Elena Crespi: “En la gestació subrogada, hi ha tècniques de manipulació sectària”

Elena Crespi (Torelló, Osona, 1981) és una de les sexòlogues més populars del país. És també psicòloga i terapeuta de parella i combina la docència i la consulta terapèutica amb una gran activitat divulgadora als mitjans de comunicació i les xarxes socials. Ara ha publicat El negoci dels nadons. La gestació subrogada (Raig Verd), el primer llibre en català que aborda aquest tema, amb una perspectiva feminista i crítica. Crespi parteix de la base que la necessitat econòmica és la motivació principal de les dones que s’hi sotmeten i assenyala les empreses que se’n beneficien i algunes de les pitjors conseqüències de la pràctica.

—Comenceu el llibre parlant del mandat de la maternitat. Quina relació creieu que té amb la gestació subrogada?
—He acompanyat moltes parelles en processos d’infertilitat i de dol perinatal i he vist que malament que es passa quan el somni de la maternitat no arriba. La desesperació és molt gran, especialment de les dones, perquè ens eduquen per ser mares. La díade dona-maternitat ens la pinten com a inseparable. El model social pressuposa que tothom tindrà criatures, i quan veus que no passa comences a explorar possibilitats. Aquest punt, tan complicat emocionalment, fa que algunes parelles considerin situacions en què s’obliden de si es vulneren drets.

—En el feminisme sovint es repeteix que ser pare o mare no és un dret i que no s’han de confondre drets i desigs.
—És clar. És completament lícit voler tenir una criatura, i sovint volem un nadó acabat de néixer, però en el món hi ha moltes criatures esperant una llar.

—Però hi ha casos de parelles que tenen dificultats per a adoptar: dones que han passat un càncer, parelles homosexuals en determinats països…
—Sí. Potser hauríem de reunir esforços perquè el sistema d’adopcions sigui molt més àgil, no sigui tan dur i ple de males praxis. Aconseguir que aquelles criatures que ja hi són puguin tenir una família i no lluitar perquè, amb diners, es pugui tenir garantit un bebè a casa, que a més ha de complir certes característiques. No es vol qualsevol bebè, es vol un bebè saludable, que no comporti problemes. Perquè si se’n detecten abans ja s’encarreguen que no arribi a terme.

—Com?
—La mare gestant signa un contracte que especifica què no té permès de fer, hi ha una renúncia a drets. Se segueix tot un procés de control descomunal sobre la salut d’aquella persona i li veten moltes coses. Per contracte signat, si hi ha qualsevol patologia greu o sospita de problema mental greu, s’interromp l’embaràs, pensi com pensi la mare gestant. No pot canviar d’opinió perquè té signat en un contracte que aquell bebè l’ha de lliurar. I evidentment tampoc no pot fer-ho al cap del temps, els pares no ho facilitarien i s’estimen molt les seves criatures, també són els seus fills. Hi ha una sèrie d’elements molt qüestionables, èticament i moralment.

—Un dels grans arguments a favor de la gestació subrogada és el de “el meu cos, la meva decisió”. Sovint es critica a les feministes que defensin el dret al propi cos quan parlen de l’avortament i alhora denunciïn la gestació subrogada. Però si hi ha un contracte que et marca quan pots avortar i quan no, aquest dret al propi cos és vulnerat.
—Sí. Jo puc entendre que hi hagi dones que vulguin passar aquest procés per a ajudar algú. Per exemple, algú de la família. Però llavors segurament les condicions són diferents. No hi prevaldrien els diners, la vinculació amb la criatura segurament no es tallaria… I no és tot establert en un contracte en què es garanteix que hi surt guanyant l’empresa, perquè si van mal dades l’empresa està protegida. No la mare gestant, no la criatura, ni tan sols la família d’intenció, que en diuen.

—Com veieu la gestació altruista?
—Es fa molt, molt poc. Si fos altruista, les persones que s’ofereixen baixarien a cotes mínimes. I no totes les gestacions altruistes ho acaben essent. Feta la llei, feta la trampa. Es pot pagar d’una altra manera a la mare gestant. En alguns països en què es fa de manera altruista, ha baixat en picat el nombre de gestacions subrogades. No hi ha mares que s’hi avinguin, per la seva bona voluntat. El que hi ha són dones que ho fan per necessitat econòmica.

—A banda de poder pagar en negre la mare gestant, també poden sorgir més problemes: que el fet de legalitzar les inscripcions de nadons per gestació subrogada, encara que sigui només l’altruista, pot dur parelles a unes altres parts del món a fer-ho pagant i no tenir cap problema per a inscriure el nadó al país.
—És clar, tu pots escollir on vols fer una subrogada. Et trobes que al teu país és legal, però, com que només és altruista, no hi ha tanta oferta. T’aprofites de buits legals i la fas en un altre lloc. A l’estat espanyol oficialment és il·legal, però acaben aconseguint la paternitat per filiació, la criatura consta com a filla.

—Per què passa això i a través de quin mecanisme es fa?
—Normalment la parella se’n va a un altre país a fer la gestació subrogada i s’assegura que l’esperma sigui el de l’home membre de la parella. Si es fa una prova de paternitat, aquella criatura biològicament és seva. El que s’acostuma a explicar és que aquell pare ha estat en un país determinat –Ucraïna és un dels més habituals, per factors econòmics– i que la mare biològica de la criatura se n’ha desentès, com si haguessin tingut una aventura i el pare s’endugués la criatura. Llavors el pare consta com a tal i després la parella del pare fa el procés d’adopció de la criatura.

—Així queden registrats tots dos com a pares. I les empreses intermediàries?
—És il·legal fer-ne publicitat, però les clíniques de subrogació no només fan publicitat, sinó que et venen packs prèmium i low cost. Es mercantilitza aquesta situació complicada de la parella, amb expressions com ara “t’ajudem a complir el teu somni”.

—Es diu que hi ha zones del món, com ara Califòrnia, on les dones tenen “bones” condicions.
—Les mares no hi cobren una milionada… Als Estats Units, els preus ronden entre els 150.000 i els 180.000 i les mares se n’emporten 40.000 o 60.000. Són molts diners si pensem que són nou mesos d’embaràs i prou, però parlem d’un moment molt important. Un embaràs causa canvis corporals i cerebrals, té un gran impacte en el cos i el cervell. En una gestació es viuen moltes coses que en els processos de subrogada es proven de tallar, físicament i emocionalment. No vull caure en discursos essencialistes que diuen que la maternitat real implica haver parit, ni de bon tros. Però en la lluita contra la violència obstètrica es procura que es tinguin les millors condicions per a gestar, parir i tenir un postpart. Els processos de gestació subrogada van a la inversa.

—Per exemple?
—S’intenta que la mare gestant no es vinculi amb la criatura. En la investigació que hem fet, hem vist que en la gestació subrogada hi ha tècniques de manipulació sectària. Quan mires vídeos de noies que s’han ofert per ser mares gestants, veus que el seu discurs en el fons és: “Jo només sóc un contenidor per a gestar la criatura d’un altre, no és el meu nadó, és el nadó d’algú altre. Jo ajudo uns pares a fer realitat un somni.” Darrere d’això hi ha molta manipulació. El nadó no es vincula amb la mare gestant, a qui no permeten passar per un part que arrenqui de manera natural i que pugui ser vaginal.

—És més important que no sembla?
—S’hi alliberen un munt de substàncies que fan que aquell nadó tingui menys risc de patir malalties a la llarga. Normalment, en la gestació subrogada programen una cesària, i això té contraindicacions. Entitats contra la violència obstètrica expliquen els riscos que implica programar les cesàries que no són necessàries. Són una ajuda imprescindible quan hi ha una urgència, quan cal, però no en aquests casos. Aquell nadó que és fet per a identificar la veu i l’olor de la persona que l’ha gestat, de cop i volta n’és separat i no se li permet de fer pell amb pell. Automàticament passa als braços de la parella, no nota la calma que necessita perquè de cop és als braços d’una persona desconeguda. És molt bèstia.

—I si no va bé el part?
—Si hi ha un part d’urgència, els pares que han d’acollir la criatura no hi són, i igualment el separen de la mare. Sobretot en els prematurs va molt a favor implantar una lactància natural perquè els ajuda immunològicament i emocionalment, però això s’impedeix.

—Quin paper hi té el menysteniment dels nostres processos biològics?
—Tenim una medicina patriarcal que no té en compte els cossos femenins. Cada vegada descobrim més coses noves que passen en la gestació, postpart, lactància… Una gestació, si no hi ha problemes, és un procés saludable, tot i que s’ha tendit a portar-la cap al terreny de la malaltia. Sovint s’ha pensat que allò que va bé al metge també anirà bé a la persona que gesta. I se’ns canvia de posició per parir, ens programen parts… I precisament tot això es fa en els processos de subrogada.

—Posant el focus en la criatura, hi ha feministes que parlen de la gestació subrogada com a compravenda de nadons. Ho compartiu?
—Sona molt bèstia, realment pots dir que compren bebès? No ho sé. És el que més fàcilment se m’acudeix, però potser tinc poc recorregut lingüístic. Paguen per aconseguir un nadó, en fabriquen un per a ells, llavors, sí, pot ser una compra de bebès.

—Al llibre també parleu del dret dels infants a saber els seus propis orígens.
—Hi ha famílies que faciliten que la mare gestant pugui tenir contacte de tant en tant amb la criatura, que són les històries que surten als mitjans, però no és la realitat majoritària. Normalment, es talla el contacte. Hi ha una activista, Olivia Maurel, que és filla de la gestació subrogada i ha engegat un moviment per dir que els fills també tenen dret de dir com se senten amb aquesta qüestió. Tindrem testimonis de criatures que si saben que han estat fruit de la subrogada potser diran “què ha passat aquí?”. Jo m’he trobat criatures que m’han dit “tinc quatre pares”. I no era un nucli de convivència més ampli, sinó “uns pares a Ucraïna i uns altres aquí”.

—Què hi ha de veritat en les “granges de dones” que en alguns països es fan servir?
—Pensem en el benefici empresarial. Si totes les dones han de passar per visites mèdiques, fer l’exercici que els han dit que han de fer, portar l’alimentació que els han dit que han de portar i tenen les relacions sexuals prohibides, surt molt més a compte tenir-les totes juntes en un mateix edifici i que es traslladi el professional de la medicina, i no haver de traslladar dues-centes dones. Fan que visquin en comunitat, diuen que fan vincle i ho viuen juntes quan realment el que fan és construir un espai perquè l’empresa tingui tant control com pugui i optimitzi recursos. Una embarassada pot fer vida completament normal si té un embaràs de baix risc, però aquí es posa molt el focus en si pot fer coses que posin en risc la criatura.

—En quins països passa?
—A Ucraïna es fa. O a l’Índia, solament permesa entre gent del mateix país. A l’Índia van saltar les alarmes perquè es feia d’una manera que vulnerava drets humans. La gestació subrogada és una eina que poden fer servir les persones blanques i adinerades. No solament precaritza les dones, perquè són les dones pobres les qui normalment ho fan, també precaritza encara més alguns països pobres on es fan aquestes males praxis. I ja hi ha parelles que comencen a fer-ho servir simplement perquè no volen passar per la gestació, històries de famosos que ens arriben blanquejades.