Diana Riba: ‘La vulneració de drets polítics és a l’ordre del dia entre parlamentaris europeus’

Ens trobem amb Diana Riba en un bar de Sant Cugat (Vallès Occidental), la seva ciutat, just abans d’un acte de campanya. És la primera vegada que la número dos d’ERC a les europees i parella del conseller Raül Romeva es presenta a unes eleccions i els mítings són una novetat per a ella. Tanmateix diu que s’hi sent molt millor que no s’imaginava i que, com tot, s’aprèn. Malgrat que aquesta serà la seva primera experiència política, el Parlament Europeu no li és un terreny desconegut. Romeva hi va treballar durant deu anys i Riba explica que molts que el van conèixer li han mostrat la seva solidaritat sempre que ha visitat l’Eurocambra i que en la majoria dels casos han avantposat el component humà al polític. Diu que, respecte de la visió de la qüestió catalana a Europa, darrerament ha detectat un canvi important: que un afer que abans es llegia com una qüestió de nacionalisme ara es llegeix com una qüestió de drets fonamentals. Hi parlem sobre la candidatura Ara Repúbliques, de la qual també formen part EH Bildu i BNG i sobre la manera com l’afecta, com a familiar, la darrera etapa del judici contra el procés.

—En molts casos la ciutadania s’ha sentit poc interpel·lada en les eleccions europees. Ara aquestes són diferents. A Catalunya què l’hi va?
—És veritat que hem tingut èpoques en què hem vist el Parlament Europeu més llunyà, però hem de fer que torni a tenir sentit per a la gent. És un moment amb moltes eleccions –venim d’unes al congrés i al senat i anem a unes municipals– i això ens ajuda a posar les europees en primera línia. Crec que Europa cada vegada pren més força perquè els ciutadans veuen com incideixen les directives i tot allò que es fa al parlament dia a dia. En el nostre cas això es ressalta més pel context polític i ho hem d’aprofitar. Per això fem una llista amb la qual volem mostrar la repressió. Amb l’Oriol Junqueras i jo en segon lloc volem portar la veu més directa i clara al Parlament Europeu amb la voluntat de continuar la feina feta pels nostres eurodiputats aquests dos últims anys, que és molta. Aquest últim any i mig s’ha creat la plataforma de diàleg amb la Unió Europea i hem de continuar parlant de Catalunya a escala internacional perquè la situació política actual és molt greu.

—Creieu que Europa pot ser clau per a desencallar el conflicte?
—Ara ja fa molt que dura i és clar que hem d’obrir totes les portes. Quina serà la clau ho veurem amb perspectiva quan ho tinguem tot solucionat o encarrilat o quan hi hagi més taules de diàleg o ponts. No podem desaprofitar cap camí i el camí internacional s’ha de fer. S’ha de fer amb la feina que ja fan els exiliats, entrant a les institucions amb més força i mostrant clarament aquesta repressió. I en això serà clau l’Oriol Junqueras, perquè, si encara és un pres polític, entrarà com a pres polític a l’Eurocambra.

—Un dels moments més destacats de la campanya fins ara és quan Aleix Sarri va decidir d’abandonar el debat de TV3 per denunciar la repressió. Per què no hi vau anar i què en penseu, d’aquest gest?
—Nosaltres som un equip i qui hauria d’haver-hi estat era l’Oriol Junqueras. En realitat havíem aprovat que hi fos i la cosa no va estar clara fins al final. Tan bon punt ell no hi és, nosaltres ens repartim la feina d’aquesta campanya perquè, com diem, per cadascun que tanquin en sortirem molts a parlar en nom seu. En aquest cas hi va anar Jordi Solé, que ha estat eurodiputat aquests anys i que hi tornarà si tot va bé. Quant al fet d’abandonar el debat o no, són decisions de partit. Entenc que tots utilitzem les plataformes més importants per denunciar el nostre cas. Nosaltres tenim clar que hem de donar-los veu i que no perdrem ni una oportunitat per explicar-nos. La gran qüestió és per què no hi eren l’Oriol Junqueras i el Carles Puigdemont, un cop més. Tenim una Junta Electoral que juga la partida d’aquesta campanya electoral.

—Quant a la relació amb JxCat, ERC també s’hi juga molt en aquestes eleccions: consolidar allò que va guanyar el darrer 28-A contra una candidatura de JxCat que té també moltes opcions.
—Nosaltres fa molt temps que som en aquest procés cap a una República junts, i ho van dir de bon començament. La unitat d’acció es fa evident perquè quan hi és som molt més forts. Que anem en llistes separades no vol dir que hi hagi una rivalitat directa dins la unitat d’acció cap a la República. Totes les forces que som en aquest camí hem d’estar més unides que mai i aquesta és la voluntat. I no solament en aquest camí cap a la independència, sinó en el camí per a resoldre els problemes de manera política. I aquí s’amplia molt més. Hi ha molts més partits que volen resoldre això políticament, que ho diuen clarament i que formen part d’aquesta unitat d’acció. També hem de mirar la ciutadania: a Catalunya hi ha un 80% de la ciutadania que vol decidir en un referèndum. I en aquest 80% hi ha votants de Ciutadans, del PP, dels socialistes i de tots els partits polítics. Per tant, la mirada és en enfortir aquest 80% i el 50% d’independentistes.

—A l’Eurocambra en què es traduirà aquesta unitat d’acció?
—Implicarà mostrar al Parlament Europeu que diferents forces polítiques amb projectes i trajectòries diferents estem juntes i explicant el conflicte polític i la repressió que ens afecta. I aquesta serà la nostra força, malgrat que el parlament funciona per grans grups parlamentaris i s’hauran de teixir aliances. Nosaltres formem part del grup dels Verds-ALE, del qual formen part totes les nacions sense estat. Siguin on siguin els altres agents, fem acció conjunta i no hi som sols, en això. Aquests últims anys ja hem vist escocesos, gal·lesos i gent de tota Europa que se solidaritza amb la situació.

—A banda aquests suports, poden sorgir-ne de nous? Alguna vegada heu dit que una cosa són els discursos oficials i una altra què es diu a porta tancada. 
—Esperem que sí i n’estic convençuda. És veritat que la política es fa en els despatxos i entre passadissos, a còpia de molt diàleg i molt sovint sense poder ser mostrada públicament. Jo ja havia anat al Parlament Europeu molt abans, però durant aquest any i mig sempre m’he trobat portes molt obertes per parlar del conflicte català. Sí que és veritat que d’entrada era independència i nacionalisme i ara és valors i drets democràtics i fonamentals. Això obre les portes al fet que hi hagi més gent que pugui parlar. Hem vist com la qüestió, no tant de l’independentisme, sinó de la vulneració de drets polítics, és a l’ordre del dia entre parlamentaris europeus i senadors de diferents cambres. La vulneració de drets no passa només a Catalunya. Passa a l’estat espanyol i a la Unió Europea. Això vol dir que es pot replicar en més estats membres i en més regions, i això fa por a molta gent.

—Timmermans ha proposat de fer un viratge cap a l’esquerra en la Comissió Europea, cosa que trencaria l’aliança tradicional entre socialdemòcrates i populars. Què en penseu, atenent qui és i què representa?
—Primer haurem de veure com es configura aquest Parlament Europeu. És veritat que les enquestes no donen grans majories, sinó un gruix important de tres o quatre grups parlamentaris. Al Parlament hi ha un important augment de diputats del Gup Verd. Haurem de veure si podem ser decisius pactant puntualment o com es pugui amb més forces progressistes. Nosaltres formem part d’aquest grup, que clarament té ganes de pronunciar-se i governar.

—A banda la qüestió catalana, quines altres prioritats teniu a l’Eurocambra?
—Hem de fer una Europa més social i mediambientalment més sostenible. La qüestió de la migració i el feminisme també hi són amb molta força. Ens agradaria d’aportar l’experiència de les llistes cremallera que hem tingut aquí amb ERC i que la representació paritària sigui obligada dins el Parlament Europeu. Respecte de les migracions, hem de deixar de tenir aquesta Europa fortalesa i fer vies segures d’entrada i visats humanitaris.

—En aquesta qüestió, com en més, sovint el problema és que els estats membres no compleixen els seus compromisos.
—Una altra cosa que apareix al programa és que el Parlament Europeu pugui sancionar. Tant quant a les migracions com el medi ambient, els estats membres s’han compromès a coses que no fan, com ara reduir de les emissions de CO₂. S’ha d’aconseguir que puguin ser sancionats i que tot això no solament acabi en paraules o signatures.

—Respecte de la política catalana, l’altre dia Iceta va dir, sobre el seu vet com a senador, que a Sarajevo la primera cosa que va caure va ser el pont. Tenint present que Romeva havia treballat per la pau a Bòsnia, com us vau prendre aquestes declaracions?
—Subscric les de Junqueras en resposta, que va dir que Iceta hauria d’explicar als nostres fills qui aixeca ponts i qui els trenca. La veritat és que és la millor resposta que podem donar. Tant l’Oriol com el Raül representen persones que construeixen ponts i que volen seure en una taula de diàleg que no existeix i de la qual es va aixecar el PSOE a la primera que va poder, a la primera que va rebre pressió de la dreta i l’extrema dreta espanyola. I posar-se en un conflicte com el de Bòsnia, la veritat és que sap greu…

—A l’Eurocambra us trobareu Josep Borrell. Com confrontareu el seu relat i el d’Espanya Global?
—Jo penso que primer de tot hem de deixar passar aquestes eleccions i començar un període sense comicis. En campanya electoral sabem que tot té a veure amb la imatge. No pot ser que només parlem a cop de titular i posant-nos en situacions tan extremes. Penso que es porta la situació política a un carreró sense sortida. Anem tensant els últims finals d’aquesta corda, que és a punt de trencar-se. Haurem de decidir si construïm o s’acaba trencant. Jo no tinc cap problema a parlar amb ningú, tampoc amb el senyor Borrell. Ho he mostrat sempre i penso que és en el diàleg on hem de trobar els espais. Una altra cosa és que l’altre vulgui, però hem de deixar de mostrar aquesta bogeria de guanyadors i perdedors i de confrontació. En algun moment ens haurem d’asseure a parlar. No sabem on serà aquesta taula, però si puc jo faré tant com pugui per portar-la al Parlament Europeu.

—Com es dialoga amb qui no vol dialogar?
—Doncs essent-hi i essent més forts. Una altra de les coses que hem de recordar és que l’Oriol Junqueras no és tan sols el candidat d’ERC, d’Ara Repúbliques –la candidatura amb EH Bildu i BNG– sinó que també és el candidat de l’ALE per a presidir la Comissió Europea, proposat per quaranta-tres països. És el candidat de totes les nacions sense estat. Per tant, com més vegin la nostra força i la nostra determinació, millor. Això haurà de solucionar-se. Aquests últims dotze anys, els independentistes hem passat del 12% al 50, i en una situació de vulneració de drets tan gran hi ha un 80% de la població que ho vol solucionar. En algun moment s’haurà de deixar de girar l’esquena a aquesta situació i en tenim una oportunitat en les noves eleccions i constitucions de cambres perquè els nous moments polítics fan canviar els punts de vista i generen dirigents i noves confluències.

—La darrera notícia sobre Romeva són les restriccions imposades pel Suprem a l’hora de recollir les credencials del 28-A. Com heu encaixat aquesta nova situació?
—Primer veus que la repressió no para. Que si ens pensàvem que érem al final, continua. I aquestes últimes setmanes ho hem vist: vam guanyar unes eleccions i tenim diputats i senadors a la presó i són jutjats quan el reglament del congrés i el senat no ho permet. També hem vist com als del 13 ja no únicament els demanen els càrrecs que els demanaven, sinó que al damunt els afegeixen organització criminal. Hem deixat a les mans de poders judicials una qüestió política. M’agafo a una frase del Raül que va dir al Suprem: ‘Sabem que és una carpeta incòmoda, però algun dia algun jutjat haurà de dir: “Torno aquest tema a la política, perquè a nosaltres no ens pertany”.’

—Veient com va el judici, teniu cap esperança sobre la sentència?
—Podem parlar de detalls sobre l’actitud de Marchena, però la veritat és que hem de mirar una mica més amunt. A la família sempre veiem la petita escletxa de llum en les solucions, però mai no s’han obert aquestes portes. És una situació judicial en què tenim portes per a resoldre això que tenim davant. Per exemple, que s’aturi el judici perquè són diputats o senadors. O quan s’acabi el judici, que ja no hi haurà raons per a la presó preventiva. Ja no podran destruir proves i s’haurà acabat el judici, quan allò que els feia por era que se n’anessin a la meitat. Ja no hi haurà cap més excusa, oi? Ara, no ens ho esperem, perquè nosaltres ens hem de llevar cada matí en aquesta situació de no tenir-los a casa i, per tant, no ens podem crear falses expectatives. Però algun dia sortiran i en aquest judici tenim portes perquè surtin. Veurem si seran aquestes o quines seran. I hem de pensar que les persones més preparades per a resoldre el tema i encapçalar-lo de forma pacífica i democràtica són els qui són a la presó. Fins i tot per a l’estat espanyol seria una bona solució de deixar-los participar en aquest procés.

—Com està Romeva després de tres mesos de judici?
—Va començar amb ganes de sortir de la presó preventiva, en què només sumes dies i no en restes perquè no tens cap sentència. Sortir de la preventiva i anar a judici va ser un començament esperançador i motivador per a afrontar. A mesura que passen les setmanes és molt esgotador físicament perquè no pots descansar dels trasllats. Entrar i sortir d’una presó, vist de fora, sembla una cosa fàcil però és molt complicat: s’han de llevar molt d’hora i han de passar molts tràmits. Han d’anar primer a l’Audiència i després al Suprem, on tenen les condicions que tenen: és un edifici que no està preparat per a fer judicis, ni per fer-los amb gent a la presó. A més, arribar tard a la presó cada dia vol dir que no sopes correctament. Per tant, es fa llarg, però d’una altra banda és l’oportunitat per a tornar a tenir veu. Ara ja veiem el final, nosaltres.

—I el judici implica moltes complicacions també quant al contacte entre familiars i presos?
—Primer ens vam trobar que no ens podíem trucar. En una presó parles, si no cada dia, dia sí i dia no amb els teus familiars. Aquí ens trobàvem que passàvem dies i dies sense cap comunicació perquè al Suprem no es pot trucar i la presó té unes normes molt rígides. Si arribaven a les vuit, ja no podien trucar des de la cabina. Això ho vam comentar i s’ha resolt una mica: poden fer una trucada des del Suprem. Per posar-ne un altre exemple, a Soto del Real, les comunicacions especials es fan entre setmana i ens les han passades a diumenge a primera hora. Això vol dir que hi hem d’anar dissabte i tot és molt complicat… La presó preventiva et dóna una incomunicació absoluta amb el teu familiar. Només tens dues comunicacions especials: una en família, de dues hores, i una d’íntima. Això vol dir que els meus fills veuen el pare dues hores al mes.