Dominique Méda: ‘La desocupació és un terreny adobat per a totes les follies’

Dominique Méda és, ara com ara, una de les màximes enteses en el món del treball, al qual ha dedicat bona part de la seva carrera investigadora. Nascuda el 1962 a Sedan, la sociòloga i investigadora francesa proposa, entre més fórmules, un millor repartiment de la feina que hi ha en aquests moments, el retorn d’un cert control del capitalisme. Aquests dies, ha impartit a Barcelona una conferència sobre el futur del treball, organitzada per la Fundació Cipriano Garcia de CCOO. La seva llista d’estudis i publicacions és molt llarga, però ha analitzat sobretot el mercat laboral francès i el paper que hi exerceixen les dones. Vol contagiar optimisme malgrat la situació.

—El 2005, treballava en la redacció d’un diari, però des del setembre d’aquell any treballo pel meu compte. Crec que treballo més hores i guanyo menys diners que abans. Què he guanyat amb el canvi i en què m’he equivocat?
—Això que expliqueu és una bona mostra de la degradació de la condició salarial a Europa i als països amb una bona legislació laboral, on ha estat molt forta. Els anys vuitanta i noranta es deia que el dret del treball era un entrebanc per al creixement de les empreses i ara, a poc a poc, han anat contra la base d’aquest dret i hem quedat desprotegits. La pitjor cosa és que ens han fet creure que, si ets un assalariat, no ets un bon treballador perquè formes part del sistema i de la jerarquia i no ets un emprenedor ni un innovador, mentre que la llibertat és per als autònoms i freelance. Ens han fet creure que això seria millor i han construït un discurs que diu que els salaris no són bons i que imposa la tendència a l’autònom i el freelance, contra la qual ens hem de revoltar. I un bon exemple d’això són les sentències a França contra Uber i les empreses de repartiment de menjar en bicicleta i en moto, que han de tenir els seus treballadors assalariats, no poden ser autònoms que cobren pel servei.

—La sensació és que no hi ha una distinció entre vida personal i feina, s’està disponible vint-i-quatre hores set dies a la setmana, bé per treballar o bé per estar en disposició de treballar, i això perjudica moltes famílies.
—Sí, això és més freqüent en els freelance i els autònoms, per als assalariats encara hi ha barreres. És també diferent per als dirigents intermedis de les grans empreses que també poden no tenir aquesta separació perquè han de consolidar el seu càrrec i estan fent mèrits. Sobretot, és la por del precari de no trobar feina just quan n’acaba una, per exemple, i també la por de no saber dir que no.

—Què passaria si, en una ciutat o en una àrea concreta, la majoria dels treballadors es quedés sense feina?
—No crec que hi hagi una desaparició total de la feina. Amb l’automatització ens volen ficar la por al cos que podria passar això i ho fan perquè abandonem la protecció que atorguen les regles del mercat assalariat, perquè rebaixem les nostres exigències i els assoliments al llarg del temps. No crec que hi hagi un problema de desaparició de la feina, sinó de la distribució. Crec que la solució serà la repartició de la feina.

—Això afectaria les classes més baixes?
—No, afectaria sectors molt concrets, però n’hi ha d’altres on la mecanització no pot fer res. Per exemple, el sector de la neteja industrial, que necessita aquestes treballadores, o en les cures de persones grans, la medicina, l’ensenyament… És molt variat. On sí que hi pot haver una reducció dràstica de feina és en el teixit industrial, cosa que afectaria una classe mitjana-baixa i no tant la més baixa del tot, que, en canvi, té molts altres problemes, com la feblesa de la seva feina i les condicions que s’hi donen.

—Ahir vaig entrar a un supermercat amb moltes caixes d’autoservei, però hi havia molts joves a la caixa atesa per treballadors i un noi va dir: ‘No, gràcies, no vull que m’ensenyis com fer servir la caixa automàtica, la caixa no em dirà bon dia. És una qüestió de lluita de classes’…
—És sorprenent i me n’alegro. Normalment és la gent gran qui es nega a emprar aquesta mena de màquines, així que molt bé per a aquests joves conscienciats. El problema és que ens implanten aquestes màquines sense cap debat previ sobre si les volem o no, sense cap mena de consulta.

—De la mateixa manera, un usuari de la biblioteca pensava a denunciar l’ajuntament per haver implantat les màquines d’autopréstec, raonant que ell tenia el dret de parlar amb una persona perquè quan va fer-se soci de la biblioteca hi havia unes condicions determinades que ara li han canviat sense avisar-lo i sense més opcions…
—És molt interessant que les persones es comencin a moure per aquests fets, que no els deixin passar; si no, tot es desmaterialitza i no pot ser.

—Si la feina no especialitzada és en vies de desaparició, llavors hi ha molta gent poc formada i poc reciclable que és a punt de perdre la feina. Què passarà?
—Una bona part de les feines que es perden és perquè s’han deslocalitzat cap a altres indrets on la mà d’obra és més barata. Cal invertir diners públics en la reconversió ecològica i recuperar la producció al país. I caldrà una crisi ecològica perquè hi hagi una revolució que canviarà la nostra economia i que obrirà noves possibilitats.

—Acceptem que l’agricultura pot ser una de les nostres noves oportunitats, com anem veient: agricultura ecològica, repartició de cistelles de verdures de temporada per mitjà de petites cooperatives, una producció molt artesanal. Però això només és a l’abast de classes mitjanes altes o de famílies molt conscienciades que renuncien a altres despeses, no és per al gran públic…
—Hi estic d’acord, encara tenim un problema de preus, però si es desenvolupa una gran agricultura ecològica, els preus hauran de baixar per força. De moment, la manera de fer-ho és amb el suport de diners públics i a la llarga amb una revolució que impliqui que hi hagi més gent treballant al camp i que aquesta agricultura sigui menys intensiva i més curosa.

—Sou professora universitària de Sociologia. Per a nosaltres, hi ha una cosa molt sorprenent de les vagues i la contestació a l’estat francès, que és que duren molt més temps i tenen un punt més elevat de violència que a casa nostra. Suposo que deu ser complicat poder explicar això als vostres alumnes…
—Sí, sobretot tenint en compte que fa molt temps que els sindicats no han tingut cap gran victòria i que les decisions governamentals han anat sempre en la mateixa direcció. Els darrers grans moviments que hem tingut, el de les Armilles Grogues, per exemple, és un moviment que neix, fins i tot, contra els sindicats. La violència és un concepte molt difícil d’entendre i d’explicar, però en el cas de les imatges que heu vist tots dels Camps Elisis, prové d’un profund descontentament de les classes més joves amb l’estat, pensen que cal forçar l’estat a un canvi radical i que aquest canvi només arribarà amb la violència. I aquí hi ha l’error, aquesta violència els ha fet perdre bona part del suport i ha desmobilitzat molta gent que els donava suport.

—La feina és encara una forma de realització de les persones?
—Sí, encara sí, però moltes coses canviaran en el futur immediat. Tot i això, hi ha moltes coses que no es podran fer sense nosaltres. Ara com ara, l’automatisme va degradant la feina i no l’ajuda pas, com s’havia pensat.

—Una solució que proposeu és la de compartir la feina. En principi hi podríem estar d’acord, però us proposo una solució: un matrimoni que faci 40 hores de feina a la setmana, és a dir una jornada completa, però que guanyi com si en fes 50 o 55 i que comparteixi estrictament la criança i la vida familiar. Penseu que això seria possible? Que es podria guanyar una mica més tenint en compte que aquests dos treballadors estarien molt motivats i productius durant tota la jornada?
—Home, això que proposeu seria l’ideal al qual hauríem d’aspirar. Una societat en què tots dos treballin de manera compartida i guanyant una mica més d’un sou i que puguin tenir temps per als fills, la família, els amics, la comunitat, la política, és el model perfecte, però s’haurà de fer molta feina i molta pedagogia perquè no és el model cap on es tendeix en cap cas. Quan es va aprovar la setmana de les 35 hores ni tan sols es va pensar en tot això, només es volia reduir la desocupació, però és clar que aquest és el model i que això implica molts canvis.

—Entre aquests canvis, un d’important en la nostra manera de consumir, perquè amb una reducció d’ingressos en canvi de més qualitat de vida, hi hauria d’haver una reducció del consum…
—S’ha demostrat que hi ha una mena de consum que no serveix per a res, que només et posiciona a la societat. Ho anomenem béns posicionals i són molt presents en la manera d’entendre el capitalisme a l’anglosaxona, amb molt poques regles. Estic convençuda que cal tornar al capitalisme regulat i a un consum més moderat i intel·ligent que permeti de ser més feliços amb menys coses. Aleshores, podrien ser possibles models com l’anterior.

—I quin rol hauria de tenir Europa en tot això, sobretot aquesta Europa on els estats els costa tant de cedir les seves sobiranies?
—El darrer llibre que he escrit en col·laboració és, precisament, una reflexió sobre el paper que hauria de tenir Europa i penso que és possible una altra via. D’entrada, s’han de canviar tots els tractats i fer una inversió massiva de diners als països de l’est de la mateixa manera que es va fer quan entraren Espanya i Portugal, perquè es puguin posar al nivell i, després, fer una gran aposta per una economia col·lectiva.

—Vau formar part de la candidatura presidencial de Benoit Hamon.
—Sí, però ja no treballo amb ell, no estic d’acord amb gairebé cap de les seves idees. Jo sóc ecologista i d’esquerres.

—Ell va visitar els presos polítics…
—Em demaneu que em posicioni?

—Si us plau.
—No crec que sigui la persona adequada, perquè cada vegada que les regions riques parlen d’autonomia o independència em surt la meva part més francesa i tendeixo a la solidaritat, tot i que conec bé el problema català i em sembla que la llengua i la cultura pròpia s’haurien de protegir sense cap discussió, igual que totes les franceses i les europees, és clar. Ara bé, les raons econòmiques ja són una altra història. Jo crec que hem de tendir a una aliança entre Portugal, Itàlia, França i Espanya per a refer la Unió Europea.

—Amb Salvini?
—No, és clar, haurem d’esperar que hi tornin a governar les esquerres. Puc preguntar jo una cosa?

—Digueu.
—Si Catalunya esdevé independent, què passarà amb les regions més desafavorides d’Espanya?

—En principi això no és problema nostre, però us asseguro que se’n sortirien. Mireu, no cal anar tan lluny. Imaginem que el govern de Madrid decidís de tallar totes les subvencions a Extremadura, Andalusia i Castella, per exemple. Oi que haurien de buscar una solució?
—Per descomptat. Així doncs, penseu que hauríem de tenir una Europa de les regions?

—I és clar, un poder central europeu amb molt poc control dels estats i un pes molt fort de les regions solucionaria moltes coses.
—És una visió molt poc francesa.

—Però molt acord amb la realitat federal d’Alemanya.
—Això sí.

—Us he de preguntar obligatòriament si enteneu que Manuel Valls es presenti a les eleccions municipals de Barcelona.
—No, no ho entenc jo ni pràcticament ningú. És la persona que més ha treballat per dretanitzar la França contemporània.

—Ja per acabar, hi ha qui veu connexions directes entre la desocupació i la radicalització dels qui el pateixen…
—És clar, la desocupació és un terreny adobat per a totes les follies, la gent està desesperada i totes les follies poden servir com un possible consol, per això és vital rellançar l’activitat econòmica i generar dèficit en els nostres països, no ens ha de preocupar endeutar-nos per crear ocupació.