Dolors Sabater: ‘El PSC ens negava l’addicció a l’alcohol d’Àlex Pastor’

Si el PSC sabia que Àlex Pastor tenia un problema d’addicció a l’alcohol, per què va permetre que continués exercint de batlle de Badalona? Ho sabia, quan a final de gener Pastor ja va desaparèixer enmig de la crisi pels estralls del temporal Glòria? Són preguntes que Dolors Sabater, ex-batllessa i dirigent de Guanyem Badalona, es fa en aquesta entrevista, unes hores després d’haver-se sabut que l’actual batlle fou detingut anit per haver-se saltat el confinament mentre conduïa begut per Barcelona. Sabater demana que no se’n faci escarn i que Pastor pugui ‘tractar-se, cuidar-se i curar-se’. I s’ofereix per ser la nova batllessa, per encapçalar un govern de coalició que inclogui el PSC i tirar endavant amb la gestió de la ciutat en un moment de profunda crisi per l’epidèmia de Covid-19.

—Què vau pensar quan us vau assabentar de la detenció d’Àlex Pastor?
—En primer lloc vaig pensar en ell, i que per sort no havia causat cap accident amb víctimes, ni ell havia patit cap lesió, i que evidentment necessita posar-se en tractament i curar-se. Vaig pensar en la persona. I també en la ciutat. Al febrer, vam fer una proposta de canvi de govern perquè el batlle Pastor no feia un bon lideratge de la ciutat, i ja es veia que el càrrec el sobrepassava. Ara, amb més raó, cal fer això, perquè som en plena crisi de la Covid-19, i resoldre aquesta inestabilitat política amb la màxima urgència. Ara té l’oportunitat de deixar el càrrec, de dedicar-se a ell, cuidar-se i curar-se, perquè evidentment pateix una malaltia.

—Aquestes setmanes de crisi per la Covid-19 com havíeu vist Pastor i la seva gestió?
—S’ha notat molt que ha faltat lideratge i anar endavant. Som una ciutat gran i amb moltes desigualtats, i s’ha trigat molt a reaccionar amb temes socials i econòmics. Hem vist que el lideratge que feia Pastor era molt de titular, de fer-se la fotografia. Hem fet reunions dels presidents de grup municipal per teleconferència, sobretot al començament de l’epidèmia, i a petició nostra. I ell hi era present, això sí, va complir, no va fer deixadesa del càrrec, però qui portava els temes no era ell, es notava que ell no liderava. I això nosaltres ja ho criticàvem al febrer.

—És cert que la seva addicció a l’alcohol ja era coneguda?
—Quan hi va haver els efectes del temporal Glòria, ell va desaparèixer, i van dir que era per un tema del cor. Però va ser una situació estranya, que va generar molta rumorologia sobre si en realitat tenia una addicció. Hi va haver moltes especulacions. Jo, personalment, i nosaltres, com a grup municipal, mai no vam fer-ne llenya, mai no en vam fer escarn, perquè si això és cert, es tracta d’una malaltia i cal fer costat al malalt perquè es pugui recuperar. Però és evident que si es confirmava, no podia continuar governant. El PSC ens ho va negar rotundament, i va permetre que ell tornés. Vist ara, ens ho fa valorar com una irresponsabilitat, per ell, perquè si tenia aquesta malaltia, veure’s sotmès novament a la pressió d’una responsabilitat com aquesta era fer-li un mal favor. Si ells ho sabien, no el van ajudar perquè es pogués recuperar ni van ajudar la ciutat, perquè no és lògic donar aquesta responsabilitat a una persona amb una malaltia així. Ho dic amb tot el respecte, perquè és una malaltia molt estigmatitzada i de la qual és molt fàcil fer-ne escarn, i aquesta no és, en absolut, la meva voluntat ni la de Guanyem. Ara, si de debò el PSC ho sabia, va ser irresponsable. Formalment, el PSC ens ho va negar sempre, fins al punt que malgrat els rumors que hi havia que no tornaria perquè necessitava cura, va acabar tornant.

—Heu tingut temps de parlar amb algú del PSC?
—No, he enviat un missatge al batlle Pastor desitjant-li que es recuperi i donant-li tot el suport per a fer front a la malaltia. Les portaveus dels grups sí que han parlat.

—I el PSC està disposat a acceptar la proposta que feu d’un govern de concentració encapçalat per vosaltres?
—És evident que, per a ells, és una patacada molt grossa. Jo crec que s’avindran a seure a negociar i a parlar perquè no tenen més remei; els deixa en una situació molt debilitada, és un impacte molt fort, políticament i personal. Ara mateix, la ciutat és enmig de la crisi de la Covid-19 i cal donar una resposta de manera ràpida a la inestabilitat política en què queda, i és evident que no hi ha temps per a experiments. No estem en disposició de fer provatures, perquè ja hem vist on ens han portat. Només hi ha dues possibilitats, els dos ex-batlles més recents que som regidors: o Albiol, que va ser la llista més votada, o Dolors Sabater, que va encapçalar la segona llista més votada. O l’un o l’altra. O nosaltres aconseguim els catorze vots i fem un govern de concentració progressista, que és el més sensat, amb el PSC dins però no a la batllia, o governarà Albiol com a llista més votada. El ple d’investidura, o bé el guanya qui aconsegueix un mínim de catorze vots o bé la llista amb més regidors.

—Quan dieu que no esteu per experiments voleu dir que no acceptaríeu un repartiment de la batllia amb el PSC?
—No, això ara ja no. Ho teníem damunt la taula al febrer, quan ja hi havia una constatació que el batlle no feia un bon lideratge de la ciutat. Hi havia una crisi política i de gestió que es podia demostrar amb dades: s’ha disparat l’endarreriment a pagar factures, que nosaltres vam aconseguir reduir fins als seixanta o vuitanta dies, i ells ara ja són als cent seixanta dies, i hi ha un blocatge de la contractació. A començament de febrer, vam fer la proposta de govern de concentració disposats a parlar de dos anys cadascú al capdavant, però aquests invents ja no ens els podem permetre. I un altre invent seria cercar ara un altre candidat de consens. No. La ciutat és en una crisi greu i qui entri a governar ha de ser algú que hagi demostrat que té lideratge per fer-ho i no ens podem arriscar.

—Com us prova el confinament, políticament i personalment?
—Amb preocupació, tant en un sentit com en un altre. És cert que puc teletreballar i aquest és un privilegi que tinc en relació amb molta altra gent que ha de sortir. I pateixo per la repercussió que té la crisi, perquè s’ha mort molta gent, gent propera, coneguda, parents… A la ciutat, com a tot arreu, s’ha mort molta gent. I pateixo per les conseqüències econòmiques devastadores que té, i en aquest sentit, els problemes que té l’ajuntament de funcionament i de manca de lideratge fan que es trigui molt a resoldre els problemes, per exemple amb la crisi alimentària, que ha costat molt, i ara tot just comença a haver-hi algunes mesures de l’ajuntament que la pal·liaran una mica. He estat treballant molt en contacte amb altres ajuntaments i fent propostes, i tot i que no governem i els problemes d’eficàcia que això comporta, hem fet aportacions i una tasca d’oposició responsable, de no desgastar i de fer pinya.

—I personalment?
—Com tothom, la cosa que entomo pitjor és la separació de les persones pròximes. I el neguit que tinc més gran és pel meu germà, que té una greu discapacitat, i amb ell no puc parlar per telèfon, perquè no té aquesta competència. Té seixanta-dos anys, però és com si en tingués un i mig, a escala mental i comunicativa. La comunicació és molt de proximitat, és molt física, de posar-li la música que li agrada, de parlar-li amb el llenguatge familiar de les coses que el fan riure i que el fan connectar, el factor emocional i familiar. I és això que he hagut de treballar més, per gestionar emocionalment que fa més d’un mes i mig que no el veig. I sobretot, el patiment de no poder ser amb ell si es posés malalt. Per sort, de moment, no s’ha encomanat.

—Com us ho feu, tenint en compte aquesta relació de dependència d’una persona amb discapacitat?
—Les persones amb discapacitat i les seves famílies s’han vist amb dificultats. Sé per altres famílies de persones amb discapacitat que quan vas a urgències la primera cosa que et diuen és que tu no hi pots entrar, però saps que aquella persona, sola, sense la mediació de la família que li fa de veu i que facilita la comunicació, té un impacte molt fort. Penso que l’epidèmia ha destapat moltes coses de les falles del sistema en l’àmbit econòmic, social, de serveis públics, una lliçó brutal. I ens ensenya que el sistema sanitari s’ha de procurar de protocols diferents per atendre millor en general les persones amb discapacitat. I en el moment del pic hi havia fins i tot la por que quedessin exclosos dels recursos, que hi hagués selecció.

—Voleu dir que els protocols sanitaris han de tenir més en compte l’element humà i les particularitats d’aquestes persones.
—Sí. I sé, per exemple, que a Can Ruti van acabar permetent que un familiar de cada ingressat que tenien amb aquesta discapacitat pogués entrar a l’UCI, una vegada cada tres o quatre dies, protegit com si fos personal mèdic. I això és una bona adaptació, entendre que hi ha un vincle emocional que és necessari per a la comunicació i per a tot, perquè l’acompanyant en alguns casos pot ser imprescindible.