Eduard Riu-Barrera: “El cas del Born és el d’un plantejament totalment equivocat en què es va voler fer entrar el clau per la cabota”

Eduard Riu-Barrera (Barcelona, 1959) és arqueòleg i historiador i d’ençà del 1986, any que va ingressar al Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, es dedica a la recerca aplicada a la restauració de monuments. El currículum d’aquest especialista en arqueologia i arquitectura medieval és extens i de gran interès, perquè ha hagut d’intervenir com a expert en uns quants afers de caràcter conflictiu, com ara el fals claustre romànic muntat al voltant de la piscina d’una finca particular a Palamós, la restauració de Sant Pere de Rodes (amb troballa de tresor inclosa) i, ara mateix, la retirada de les pintures que decoraven el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. D’aquests afers i d’uns quants més que, com el Born, el maridatge entre la cultura i la política i els nou-cents anys de la consagració de les esglésies de Taüll, avui són de gran actualitat, ens en parla en aquesta conversa.

—Dispenseu-me que comenci amb una frivolitat: hi ha gent que associa la feina de l’arqueòleg amb una vida aventurera i un salacot al cap. Cosa que m’imagino que no deu ser del tot exacta.
—Com la majoria de les disciplines, l’arqueologia té un equipatge metodològic i conceptual únic que fa servir arreu, excavi les ruïnes de Nínive o al mig de la Rambla de Barcelona, però a partir d’aquí els seus camins poden ser diferenciats. Per una banda, hi ha la recerca acadèmica centrada en cultures passades i sovint alienes que en temps colonials podia tenir derivacions aventureres en terres exòtiques, component que encara conserva en part i, per una altra banda, hi ha l’arqueologia molt menys novel·lesca, sense salacot ni teatralitat, que s’arremanga cada dia i s’aplica a explorar i recuperar el patrimoni de la societat pròpia en tota la seva llarga història cultural.

—Aquest és el camp on us heu mogut sempre?
—Sí. Resumint molt, consisteix a documentar les restes que apareixen, generalment a conseqüència d’obres públiques o privades, i que poden ser en perill de destrucció, per estudiar-les, valorar-les i, si és el cas, salvaguardar-les de la manera més adient. En el meu cas m’he centrat molt en la documentació dels vestigis arqueològics que es troben quan es planteja la restauració d’un monument. De fet, per redactar un projecte de restauració, cal saber com era inicialment aquella edificació, com ha canviat al llarg del temps, com es relaciona històricament amb el que hi havia en el seu entorn i quins valors la caracteritzen.

—Com es valora actualment el concepte de “patrimoni”?
—És un concepte en evolució i en creixement constant. En aquests darrers temps diria que és en un procés d’implosió. No té gaire antiguitat, prové de la Revolució Francesa i la idea apareix quan enmig de les destruccions de tot allò que representava l’Antic Règim la societat comença a pensar que hi ha algunes coses que cal conservar i portar als museus, on seran útils de cara a l’ensenyament artístic i al coneixement cultural d’aquell concepte, que també es va formant, que és la nació. Una nació amb un patrimoni propi per a oferir als ciutadans, per a enriquir-los culturalment, artísticament i fer-los partícips d’una història comuna.

—Hi ha una dimensió política, també.
—Claríssima. La cultura i la política van de costat. I la valoració del patrimoni va sempre lligada amb la destrucció, perquè els processos destructius són els que generen la consciència que cal salvar alguna cosa. Processos cruents com els iconoclastes –la crema de retaules a la guerra civil, per exemple–, però també propis del que va significar la Revolució Industrial, que de cop va deixar obsoletes no solament unes tècniques de treball, també uns edificis i unes instal·lacions que després s’han recuperat per a uns altres usos. El patrimoni industrial és importantíssim i d’acceptació molt recent, encara prou sovint imprecís i poc definit.

—No és estrany que en els afers relacionats amb un material tan sensible com el patrimoni aparegui sovint la paraula “conflicte” relacionada amb interessos contraposats. Segurament és inevitable, no?
—A la meva feina ho he viscut sempre així. Quan intervenim en el patrimoni, treballem habitualment amb immobles, amb territoris i espais diversos, i el xoc entre interessos apareix sempre, sigui per motius econòmics, culturals, polítics o religiosos. També per enfocaments de caràcter tècnic entre conservacionisme i intervencionisme. El que no es pot fer amb un conflicte és amagar-lo o fer com si no existís. La riquesa intel·lectual que origina la discussió és la que acaba portant a propostes noves. I, per tant, a avançar. Així ha estat fins ara i així continuarà essent.

—La vostra feina us porta a situacions conflictives que en alguns casos arriben fins i tot als mitjans de comunicació. En tinc unes quantes d’anotades per parlar-ne i començo per la més allunyada en el temps, ara fa onze anys, que va ser la del famós claustre de Palamós, dit també “de Ciudad Lineal”.
—Va sortir als diaris perquè és un assumpte apassionant. No és gens habitual que apareguin falsificacions de les dimensions d’aquell claustre romànic sencer i amb unes característiques artístiques aparents de primeríssim nivell. El conflicte es va desenvolupar per dues bandes. La primera va ser en l’àmbit de la discussió científica al voltant de l’autenticitat o falsedat. Això va motivar uns quants estudis i informes que posteriorment van ser confirmats pel professor Eduard Carbonell i que van acabar de concretar el veredicte: el claustre de Palamós era una obra mestra de la falsificació escultòrica, que no és gens fàcil perquè, a diferència de la pintura, que es ven relativament bé, l’escultura és molt més complicada d’executar i de comercialitzar. El claustre és dels anys vint del segle passat i fins el 1950 no el varen poder vendre. No va ser cap gran negoci.

—Però em dèieu que hi havia unes altres dimensions en aquest conflicte concret.
—Sí perquè va coincidir amb un moment en què algú va pensar que es podria interpretar com un intent dels catalans d’apropiar-se d’una obra mestra castellana –de Salamanca, a més– en un moment en què els papers de Salamanca i el que representaven eren a l’ordre del dia. Tot això ho va aprofitar un diari nacionalista espanyol com El País per esbombar-ho tant com va poder. Ho van vendre implícitament (no cal dir) com la torna: ells tenien els papers i nosaltres ens apropiàvem del claustre. Val a dir que molt aviat aquesta argumentació es va anar diluint i la col·laboració entre el Departament de Cultura i l’Institut del Patrimoni Cultural espanyol es va fer amb neutralitat i sense cap discrepància. Sens dubte és un dels assumptes de la feina que he viscut de manera més trepidant. Però no és l’únic.

—Vós direu.
—Els últims anys vuitanta vam intervenir en el monestir de Sant Pere de Rodes amb unes aportacions molt intenses i unes propostes arquitectòniques que aleshores eren innovadores i que van ser també molt discutides.

—Va ser allí on es va descobrir un pot amb un petit tresor de monedes a dins?
—Exacte. I d’això també en van parlar els diaris. No el vaig descobrir jo personalment, però era la primera vegada que en unes excavacions sota la meva responsabilitat apareixia un tresor com aquell. Un pot de ceràmica amb un munt de monedes d’or i plata posades de manera molt ordenada a la zona de la casa de l’abat i que, tal com suposàvem, tenien un extraordinari valor històric i numismàtic. Ara són al gabinet numismàtic del MNAC.

—Fem un salt amb un conflicte d’ara mateix: la casa de Francesc Macià a Vallmanya, prop d’Alcarràs.
—Un sector del territori considera que la declaració que ja té l’edifici de bé cultural d’interès local és insuficient i hauria de passar a ser d’interès nacional, com a lloc històric. La categoria que té ara ja n’assegura la conservació i impedeix la destrucció o l’alteració. La finca, que era de la família de la seva dona, és un lloc on el president va residir de manera esporàdica, però no va ser escenari de cap fet històric i polític d’alta significació nacional, per tant, la modificació no sembla procedent. D’una altra banda, el president Macià ja té un espai prou significatiu d’interpretació històrica a les Borges Blanques, que és on va néixer. Ara hi ha un recurs presentat contra la primera decisió del departament i caldrà veure com es resol.

—Parlem ara del Saló de Sant Jordi, una remodelació que em sembla que aplega moltes més simpaties que conflictes i en la qual esteu implicat com a membre de la comissió d’experts que va dictaminar la retirada de les pintures.
—Les pintures que ara es treuen són dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i formen part de les accions preparatòries que el règim va fer per agençar a la seva manera el palau de cara a l’exposició del 1929. Són una apologia pictòrica de l’antic règim: monarquia, gremialisme, conquesta i colonització d’Amèrica, guerra de l’Àfrica, victòria sobre l’infidel… En resum, les pintures del Saló de Sant Jordi són una mostra de la ideologia reaccionària dels moviments protofeixistes d’aquell moment. Es van pintar damunt d’una decoració inacabada de Torres García i dels acabats originals de Pere Blai dels segles XVI i XVII. Tal com es veurà quan la feina s’acabi, aquest saló és un espai renaixentista d’una puresa de disseny i acabats d’una bellesa extraordinària. No exagero si dic que aquesta recuperació patrimonial és la més important que ara mateix es fa a Catalunya i serà una magnífica aportació als coneixements que tenim sobre l’arquitectura renaixentista al país.

—És també un espai totalment decorat?
—No, al contrari. D’origen no tenia pintura als murs ni a les voltes, i tota la força plàstica i cromàtica era centrada en els elements arquitectònics, columnes i arcs. És una decoració que remet molt al Brunelleschi de la capella dels Pazzi, a la Santa Croce de Florència. Amb les columnes i els arcs de pedra finament decorats i la resta amb un estucat blanc net i llis, que farà un contrast amb l’espai que hem conegut fins ara, tancat, fosc i carregat de valors força allunyats del que el país defensa. Em sembla que era en Feliu Elias que deia que era una decoració de “capsa de puros”, una referència que potser avui molta gent no entendrà, però que és molt exacta.

—Dieu que fa molt de temps que es volia fer aquest canvi, però que no ha estat possible fins ara. Per què?
—És un fet curiós, perquè en les diferents propostes d’actuació al Palau de la Generalitat al llarg dels anys sempre figurava la intervenció al Saló de Sant Jordi, una intervenció temuda políticament per totes les forces que han tingut poder de decisió en l’edifici i que es deu fonamentalment a la iniciativa del president Quim Torra. Un tabú, gairebé. De fet, des del primer dia, les pintures van tenir contestació i fins i tot durant la República se’n va retirar una part, la que exaltava més la monarquia, que no cal dir que després de la guerra va ser immediatament restituïda. Però en democràcia sempre hi ha hagut una gran reserva a emprendre aquesta operació tement potser un daltabaix polític des del nacionalisme espanyol que a l’hora de la veritat gairebé no ha existit.

—Què se’n farà, amb les pintures?
—No es destrueixen pas. Al contrari, prèviament a l’extracció s’han consolidat les parts que estaven més malmeses i s’han documentat fotogràficament amb escaneig làser 3D. Es caragolen i van a un dipòsit del fons d’art del Departament de Cultura.

—Em consta que feu un seguiment molt directe dels treballs. Em podríeu dir quan és previst que s’acabin les obres?
—És una operació molt aparatosa i complicada. Només de logística ja és espectacular, tant per les bastides que s’han muntat com per la manera amb què es tracta tot el material i les diverses empreses que hi treballen, sempre sota l’alta direcció del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Respecte dels terminis, calculo que cap a la tardor de l’any vinent la feina s’haurà enllestit i podrem gaudir del nou vell Saló de Sant Jordi.

—Per acabar aquesta passejada per algunes operacions conflictives relacionades amb el patrimoni, us he de preguntar pel Born, molt especialment perquè uns canvis recents en la seva naturalesa han aixecat una certa polseguera.
—Toquem un tema que des del primer dia ha estat enverinat i carregat d’unes connotacions polítiques inequívoques. Hauríem de remuntar-nos cap enrere per intentar de treure’n l’entrellat, perquè el cas del Born és el d’un plantejament totalment equivocat en què es va voler fer entrar el clau per la cabota. Tots els arqueòlegs que hem treballat a Barcelona sabíem que sota el Born hi havia unes restes importantíssimes i que la biblioteca que es projectava no es podia fer de cap manera.

—Però bé que uns anys abans es va construir un pàrquing soterrani al costat.
—Un pàrquing que va implicar una destrucció gairebé olímpica perquè va ser durant aquells anys que tot allò que estava relacionat amb els Jocs Olímpics tenia prioritat, no es filava gens prim respecte del patrimoni i les destruccions que s’hi van perpetrar van ser importants. El silenci sepulcral que va acompanyar la desfeta motivada pel pàrquing devia fer creure a alguns responsables polítics que amb el Born passaria igual, però no va ser així. I crec que van actuar d’aquesta manera no tant per raons polítiques sinó, simplement, per incultura, per desconeixement del valor arqueològic intrínsec i també simbòlic que aquells vestigis podien tenir per a la memòria històrica del país i de la ciutat. Quan es va començar a parlar de posar-hi la biblioteca es va desfermar la polèmica. Molt aferrissada especialment pels mitjans espanyolistes, que, malgrat que pretenguin fer veure el contrari, a l’hora de la veritat són els més integristes i destructius. Els desagradava veure el testimoni físic de la virulència amb què el regne d’Espanya va actuar després del 1714 i volien evitar que aquesta evidència fos reconeguda històricament com podria ser, per exemple, una realitat com el gueto de Varsòvia. Una realitat que, com que no hi havia catalans per entremig, en cap moment s’havien plantejat de criticar o ridiculitzar.

—El tricentenari del 1714 va motivar moltes inversions al Born que potser no van ser ben vistes o ben explicades.
—Va ser una actuació acompanyada d’una recerca històrica aprofundida i d’unes excavacions molt ben fetes. Si ho mirem, és el que s’hauria de tenir sempre en operacions d’aquesta importància: un finançament adequat i uns recursos tècnics competents. El resultat final, amb la combinació de les restes i l’arquitectura de ferro que les acull, és d’una bellesa i una força difícilment qüestionables des de qualsevol posició cultural mínimament sòlida.

—Però després la situació es va esguerrar.
—Els primers anys van servir per a confirmar l’interès de l’operació i la resposta de la gent, tant els barcelonins com els visitants de fora. Però després, amb Barcelona en Comú a l’ajuntament, la situació s’ha anat degradant de manera molt notòria per la dificultat que aquesta formació té per entendre el Born com l’evidència d’un conflicte del qual no solament se sent molt allunyada sinó que no vol reconèixer que existeix. En conseqüència, intenta de neutralitzar tant com sigui possible tot allò que aquell espai representa fins arribar a la situació d’encefalograma pla dels últims temps.

—El pas de museu autònom a adscrit al Museu d’Història de Barcelona es pot entendre com una degradació?
—És una manera d’interpretar-ho políticament que puc entendre, però la situació en què es trobava el Born l’abocava a la pèrdua i ja no representava res. Adscriure’l al Museu d’Història de Barcelona és posar-lo en l’òrbita d’una de les institucions més dinàmiques i interessants que hi ha al país. Com a museu d’història és un centre de recerca i innovació intel·lectual de primer nivell i aquesta idea de museu amb diverses instal·lacions disperses en l’espai barceloní li pot anar molt bé. Integrar el Born en aquest conjunt implica un tractament historiogràfic de gran rigor i segurament unes inversions que aquests darrers anys no s’han fet.

—Fem un salt cap enrere en el temps i situem-nos a Taüll l’any 1123.
—Aquest desembre farà nou-cents anys de la consagració de les dues esglésies de Taüll, Santa Maria i Sant Climent. La commemoració forma part del programa oficial de la Generalitat, cosa que vol dir que som en l’Any Taüll.

—Un any del qual sou el comissari, cosa que em porta a demanar-vos per les actuacions que teniu previstes de fer.
—La major part del programa es desenvoluparà durant l’any que ve i ara acabem de perfilar totes les actuacions que s’hi faran. El presentarem d’aquí a unes quantes setmanes i, per tant, encara falten detalls per tancar. El que sí que puc dir és que encara que el fet que es commemora és una consagració de caràcter religiós, el relleu el tenen les pintures, que són part fonamental del conjunt de la Vall de Boí reconegut per la UNESCO.

—Hi eren ja, les pintures, aquell 1123?
—Les opinions enteses són discrepants, hi ha qui les situa lleugerament abans o una mica després, però indubtablement la data ens serveix de referència per situar-les en context històric i artístic. Tampoc podem oblidar que a principi dels anys vint del segle passat, ara fa un segle, la Mancomunitat va fer una gran feina de recuperació d’aquell patrimoni que estava condemnat a caure en mans de col·leccionistes i de museus estrangers. Una feina potser no gaire rigorosa en els procediments seguits per aturar l’espoli, però que va ser clau, per la rapidesa amb què es va reaccionar, per salvaguardar aquelles peces artístiques. Això em serveix també per a parlar d’allò que en diem “patrimoni desplaçat”. És a dir, aquelles peces que en un moment determinat són extretes del lloc original mitjançant espoli o per raons de salvaguarda i van a parar als museus.

—Podríem definir-ho com la restitució d’allò que s’ha extret a les parets despullades del monument?
—Exacte. I no és un debat d’ara. Als anys cinquanta del segle passat es van fer unes primeres operacions a Santa Maria i Sant Climent de Taüll en què es va reconstruir uns absis i s’hi va posar una còpia de les pintures que hi ha al MNAC. Amb els anys, aquests afegits es van degradar i van posar damunt la taula el debat de com renovar aquesta presència de l’absència. Una absència que es veia molt clar que no podia ser substituïda per mitjans físics. Vaig tenir la sort de participar en el primer grup de treball que va proposar una solució que fos innòcua, que no afectés la materialitat de l’espai i que permetés la recuperació virtual precisa i exacta de la imatge de les peces.

—Us referiu al mapping.
—Sí, perquè vam veure que era una eina que, alhora, ens permetia de fer alguns jocs intel·lectuals interessants com ara la restitució hipotètica de l’estat original de la pintura –a Sant Climent de Taüll no es va extreure tota la pintura, en van quedar uns vestigis–, també la incorporació del que tenim al MNAC i finalment permet un espai per a l’especulació: la recreació de com ens imaginem que estava decorada tota l’església a partir dels indicis i els estudis que s’hi han fet. El conjunt d’aquests tres nivells és el que ens ofereix el mapping de Sant Climent de Taüll, l’únic que ara com ara tenim en funcionament.

—Parlem ara d’una figura fonamental: Josep Puig i Cadafalch. Home de múltiples facetes –polític, historiador del patrimoni, arquitecte– de qui el 2017 es van celebrar els cent cinquanta anys del naixement. Una commemoració de la qual també vau ser el comissari.
—Va ser un comissariat feliçment compartit amb la doctora Mireia Freixa per commemorar, efectivament, el segle i mig del naixement de Puig i Cadafalch. Vist ara, amb la perspectiva de sis anys, crec que va ser molt positiu perquè s’hi van fer unes quantes aportacions molt significatives tant de la figura personal com de la trajectòria d’home públic i defensor del patrimoni. Penso en les conseqüències com ara l’aparició, dos anys després, de la revista Quatre Columnes, creada pels Amics de Josep Puig i Cadafalch, i en unes altres experiències en aquesta línia. A part de la seva dimensió com a arquitecte modernista i historiador de l’art, ara se’n recupera figura com a polític i, sobretot, quan presidia la Mancomunitat i abans, des de l’Institut d’Estudis Catalans, com a capità d’empreses culturals, moltes de les quals encara avui funcionen a ple rendiment, com ara les excavacions d’Empúries o els museus creats sota el seu influx, precedents dels actuals MNAC i MAC. Sense oblidar això que hem parlat fa un moment de la seva faceta d’impulsor de la recuperació de l’art romànic del Pirineu.

—Ara fa cent anys, el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera va obrir un període de dictadura que es va mantenir fins a la República espanyola. Primo de Rivera era el capità general de Catalunya, Puig i Cadafalch presidia la Mancomunitat i, per tant, cal suposar que es coneixien molt bé. Se l’esperava Puig, el cop d’estat?
—La situació de conflictivitat social a Catalunya i, especialment, a Barcelona era altíssima. Setmana Tràgica, pistolerisme… Mataven gent pels carrers. Era una situació que s’havia agreujat a partir del triomf de la Revolució Russa el 1917 perquè les classes populars van creure que el que calia no era un canvi de règim sinó una autèntica revolució social que capgirés tot el que hi havia hagut fins aleshores. D’una altra banda, la victòria de les potències aliades a la Primera Guerra Mundial va crear una sensació que les nacionalitats a Europa podrien ser reconegudes i que, per tant, en aquest context s’obria una oportunitat per a Catalunya, cosa que fa que les posicions polítiques es radicalitzin molt. Puig i Cadafalch rep contínues amenaces de mort dels ultraespanyolistes i això, en aquella època, era especialment preocupant. No oblidem que Puig pertany a la classe conservadora benestant i, per tant, l’amenaça latent d’un pronunciament militar era vista com un fet molt plausible. I ben segur que fins i tot alguns sectors de la Lliga Regionalista no veien aquesta possibilitat amb mals ulls.

—Quina va ser la seva posició?
—Puig no té cap indici sobre com i quan serà el cop d’estat ni hi col·labora en cap moment. Adopta una posició possibilista entre més raons perquè el dictador mateix l’enganya dient que és molt regionalista i que no hi ha res a témer.

—Li va aixecar la camisa, vaja.
—Ni més ni menys. Arran d’això i per evitar una radicalització del nacionalisme espanyol que acabés amb la dissolució de la Mancomunitat, Puig no es col·loca al seu costat però tampoc s’hi enfronta, vol congeniar per mirar de salvar els mobles. Però al cap d’un mes de ser al govern, Primo de Rivera promulga un decret de repressió del separatisme que deixa molt clar que la política espanyola serà duríssima contra Catalunya i que l’actitud condescendent davant el dictador no ha servit de res. Aquest error, Puig i Cadafalch el purgarà durant tota la vida i, de fet, va ser l’únic responsable polític de la Lliga que no va signar la carta d’adhesió al règim de Burgos, cosa que li va portar greus perjudicis quan l’any 1942 el règim franquista el va inhabilitar per exercir la professió d’arquitecte.

—A les seves memòries, Puig i Cadafalch diu que amaga l’arxiu presidencial de la Mancomunitat “en lloc segur”. Quan va ser, abans del pronunciament de Primo de Rivera?
—No. Va ser poc després. Durant el procés que deia abans de salvar els mobles de la Mancomunitat, va agafar els papers seus i els de Prat de la Riba, els arxius de la presidència, i els va amagar a les golfes de casa seva convenientment protegits i camuflats rere una paret d’obra. I allí s’hi van estar fins que el juliol del 2006, quan s’inventariava a casa seva l’arxiu personal per llegar-lo a l’Arxiu Nacional, es va veure que a les golfes hi havia un joc de parets que no coincidien exactament amb les del pis de sota. Es va fer un forat per veure què s’hi amagava i va aparèixer tota la documentació dins els sacs tal com l’havia deixada l’any 1923 Puig i Cadafalch. Un repòs de vuitanta-tres anys, que aviat és dit.

—I també un parell de pistoles, oi?
—Un parell, no, hi havia unes quantes armes més. Una mostra, al capdavall, dels temps perillosos que en aquells moments es vivien.

—Som prou conscients del valor que té el nostre patrimoni?
—Crec que sí. Tant per la banda dels ciutadans com per la de les institucions. El que passa, i això s’ha de dir, és que de vegades aquesta conscienciació no és sempre coincident, perquè les mirades sobre el patrimoni no són unànimes. Hi ha visions conservacionistes, unes altres de més decantades cap a la monumentalitat (potser les més esteses), visions que queden més reduïdes als cenacles dels estudiosos, unes altres de més noves, com ara les que treballen el patrimoni oral i l’immaterial, l’etnografia.

—Seria el cas de Joan Amades.
—Un home sorgit de les classes populars, sense formació acadèmica, però que s’adona que hi ha unes formes culturals que són en perill de desaparició i que cal preservar.

—Com a ciutadans, de quina manera ens interpel·la el patrimoni que ens envolta?
—Veient-lo com un referent a la nostra identitat, però no solament això. També com una manera d’afirmar-nos davant la cultura universal. De mostrar què han fet els creadors d’aquí, què hi ha als nostres museus i col·leccions. Tot això ens situa en el context del món. També per això creixen els col·lectius, especialment marginals o marginats, que reclamen el seu reconeixement patrimonial en tant que aportació col·lectiva al cos social o nacional.

—Com valoreu la relació amb el turisme, un fenomen íntimament lligat al patrimoni. És una relació perversa? Enriquidora?
—Com totes les relacions humanes, és una relació ambigua. Amb una part positiva perquè ajuda a recuperar el patrimoni, a fer-lo valer i a estudiar-lo. I, per una altra banda, és una font d’erosió, de pressió i de trivialització del patrimoni. De tota manera, crec que és un error quedar-se només amb els aspectes negatius del turisme, com sembla que es vol fer entendre darrerament. El Grand Tour estava estretament relacionat amb el coneixement del patrimoni i, per tant, no és nou això que vivim ara. El que passa és que està massificat fins a uns límits extrems. Però cal no oblidar que hi ha una altra mena de turisme molt relacionada també amb el patrimoni i que potser no és tan coneguda.

—A quin us referiu?
—Al turisme religiós. El pelegrinatge i la visita als santuaris. De fet, els primers turistes són els pelegrins i la tendència no s’ha interromput. Montserrat potser té tants visitants per raons patrimonials i religioses. O el camí de Sant Jaume, de gran valor monumental, però també espiritual. Potser en l’actual món secularitzat els monestirs no són mediàtics, però apleguen encara molta intensitat, més que no ens imaginem.