt més gran?
—Estem segurs que és més gran. Les nostres capacitats d’anàlisi forense digital són avançades però limitades: només podem detectar uns certs tipus d’infeccions. Segurament hi ha possibilitats d’infeccions que no podem detectar, ja sigui perquè utilitzen tècniques que encara no sabem identificar o perquè fan servir eines que deixen rastres que no sabem interpretar. Per tant, aquests casos documentats són només una mostra del total. És impossible saber quin percentatge representen de la realitat, però tots els indicis apunten que som davant d’una operació d’espionatge més extensa.

—No es pot saber quina informació van extreure a les víctimes, i que n’han fet?
—No. És una de les preguntes que ens fem, quines dades van extreure de les víctimes, què se’n va fer i quin és l’estat. Encara són en algun lloc? Encara s’analitzen? S’utilitzarà en un futur per generar alguna mena de documentació extra? S’ha esborrat? Això només ho pot aclarir una investigació.

—Trobeu que a Catalunya hi ha hagut el mateix interès que ha despertat el film als Estats Units?
—Hi ha molt interès des de diferents àmbits: polítics, institucions, col·lectius professionals i organitzacions civils. Però esperaria més acció i que se li donés més importància, perquè això afecta els fonaments de la nostra societat. Fins que no resolguem aquesta amenaça, la societat democràtica en què pensem que vivim no existeix realment.