Elèctrica Dharma: ‘Sabem que es poden canviar les coses si tots units fem força’

La Companyia Elèctrica Dharma renova el foc de la flama amb un nou disc que reforça la seua sonoritat contundent i manté l’esperit festiu i reivindicatiu que els identifica. El 12 d’abril presenten el seu vint-i-cinquè àlbum, Flamarada (RGB Suports, 2019) al Festival Strenes de Girona.

Ens hem citat amb els germans Joan i Lluís Fortuny al pati de jocs de la mítica banda barcelonina, on assagen des de l’any 1981, al barri de Sants. Parlem del nou disc i del rerefons d’una trajectòria que va començar quan tots els germans Fortuny cantaven polifonies dins un 600, quan jugaven a ser els Beatles i, un dia, van convertir-se en tot un referent del rock català amb arrel.

—El disc comença amb una melodia potent i enèrgica. És una declaració d’intencions: Renova l’esperit musical i festiu amb una sonoritat contundent, inconfusible.
—Lluís Fortuny [L. F.]: Sí, quan vam començar a pensar en el disc teníem molt clar que nosaltres teníem un so i no volíem perdre’l, volíem renovar-lo. Vam tractar amb un productor jove, en Berni Sànchez, perquè canviés, remenés i fes el que volgués amb el nostre so. Com que el tenim tan interioritzat, ens va semblar que, per més que l’intentés canviar, no ho aconseguiria. L’essència Dharma s’ha conservat molt en aquest disc.

—Aquesta melodia podria convertir-se en un altre clàssic de la música popular, com ara ‘Inana’, la primera que aprenen la majoria de grallers, i la mítica ‘La Presó del rei de França‘, que vau popularitzar. Són de domini popular, què sentiu davant d’aquest fet?
—Joan Fortuny [J. F.]: Això ens encanta, quan les cançons ja no són teves, que la gent se les fa seves i, a vegades, no saben que és de la Dharma. Per exemple, ‘Inana‘: teníem un músic que tocava el tible, en Xavi Lozano, que se’n va anar a l’Argentina i va sentir que deien que era una cançó popular argentina. És impossible, és una melodia de l’Esteve. Això és bo. Ja és de la gent i, d’alguna manera, és això que pretens quan fas música, oi? Que la música deixi de ser una miqueta teva. És bonic.

—Si férem una llista del patrimoni musical que heu incorporat als vostres àlbums no acabaríem. Al nou disc hi ha melodies molt arrelades, com ‘El patumaire‘ i el ‘Ball de l’Àliga‘. Què us aporta utilitzar les arrels?
—L. F.: La gent tenia molt oblidat El Llibre Vermell de Montserrat, és normal, són cançons del segle XV. Ara la gent canta ‘Stella Splendens’ com si fos una melodia popular. Ens fa gràcia que aquestes cançons passin al carrer, que la gent les canti, malament, però que les canti. És la manera que la cultura continuï viva, que les melodies es vagin renovant. I fem això i també col·laborem amb grups africans i malis perquè aquestes sonoritats arribin a ser catalanes un dia. Ens agrada barrejar tota mena de sons perquè la cultura és viva, ha de ser al carrer, no són peces de museu. La cultura és carrer.

—J. F: Ens agrada sentir grallers, geganters, bastoners, diables o el que sigui, i que les teves cançons en formin part. Això és maco, perquè saps que té una tradició llarga i que pot continuar endavant.

—La segona cançó és ‘De cap i de nou‘. Feia deu anys que no publicàveu cap disc, però no comenceu de cap i de nou.
—Ll. F: No, més que res era aquesta sensació de buidor que ens havia deixat la mort d’en Josep. Ja ens va passar l’any 86, quan va morir l’Esteve. Aquesta sensació que caus però que t’has de tornar a aixecar. No és començar de cap i de nou però ens hem de refer, hem de remuntar. Això lliga amb el nom de Flamarada, amb aquesta Dharma que té la flama encesa i, de tant en tant, fot una flamarada i treu un disc, fa un concert al palau Sant Jordi i va al Rock in Rio del Brasil. És anar-se retrobant i reinventat, més que no retirar-se.

—J. F: És tornar a agafar la il·lusió i tornar a activar-te. Després de la mort d’en Josep, érem tots a casa i vam dir: ‘Què fem?’ Aleshores vam fer la gira dels quaranta anys i ens vam animar a fer un disc. Hi ha un tros que diu: ‘La flamarada s’encén i el cor comú batega.’ Volíem representar que tots junts bateguem com un sol cor, a la vegada.

—En Josep continua ben present: recita en un enregistrament recuperat de l’any 2010, la major part de les lletres són seues i les cançons instrumentals també són mig d’ell.
—Ll. F: Ens sentim una mica legitimats, com va passar amb l’Esteve, que va deixar molts cassets i maquetes que hem utilitzat al llarg de trenta anys. En Josep també va deixar molts escrits, va deixar un llibre. De lletra feta per ell només hi havia ‘Una vida nova’ i ‘Vet aquí la terra’, les altres dos són retalls que hem anat traient del llibre, dels escrits que té. Hem anat construint a partir de les seves idees i dels seus apunts. Té molt de material per a inspirar-nos, per a mantenir viva la flama de la Dharma, la d’en Josep i l’Esteve.

—J. F: Saber que podem introduir en Josep i l’Esteve dins la Dharma, el temps que calgui i el temps que nosaltres durem, ens dóna força i ganes de continuar. Sempre vols que, en algun moment de l’àlbum, ells hi siguin presents, perquè són els fundadors del grup, són germans, hi ha moltes connotacions.

—Les lletres són ben actuals i reivindicatives. Sou un grup combatiu, optimista i positiu. Tres paraules que no sempre van lligades.
—Ll. F: No, hi ha massa gent plorant pel món.
—J. F: Ens agrada denunciar les coses, crec que és el nostre deure. I això en Josep ho tenia molt present. I pel que fa a l’optimisme, tens ganes de donar una sortida, que no sigui tot derrotista, la gent necessita una miqueta d’optimisme, de demanar-se si hi ha cap sortida. Evidentment, nosaltres no la sabem, però sí que sabem que es poden canviar les coses si tots units fem força. Les típiques utopies… Sort de les utopies, jo sóc un defensor de les utopies perquè, si no hi són, vol dir que ja no et mous, si et mous és perquè hi creus, cal alimentar-les.

—‘Al mar ressonen crits’ és instrumental. Pren un caire trist però contundent, com la realitat mateixa.
—J. F: Aquesta cançó té el ritme d’un viatge per mar, però per una mar dramàtica. Volíem reflectir molt el drama de la gent que s’escapa de la misèria i de les guerres i que, a sobre, aquí, l’única cosa que fan els estats repressors, egoistes i depredadors totals, és abocar-los, expressament, a una mort segura, ells que buscaven una vida millor. Per això el títol recorda, d’alguna manera, aquest viatge enlloc.

—A ‘La llarga marxa dels pobles’ dieu que hi ha una resistència tossuda, una ràbia que neix d’un silenci, antic i molt llarg. També us demaneu i us demane: per què canta l’ocell engabiat?
—L. F: Nosaltres tampoc no sabem per què canta l’ocell engabiat. És aquesta, la contradicció: com es pot ser feliç, tancat? És una metàfora del nostre país, estem engabiats però cantem. Obrirem la gàbia o no l’obrirem?

—Joan, alguna vegada heu dit que la vida és política, com la música. Hi ha qui creu que no ha de ser així.
—J . F: Respectaré totalment qui creu que no és així, qui vol ser músic i prou, perquè és el seu ofici i punt. Passa que a la Dharma sempre ha estat així. Si tu tens aquest aparador on pots ensenyar la gent o, com a mínim, conscienciar-la, ho aprofites. Perquè la teva vida és política, jo no entès mai això de ‘no, jo és que sóc músic i no em fico en política.’ Em sembla perfecte, ho respecto, però no és el cas de la Dharma.

—Les melodies diuen molt, sense parlar.
—J . F: Sí. Quan vam començar amb la Dharma, quan vam començar amb l’Oucomballa, vam tenir molt clar que també reivindicàvem la cultura popular del país i la defensàvem, enfront de la música anglosaxona que ens envaïa a tots. Que em sembla molt bé i nosaltres som grans fans del jazz i més, però també volíem reivindicar això i barrejar-ho a la nostra manera. Per a nosaltres, això ja era una acció: fer un posicionament de defensa de la teva terra.
—L. F.: És que la vida és política. Vull dir, si ara ve l’extrema dreta o no, si vols aturar-los, això és política. T’has d’implicar amb les causes en què creus i això et porta més problemes que res, és una opció de vida que penso que no només la prenen els músics, la pren el ciutadà, la pren qualsevol persona a la seva vida. Un músic no deixa de ser un ciutadà. Si això implica vendre menys discos aquí o allà, tenir menys concerts aquí o allà, és una opció de vida que prens, amb molt de gust, és clar.
—J . F: Només un aclariment: això que deia en Lluís ja ens ha passat: en l’època del disc No volem ser, l’any 1986, dèiem ‘independència’. Evidentment, hi va haver certes ràbies i alguns circuits ens van vetar. I la dreta va pujant a tot arreu, dels Estats Units al Brasil. Aleshores, et posiciones i opines, és això i res més.

—La música no fa la revolució, però l’acompanya molt bé?
—Ll. F: La música, de vegades, desperta la gent adormida. Vull dir que la gent s’adorm, s’arrepenja i, de sobte, va a un concert i diu: ‘Ostres, m’han renovat les forces, m’han fet pensar.’ Jo penso que tots els ciutadans hem de posar un gra de sorra per construir una societat millor. Nosaltres no som activistes, som músics, activem aquestes sensacions de la mateixa manera que una persona que se’n va a un CDR, a una assemblea i es mou per col·laborar.
—J. F: I això a la gent jove li va bé. En Jordi Cuixart ens ha dit més d’una vegada: ‘Jo he entrat en això a través vostre perquè vaig sentir un recital d’en Josep que es diu La gent vol viure en pau.’ El va motivar molt.

—Com naix la col·laboració amb Txell Bonet, la companya de Jordi Cuixart?
—J. F: Hi ha una certa amistat amb en Jordi i, evidentment, quan el van tancar a la presó ens vam emprenyar, com tothom, ens va fotre molt. Teníem pensat de fer un disc i fer una cançó que cada vegada que es cantés es denunciés la injustícia, que és el que pot fer un músic. Ens va passar pel cap que ell hi pogués col·laborar, però pensàvem que s’estaria menys temps, allà. Ens hi vam posar en contacte per carta mitjançant un intermediari. Després vam anar als Lledoners a tocar i vam parlar amb ell, ens va dir que li havia costat una setmana de fer i que estava molt il·lusionat. Quan va venir el moment d’enregistrar la cançó, malauradament, en Jordi encara era a la presó i nosaltres volíem que ho recités ell, però com que no podia, vam parlar amb la Txell i va dir que ho faria encantadíssima.

—Al disc hi participen Txell Bonet, diferents veus, els sis membres i alguns familiars més: a banda de vosaltres i Maria Fortuny, en Josep i l’Esteve, que hi són presents, també hi ha el responsable de comunicació Joel Fortuny i la dissenyadora, Liliana Fortuny, la filla d’en Josep. Què té de bo i de dolent treballar en família?
—L. F: Hi ha més coses bones que no pas dolentes. Com que ja va començar de petits, jugant a ser músics, sempre ha estat com un joc. Dins la família jugaves a pirates, cowboys, a ser els Beatles o els Rolling. Ara cada dia anem al pati de jocs, que és el local d’assaig, perquè assajar també és un joc, per a nosaltres.

—Després de quaranta-set anys de carrera continueu a l’escenari. Com valoreu la trajectòria?
—J. F: Es pot valorar col·lectivament o individualment. Individualment: Una muntanya russa, hem passat moments boníssims i dolentíssims. Però sempre hem mantingut aquesta flama i aquestes ganes que el grup continués, perquè sortim als escenaris des dels disset anys, és la cosa que ens agrada fer. Jo valoro la trajectòria positivament, a banda d’aquestes muntanyes russes.
—L. F: Si mirem aquests nens que jugaven a ser els Beatles a un pati d’Horta, som uns privilegiats per haver fet música durant quaranta-set anys. Hem estat músics, que és el que volíem quan érem petits. Passa que la vida t’ha donat els cops de no haver pogut fer la música amb l’Esteve i en Josep tots els anys que haguessis volgut, però, globalment, aquells nens que volien ser els Beatles han estat la Dharma.