Eduardo Guillot: “Partírem del desert i treballem perquè la Mostra recupere la brillantor dels inicis”

Avui comença la trenta-sisena Mostra de València – Cinema del Mediterrani. El festival, organitzat per l’Ajuntament de València, naix el 1980 amb l’objectiu d’aplegar les novetats cinematogràfiques de les terres banyades per la Mediterrània. L’any 2011, el govern de Rita Barberà el suspengué al·legant dificultats econòmiques. El 2018 va començar una segona etapa en què va tractar de recuperar el prestigi. Després d’un any marcat per la pandèmia, enguany retorna una certa normalitat. Fins al 24 d’octubre, la Mostra oferirà projeccions diàries a vuit seus de la ciutat, a més d’activitats paral·leles com ara concerts i conferències. Eduardo Guillot n’és el director artístic.

—Què té d’especial la Mostra de València respecte dels altres festivals?
—El tret més destacat és que la Mostra de Cinema se circumscriu geogràficament i cultural a l’àmbit mediterrani. Encara que a França, a Tunísia, al Marroc i més països hi haja prou festivals de cinema mediterrani, som l’únic de l’àmbit estatal. És un tret molt característic d’ençà de l’any 1980, quan es va inaugurar el festival. També tenim una voluntat molt profunda d’impulsar el cinema del present. En totes les seccions mirem que el material siga inèdit, desconegut o d’estrena. És a dir, que l’espectador que vinga a la Mostra no puga veure enlloc més el contingut que nosaltres li proposem.

—Hi haurà deu dies de projeccions, repartides entre vuit seus de la ciutat de València. Què és allò que els espectadors han de veure tant sí com no del catàleg d’enguany?
—Nosaltres pensem que tot val la pena. Sempre pose una mica l’accent en la secció que va a competició, perquè és una tria de pel·lícules –en aquest cas, una dotzena– d’estrena a l’estat espanyol. Això a banda, la majoria han passat per Canes, per Berlín, per Tribeca, per Locarno, per Karlovy Vary, és a dir, pels millors festivals de cinema de classe A del món. Moltes, a més, han estat premiades en eixos festivals i pensem que donen una panoràmica molt potent d’allò que passa en el cinema contemporani. La secció informativa també té un fum de joies que opten al premi del públic, que és el primer any que es dóna, en col·laboració amb À Punt Mèdia. D’una pel·lícula d’animació que ha revolucionat els països àrabs a una comèdia francesa meravellosa que retrata la crisi d’una dona al voltant dels trenta anys. Diria a la gent que mire la web amb una mica de deteniment, perquè segur que hi trobarà coses que li interessaran.

—La Mostra rep una gran quantitat de directors i productors internacionals. Quins films estrangers s’hi poden descobrir enguany?
—Ens agrada posar l’accent en els països de la ribera sud del Mediterrani, perquè són els grans oblidats. Quan parlem de cinema del Mediterrani és molt fàcil de pensar en França, en Itàlia, en Grècia, fins i tot en Turquia. Però tenim també el Marroc, Algèria, Xipre, Palestina. Tenim països de la ribera sud que fan coses molt interessants. Enguany, portarem una pel·lícula egípcia que es diu Trapped, que serà la primera vegada que es projectarà fora de l’Àfrica. Busquem sempre les “perletes” del nostre àmbit geogràfic, que de vegades són per sota del radar. Titane tot el món sap què és, però hi ha molt de cinema invisibilitzat i festivals com el nostre han de ser-hi precisament per a fer-lo visible.

—Entre l’oferta de films, en teniu alguns de directors valencians, com ara Alberto Evangelio i Adrián Silvestre. Com repercuteix en el cinema autòcton el fet de tenir festivals propis com la Mostra?
—Pensem que és una obligació de donar suport al cinema valencià, cosa que forma part de la filosofia del festival. Les pel·lícules d’inauguració normalment són valencianes o de producció valenciana i, moltes vegades, en valencià. Hem tingut pel·lícules valencianes en secció de competició, tenim estrenes dins el festival i, fins i tot, recollim pel·lícules que han estat en uns altres festivals, però que són de producció valenciana i encara no s’han estrenat a València. És el cas de Sedimentos o de Visitante, que vindrà de Sitges. Pensem que és una llavor que hem de continuar treballant. Que el festival puga ser el primer impuls per a una pel·lícula valenciana, per nosaltres és motiu d’orgull. A més, pense que cada vegada hi ha producció valenciana més valuosa i es veu pel recorregut que fan en festivals internacionals. A poc a poc la producció valenciana va trobant un lloc.

—La Palmera d’Honor d’enguany és per a Jean-Pierre Jeunet. Què fa de Jeunet un cineasta amb caràcter mediterrani?
—És francès, cosa que ja el fa mediterrani. A més, té un sentit de l’humor que crec que ho és molt. M’atreviria a dir, fins i tot, que Jeunet és una mica faller, en el bon sentit de la paraula. Li agrada molt l’acumulació de personatges, fer servir la ironia, l’humor. Té un món desgavellat, irònic i festiu que també desenvolupa amb els moviments de la càmera i amb una estètica molt determinada. Potser és difícil de veure què té de fallera Amélie, però sí que ho veuria en Delicatessen, per exemple. Més enllà d’això, la Palmera d’Honor la donem sempre a un director amb una trajectòria llarga i contrastada. A més, enguany AmÉlie fa vint anys i volíem celebrar-ho com calia, portant Jeunet i fent-ne una projecció especial.

—La secció Focus va dedicada al músic i cineasta Marc Hurtado. Per què optàreu per ell?
—La secció Focus, que vam inaugurar l’any passat amb Marina Abramović, és potser una mica difícil per a un espectador mitjà, perquè no s’hi projecten pel·lícules en voga, sinó els treballs de gent del món artístic relacionada amb l’audiovisual d’una manera molt tangencial. És a dir, que treballen més el costat experimental, un cinema d’avantguarda. Marc Hurtado té una primera etapa molt relacionada amb el cinema experimental, amb una mirada no narrativa, sinó més abstracta. Després, la segona part de la seua filmografia està relacionada amb músics de culte, com Alan Vega o Lydia Lunch, amb qui ha treballat col·laborativament amb pel·lícules que donen fe d’un moment musical i artístic molt concret. De fet, ell no és solament cineasta, sinó també músic, poeta, performer. És una personalitat multidisciplinària, que és la mena de gent que busquem per a una secció com Focus, que tracta de descobrir el personatge en la seua faceta audiovisual. En aquest cas, a més, estrenarem My Lover The Liller, la seua última pel·lícula com a director.

—L’any 2011, l’Ajuntament de València suspèn la Mostra, que deixa de fer-se fins al 2018. Us costa de recuperar l’essència i el prestigi del festival?
—El festival el van matar, va desaparèixer absolutament de la faç de la Terra. És veritat que tothom estava d’acord que havia derivat en un esdeveniment que no era allò que s’havia pensat al començament, perquè va acabar essent un festival d’acció i d’aventura, que no tenia res a veure amb l’especificitat mediterrània que tenia al principi i que hem recuperat. Però no deixava de ser un festival de cinema valencià que tenia públic. El 2018, quan l’actual equip de govern de l’Ajuntament de València decideix de recuperar-lo, sincerament, partim de zero. Sabem quina és la tradició del festival que volem recuperar, però ens trobem un desert i treballem perquè la Mostra torne al lloc que tenia als anys vuitanta i noranta.

—A l’aturada, s’hi afegeix la pandèmia, que arriba dos anys després de reprendre el festival. Com us ha afectat la covid-19?
—Va ser el pitjor any. Vam poder fer-lo presencial, però fins a l’últim moment no sabíem si els cinemes estarien oberts o no, quins països tenien les fronteres obertes ni quins convidats podrien venir. Era tot una incògnita. A més, el quart dia de festival va arribar el confinament nocturn. Aleshores vam haver de llevar les projeccions de la nit i reorganitzar tota la graella de programació. Però, a diferència d’uns altres festivals, poguérem fer-lo presencial. Va ser amb nosaltres Maria de Medeiros, van venir prou directors i vam salvar el festival. Enguany, ja som al 100 % de capacitat i l’any que ve esperem fer un festival com els d’abans.

—Ha costat més de trobar produccions per a portar al festival?
—En absolut, tot al contrari. De fet, ens han sobrat pel·lícules, perquè s’ha ajuntat tot allò que l’any passat no es va projectar amb allò que s’ha fet després. Canes, per exemple, no es va poder fer el 2020 i hi havia moltes pel·lícules acumulades, sobretot franceses. Crec que tenim la millor selecció de competició des que hem tornat, precisament perquè hi havia molt de material per a triar. Ja veurem què passa l’any que ve, però enguany ha estat un plaer seleccionar les pel·lícules.