Eduard Estivill: “La sorpresa és que ara ‘Paf, el drac màgic’ és una cançó que acaba bé”

Eduard Estivill (Barcelona, 1948) és, des del 1967, un dels components del grup de folk Falsterbo. El doctor Estivill és més conegut per la seva especialitat en l’estudi i tractament dels problemes del son, però la música ha estat l’altra gran passió, ja de ben petit. Tot i que no deixarà de ser-ho, ara el grup farà el comiat definitiu diumenge al Palau de la Música, amb totes les entrades venudes i després de cinquanta-cinc anys de trajectòria.

Estivill, Montse Domènech i Jordi Marquillas, amb els músics i artistes convidats, posaran el punt final a la ronda d’aquests darrers mesos, en què han cantat, per exemple, les cançons del seu darrer disc, Adéu, Paf. Aquesta ronda ha inclòs, com a petit regal de comiat, una estrofa més per a una cançó que ha marcat generacions d’infants i que el grup va popularitzar als Països Catalans: “Paf, el drac màgic”. Parlem de tot plegat amb ell ara que falten pocs dies per al concert.

—D’on va sortir la vostra passió per la música?
—Quan tenia cinc anys i sopava amb els avis i les tietes, em posaven sobre la taula, cantaven i jo ballava. A deu o dotze anys les tietes em van portar a un programa de ràdio i vaig cantar per primera vegada en públic. A setze anys, amb els escoltes, vaig formar el primer grup de música amb en Miquel Cors, els Grills Grillats. Posteriorment, vaig tenir la sort d’anar als Estats Units i vaig tornar-ne el 1967 amb el coneixement de les cançons de l’època.

—Què us vau trobar quan vau tornar? 
—Vaig tenir la sort de trobar grans amics: Joan Boix, Xesco Boix, Pau Riba, els germans Casajoana, els germans Batista… Tots cantaven cançons de folk. Era el context que ens tocava viure, no érem conscients que féssim res d’extraordinari. Arreu del món es vivia aquesta sensació de llibertat, aquesta mena de música, les revoltes socials i culturals: la guerra del Vietnam, el maig del 68…

—Als Estats Units us hem d’imaginar com un hippy i anant a manifestacions contra la guerra? 
—Tal com dius! M’hi van enviar sense que volgués, mèrit de la meva mare. No teníem ni un duro i em va enviar a aprendre anglès mitjançant una associació d’intercanvi de famílies d’uns capellans. Era a prop de Los Angeles, on hi havia tots els grups que ens van influir: The Birds, The Mamas & the Papas… No sabia ni una sola paraula d’anglès i no podia tornar dient que no m’havia adaptat. Per tant, vaig adaptar-me, que volia dir tocar la guitarra, dur els cabells llargs, cantar cançons de protesta, anar als riots contra la guerra… M’hi volia quedar a viure, però llavors hauria hagut de fer el servei militar, anar al Vietnam. No era conscient de la transcendència, però, vist amb perspectiva, era un moment bestial. Ser hippy no era l’amor lliure, era molt més. Érem la We generation, tot ho fèiem per als altres. Ara és la Me generation, la gent és endogàmica.

—Creieu que és injusta la caricatura del hippy que es fa a vegades? 
—Sí. És un estereotip. La societat de consum tendeix a fagocitar les coses que li poden fer mal. En el cas dels hippies, per mitjà de la moda, els barrets, les camises… Les idees es dilueixen dins el capitalisme, ha passat en molts altres moviments. Però hi ha hagut gent extraordinàriament coherent fins al final, com en Pau Riba. Ningú no pot dir res en contra d’aquesta gent tan autèntica. En el meu cas, la sort va voler que em toqués Califòrnia. Si m’hagués tocat Ohio, ara aniria amb pistola, no amb guitarra.

—En arribar a Catalunya, i en aquest context que explicàveu, va acabar sorgint Falsterbo. Com va ser? 
—En Joan Boix es va enamorar d’una noia que era de Falsterbo (Suècia). Em va dir: “Podem posar al grup el nom de la meva ciutat?” Jo vaig dir que sí. Si la noia hagués estat de Calahorra… [Riu.] Vam començar a traduir cançons i de seguida s’hi va integrar l’Amadeu Bernadet i després la Montse Domènech, la meva companya de vida i de música. Teníem dues o tres cançons que de seguida van agradar, perquè eren les que s’escoltaven arreu del món –de The Beach Boys, de Bob Dylan, de Peter, Paul and Mary… Aquesta passió ha persistit, l’acceptació del públic també i hem tingut la sort de no haver de viure de la música.

—Vau tenir ofertes de discogràfiques. Per què no us vau voler professionalitzar?
—Els artistes llavors es dedicaven exclusivament a la música i nosaltres no vèiem clar que el nostre producte ens fes viure de la música, de la mateixa manera satisfactòria que ho hem fet amb les nostres professions. La discogràfica que ens va fer l’oferta ens deixava cantar en les llengües que volguéssim, però volia dirigir-nos el tipus de cançó. Com que nosaltres som kumbaià i ens agrada cantar “Paf, el drac màgic” i “L’estranya joguina”, vam refusar-ho. Prendre’ns-ho així ens ha fet ser amics de tothom dins del món de la música, no hem competit mai. Els nostres companys ens diuen que som amateurs, però que semblem més professionals que uns altres professionals. Cuidem els detalls. N’és una prova aquest disc i també ho serà el concert de diumenge.

—Què voleu dir? 
—Durant la pandèmia continuàvem fent cançons i vam decidir de fer un nou disc. Hem comptat amb companys extraordinaris, dirigits per en Toni Xuclà. Ens va dir que havíem de fer el millor disc i convidar una banda excepcional: Àlex Badia, teclista de la Fundación Tony Manero; Magalí Datzira; Glòria Maurel, baterista del Zona Franca; i Guillem Callejón, guitarrista de Ramon Mirabet. El disc ha tingut molt bona acollida. Vicent Sanchis ens va dir: “Si haguéreu cantat aixina des del començament, no seríeu metges!” Volíem que la gent digués: “Ara que ho fan bé, se’n van.”

—El concert al Palau culmina la vostra darrera ronda. 
—Hem volgut acabar en aquest lloc emblemàtic per una raó sentimental: la Montse és la besneta de Domènech i Montaner. A cada recital hem convidat un dels nostres amics músics: Ramon Mirabet i Andrea Motis, Pep Sala i Jonathan Argüelles, Paula Valls, Beth, Joan Masdéu, Juanjo (de Gossos), Gema 4, Jofre Bardagí… Tots vindran al Palau, com també Judit Neddermann. Plegats cantarem un “We are the Paf” que posarà la pell de gallina.

—Volíeu que la ronda de comiat tingués cançons dedicades a persones amb discapacitat. Com ha estat aquesta iniciativa?
—Quan la Montse i jo ens vam conèixer estudiant medicina, col·laboràvem amb un esplai de persones amb paràlisi cerebral. Després vaig fer neuropediatria i vaig treballar molts anys a Sant Joan de Déu, i la Montse va formar una associació per a integrar persones amb síndrome de Down a les empreses. Sempre hem pensat que no són gaire tinguts en compte en les coses lúdiques. Nosaltres hem anat amb ells a campaments i hem cantat aquestes cançons i sabem com en gaudeixen. En aquesta gira, allà on hem tocat hem aconseguit que vinguessin com a espectadors per cantar junts, i també han sortit a l’escenari. Al Palau vindran cent cinquanta persones amb capacitats diferents, i ens en sentim molt orgullosos.

—Heu esmentat “Paf el drac màgic”. Què ha significat per a vosaltres aquesta cançó? 
—Ramon Casajoana va fer-ne la traducció i el Joan la va incorporar a Falsterbo. Tenia molt d’èxit, però al final vam decidir que ja n’hi havia prou, de cantar-la. Però la sorpresa va ser que, al final d’un recital en què no l’havíem cantada, la gent es va posar dreta i va començar a cantar-la. Això és extraordinari. No saps per què la gent fa seva una cançó, la canta i s’emociona.

—Per a aquest comiat del grup heu afegit una estrofa a la lletra. Per què? 
—La versió original la va fer el poeta Leonard Lipton. Era el company de pis de Peter Yarrow, de Peter, Paul and Mary, que cantaven la cançó. Peter Yarrow no va incloure mai l’última estrofa, que diu que, quan el nen es fa gran, té un fill que torna a buscar en Paf perquè no estigui trist. La cançó acaba bé! En canvi, Yarrow va fer la versió mundialment coneguda en què el nen és molt dolent perquè deixa el drac abandonat, i això fa que tothom plori. Vaig comentar a l’Isidor Marí que fes l’adaptació d’aquesta última estrofa i la sorpresa és que, ara, durant aquesta gira, la cançó d’en Paf acaba bé.

—Ja hauria pogut acabar bé des del primer moment… 
—Jo també ho pensava… Però Ramon Casajoana no en va fer una traducció molt literal, va escriure un conte. Per exemple, a la cançó original el nen té nom, a la catalana, no. Tothom va a favor d’en Paf perquè el nen és un cabró que els deixa abandonats… Ha traumatitzat moltes generacions.

—Què us n’ha explicat la gent, de la manera com ha fet seva la cançó? 
—Una dona em va dir: “No saps com em vas traumatitzar quan tenia set anys.” Es veu que quan s’anava a banyar a la platja entrava a l’aigua a buscar en Paf i com que no el trobava en sortia plorant. És brutal que t’expliquin aquestes històries…

—És una de les cançons de la infància de molta gent. 
—Si demanes a algú pel carrer “Coneixes Falsterbo?”, ningú no ens coneix, cosa que em sembla genial. Si demanes “Qui és el doctor Estivill?”, hi ha gent que el coneix una mica més, per allò del son. Però si preguntes a qualsevol persona, de qualsevol edat i ètnia, “Coneixes Paf, el drac màgic?”, tothom et respon que sí. Ha passat a ser una cançó immortal, s’ha convertit en una cançó popular i molts nanos no saben d’on ve, es pensen que és com “El Joan petit” o “El gegant del pi”. Però totes les cançons populars tenen un autor.  

—Heu deixat clar que aquesta serà la darrera vegada que tocareu aquesta cançó i més en públic. Per què aquest comiat en aquest moment?
—Començar és fàcil, però acabar és molt difícil, sobretot si no vius de la música. Ho fem perquè ens ho passem bé, i no volem acabar decrèpits. No vull que el meu nét em digui “Avi, desafines” o “Avi, no recordes la lletra”. Tinc massa orgull per a permetre-m’ho. I no tornarem. Entenc la gent que torna, perquè viuen de la música. Però, en el nostre cas, diumenge serà l’enterrament festiu de Falsterbo. Això sí, recordeu que els dracs viuen per sempre.