Manuel Delgado: ‘El pitjor enemic de l’independentisme és la posició dels comuns’

Manuel Delgado (1956) és antropòleg, professor a la Universitat de Barcelona (UB) i autor d’una vintena de llibres. Els seus centres d’interès són les diverses formes d’exclusió en marcs urbans, les representacions culturals i les noves formes de religiositat. El professor Delgado, a la vegada, és molt actiu políticament, i ha arribat a l’independentisme des del comunisme. En aquesta entrevista, el senyor Delgado analitza el delicat moment polític actual: de la investidura de Pedro Sánchez al paper dels comuns, passant per la reacció a la sentència i les noves revelacions sobre els atemptats de la Rambla el 17-A. Delgado va parlar amb VilaWeb dijous passat en una terrassa del centre de Barcelona, i va desplegar el seu habitual punt de vista intransferible.

—Investir Pedro Sánchez. Bona idea o mala idea?
—Pedro Sánchez és el policia bo. Si fossis a comissaria, demanaries que vingués el policia bo. És el que tenen per calmar-te i per fer-te veure que si col·labores una mica, encara ens en podem sortir. El policia bo et fa creure que si ets raonable i demostres voluntat de col·laborar, et deixaran de pegar. Però tampoc no t’ho asseguren. I Pedro Sánchez és això. I alguns pensen que és millor tenir un Pedro Sánchez, que com a mínim fa veure que t’escolta, encara que no et faci cas, que no tenir Vox, PP o Ciutadans. Penso en ERC, però també en Bildu. Jo crec que, al capdavall, no canviarà res. En absolut. Perquè el PSOE és el partit del 155.

—Però el ‘trifachito’ encara és pitjor.
—Doncs molt bé. Si t’han de fotre una hòstia, què triaries, que te la donessin amb la mà tancada o amb la mà oberta? És una qüestió important: amb la mà tancada fa més mal. Amb la mà oberta, la bufetada és molt més humiliant. Jo trobo que sempre és millor que es plantegi el canvi en termes antagonistes. Hi ha un 155 brutal i un 155 compassiu. Amb el brutal, com a mínim, veus les coses, què pretenen, i tenen l’honestedat de no dissimular-ho.

—Per què el vostre partit de referència, Comunistes, ha acabat a ERC?
—Si la perspectiva era d’una República catalana, que canviés alguna cosa, deixar enrere la monarquia, és claríssim que l’àmbit i la nebulosa dels comuns estava inhabilitada per assolir aquest objectiu. No l’havia pretès mai. Ni al principi. Ara per ara, és claríssim que ERC és força més trencador i radical que Podem. És claríssim que Rufián és més vehement que Pablo Iglesias.

—Per què els comuns han acabat amb vots de Manuel Valls?
—No ha acabat així. Va començar així. No us enganyeu. Alguns vam tenir la convicció, potser no gaire entusiasta, que l’esfera dels comuns pogués permetre el reagrupament d’una esquerra derrotada i d’uns moviments socials desorientats. Però de seguida es va veure que ens trobàvem amb una mena d’ICV 2.0. I que tindria els mateixos defectes que tenien aquells que havien començat les retallades, per cert. Que és una cosa que la gent ja no recorda. Però és així.

—Això és positiu: els comuns ja no són al mig, i les coses queden més clares.
—Els comuns no van ser mai al mig. Era una ficció que els permetia d’aguantar el tipus fins que es trenqués la cosa, amb la marxa d’una part important del projecte, en aquest cas els comunistes. Aquesta mena d’equidistància, com passava amb el PSC, va acabar demostrant-se inviable.

—Eixamplar la base, com ho veieu?
—És de sentit comú. I és claríssim que tenen raó els qui pensen que la base ha de provenir de sectors de democràcia radical que ara per ara ocupen comuns. És el gran retret que es pot fer als comuns. Haver assumit el paper de tallafocs. El pitjor enemic de l’independentisme és la posició dels comuns, tan pusil·lànime, i tan profundament desmobilitzadora. Els comuns, en aquest àmbit, i tots els altres, han funcionat com un gran mecanisme de desactivació dels moviments socials.

—Quina hauria de ser la reacció a la sentència?
—Si quan arriba la sentència no hi ha una reacció que implica tornar allà on érem, al carrer, si aquesta oportunitat no s’aprofita, aleshores no podem esperar una altra cosa que un exercici infinit de paciència i resignació. És a dir: és l’última oportunitat. Si fan proclames, com sempre fan, i no hi ha una reacció que impliqui alterar el quadre, aleshores els presos es podriran a la presó i els polítics continuaran abocant la seva figura màrtir. La situació ideal seria que tornéssim a un quadre dramàtic com el 3 d’octubre. Gent al carrer en condicions de fer coses sorprenents. Però si no hi ha carrer, res. No sé si serem capaços de convocar una vaga general. I veuríem què acaben fent els comuns. Potser acabaran esperant instruccions de Manuel Valls. Ja vaig escriure a Facebook que seria el pregoner ideal d’enguany. És que no hi ha res més. Quan demanen què s’ha de fer, si una revolució republicana. Evidentment que sí. Ja es va començar a fer. Per què no va sortir? Per la repressió, però també per la pusil·lanimitat de polítics que van sentir vertigen per uns esdeveniments que no controlaven ni entenien.

—’Aquí hi haurà morts’. Això els va espantar.
—I què esperaven? Una revolució no és un foc de camp. La república només serà possible en la mesura que sigui conseqüència de la mobilització popular. I l’escenari ha de ser el carrer. I si algú té alguna altra perspectiva, que se n’oblidi.

—Xavier Diez deia: comencem a fer una mica de por. Per la Diada ocupem l’aeroport, les fronteres, etc.
—Evidentment. És que si aquestes persones han de ser condemnades per rebel·lió, haver-se rebel·lat de debò. Preu per preu… No hi ha una alternativa que no sigui retornar el protagonisme a qui el va tenir. Si esperem que els parlaments puguin resoldre res, ens equivoquem.

—Waterloo. Puigdemont, Comín. Ponsatí. Com els valoreu?
—No sóc a la seva pell. I no estic en condicions ètiques de jutjar ningú. Ara, des del punt de vista polític, que passaria si no hi fossin? I si també fossin a la presó? Perquè si no hi hagués presos, no parlaríem d’aquest tema. Hauria acabat tot. Hi ha una cosa evident. Ells són els seus ostatges. Estan segrestats, i són els seus. Però en certa manera, també són els nostres. Si hi ha alguna possibilitat que passi alguna cosa és per la indignació, l’escàndol que causa la seva situació. Com a mínim, que serveixi d’alguna cosa. Tot això continua pels presos. En certa manera l’independentisme els utilitza. I crec que és legítim.

—Sou professor de la UB. Com veieu els joves?
—Els estudiants no estan per llaços grocs, és curiós. Estan per una altra cosa. Però si quan fan una altra cosa la gent gran els renya… La imatge de gent d’ordre frenant. Els sembla una collonada, això dels llaços. Hi ha un sector independentista important entre els universitaris, i estic segur que es mobilitzaria més enllà dels llaços. I estarien disposats a qualsevol cosa que no fos tan solemne, però més eficients.

—La informació del diari Público sobre els atemptats 17–A eixampla la base?
—Pot alimentar les posicions que sostenen els comuns: sí, però no. El tweet de Pablo Iglesias, avergonyit d’un sistema polític al qual es vol incorporar amb entusiasme indescriptible. Però el problema és que la lluita per l’emancipació no ha aconseguit plaure alguns sectors perquè la Catalunya que els presenten no és la seva. Com ha quedat allò de Súmate? Per mi, aquesta era la idea. Baños, Rufián. L’independentisme xarni.

—I personalment, què us semblen les noves informacions sobre el 17–A?
—Que hi ha motius més que suficients per a demanar explicacions, als qui callen en l’àmbit de govern i a la premsa. Ara bé, jo no sé si són proves inequívoques, objectivables i definitives en què hi ha hagut concurs, per activa o per passiva, del CNI i de l’estat. Però la qüestió no és aquesta. A la vida no se’ns demana que siguem veritables, sinó versemblants. El fet bèstia és que creguem que pogués arribar a passar. D’una manera o d’una altra, una part important d’aquesta societat, jo mateix, creu que podria ser que el CNI o el govern ho sabessin, i que formés part de l’operació Catalunya. No sé si va ser realment així. Però m’ho crec. I el fet que m’ho cregui ja de per si és significatiu.

—Per què no sortim al carrer?
—Perquè és com la corrupció: ho veiem normal. No hi ha res d’estrany que uns serveis secrets promocionin, protegeixin o facin possible un atemptat. Sembla que sigui la seva funció. ‘Clavegueres de l’estat’ no deixa de ser un pleonasme. Clavegueres de l’estat? L’estat és una claveguera. I quan surten aquestes coses, ens adverteix com funciona realment un estat. No motiva cap mobilització perquè ja se sabia, s’intuïa, s’endevinava.

—Paper de la CUP. Per què l’octubre del 2017 va desaparèixer tant, i fins ara?
—Perquè igual que els comuns, o Podem, van donar la perspectiva que podia haver-hi una altra cosa gràcies a la lluita política. És una cosa històrica. Què va fer que els comunistes renunciessin a la revolució a França, a Itàlia? Que es van convertir en un partit com qualsevol altre. Ha passat amb la CUP, amb Podem i amb els comuns.

—Hi vau tenir esperança, amb la CUP. I mireu, heu acabat a ERC.
—Perquè jo no sóc cap exemple a seguir. Jo sóc aquí per amistat i lleialtat. M’agradaria estar de tornada de tot i ser un intel·lectual? No em dóna la gana. Jo sóc una persona insegura, i necessito estar equivocat en companyia. No pretendre mai ser un referent de ningú. Sóc als comunistes per lleialtat. Prefereixo equivocar-me amb altres que no tenir raó tot sol. Porto molt malament la solitud.

—Doneu-me esperança.
—Que un dia em llevi, agafi el diari i passi com a Gamonal. Revolta a Burgos. La meva esperança és en l’inesperat. De vegades passen coses. I sentir, un dia, que som com l’1-O o el 3-O, que érem una sola cosa. I que l’energia d’un passava a l’altre. Això va passar. No parlem d’una utopia. L’esperança és que torni a passar.