Eduardo Cáliz: “Hi ha molts independentistes que són en un perill real i imminent d’ingressar a la presó”

Eduardo Cáliz és advocat penalista i membre d’Arrels Advocades i Alerta Solidària, el col·lectiu que coordina bona part de les defenses de represaliats independentistes. Parlem amb ell ara que fa dos anys de les protestes postsentència, que van saldar-se amb més de dos-cents detinguts, vint-i-vuit empresonats preventivament i tres joves deportats. Explica que encara no s’ha tancat la instrucció en molts casos i que els judicis que s’han fet a Catalunya han acabat amb absolucions o penes menors. Però hi ha moltes causes obertes i, per tant, existeix el risc que algú acabi a la presó. És per això que diu que cal mantenir les mobilitzacions contra la repressió. “Al Principat s’aplica el dret penal de l’enemic”, diu. “Això no se solucionarà amb taules de diàleg ni resolucions de tribunals europeus.”

—Aquesta setmana fa dos anys de les protestes postsentència i encara hi ha moltes causes obertes contra independentistes, amb alguns judicis fets. Quina valoració en feu i quin denominador comú trobeu en tots aquests casos? 
—El denominador comú és que les peticions fiscals són extremadament altes. Però veiem que als judicis ens donen la raó. Cap pena no ha implicat un compliment de presó, a excepció del cas d’en Dani Gallardo, a Madrid. Això vol dir que la mesura de la presó preventiva que es va ordenar llavors a tants joves era del tot desproporcionada. De moment, hi ha hagut moltes absolucions i condemnes a penes inferiors a dos anys, que no impliquen l’ingrés a presó. Això igualment té un prejudici evident per a l’encausat, que queda condicionat i amb antecedents.

—Amb aquestes peticions de pena tan altes, hi ha el risc que algú pugui acabar entrant a presó. Per exemple, porteu la defensa d’en David i l’Álvaro, a qui demanen nou anys i mig de presó. 
—És un cas que se surt una mica de la norma. A la resta de casos, gairebé tots en fase de tancament d’instrucció o de qualificació, els demanen penes de quatre anys a sis. En el cas d’en David i l’Álvaro, potser la fiscalia ha intentat que siguin un cap de turc. No tenien antecedents i suposo que han volgut enviar un missatge de por a la població que es mobilitza. Al Principat no s’aplica un dret penal ordinari, sinó el dret penal de l’enemic. El dret penal que s’aplica a qui participa en les protestes independentistes o socials i a la dissidència política no és el mateix dret penal que s’aplica a qui està d’acord amb el sistema. Es demanen unes penes molt més altes, no es garanteixen de la mateixa manera els drets fonamentals i a més hi ha criminalització per part de certs estaments de l’estat espanyol, de l’ordre polític, social i comunicatiu.

—Dieu que els jutges ara, en general, absolen o condemnen a penes més baixes, però aquella setmana es va decretar molta presó provisional. Com us ho expliqueu? 
—Tot allò que va passar en l’àmbit judicial va ser desmesurat i l’adopció de mesures per part dels jutges va estar influïda pels mitjans de comunicació i per l’alarma social que s’havia generat. Van ser mesures cautelars adreçades no a la finalitat que preveu la llei, sinó a posar fi a la protesta. A excepció de casos d’immigrats –i amb evidents connotacions racistes–, la majoria dels que van ingressar a presó van sortir-ne ràpidament. Això no és habitual quan es dicta presó provisional. Es fa perquè hi ha risc de fugida, de reiteració delictiva o de destrucció de proves. Això pot canviar en el temps, però quan canvia en quinze dies és clar que la mesura pretenia d’atemorir.

—També vau denunciar que tots els atestats eren molt semblants i genèrics.
—Sí, i de fet ara els escrits de fiscalia tenen tots el mateix patró: molta retòrica i poca prova. Pocs se surten de les declaracions policíaques, influïdes per la situació que van viure els agents. Són declaracions parcials que haurien de ser completades amb proves perifèriques. Per això hi ha moltes absolucions, perquè aquestes proves no hi són. És clar que, malgrat la repressió, el poble català continua dempeus i mobilitzat i fa l’efecte que no han aconseguit allò que volien. Després va venir el tall de la Jonquera. La gent continua encara en mobilitzacions constants, com ara el tall de la Meridiana, i amb la detenció de Puigdemont a Sardenya també van sortir al carrer. L’altra prova que la repressió no ha tingut l’efecte que buscaven és que les sentències són absolutòries o amb penes menors. Si veiessin que això funciona, serien d’ingrés a presó. Però és cert que algú pot entrar-hi, hi ha el risc. Per això cal moure els grups de suport i no defallir en la mobilització. En el moment en què reculi això, l’estat espanyol atacarà amb més força.

—En els casos de les protestes postsentència, com en més casos d’activistes encausats, s’acostuma a acusar dels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat, lesions i danys. Les peticions de pena, com dèieu, acostumen a ser molt altes. Des del punt de vista legal, com pot ser que es demanin penes superiors a dos anys en casos en què potser l’agent de policia té una lesió molt lleu? 
—Aquesta és la base per la qual considerem que a Catalunya s’aplica el dret penal de l’enemic, en què no és necessària tanta probatòria com en el dret penal comú. Les penes que es demanen són dins el marc del codi penal, perquè si no, seria il·legal, però sempre agafen les de la part superior. En el cas de l’atemptat contra l’autoritat, si algú causa una lesió a un policia en una manifestació independentista, poden arribar a demanar fins a nou anys i mig de presó, com en el cas d’en David i l’Álvaro, tot i que els agents no tenen cap lesió. Si aquest mateix fet passa a la porta d’una discoteca o en una entrompada, la pena és molt més baixa i sense presó. Les persones contra qui es fa servir el dret penal de l’enemic no són considerades delinqüents, sinó enemics a destruir. Per això es limiten els drets fonamentals, es passa molt de puntetes per les garanties processals, és necessària menys probatòria i s’incrementa el marge de penalitat amb tipus especials: desordre públic en una manifestació, atemptat amb objecte perillós encara que l’objecte perillós no aparegui…

—Fins a quin punt la llei no s’hauria de canviar? Permet que es puguin demanar aquestes penes?
—Tenim una legislació punitivista. No és normal que per desordres públics et puguin arribar a demanar sis anys de presó o cinc per un atemptat contra l’autoritat sense lesions. És del tot desproporcionat. Però també és cert que l’aplicació d’aquesta llei fa que es puguin demanar, pel mateix delicte, sis mesos de presó o multes. La desmesura de la llei és manifesta, però en última instància qui té la capacitat per a limitar aquesta desmesura són els jutges i els fiscals, i no ho fan. Sobretot la fiscalia, que té certa dependència del govern espanyol. El govern més progressista de la història, que demana aquestes penes.

—Quant al paper de la Generalitat, que es persona a moltes causes, heu notat algun canvi? 
—En el cas d’en David i l’Álvaro estan personats tot i que no hi ha cap policia ferit. La Generalitat continua personada amb la mateixa qualificació. En algun altre procediment, igual. Avui, la Generalitat no s’ha retirat de molts dels casos en què està personada contra activistes independentistes. No ha fet cap pas de distensió en aquest sentit. En els casos que jo porto no ho he vist.

—També teniu molts fronts oberts quant al paper de la policia: vau parlar de denúncies per fals testimoni, per detenció il·legal, per tortures… Creieu que algun agent acabarà condemnat per l’actuació d’aquells dies? 
—Tenim molts procediments oberts, però costa molt que admetin les querelles. Sistemàticament, els jutjats d’instrucció arxiven els procediments contra els policies i continuen els procediments contra els activistes. Els recorrem i trobem que, en molts casos, l’Audiència Provincial ens dóna la raó. O, com ha passat ara amb el Guillem, el Tribunal Constitucional espanyol. Però hem d’estar-hi contínuament a sobre, perquè ens posen moltes traves. A això s’afegeix la dificultat probatòria, perquè ningú no grava constantment una actuació policíaca. Amb la dedicació que li posem, alguna condemna caurà perquè realment els fets d’aquells dies van ser esgarrifosos. Hi va haver accions desproporcionades i algunes que directament constitueixen tortura.

—I què passa amb els muntatges policíacs? En el cas de la Xènia, per exemple, es va explicar que li havien adjudicat una bola de petanca que no era seva, i que aquesta mateixa bola, amb el número idèntic, havia aparegut a les bosses d’uns altres detinguts. 
—La Xènia va estar a presó prop de dues setmanes i ara, no obstant això, la petició per part de la fiscalia és de dos anys. En el pitjor dels casos, no haurà d’ingressar-hi. És probable que aquests intents barroers de manipulació dels atestats acabin fent figa. Però és molt complicat. Per exemple, portem el cas d’un noi del Sindicat d’Habitatge. Hi ha un vídeo en què es veu com un agent antiavalots el fa caure a terra i el deté. L’agent diu que va rebre un cop al cap i acusa el detingut d’atemptat contra l’autoritat, però això no es veu enlloc. Hem posat una denúncia per un delicte lleu de lesions, un delicte contra la integritat moral, un delicte per falsedat en document públic –per l’atestat que van fer– i un delicte de detenció il·legal. I ens costa Déu i ajuda que el procediment continuï vigent quan tenim una gravació en què es veu què ha passat. I en general costa molt de trobar proves de la manipulació. Ens trobem amb una dificultat immensa, que no ajuden a solucionar ni els òrgans d’instrucció, ni la fiscalia ni els cossos policíacs, que tenen un corporativisme mal entès.

—Des del punt de vista de la repressió, com veieu la situació política? S’han atorgat els indults, però hi ha activistes independentistes que poden entrar a presó.  
—Els indults no impliquen la fi de la repressió. Que ara no hi hagi cap pres polític del moviment independentista no vol dir que d’aquí a un temps no n’hi hagi. Hi ha el cas d’en Marcel Vivet, el d’en Francisco Garrobo, més casos pendents de sentència… Hi ha molts independentistes que són en un perill real i imminent d’ingressar a presó. Això vol dir que cal continuar amb la mobilització i no caure en la falsa idea que això se solucionarà amb taules de diàleg ni resolucions de tribunals europeus. La repressió només s’aturarà amb mobilització i amb l’objectiu final de la independència del Principat i dels Països Catalans.