Flora Sempere (el Diluvi): ‘Nosaltres fem la lluita amb un somriure’

La veu d’Anna Gabriel sona al primer tema de Junteu-vos (Halley Records, 2019), el nou disc del Diluvi, un àlbum festiu i reivindicatiu que lluita contra els embats de la intolerància i les injustícies actuals. Els de Castalla canten a l’amor i a la vida amb lletres amables i combatives d’ençà que van començar, l’any 2011. En el terreny musical s’acosten a la tradició valenciana, fan ballar tothom a ritme de cúmbia, reggae i més i, alhora, investiguen amb l’essència de la seua sonoritat: barregen efectes de guitarra i sintetitzador amb el violí, l’acordió diatònic i la bandúrria en dotze cançons. Com que aquest cap de setmana actuen a Barcelona i a Cullera, parlem de tot això i més amb la cantant i bandúrria, Flora Sempere:

—El disc porta per títol el famós vers del poema de Salvat-Papasseit que canta Ovidi Montllor.
—Fa temps que volíem fer aquesta versió perquè, tot i que fem cançons pròpies, vam començar fent cançons de l’Ovidi. I ‘Sageta de foc‘ ens agradava moltíssim i vam proposar de fer-la. I coincideix que, no sé si per la inestabilitat que hi ha en l’àmbit social i polític, considerem que és molt important ajuntar-se. Volem crear el sentiment de col·lectivitat, amb la música.

—Per què aquesta crida a la unitat?
—Fem la crida a la unitat perquè el panorama social i polític és vertaderament molt inquietant, amb molta incertesa, i crec que això ens provoca moltes inseguretats a tots. De vegades, fins i tot, fa sentir-nos incompresos, sols. Crec que és important aquest despertar en el sentiment de col·lectivitat per donar-nos suport els uns als altres.

—Anna Gabriel recita versos a ‘Sageta de foc’ i al començament del disc, a ‘Poemari incomplet‘, que enllaça amb ‘Heroïnes de la fosca nit‘, escrita per Majo Domènech. Com va sorgir la col·laboració?
—Els versos que recita enmig de ‘Sageta de foc’ li’ls vam deixar de manera lliure perquè trobem que l’Anna és fora injustament, no pot parlar, no pot manifestar-se. Volíem dedicar-li aquest espai perquè poguera parlar, dir el que volguera. Són uns versos molt encoratjadors i motivadors. I també és amiga nostra, sabem que el Diluvi li agrada molt i no va dubtar a col·laborar en el disc.

—Vau enregistrar-ho a Suïssa? Com estava d’ànims?
—Sí, no hi vam anar tots perquè en aquell moment alguns enregistraven el disc. Els altres la van visitar i, de pas, van fer aquesta col·laboració. Hi vam anar amb el nostre equip, una miqueta rudimentari, però va ser suficient per a poder-ho enregistrar adequadament. La vam veure bé perquè és molt valenta i molt forta. Però, evidentment, ella voldria ser a casa. És que tot això és molt fotut.

—Com es viu la situació política del Principat a l’Alcoià?
—Doncs hi ha de tot. Trobes gent que s’indigna de veure què passa. Com és possible que hi haja presos polítics al segle XXI? Com és possible que per votar, per voler triar, passe açò? Però també hi ha molta gent que no pensa així, que es creu allò que són uns colpistes i tota la pesca. Nosaltres, crec que és força clar, no ho pensem, això, i estem a favor de l’autodeterminació, haurien de poder votar.

—Ara que parlem de les relacions dins el país, ‘Misèria i amor’ explica la ruptura d’una relació a la carretera travessant ‘de sud a nord’. Intuïsc que és real i que parleu de la AP-7, perquè alguns membres heu viscut a Barcelona.
—Sí, sincerament. Va ser així. La lletra és d’un membre del grup i parla d’una ruptura a la AP-7. Ens agrada dir que les lletres són del Diluvi, tret de les cançons en què col·laboren persones externes, com és el cas de ‘He obert una porta‘, amb la col·laboració de Soledad Vidal, i ‘Heroïnes de la fosca nit’, que és de Majo Domènech, la mateixa que va escriure ‘I tu, sols tu‘. També hi ha ‘Sageta de foc’, de Salvat-Papasseit, i ‘La revolució’, que és un poema que va fer l’Ovidi però que no va arribar a musicar. Pel que fa a la resta, fem les lletres entre tots.

—El Diluvi és un grup compromès amb la llengua, la cultura i l’activisme social, amb cançons que parlen d’amor i amistat. Lluiteu pel canvi des del pacifisme.
—Són qüestions que van relacionades, en aquesta vida. I pots encarar les lluites d’aquesta manera. De fet, sempre hem tingut eixe ideari dins el grup: parlar de les coses quotidianes, fer cançons que cada un de nosaltres puga fer seues. I també fer-ho d’una manera com som nosaltres, que mai no tenim actituds agressives ni fem una música que no ens representa, al contrari, la nostra música ens representa i intentem acostar-la a la gent. Per això, potser, nosaltres fem la lluita amb un somriure, des d’aquest punt de vista pacífic, des del punt de vista de l’amistat, de donar suport, de l’estima. I sempre hem intentat mantenir això perquè és el nostre plantejament.

—’Somriures‘ és una cançó optimista que parafraseja ‘Heura, de Cesk Freixas i dedicada a la seua filla.
—Sí, vam pensar de fer aquesta aclucada d’ull a la lletra de Freixas, però també a l’Heura, la seua filla. Ens va inspirar una anècdota que vam viure amb ells en un concert on vam coincidir: la xiqueta era amb sa mare i sa mare es va fer mal, la menuda va anar a curar-la i li va dir: ‘Mama, somriu’. Aquesta tendresa ens va xocar molt.

—’Tremole‘ és un cant a l’amor passional amb una alta dosis d’Estellés i Ovidi, una cúmbia que situeu a la València combativa. Existeix eixa València o ja ha abaixat la guàrdia?
—Existeix eixa València, i tant. Vull dir, la lletra parla de l’amor passional per la ciutat de València, i fa referència al poema ‘Els amants’ d’Estellés. Sí que existeix, és present, València hi és. I, potser, últimament més que mai. El darrer canvi polític ha permès que tot això aflorara amb més força.

—’Heroïnes de la fosca nit’ s’inspira en la poesia combativa ‘Divisa’ de Maria–Mercè Marçal, amb lletra de l’alacantina Majo Domènech, autora de ‘I tu, sols tu’ i ‘Tendresa insubmisa‘. És un cant a l’alliberament de les dones i a cercar referents nou. Dieu: ‘No som hereves de Neruda, som les filles de Marçal.’
—En l’ideari del Diluvi hi ha, evidentment, la lluita feminista: la revolució serà feminista o no serà. I la frase ‘No som hereves de Neruda, som les filles de Marçal’ és molt potent. Neruda té acusacions de violació i tot. I creiem que cal trencar amb tots aquests referents, perquè Neruda sempre ha estat un referent literari. I nosaltres volem dir que no, que el nostre referent és una escriptora feminista, lluitadora, que volia el canvi. I creiem que és molt important trencar tots aquests estereotips i totes aquestes coses que vénen imposades, agafar nous referents.

—D’on ha eixit la lletra inèdita d’Ovidi Montllor, ‘La revolució‘?
—M’agrada molt llegir poesia i vaig trobar-ne la lletra en una web on hi ha publicats els seus poemes. M’agrada molt perquè coincideix força amb la manera com pense jo que hauria de ser una revolució. És curiós.

—Ovidi Montllor explica què significa la revolució i diu que és necessària com la saó per a la terra. Dieu que coincidiu força amb ell: què creieu que és, la revolució?
—Per a mi, la revolució és això, ha de ser necessària. Necessària per al canvi. Però sobretot m’agrada molt la manera que té de dir-ho, que no ho diu amb crit ni amb passió. És una cosa que vas fent, i que pots fer-la amb un somriure, però tu vas canviant les coses, a poquet a poquet, i vas calant en la gent, vas creant eixos nous referents. Tot això, per a mi, també és fer una revolució, perquè moltes vegades relacionem el terme revolució amb guerres, revoltes i coses així, més violentes. I ell ho presenta d’una manera molt subtil. Fem-ho, tant sí com no, des del respecte, sense posar-nos a cridar, ni a guerrejar, però anem fent coses i canvis. Eixa és la manera com m’agrada.

—Què li vau demanar, al productor David Rossell?
—Li vam dir que la nostra idea, en aquest àlbum, era no posar-nos barreres pel que feia a la sonoritat, perquè, vulgues que no, la música també ha de fer una evolució, no podem quedar-nos estancats. No volem perdre la nostra identitat, tenim els nostres sons d’instruments tradicionals i valencians, i el toc folk, però volem anar més enllà, volem festejar amb l’electrònica, per què no? Volem agafar ritmes que, segurament, no havíem fet mai, com per exemple el de ‘Suau sensació‘, que és un poc country, mexicà. Incorporar nous instruments, com ara un sintetitzador i una mandolina. Hem jugat moltíssim amb sonoritats i possibilitats dels instruments i crec que el resultat és ben parit.

—El sintetitzador té un pes especial i, fins i tot, hi sona una marimba.
—Hem flirtejat tant com hem volgut i més: electrònica, sons, pedals… Per exemple, en el pont de ‘Heroïnes de la fosca nit’, l’acordió té una sonoritat diferent, David Rossell va utilitzar un pedal que habitualment s’utilitza per a les guitarres i quedava molt bé, és una sonoritat nova, que no s’ha fet mai.

—Feu ús d’elements tradicionals: la primera melodia que canteu a ‘Suau sensació’ recorda el cant valencià, com passava amb ‘Ànima blanca‘. I continueu amb el violí, l’acordió diatònic i la bandúrria. Què us aporten aquestes sonoritats?
—Ens aporten poder dur la nostra cultura, la nostra música, més enllà, no quedar-nos en les coses que ja s’han fet. Portar tots aquests instruments, que són tan nostres, a uns altres terrenys, que molta gent no ho ha fet. I això crec que és molt enriquidor, culturalment i musicalment.

—Al disc també hi són Ebri Knight, Huntza, Roba Estesa i els aires balcànics de la Balkan Paradise Orchestra, a ‘La revolució’.
—Per a nosaltres, tant Roba Estesa com Balkan Paradise Orchestra són dos referents, per exemple, de dones als escenaris. Que també és una qüestió que ens preocupa, perquè, moltes vegades, als festivals i concerts en veus molt poques, de dones, a l’escenari. I, precisament, aquests són dos grups com una casa de pagès. Vull dir que, per a nosaltres, deuen ser els nous referents en la música. I per què col·laboren en ‘La revolució’? Doncs, per allò que dèiem, perquè la revolució serà feminista o no serà.

—Tot just comenceu els concerts de presentació a Barcelona i Cullera. Hi haurà sorpreses?
—Al concert de Barcelona hi haurà alguna sorpresa, si tot va com tenim pensat. Alguna col·laboració.

—Enguany us estreneu al Viña Rock.
—Correcte, ens estrenem al Viña i la veritat és que ens fa molta il·lusió, perquè hi havien anat grups que són amics nostres i pensàvem: ‘A nosaltres no ens ho diran?’ El Viña ja fa anys que té espais per a altres tipus de música, hi ha molta varietat, no és solament de rock. Toquem en un escenari de grups valencians.

—Per acabar: quina valoració en feu, del disc?
—N’estem molt contents. Crec que el disc ens ha eixit molt bé, d’acord amb els nostres objectius. Espere que agrade, de moment la resposta és molt positiva. Estem molt contents, ens donem per satisfets.