Eduard López: “Quan em van detenir vaig tenir molt clar que em torturarien”

Eduard López va començar la militància independentista a quinze anys, el 1981. Onze anys després, el 1992, tot i que la seva militància no s’englobava en la lluita armada, va ser detingut, acusat de pertinença a Terra Lliure, i torturat. Va ser un dels encausats en l’operació Garzón, que pretenia d’escenificar l’aturada en sec d’un suposat perill terrorista durant els Jocs Olímpics de Barcelona.

El jutge de l’Audiència espanyola que dirigia l’operació, Baltasar Garzón, sempre es va negar a investigar les tortures, malgrat les proves presentades. El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va acabar condemnant l’estat espanyol i Garzón per no haver obert cap investigació, però els torturadors van romandre impunes.

Trenta anys després de l’operació judicial, Eduard López narra aquells fets tan durs amb certa distància, fent-ne una lectura política i col·lectiva més que no pas emocional i personal. Parlem de com va viure la repressió llavors i com la viu ara, que continua vinculat al moviment des dels partits, com a secretari nacional de formació d’Esquerra Republicana.

—El 1992 éreu periodista del Punt a Barcelona i militant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Quan us vau assabentar de les primeres detencions, vau pensar que podíeu ser el següent?
—Al principi semblava una intervenció dins la lògica policial que hi havia hagut respecte de l’independentisme: detenir un petit nucli de persones. No vaig preveure què passaria, tot i que tampoc no em vaig quedar absolutament tranquil. Fins el 6 de juliol hi va haver altres detencions i també van detenir una companya del Punt durant unes hores, Dolors Bellés. Vaig poder parlar-hi i vaig tenir la sensació que estaven obrint vies, però jo no volia anar a l’exili. Tampoc no sabia l’abast de totes les detencions i pensava “no passarà, no passarà”. Però sí.

—Us van detenir la nit del 6 de juliol. Com va ser?
—Van picar a l’intèrfon, van demanar per mi i, no sé per què, vaig baixar. Em van emmanillar, em van posar una jaqueta al cap i em van ficar dins el cotxe. No es van molestar ni a escorcollar el pis, per tant, per a la meva companya vaig desaparèixer. Començàvem a sortir, ella no era de l’àmbit polític i no sabia que jo militava ni que hi havia hagut detencions… Estava en xoc. Els meus pares sí que es va imaginar què passava, però no sabien si potser havia fugit voluntàriament. Van anar als hospitals a demanar per mi i fins que no van passar dos dies no es va notificar oficialment.

—On us van dur?
—Anava amb la jaqueta al cap i em van fer acotar-lo, de manera que no vaig veure res, però pel que sembla em van portar a la comandància de la Guàrdia Civil de l’avinguda de Madrid. Em van dir “ja saps per què venim” i em van preguntar “coneixes l’Oriol Malló?”, perquè el buscaven. Vaig al·lucinar, perquè era periodista del Temps i l’última persona que hauria pensat que detindrien. No em van deixar dormir, em tenien dempeus i emmanillat contra la paret. I anaven colpejant-me: puntades de peu, cops de puny… Aquests no em van fer preguntes, simplement reien i es divertien.

—Continuàveu amb els ulls tapats.
—Sí, sense visió en cap moment. Cap a les sis del matí va arribar el qui manava i em va fer l’interrogatori: qui ets, on has militat… No sabien exactament qui era i pensaven que valia la pena collar-me. Llavors l’interrogatori es va endurir, no només amb cops, sinó amb sessions d’ofegament amb la bossa força intenses. Vam passar així unes hores fins que em van traslladar a Madrid, també emmanillat i amb els ulls tapats. Vaig aprofitar per a dormir i dins el que cap em sentia sencer. Encara no m’havien trencat.

—Us van dur a la direcció general. Què va passar allà?
—Em van portar a una cel·la fosca i molt freda, amb un llit tronat, i em van retirar la bena. Vaig patir molt, perquè aquí tampoc no em van deixar dormir. Havia perdut la noció del temps i em van obligar a estar dret contra la paret. De tant en tant, obrien l’espiell i em deien que ni se m’acudís estirar-me. La privació de son sembla suau, però és molt dura, i em vaig desorientar molt. Recordo acabar estirat al llit, però no sé ni quan.

—Us van tornar a interrogar.
—El que em van fer a Barcelona em va semblar una broma, en comparació amb allò. Em van tornar a fer la bossa, em van tirar a terra, se’m va posar gent a sobre, em van fer la bossa amb un home al damunt… Em van aixecar la samarreta i em van col·locar elèctrodes per a intentar d’acollonir-me, però jo estava tan destruït que no ho vaig ni identificar. Em van fer la bossa a escala industrial, i això físicament és molt dur. Eren uns quants, i el fill de puta de Barcelona també hi era. Aquí em van trencar. Després d’haver-me trencat, em van començar a fer sessions de bossa assegut, com les de Barcelona. Això era el més suau a Madrid… I em colpejaven contínuament el cap.

—Què volien que diguéssiu?
—T’obliguen a memoritzar la seva versió. Vaig arribar a reconèixer la participació en atracaments armats a entitats bancàries. Acabaries reconeixent que vas participar en l’assassinat de Kennedy… A més, durant tot aquell temps no havia menjat, vaig menjar després d’haver vist la forense, Leonor de Guevara. Em va preguntar com em trobava. Si li contestava que estava bé, semblava que estigués bé; si li contestava que estava malament, ella marxava, però jo em quedava amb aquells fills de puta… Em vaig encongir d’espatlles i no vaig contestar.

—No va saber veure que allò no era normal?
—Quan va fer l’informe va posar, en el meu cas i en altres: “No respon. Actitud hostil.” Estava venut, allà dins! Vaig estar tres dies i mig detingut, i una matinada em van portar a declarar davant de la Guàrdia Civil. Em recordo amb el cap recolzat sobre la taula, destruït, i era impossible que l’advocat d’ofici no ho veiés. Aquí podies jugar una mica amb la declaració: d’una cosa te n’has oblidat o no…

—Vau acabar sortint en llibertat sota fiança. Com va ser el després?
—Un procés de reconstrucció. A la meva companya li vaig haver d’explicar la detenció, qui era com a militant… Em demanaven sis anys, i a més jo sabia que no havia estat un heroi, i això costa d’assumir. Cap de nosaltres ho va ser, perquè és impossible. Vaig anar a viure a Girona perquè necessitava un ambient més familiar i no vaig començar a estar més bé fins el 1996, quan es va acabar tot. Però a partir del 96 he tingut una experiència molt diferent de la d’en Ramon Piqué. Ell hi pensa molt i jo la ferida també la tinc, però quan explico els fets me’n distancio, com si fos una altra persona. Però en l’àmbit personal és l’experiència més bèstia de la meva vida.

—Vau sentir que teníeu suport?
—Hi va haver mostres de suport explícites, com el festival del Palau de la Música que va organitzar la Crida o el que va organitzar el Punt a Girona. Tinc un deute de gratitud amb el Punt. Quan vaig sortir de l’Audiència Nacional m’esperava el cap de secció i el comitè d’empresa va avançar diners per a la meva fiança. I amb la qüestió del festival vull fer un reconeixement a Carles Puigdemont, que va ser la persona que va tenir la iniciativa d’imaginar-se un festival de música catalana com a protesta per les detencions i contra la tortura.

—Avui dia teniu ràbia quan sentiu Garzón?
—No. Ho assumeixo políticament, no em sento una víctima de la tortura. Sí, em van torturar, però era militant i en sabia el preu. Sabia on anava i quin tipus de tortura podia trobar-me. Intento llegir el que em va passar en clau política i no sento una ràbia personal. Però, òbviament, no he perdonat Garzón ni aquella colla, que deu continuar treballant del mateix. Políticament són l’enemic. Ho puc personalitzar en gent del perfil de Tácito. En aquells anys ell devia ser molt jove, però és la mateixa fotografia, la Guàrdia Civil és això. No em crec que ja no torturin o que no tinguin admiració per la gent que torturava, en el seu ethos estan orgullosos d’aquest període. L’Audiència Nacional continua existint i, evidentment, els serveis d’informació de la Guàrdia Civil estan formats per gent que, si no ha torturat, ho podria fer.

—Éreu molt conscient de la possibilitat de tortura des del principi, per tant.
—Quan em van detenir vaig tenir molt clar que em torturarien. Res del que vam viure no ho havia viscut abans altra gent, militants que coneixíem, casos anònims. El que va ser nou va ser l’abast –van detenir molta gent– i el fet que l’operació l’executés la Guàrdia Civil, que no acostumava a intervenir en detencions independentistes. Van fer-ho a imatge i semblança del País Basc, per a ells era un pur tràmit. La Guàrdia Civil i Garzón tenien un deliri de protagonisme i d’autopublicitat molt gran, i això es va ajuntar amb els Jocs Olímpics. Terra Lliure no representava cap perill per a la pau olímpica, no tenia capacitat, però el relat oficial era que s’havia actuat per això. La Guàrdia Civil es va inventar un relat fantasmagòric de jerarquies. L’independentisme era petit i hi havia molta gent que es coneixia, però dir que tot era Terra Lliure era absurd. A Maragall, CiU i els organitzadors dels jocs aquesta operació els va incomodar enormement, perquè anava molt més enllà del que la societat catalana podia pair.

—Què la va fer singular, en comparació amb altres?
—La cosa va anar més enllà, amb els primers testimonis de tortures, periodistes detinguts, la redacció d’un mitjà com el Temps escorcollada, un intent de suïcidi durant les tortures que va acabar en hospitalització… Remetia a l’antic règim, i al País Basc s’ho podien permetre, però aquí era diferent. El fet que hi hagués periodistes implicats va fer que agafés més abast. Ells tenien la lògica d’Egin i Egunkaria, però si al País Basc ja era forçat, aquí més… L’abast del cas, i també la manera com va acabar, no hauria estat possible si no hagués estat una operació tan bèstia i s’haguessin quedat amb les primeres detencions, els militants més directament relacionats amb Terra Lliure.

—No us vau sentir rebutjat socialment durant un temps? Us havien etiquetat com a terrorista.
—El periodisme em va permetre no sentir aquest rebuig. Un cop alliberat, anava a compareixences de premsa en què càrrecs de CiU, com ara Miquel Reniu, em preguntaven com estava. Rafael Ribó, que en aquell moment era a Iniciativa, va aconseguir que el fiscal en cap de Catalunya ens prengués declaració per les tortures. Iniciativa estava molt lluny dels nostres plantejaments, però el suport va anar molt més enllà dels nuclis militants.

—Però de portes enfora el silenci polític i mediàtic va ser important.
—Aquella era una societat amb majories absolutes de Convergència, amb el PSC als ajuntaments i amb un independentisme pràcticament inexistent al parlament. La societat catalana girava púdicament la vista cap a una altra banda. Però crec que a gent de partits els vam fer agafar mala consciència, perquè allò va ser impúdic. I pel que fa als mitjans, tot el que tingués l’etiqueta de terrorisme, no és que se silenciés, és que es tractava d’una determinada manera…

—Dieu que us agrada llegir tot el que va passar en clau política. Quina reflexió en feu?
—L’independentisme del començament dels noranta no havia estat capaç de consolidar una organització unitària. Es va passar la segona meitat dels vuitanta amb una batalla interna molt desagradable, que va afeblir. Calia repensar coses, però la pròpia existència de la repressió anterior al 92 ho feia molt difícil, perquè hi havia gent a la presó, familiars que patien… Paradoxalment, sense la garzonada, aquest treball de reflexió política no l’hauríem fet, i probablement hauríem assistit uns quants anys més a situacions d’aquesta mena, amb cost penal, patiment i aïllament polític.

—Com va portar a la reflexió política, aquesta operació?
—D’una banda, ens va facilitar terrenys de contacte amb sectors que no ens eren afins, però a qui aquestes detencions no els van agradar. Es va buscar una sortida política. La gent condemnada va ser indultada sense necessitat de penedir-se ni acotar el cap. Políticament, no vam haver de renunciar a res i, per altra banda, el terreny polític independentista es va poder col·locar en unes coordenades diferents. No vol dir que tots acabéssim en la mateixa organització, però vam continuar treballant en una altra tessitura.

—Tot i això, la repressió no va aconseguir alguns objectius, com ara inocular la por?
—En aquest sentit, no va ser una operació reeixida perquè va ser tan bèstia que no se’ns va criminalitzar. Socialment, ens vam poder explicar a partir de les tortures i vam crear un espai que va permetre que gent que podria haver estat al carrer més anys en sortís. El 96 tothom era fora. Molts van sortir abans del judici i jo i en Piqué ens vam salvar de la presó perquè quan vam passar per davant de Garzón ja hi havia un cert merder. Teníem acusacions més greus que gent que sí que hi havia entrat, com un senyor de seixanta-cinc anys a qui acusaven d’haver deixat dormir algú a casa seva…

—Després d’aquella experiència, com viviu el present en relació amb la repressió?
—La repressió que hem tingut, en part, és una victòria, perquè ha estat molt oberta i visible: 20-S, 1-O, el judici… On ells se senten còmodes és en coses com les dels CDR, en la mentalitat de contrainsurgència: construint organigrames i posant més pa que formatge, com van fer amb nosaltres. Si la Guàrdia Civil pogués dirigir la lluita contra el procés en exclusiva, tornaria a fer una pilota molt grossa, com si tot fos un gran CDR. Però pateixen quan els obliguem a sortir d’aquesta lògica, se senten incòmodes havent d’entrar a Economia el 20-S, havent de jutjar governs, presidents del parlament, líders socials… Som en un moment en què hi pot haver decepció, crítica política… No ho minimitzo, però hem aconseguit que es treguin la careta, hem fet sortir l’estat de la seva zona de confort.

—Hi ha molts represaliats que se senten dolguts amb els partits per la taula de diàleg o la personació de la Generalitat en algunes causes. Com a represaliat que forma part d’un partit, en aquest cas ERC, què en penseu?
—Entenc que la gent que va creure que l’octubre havíem guanyat es pugui sentir frustrada, però hem de crear les condicions per a girar la truita. Nosaltres vam posar democràcia a la balança i ells van posar-hi repressió. Hem de tornar a desequilibrar la balança: treure judicis, exili, encausats… Tot allò que hi ha posat l’estat, revertir-ho i carregar més la balança. Si la taula de diàleg no dóna resultats, hem de situar el govern espanyol en la contradicció de continuar col·locat en la repressió. I s’han d’evitar les causes obertes amb declaracions dels mossos com a prova de càrrec, tot i que en l’àmbit jurídic no és fàcil. Sovint també es critica que hi ha represaliats de primera i de segona, però quan es parla d’amnistia es parla d’amnistia per a tothom, aquesta línia no s’ha establert mai políticament. Ara, entenc que hi hagi gent que es pugui sentir així.