Diana Riba: “Ens destrossem per dins, hem de reaccionar amb contundència”

Diana Riba (Barcelona, 1975) es va fer militant d’ERC just després de les darreres eleccions europees i en ple esclat de l’escàndol pels cartells contra els germans Maragall i l’activitat de l’estructura B del partit. Era un gest de compromís en el pitjor moment del partit, i poc després passava a donar suport públic a la candidatura Militància Decidim, d’Oriol Junqueras, per a renovar la direcció d’ERC. N’és una de les cares més visibles, i en aquesta entrevista explica per què fa aquest pas, per què pensa que Junqueras és un actiu per al partit i per al país i no pas un vell lideratge que cal superar. Reconeix que el partit “ha perdut la connexió amb la ciutadania” i que, arran del cas dels cartells, cal anar més enllà per fer net, perquè “ens anem destrossant per dins”.

Sigui quin sigui el resultat del congrés d’ERC del 30 de novembre i el paper que pugui tenir a partir d’aleshores en el partit, continuarà essent eurodiputada, en una legislatura que comença ara i que té un horitzó més complex i inquietant que no pas fa cinc anys.

—Aquesta legislatura serà més difícil aconseguir avenços socials i nacionals al Parlament Europeu?
—Serà una legislatura molt més complicada. Veiem com ara sí que tenen majoria, les dretes i extremes dretes. El PP i els tres grups d’extrema dreta tenen prou majoria per a aprovar qualsevol política a Europa. Una majoria petita, això sí, per això els cinc grans grups polítics democràtics –l’Esquerra, els Verds-ALE (on hi ha ERC), Renew, socialistes i el PP– podem fer un bloc per a fer avançar totes les lleis. Però ara el PP no ens necessita, i ho hem vist aquesta setmana, que ha fet grans aliances amb l’extrema dreta per a aprovar resolucions al Parlament Europeu.

—Com el reconeixement d’Edmundo González com a president legítim de Veneçuela?
—Exacte, en què no tan sols han mirat a l’extrema dreta, sinó que han escrit conjuntament la resolució i l’han aprovada sense cap voluntat d’arribar a acords de canvi en el text amb totes les altres forces polítiques. És clar que les extremes dretes han vingut desfermades al Parlament Europeu.

—I això quines conseqüències pot tenir?
—Ens preocupen moltíssim els grans reptes, com l’últim pacte sobre migració i asil, l’espai Schengen, els drets de les dones, com anirà la regulació que tenim en temes d’intel·ligència artificial, si només es mira des d’una part ultraconservadora i conservadora… Preocupats per la situació de drets humans, perquè dins d’Europa no han estat mai garantits.

—I el reconeixement del català a les institucions europees serà possible?
—Que el català sigui oficial a tota la Unió Europea és cosa del Consell, i dels estats membres, i això no ha canviat després de les últimes eleccions: continua havent-hi els mateixos caps d’estat, i enmig hi ha la Comissió Europea. Ara totes les carteres de la Comissió són en construcció, i els estats membres aporten comissaris i negocien carpetes. I exigim al govern espanyol que en aquest moment posin el català damunt la taula. És una gran oportunitat per a aconseguir avenços en aquest camp. Ara el govern espanyol té moltes coses a negociar amb tots els altres estats membres.

—I l’ús del català al Parlament Europeu de què depèn?
—És en mans de la presidenta Metsola i dels seus vice-presidents, que ja han estat nomenats. Tindrem una oportunitat de portar aquest tema un altre cop, perquè no ha caducat. Ara ja no hi haurà excuses, tampoc que aquestes tres llengües no es parlen al congrés espanyol. Cada cop queden menys passos per a poder parlar aquestes tres llengües al ple del Parlament Europeu.

—Això és possible amb les majories que hi ha al ple i a la mesa?
—Jo crec que sí que surten els números per a decantar-ho, entre més coses perquè això no hauria de ser una qüestió de dretes o d’esquerres. Hauria de ser una qüestió lingüística, i no entenc per què una persona del PP europeu s’hi hauria d’oposar. O dels liberals, que fins ara tenien una pressió interna molt forta de Ciutadans, però ara Ciutadans ja no existeix.

—Què proposeu perquè es reconegui el dret d’autodeterminació dins la UE?
—És un camí llarg. Fa cinc anys que som al grup del Caucus, on ja es va presentar la llei de claredat europea perquè els estats membres tinguin una eina quan un territori vol fer un referèndum d’autodeterminació. I que no depengui de la voluntat de cada estat membre com afronta aquesta situació. A principi d’aquesta legislatura ja vam presentar la llei a la presidenta Von der Leyen, ens hi vam reunir en privat. Volem continuar parlant-ne amb la Comissió, perquè hi hagi una iniciativa per a aprovar-la. És clar que caldrà trobar majories per a fer-la.

—La percepció del conflicte català a Brussel·les ha canviat aquests darrers cinc anys?
—El conflicte català polaritza molt la situació. Veiem una dreta i una extrema dreta molt polaritzades, que volen generar un odi cap a Catalunya, cap als catalans, cap al procés. Però el 2019 teníem una crisi pel fet de tenir presos polítics a Europa, i hi havia grups polítics de colors diferents que es movien per posar-hi fi. Ara ja no n’hi ha, però no s’ha resolt. Quan ens pregunten on és Raül Romeva i on és Oriol Junqueras, els has d’explicar que estan inhabilitats, perquè la inhabilitació s’ensenya menys, tot i que les conseqüències són enormes.

—I hi ha un eurodiputat exiliat que no és reconegut. Com heu pressionat perquè Metsola reconegui Toni Comín?
—Ara tothom espera la sentència del dia 26. La pressió que vam fer des d’Esquerra Republicana era evidenciar-ho: com és que jo puc fer aquests tràmits i puc ser en aquests moments al Parlament Europeu i l’eurodiputat Comín no? No n’hem deixat de parlar, però amb la proximitat d’aquesta sentència Metsola n’ajorna la resolució. Esperem que sigui l’últim pas per a posar fi per sempre a l’estat espanyol a això tan estrany que ens fan fer de jurar o prometre la constitució per poder ser eurodiputat.

—La unitat d’acció independentista a Brussel·les és tan bona com havia estat sempre, o ha quedat tocada ara que les relacions entre Junts i ERC són més dolentes que mai?
—Depèn de quines coses. Els dos perfils que hi ha ara d’ERC i Junts, en Comín i jo, que tenim una relació dins de la repressió molt forta, aquests temps ens hem estat veient per la qüestió de les seves credencials. I continuarem avançant en qüestions com ara l’acord de claredat, que esperem que hi sigui. Van fer un pas al costat més per qüestions catalanes que no europees, crec, però esperem anar-hi junts. Els convidem a tornar-se a unir al grup del Caucus, que pot tenir fruits. Per altra banda, evidentment, amb Junts no ens posarem d’acord en moltes coses a l’hora de votar.

—Què us separa més?
—En l’àmbit europeu, treballem per grups polítics i aquí hi ha les relacions dins els grups. I, en segon lloc, vam votar de manera totalment diferent el pacte d’immigració i asil, perquè tenim polítiques i famílies polítiques que ens porten a vots molt diferents. Però per avançar en temes d’independència i del referèndum, evidentment, ens hem de poder trobar. Els canals no estan trencats. Amb Toni Comín podem parlar sempre, l’altre dia vam fer un cafè per parlar de la qüestió de les credencials. Evidentment, hi som per resoldre una anomalia política com és que ell, aquesta setmana, no hagi pogut votar al Parlament Europeu.

—En aquestes eleccions vau perdre gairebé 400.000 vots en relació amb el 2019. A què ho atribuïu?
—Primer, a una tendència del partit en totes les últimes eleccions en què Catalunya ha pogut fer un vot, a les espanyoles, a les catalanes, a les municipals… Després, perquè fa cinc anys la realitat política era molt diferent, la participació també va ser molt més alta, i teníem una situació de presos i exiliats i hi va haver un vot cap a Esquerra i cap a Junts molt alt. Nosaltres a les eleccions europees ens presentem amb la coalició Ara Repúbliques, amb el BNG, amb Bildu, i també amb Ara Més, i l’objectiu era treure tres eurodiputats, que és el que hem acabat traient.

—Però el gruix de la pèrdua de vots de la coalició el capitalitzeu vosaltres. Què ha de fer Esquerra per reconnectar amb l’electorat?
—Primer ha de ser una reconnexió de tot l’independentisme, perquè en relació amb fa cinc anys perden vots tots els partits independentistes. Segon, hem de tornar a connectar absolutament amb les necessitats dels ciutadans i donar-hi respostes. Durant molts anys, a causa també de la repressió, ha estat molt difícil de gestionar políticament qualsevol espai dels que teníem, perquè hi havia presos, exiliats, gent inhabilitada. Hi havia moments de campanyes electorals mentre ens enviaven notificacions judicials. Tot plegat també fa que es dilueixi tot una mica, i jo crec que hem perdut aquesta connexió amb la ciutadania, és evident; si no, ens continuarien votant. I ara veurem com es torna a liderar el partit i com tornem a connectar.

—Investir Salvador Illa ajuda a reconnectar o aprofundeix en el problema d’ERC?
—Esperem que aquest cicle electoral de caiguda s’acabi. ERC fa una consulta i, per tant, és una decisió conjunta amb tota la militància. És veritat que es guanya per una majoria petita, i és clar que no és una voluntat unànime de tota la militància d’Esquerra Republicana. També la situació a Catalunya en aquestes últimes eleccions és la que és, no hi havia una altra majoria possible i anar a unes altres eleccions no ho volia ningú, ni la ciutadania. Quan la militància decideix que s’ha d’investir Salvador Illa, ens posem a treballar per obtenir el millor acord possible amb la nostra pressió política, perquè la investidura no sigui una carta blanca.

—Aquest acord us convenç? Hi ha garanties?
—Jo crec que és un gran acord per a Catalunya, en què hi ha uns terminis de compliment dels quals no pots estar 100% segur, perquè no és a les teves mans, sinó que ho ha de fer el govern de Salvador Illa. Sí que teníem una línia vermella dins el partit, que era que nosaltres anàvem a l’oposició, perquè així ho havia volgut la ciutadania.

—Illa va aplaudir el 155 i va avalar una repressió que vosaltres, a casa vostra, heu sofert molt. Personalment com ho heu digerit?
—La veritat és que és de molt difícil digestió. Sí. Però la política no la pots fer a cops d’estómac. A la decisió que pren Esquerra Republicana no només hi porta l’estómac, sinó la racionalitat que necessitem com a partit. És veritat que costa de digerir, i més en una casa com la nostra. Però també som polítics i hem de ser responsables amb la nostra feina.

—Potser els electors no ho digereixen.
—No només els electors, els militants mateixos quan voten deixen clar que hi ha les dues posicions. Però en algun moment has de prendre una decisió. No investir Salvador Illa també tenia conseqüències. Per a aquest país, per a la ciutadania, per a la militància i per a Esquerra Republicana. I quan fas una consulta també tires endavant amb allò que la militància ha decidit.

—Per què doneu suport a la candidatura Militància Decidim, d’Oriol Junqueras?
—D’entrada, perquè hi ha Oriol Junqueras, que crec que és un pes polític molt important i molt necessari per al partit, per a Catalunya i per a l’independentisme. Després, perquè crec que és la candidatura que té un lideratge més clar per a reconstruir el partit, per a tornar a ser aquell partit gran que érem fa set anys, abans de la repressió. I potser també perquè crec que necessitem tot el múscul polític.

—Junqueras ha presidit també el partit durant el darrer cicle electoral tan nefast pel partit. No calen nous lideratges per a rectificar el rumb?
—Quan fas una candidatura nova, hi ha nous lideratges. Oriol Junqueras no ha estat mai un hiperlideratge, sempre ha tingut lideratges conjunts, en aquest cas amb Marta Rovira. I és quan estan totalment lliures per a fer avançar el partit durant els primers set anys que Oriol Junqueras i Marta Rovira el porten a dalt de tot. No crec que l’anàlisi dels set últims anys hagi de ser que ells no han tingut un bon lideratge, sinó que la repressió va voler destrossar-nos. Ja tenim uns jutges que els inhabiliten, que els tanquen a la presó i els envien a l’exili. No estaré mai d’acord que aquest partit els inhabiliti.

—Una part de l’independentisme reclama una renovació de lideratges. No ho compartiu?
—Si canviem els lideratges de cop, ens quedem sense cares que es reconeguin. Hem creat uns líders polítics molt grans i no crec que ningú hagi de prescindir-ne en cap moment. La renovació la podem entendre de moltes maneres; jo crec que la renovació hi serà, però sempre al costat de les persones que van donar-ho tot per nosaltres, fins i tot personalment, tant a la presó com a l’exili. Esquerra no es pot permetre de perdre més lideratges i, per tant, allò que vol la repressió, que és la seva inhabilitació i que marxin de la política, no estaré mai d’acord que ho faci el partit, que el mateix partit tiri a la foguera els seus grans actius polítics. I una última qüestió: els partits polítics els dirigeix la seva militància, que sempre té un llarg recorregut dins el partit. Les noves cares han de venir de dins la militància. No poden venir persones totalment noves a refundar res; ha de ser la pròpia militància, o sigui que sempre seran cares conegudes dins el partit.

—En el vostre cas, us vau fer militant fa poc.
—Sí, però fa cinc anys que sóc a la permanent i a l’executiva d’aquest partit…

—Sí, ho deia per això que la renovació ha de venir dels militants. Quin paper voleu fer en el futur d’ERC i com a membre de la candidatura de Junqueras?
—En primer lloc, jo vull continuar essent eurodiputada i portaveu d’Esquerra Republicana al Parlament Europeu, perquè m’acabo de presentar a unes eleccions. I com a tal, els pròxims cinc anys tindré un paper, com fins ara, en les permanents i les executives. I no té sentit deixar de ser militant quan estic tan implicada, quan em sento tant d’aquesta família política i quan crec que ningú ja no em veia com a independent. Sóc una persona molt compromesa amb les organitzacions i entitats de què formo part, i volia tenir el dret de votar en el pròxim congrés del partit. Més enllà d’això, veurem com es conforma aquesta candidatura, però en tot allò que pugui ajudar, hi seré.

—Quin paper tindrà Diana Riba en la candidatura? Optareu a la nova direcció?
—Ja ho veurem. Som en una nova etapa política, les coses canvien, hi ha noves maneres de construir una direcció i, per tant, veurem una direcció molt àmplia, molt plural i hi serem tots els que siguin necessaris i tinguin la capacitat necessària per a fer avançar Esquerra Republicana.

—I esteu oberts a pactar amb unes altres candidatures que es presenten al congrés?
—Queden vuit setmanes, és molt de temps. Anirem veient pas a pas com es va formant. Ha de sortir una candidatura, una direcció, forta i volem arribar al congrés forts i sobretot amb una militància activa, que participi en aquest congrés, i que puguem tornar a portar el partit allà on era fa set anys.

—Hi ha un perill de trencament del partit com va passar en el congrés del 2008?
—Si és per aquesta candidatura, no. La voluntat és de fer un congrés tranquil, fins i tot mediàticament treballem amb els militants i explicant-nos-hi. I s’hi ha d’intentar arribar sense grans trencadisses, perquè l’endemà estarem asseguts tots els militants un altre cop, treballant pel mateix partit. La voluntat de la nostra candidatura sempre serà d’allargar la mà.

—Però ara mateix hi ha una tensió forta entra la vostra candidatura i la que impulsa Marta Rovira, Nova Esquerra Nacional.
—Per part meva, no ho trobareu. És veritat que, paral·lelament al congrés, tenim situacions molt greus dins el partit, com la que és en mans del comitè de garanties, amb els cartells de Maragall. I no podem disparar-nos els uns als altres. Hem d’aclarir aquests fets, esperem el comitè de garanties. Cal portar el partit d’una altra manera comunicativament, perquè no pot tornar a passar. Ens destrossem per dins: no es poden portar campanyes B, ni direccions B, no hi veig cap sentit. És que és tan greu, la situació dels cartells i del ninot, que quan se’m posa aquest tema sobre la taula jo només puc pensar en Maragall i en Junqueras. Costa molt pensar com s’arriba aquí. Esperem que el comitè de garanties ens faci l’informe i després hem de reaccionar amb contundència.

—Què us sembla que Marta Rovira assenyalés Junqueras com a responsable de la B i del joc brut?
—Abans de fer declaracions sobre això, vull esperar el comitè de garanties. Perquè mentre tinguem informacions puntuals que ens destrossen i, sobretot, que grans actius polítics que han patit tant la repressió, com Marta Rovira i Oriol Junqueras, quedin tocats per això, mirem on hi ha el problema i ataquem-lo. Jo no vull entrar en tweets, en cartes, ni en qui és què fins que no tinguem aquest informe.

—Fins ara no ha fet prou, la direcció?
—No n’hi ha prou amb això, però és el primer pas i necessitem acabar-ho. No podem fer res més sense l’informe del comitè de garanties. Tots reclamem –entenc que no només la candidatura de Militància Decidim– que es faci com més ràpid millor i tinguem els fets clars sobre la taula.