“No farem que els adolescents deixin de mirar porno gràcies a la culpa”

El consum precoç de pornografia ha despertat alarma social aquests darrers anys. Hi ha un cert consens que els menors no n’haurien de mirar i que és urgent una educació sexual que abordi, entre més qüestions, aquesta. Ara, fora d’aquests acords hi ha propostes diferents sobre com encarar-ho i quins missatges cal donar als joves. A Despullant el Porno (Pol·len Edicions), les educadores sexuals Bruna Serra i Laura Arcarons fan una proposta per a acompanyar els adolescents força crítica amb alguns relats habituals, que consideren sensacionalistes i no del tot fidels a la realitat. De moment, han promogut una campanya de micromecenatge en què ofereixen exemplars del llibre en primícia, també per a centres educatius. En parlem amb elles, que combinen la teoria amb l’experiència acumulada a les aules.

—Fa mesos vau respondre al documentari Generació Porno, i en part el llibre és una resposta a perspectives semblants sobre la qüestió. Per què?
—Laura Arcarons [L. A.]: Sovint els temes que tenen relació amb els joves i la sexualitat s’enfoquen de manera alarmista, reduccionista i homogeneïtzadora. No tots els adolescents s’acosten a la sexualitat d’aquesta manera, i l’únic problema en relació amb el sexe no és el porno. Hi ha manca d’educació sexual i les famílies no sempre tenen eines per a encarar-ho. No tot el que construeix l’imaginari sexual és la pornografia. Sèries, pel·lícules o anuncis parteixen d’un imaginari masclista i racista perquè l’estructura ho és. No podem demanar al porno que sigui una altra cosa que la reproducció d’aquest model. És hipòcrita centrar-se únicament aquí.
—Bruna Serra [B. S.]: El documental parlava del porno com si estigués aïllat en el buit. No hi havia un reconeixement que som en un context amb estructures de dominació i que les violències del porno responen a aquest context. I les joves miren porno perquè hi ha uns adults que el fan i que no el regulen.
—L. A.: Però el consum de porno no comença a vuit o deu anys, no és el que ens trobem a les aules.

—Save The Children parla d’un consum que comença, de mitjana, a dotze anys.
—L. A.: Sí, és un bon estudi. Les dades són interessants i poden explicar-se de maneres diferents. Molts mitjans busquen la informació més problemàtica i morbosa per a tenir bons titulars i crear alarma. Això que s’ha dit alguna vegada dels vuit anys s’ha de contextualitzar: trobem alguns primers consums a vuit anys, i no sempre voluntaris. Però recorrent les aules del territori trobem que a primer d’ESO molts no han mirat mai porno. La dada dels vuit anys serveix per a alertar-nos: com és que tenen mòbil o ordinador tots sols? Però en cap cas per a criminalitzar-los ni donar missatges de l’estil “els joves d’avui són més violents, més masclistes”…
—B. S.: Molts ens diuen “Som la generació porno”. Quina etiqueta que els hem posat, que carreguen… Són moltes més coses i això no representa tothom.

—Què us trobeu a les aules? 
—B. S.: Malgrat que no tots els joves miren porno, és un referent present. Esmenten vocabulari que creiem que ve de la pornografia, tot i que a vegades pot venir d’uns altres llocs. Per exemple, tenen consciència de l’squirt, la brollada, l’expulsió de líquid de la uretra. També un imaginari que té a veure amb assotar, agafar del coll, esgarrapar… Pot ser que hi hagi persones que s’excitin amb el dolor o la dominació, però els deixem clar que no tothom. Per tant, que cal pressuposar que no i, si es vol fer, s’ha de demanar, tenir una conversa. I que són coses que poden implicar riscs i que cal maduresa i confiança. També ens diuen això que cal ofegar-se amb les fel·lacions. Els diem que, en el sexe oral, cal que s’ho passin bé les dues persones.

—Tot això a quines edats? 
—B. S.: Alumnes de tercer d’ESO, més o menys.
—L. A.: Però si el tema surt a sisè, en parlem. Ara, depèn molt de cada classe. A vegades ho pots dir a primer d’ESO i et miren estranyats i et diuen que no n’han vist. A primer i segon pots detectar que, esporàdicament, alguns n’han vist, però no és majoritari, ni de bon tros. També cal dir que coneixen el clítoris, i no perquè s’expliqui a biologia. Quan preguntes com es masturba una persona amb vulva, molts nois et fan el gest de tocar el clítoris. Fa un temps et deien “ficant-hi els dits!” Molts encara ho diuen, però també tenen el clítoris present. No volem blanquejar la pornografia, però això també hi és.

—Hi ha experts que asseguren que la relació entre pornografia i violència entre menors és comprovada.  
—B. S.: La violència sexual és un fenomen multifactorial. El porno hi pot influir, no volem menystenir-ne l’impacte, però volíem desfer la idea de “si mires porno, violaràs”. La meva generació ha mirat porno i no tothom ha comès agressions. Evidentment que hi influeix, però és un referent més. Estem acostumats a un cert nivell de violència en els videojocs o en la pornografia i per això és important treballar l’empatia. A les xarxes et desresponsabilitzes, però el que fas allà també ets tu.
—L. A.: La nostra proposta en cap cas no és no fer res, sinó que les coses es facin d’una altra manera. És un contingut pensat per a adults, no per a criatures, hi ha imatges explícites que no saben interpretar. Com més tard hi accedeixin, millor. I això té a veure amb la gestió de les pantalles, cal un pla de pantalles a casa i a l’escola. I després educació sexual, on no es parli tan sols de porno. Per què només és un taller? Des d’I3 ja descobreixen el seu cos i tenen curiositat, i cal començar a acompanyar-ho. Si hi ha un bon procés d’entendre com construïm relacions saludables donarem eines perquè quan vegin aquestes imatges ho facin críticament. I a partir de determinades edats, parlar de porno: què hi veiem, com s’hi representen els cossos, les dinàmiques, els rols de poder…

—A vegades hi pot haver el risc d’avançar-nos?
—L. A.: Si en una aula esmento el porno, segons les reaccions, decideixo fins a on arribo. Si tinguéssim normalitzada la sexualitat no seria estrany parlar-ne. Molta gent es pregunta “quan poso el tema sobre la taula?” És clar, si no li has parlat mai de sexualitat pot fer impacte parlar de porno, però si fas escolta activa pots veure què en saben. Nosaltres els expliquem que és un producte pensat per a adults i que no té un objectiu d’aprenentatge, sinó d’excitació, que no pretén representar la sexualitat com a la realitat. I no cal entrar-hi més. Si en consumeixen, els preguntem què hi veuen, què s’assembla a la realitat i què és exagerat… Ampliem la informació amb el nivell de maduresa.
—B. S.: Encara que tinguis un primer d’ESO en què no n’han vist, la majoria n’han sentit parlar. Podem parlar-ne sense entrar en detalls perquè, quan hi topin, abans hagin sentit què és per part d’un referent adult.
—L. A.: I sense una mirada culpabilitzadora, que talla la possibilitat de diàleg.

—En part això no és resignar-se al fet que en miraran?  
—B. S.: No, són estratègies paral·leles. La funció del món educatiu és abordar la realitat. Això no vol dir que, paral·lelament, altres agents no s’hi impliquin. Tenim un debat pendent sobre la regulació, hi ha hagut uns primers intents, però és complicat.
—L. A.: Volem acompanyar-ho, no a partir de la culpa ni la prohibició. No farem que deixin de mirar porno gràcies a la culpa. Dir “això està malament, us pervertirà la sexualitat” no funciona amb adolescents, no els protegirà. Passa igualment amb les drogues. Amb les criatures sí que hi ha una funció protectora, però els adolescents ja no miren als adults així, no és una estratègia vàlida. Cal donar-los cert marge perquè puguin desenvolupar-se com a persones autònomes. Mirar la sexualitat des del plaer i aprenent a gestionar-ne els riscs.

—Critiqueu aquesta mirada de “protegim els menors, però tant se val què facin els adults”. Al cap i a la fi, darrere de les grans plataformes de pornografia hi ha casos d’explotació sexual, violacions enregistrades… Cal més discurs crític? 
—B. S.: Sectors liberals tenen aquesta posició: a partir dels divuit cap regulació estatal, llibertat d’expressió… Tampoc no hi estem d’acord. Aquesta perspectiva crítica del consum la fem molt amb els joves. Els expliquem que es pengen vídeos sense verificació i que hi ha persones que no saben que els seus vídeos estan penjats. No es tracta de dir “no miris porno”, sinó de donar-los informació crítica. Igual que no diem “no et vesteixis així”, però sí que podem plantejar què hi ha darrere la moda presta (fast fashion).
—L. A.: Hem volgut deixar clara la crítica a la indústria, no volíem blanquejar-la.
—B. S.: Però a vegades es cau en reduccionismes. “En el porno mainstream tothom cobra fatal.” És més complex. I no neguem que hi ha casos d’explotació sexual, però és reduccionista relacionar el porno només amb això. Amb una visió abolicionista, qualsevol forma de pornografia és violència sexual, i nosaltres no ho entenem així.

—Quins altres missatges recomanaríeu de donar a fills o alumnes? El missatge de “el porno és ficció” funciona? 
—L. A.: Alguna vegada ens hem plantejat si, per exemple, el porno amateur és ficció. En qualsevol ficció hi ha coses que són reals. El que ho fa ficció no és que després allò puguis reproduir-ho o no. Hi ha decisions que es prenen abans, durant i després: la il·luminació, les pràctiques, els cossos que apareixeran, el punt de vista… Aquestes decisions fan que sigui una representació ficcionada d’una realitat. I, com que es busca l’excitació, es busca que sigui exagerat. Qui crida en el porno? Les noies. Sempre i molt. Qui pot cridar en la vida real? Tothom o ningú. Com són les vulves i els penis? Depilats, grossos. L’excitació és del 0 al 100, en el porno, però en realitat el cos té un altre ritme. I no s’hi veuen mètodes de protecció, normalment. Qui exerceix violència? Normalment l’home sobre la dona o entre homes.

—I això cal contrastar-ho amb la realitat.
—L. A.: Donar el missatge de “si des del primer moment intentes penetrar, no et sortirà com ho has vist” o “si agafes algú pel coll sense saber si l’excita, pot ser desagradable”. Al porno hi ha comunicació? No. No hi ha context, i les relacions humanes sí que en tenen. Si ningú els ha parlat de sexe i, a part del porno, a les pel·lícules no pornogràfiques també veuen un sexe amb penetració ràpida i orgasme simultani, interioritzen que no han de parlar i han de fer certes pràctiques.
—B. S.: I és important parlar dels riscs. Si sempre et masturbes mirant porno pot ser que al final t’acabis acostumant a un estímul fortíssim i que et costi excitar-te sense mirar-ne o fins i tot en una relació, perquè aquell imaginari no s’assembla a la realitat. És important veure si se’n fa un ús compulsiu. Et pregunten “si no, com em masturbo?” Amb la imaginació, experiències, literatura eròtica… Hi ha noies que llegeixen literatura romàntica amb sexe explícit, però també hi ha erotització de la violència, com a Culpables.

—Volia acabar demanant-vos pel sexting, l’enviament digital d’imatges sexuals. Crec que s’han fet campanyes dirigides a adolescents força criminalitzadores. Què en penseu?
—L. A.: És una pràctica totalment legítima. Si els donem un dispositiu, també els donem la possibilitat que s’intercanviïn fotografies. Cal parlar de com en tenim cura, perquè és un enviament digital fora del nostre control. No enviar fotografies a desconeguts que no t’ho hagin demanat, procurar que no es vegi la cara o cap senyal característic teu i, si les reps, no difondre-les. Si arriben per algú altre, no obrir-les, eliminar-les. Sempre ho enfoquem des de la prohibició i els perills, però volen experimentar. Aquesta mena de tallers no els haurien de fer els Mossos, sinó entitats amb una altra mirada. Ens relacionem amb els joves a partir del control, la prohibició i la por o a partir de la informació, l’autocura i el plaer?
—B. S.: Fan aquesta pràctica igual que les persones adultes, com abans hi havia sexe telefònic, passa que a la xarxa hi ha riscs. Podem evitar que en tinguin alguns, però segurament s’equivocaran i també ens necessiten allà. Hem de posar-los límits i alertar-los, però també deixar-los prendre decisions. Si creuen que et decebran per alguna cosa que han fet, sentiran que no poden demanar-te ajuda, i això originarà més patiment.