Dolors Sabater: “El 27 d’octubre al parlament hi havia una sensació molt estranya”

El 27 d’octubre de 2017, avui fa cinc anys, Dolors Sabater va ser una de les persones que van adquirir més protagonisme en l’acte posterior a la declaració d’independència. Va fer el discurs en representació del món municipal a l’escala de parlament, amb una expectació sense precedents. Va ser, de fet, la primera persona a prendre la paraula. Aquest protagonisme, per una banda, li va semblar positiu, però per una altra el va trobar desconcertant. Ara que és la presidenta del grup parlamentari de la CUP-Un Nou Cicle per Guanyar tenim una situació que, assegura, llavors no hauria pogut imaginar. En aquesta entrevista parlem més del passat que no pas del present, per mirar d’entendre i conèixer la vivència d’aquell dia històric, del seu punt de vista.

—Què en recordeu, d’aquell 27 d’octubre?
—Em vénen al cap sobretot tres coses. Primer, la transcendència que com a alcaldessa de Badalona –municipi metropolità sense majoria independentista al ple– donés veu al municipalisme en aquell moment. Donava un gran valor simbòlic a la manera com havia de ser la República Catalana: havia de tenir en compte aquesta realitat i la cohesió i els drets socials com a bandera.

—I la segona cosa?
—Em va impressionar ser la primera a parlar després de la proclamació, no m’ho esperava. Jo hi anava convençuda. Quan ens van proposar que fos Badalona ho vam debatre perquè érem conscients que al nostre ple no hi havia majoria independentista i que tindria transcendència institucional que em signifiqués. Però ens havíem imaginat que hi hauria primer un discurs del president o alguna cosa i que el suport municipalista seria secundari. Per una banda, ho vaig trobar simbòlicament potent, el poder ve del poble i puja, des de les institucions locals al parlament. Alhora, però, era desconcertant.

—Quines sensacions teníeu?
—Això seria la tercera cosa: al parlament hi havia una sensació molt estranya que allà passava alguna cosa. El llenguatge corporal del govern i d’aquell grup parlamentari que feia un pas tan important no anava d’acord amb l’optimisme, l’alegria i la contundència d’allò que s’acabava de fer. Es notava fredor i nerviosisme… Els companys i companyes de la CUP potser sí que estaven més entusiasmats. Recordo molt Mireia Boya, que va treballar perquè fos Badalona que ho representés. Per una banda hi havia les abraçades i l’eufòria profunda del “per fi” i per una altra una sensació estranya.

—Recordeu què es deia? 
—Recordo que, en baixar aquella escala, curulla, amb molts representants del municipalisme, ens anàvem felicitant i conversant. Jo deia: “Ara, què? Ens reunim i parlem de com ho sostenim també a escala municipal?” Ens havien dit que “de la llei a la llei”, però no havíem tingut cap espai de treball per a veure com es faria. Per exemple, jo l’endemà tenia casaments, i quan cases algú apel·les als articles de la constitució. No oblidaré mai aquell casament: la parella estava molt emocionada perquè era el primer casament de la República Catalana a Badalona.

—Però es va haver de fer seguint la legislació espanyola.
—Recordo que els vaig dir que encara ho havíem de fer així. En aquell moment no em vaig adonar de tot, he necessitat temps per a veure que hi havia moltes coses que ja es podien intuir. Però ho vivia des de fora, des d’una alcaldia, i no podia desatendre la ciutat. Alhora era molt important la petjada que portàvem municipis com Badalona, Ripollet, Cerdanyola… Governats per candidatures que sumaven l’independentisme i el sobiranisme. Veníem del 2015, quan van arribar candidatures rupturistes a l’àmbit social i nacional a diverses alcaldies. Badalona era el municipi català més gran que, sens dubte i donant la cara, va donar suport a l’independentisme, i hi havia un consens molt ampli que ho fes Badalona. Vaig escriure el discurs durant el recompte. L’AMI n’havia fet un esborrany, però volíem afegir-hi coses. El tinc emmarcat, fins i tot amb les correccions en bolígraf. Va ser un dia que em va travessar molt emocionalment, no l’oblidaré. Per la transcendència del moment, ningú no s’imaginava que, cinc anys després, estaríem com estem.

—Què pensàveu?
—Hi havia un abisme respecte de què venia després. Hi havia el dubte de què faria l’estat –però jo, i vaig pecar d’innocència, potser– la darrera cosa que m’esperava era que no hi hagués un sosteniment mínim del que venia, com milers de persones.

—En què hauria pogut consistir aquest sosteniment?
—La gent hi era. Hi havia expectació internacional, tot i que hi havia sospites que no hi hauria el suport internacional que s’esperava perquè l’estat havia fet feina bruta. També hi havia la por d’una violència superior de l’estat. Però enviar la gent a casa, ni tan sols abaixar banderes, ni tan sols sortir al balcó de la Generalitat… De seguida van començar a passar a coses que indicaven que allò no anava com s’esperava. Pots pensar que potser no està tot preparat, però en el moment en què es decideix que es proclama s’espera que s’actuï en conseqüència amb un sosteniment del gest i que es compti amb la gent sobre quina ha de ser la resposta.

—Dieu que els batlles us felicitàveu entre vosaltres. A les imatges semblàveu contents. Però després ningú no us va donar informació.
—Vaig comentar a la presidenta de l’AMI de llavors, Neus Lloveras: “Badalona ha donat la cara i ens arromanguem, però volem participar-hi, si ara us reuniu, si hi ha algun lloc on es debat quin és el pas següent, ateses les circumstàncies i la possibilitat d’una repressió més forta.” A Badalona, tots els regidors de Guanyem érem de l’AMI, els independentistes i els no independentistes, però l’ajuntament no s’hi va poder adherir perquè no teníem majoria al ple. De fet, hi havia un acord del ple que no em permetia fer ús de la vara per anar a actes independentistes. Com que no érem membres formals de l’AMI, recordo que li vaig dir que ens tinguessin en compte, perquè volíem ser-hi amb el que vingués, si venia l’exèrcit o si ens intervenien els ajuntaments. Però res, va ser un cap de setmana d’angoixa, silenci i no poder contactar amb la gent.

—Vau prendre en consideració d’abaixar la bandera espanyola a Badalona?
—Vam dir que quan la retirés la Generalitat la retiraríem nosaltres. Ningú no podia posar en dubte el meu compromís i de Badalona en aquest procés, estàvem disposats a tot. Vam donar la cara, jo vaig fer-ho sense tenir consens al govern municipal, perquè els comuns no hi estaven d’acord. Quan ens vam adonar que les coses no rutllaven, ens vam quedar a l’expectativa de què faria la Generalitat. El simbolisme que podia representar que retiréssim la bandera què aportava? Havíem de saber què passava. Tots els municipis de l’AMI ho farien?

—L’AMI tampoc no us deia res.
—No. Fins llavors havíem tingut un sentit comunitari molt gran, però el 27 d’octubre es va trobar a faltar aquesta coordinació: “Què hi ha pensat?”, els preguntava quan baixava l’escala. Com que jo havia donat la cara en la declaració, els periodistes em trucaven, però ni jo ni la gent de més a la vora no en sabíem res. Fins llavors, tot havia anat coordinat, teníem confiança tots amb tots. Sabíem que hi havia molta gent treballant, que hi havia secretaris municipals independentistes i molts lletrats que havien analitzat repercussions legals.

—D’aquí sortia la confiança que vau donar? 
—Sí, i sabíem que hi havia un moviment popular enorme. Com que tot més o menys anava rodat ens imaginàvem que en algun espai hi havia representats els partits i organitzacions que conjuntament prenien decisions estratègiques. Això ens donava confiança, tot i que l’1 i el 10 d’octubre ja hi havia elements que indicaven que la cosa es debilitava. El paper que vam tenir els ajuntaments va ser molt important. Per exemple, es va veure molt en l’assemblea d’electes, hi havia molta energia des del món municipal, però això es va tallar per dalt. Joan Soler i Amigó deia: “Les olles, sempre comencen a bullir per sota.” I era així, hi havia un potencial enorme de tots els alcaldes i alcaldesses, però tot va quedar estancat perquè entre els partits no es van entendre. La desavinença ERC-Junts ja hi era. Em refereixo a aquests perquè són els grans, els que tenien la gran capacitat de dir endavant o no, i ja ho feien difícil llavors. Però quan hi ha hagut l’entusiasme més gran ha estat, precisament, quan la gent s’ha sentit partícip. Il·lusionaven coses com ara fer una constitució entre tots, moviments com el Procés Constituent.

—Quines reflexions heu fet amb el temps?
—Vaig decidir de no entrar en la crítica per a fer l’anàlisi de què havia fallat i poder fer el següent pas. Sóc molt contrària a contribuir a la crispació, criminalització i culpabilització. No vaig poder parlar-ne públicament fins tres anys després, perquè hi havia un dolor molt fort. Em van presentar la moció de censura el 2018 i l’excusa que es va posar era que m’havia significat massa amb l’independentisme, sobretot amb aquesta declaració. Es va repetir la cantarella que, com a alcaldessa, havia desatès els problemes de la ciutat perquè m’havia abocat en l’independentisme. El 7 de novembre hi va haver un acte d’alcaldes per a donar suport al president Puigdemont a l’exili. No hi vaig anar perquè va néixer la meva néta, però es va dir que havia gastat diners públics per al viatge, que m’havien vist allà… Em va passar factura, hi va haver conseqüències, però em quedo amb l’orgull d’haver representat Badalona en un moment tan important. Molta gent em preguntava: “Si hagués sabut que el 27 d’octubre la cosa no anava de debò, s’hauria jugat l’alcaldia anant a donar la cara?”

—Què hi responíeu?
—En un article a Nació Digital va ser la primera vegada que vaig dir que, si resultés que tothom sabia que allò era una comèdia, hauria valgut més que no m’hi haguessin convidat perquè no valia la pena augmentar els motius per a una moció de censura, tot i que eren uns altres. Però com que ens ho vam creure continuo reivindicant el valor que té que la ciutat que prengués veu fos una ciutat com Badalona –amb unes desigualtats gravíssimes i exemple de lluita per la cohesió social–, pel tipus de república que defensàvem. Això té valor tant si va anar de debò com si no. Nosaltres pensàvem que anava seriosament i que s’hauria hagut de sostenir, però alhora entenem que va ser molt complicat i que teníem una repressió brutal. Per això vaig ser molt prudent durant un temps. Ens havíem clavat una patacada enorme i és molt important cuidar-se en moments com aquests, elaborar els dols per a superar-los, detectar què ha fallat i tornar-hi amb més fortalesa.

—A partir de l’anàlisi d’aquell dia, com veieu el present?
—S’ha posat molt l’accent en les recriminacions i és un error. L’estat fa servir el desànim com a eina de rendició i afebliment. Un dels dols que costa més de superar és el del que hauria pogut ser i no ha estat. L’altre té relació amb el fet que si tu sents que qui ha deixat de donar servei a les esperances que tenies és la teva gent, la desafecció és més gran. Vinc de la cultura de la no-violència i el que funciona és anticipar situacions i respostes. Es pensava que l’estat no tindria més remei que seure a negociar, no es va pensar quin seria el pas següent si s’aguditzava molt la violència. El 27 d’octubre es va dir a la gent que ho celebressin, però el que calia era defensar-ho i sostenir-ho… I no hi va haver participació en les decisions. Ara, amb tot allò que hem après, hem d’enfortir la capacitat d’organització i entesa estratègica.

—De quines maneres?
—Que la confrontació amb l’estat sigui constant, també amb les qüestions socials. Que amb la mateixa força que el parlament defensa el vot de Lluís Puig o en el fet de poder parlar sobre la monarquia, defensi les lleis socials, moltes suspeses. I mirar de posar fi a la repressió, no caure en trampes com la negociació del delicte de sedició, que s’hauria d’eliminar i que a més no afecta la majoria de represaliats. El potencial de l’1-O i el 3-O s’ha de reactivar perquè no podem esperar gaire a fer el següent embat. I també hem de tenir en compte la branca internacional i fer veure als qui volen posar fi al règim del 78 que l’únic camí és la independència. Va ser un error de les esquerres de l’estat no donar-hi suport. Aquí persones com Ada Colau es van equivocar. Si no hi hagués hagut aquests abandonaments, l’esquerda que s’ha aconseguit fer a l’estat hauria estat molt més potent.

—Fora del 27-O, no podíem acabar l’entrevista sense preguntar-vos per l’anunci que liderareu la llista de Guanyem Badalona a les municipals. Per què aquesta decisió? 
—És una decisió que em va oferir l’assemblea. En el fons he portat Badalona al parlament des del primer dia, la meva feina parlamentària ha tingut un accent molt municipalista i sempre he tingut molt present com afecten les lleis i les mancances els municipis. No he desconnectat de Badalona al parlament. I, per una altra banda, he continuat veient com Badalona no se’n surt quant a desencallar un model de ciutat que es confronti amb el model que representa l’extrema dreta, en aquest cas encarnada per García Albiol, que és populista, ven fum, i continua enganyant, perquè no té projecte. Badalona ha quedat blocada en l’àmbit de l’administració, estancada. No ha desenvolupat polítiques participatives per a acordar un model de ciutat que transcendeixi més enllà de qui governi. Penso que puc contribuir a combatre el model d’Albiol per a transformar la ciutat amb un model que doni resposta als desafiaments que tenim amb aquesta triple crisi.