David Jiménez: ‘Com a director d’El Mundo, em van oferir informes fabricats’

David Jiménez (1971) va ser director del diari El Mundo durant 366 portades. Un any. Del 2015  al 2016. Fins que l’en van fer fora. Ara ha escrit el llibre El director (Libros del KO), molt recomanable per a tots els interessats en la premsa, el poder i la política. Poca gent ha escrit des de dins la premsa sobre les misèries de la premsa com ho ha fet el senyor Jiménez. Les pressions rebudes del BBVA, Telefònica o el PP explicades des de dins. Les misèries dels periodistes mateixos, que es deixen comprar. Fent servir noms, cognoms i pseudònims. Jiménez havia estat corresponsal del diari a l’Àsia durant vint anys. Al llibre, i en aquesta entrevista, explica per què va durar un any i prou a la direcció. Jiménez atén VilaWeb en conversa per Skype. I entén sense problemes les preguntes en català, nascut com és a Barcelona.

—Director d’El Mundo. I nascut a Barcelona.
—Sí. Nascut a Barcelona. Hi vaig viure fins a dotze anys. Anava al col·legi Padre Pedro Poveda. Públic. Per motius laborals dels meus pares, tots vam marxar a Madrid. I després, com a corresponsal, vaig estar prop de vint anys vivint fora d’Espanya, a l’Àsia i els Estats Units. El meu pare, empresari, era de Còrdova, i la meva mare, psicòloga sense exercir, de Santander.

—Sou, com el candidat a director del Marca que descriviu al llibre, seguidor del Barça?
—De petit era del Barça. Al col·legi no es podia ser de cap altre equip. Després, quan me’n vaig anar a Madrid, crec que les fidelitats van canviar. I avui diria que sóc de l’Atlètic de Madrid. Ja veieu que no sóc gaire futboler, no. La veritat és que sóc més de tennis. A Barcelona, jugava al Club de Tennis la Salut. De fet, els Corretja són amics d’aquella època. Encara hi tinc molts amics, a Barcelona.

—Passem al llibre. Què són ‘els acords’?
—Els acords són un sistema pel qual les grans empreses de l’Íbex paguen a la premsa molts més diners que no els que tocaria per audiència. En canvi de diners, la premsa oculta informacions compromeses dels grans directius de l’Íbex. Funciona també amb institucions públiques que compren, diguem, els favors de la premsa sense cap més motiu que protegir-se de les incomoditats del periodista.

—Quins exemples d’això vau viure durant el vostre any dirigint El Mundo?
—Per exemple, el BBVA. Al llibre narro una reunió amb el president del BBVA i un directiu d’El Mundo. I veig com s’arriba a un d’aquests acords. El meu directiu diu que no arribem al final del pressupost, que necessitarem una mica de diners. També es parla de Telefònica, i de César Alierta, que va exercir una gran pressió l’any que vaig ser director. Parlem de grans anunciants en anys de greu crisi per a la premsa, en què amb prou feines es poden pagar les nòmines. Que et retirin la publicitat, per exemple, pot portar el diari a la ruïna. Al final, els grans diaris depenen dels acords, favors i ajuts, com un drogoaddicte. Estan enganxats a aquesta font d’ingressos.

—‘El Cardenal’, directiu d’El Mundo, té un paper clau en el vostre llibre. No en dieu el nom, però a Google l’he trobat: Antonio Fernández Galiano.
—Al llibre he fet una distinció: he posat noms i cognoms a tots els ministres, el rei i grans empresaris, però he volgut protegir la gent que encara treballa a El Mundo. El Cardenal és fonamental al llibre. És un d’aquests directius dels mitjans que han fet un mal terrible a diaris com El Mundo. Cobrant grans bonificacions, fent-se milionaris en molts casos, mentre acomiadaven la meitat de la plantilla. I forçaven molts d’aquests mitjans a doblegar-se als poders econòmics i polítics. A vegades per interès de l’empresa, a vegades per interès personal.

—Moment impressionant: César Alierta, de Telefònica, aconsegueix d’aturar la rotativa d’El Mundo.
—A mi m’arriba la informació que ell i Rodrigo Rato tenien un negoci a Berlín. Informació compromesa. Decideixo d’informar-ne. I durant uns dies, hi ha una gran batalla i un intent d’aturar la informació. Fins al punt que la direcció de l’empresa decideix d’aturar la rotativa. Fins aquí arriba el grau de pressió.

—Dieu que un ex-conseller del Banco Popular us va explicar que al banc donaven hipoteques per sota del preu de mercat als redactors d’economia. En canvi d’això, el redactor els tractava bé.
—Un dels problemes que hi ha en periodisme, i que ha molestat que ho expliqués a El director, és que durant molt de temps els periodistes han viscut amb uns privilegis que no són normals. I un és aquest que comenteu: als periodistes se’ls oferien crèdits al 0% en canvi de parlar bé dels bancs.

—Més: Telefònica tenia en nòmina vuitanta periodistes.
—És molt curiós que els periodistes parlem sempre dels sobresous de Bárcenas, de Rajoy, però no parlem dels sobresous dels periodistes a Espanya. En el cas de Telefònica, una font molt confirmada interna em va revelar que gairebé vuitanta periodistes dels més reconeguts del país cobraven sobresous [Fernando Ónega, Isabel Duran, Jaime Gonzalez, etc.]. Però també dono noms de periodistes que han cobrat d’El Corte Inglés.

—Més: Bárcenas, l’any 1996, va pagar trenta milions de pessetes al locutor més popular de la ràdio. No en dieu el nom. Luis del Olmo?
—Molta gent m’ho ha demanat. A mi, Bárcenas em diu que van donar els milions al locutor famós en canvi que tractes bé el PP durant la campanya electoral. Però Bárcenas no me’n va donar cap prova, més enllà del nom. Vaig decidir de no publicar-ne el nom perquè podia ser injust. Una cosa que critico al llibre són els periodistes que publiquen sense contrastar. I com que jo no he pogut comprovar-ho, vaig preferir de deixar el nom a banda. Em sembla que la resposta me l’emportaré a la tomba.

—La informació no es contrasta. Es publica sense saber si és certa. És això?
—Sí. És un dels grans problemes que té la premsa a Espanya. Hi ha un periodisme més de filtració que no pas d’investigació. T’envien un document i moltes vegades el publiques sense haver fet trucades per a contrastar ni comprovar res. I aquesta ha estat una de les raons per les quals hem vist campanyes d’intoxicació i propaganda promogudes des del Ministeri d’Interior, cosa que és molt greu.

—Vau decidir de prescindir d’un d’aquests filtradors. El comissari de la policia espanyol José Manuel Villarejo. Per què?
—Villarejo havia estat una gran font del diari durant vint anys. Encara més: un dels qui ens havia donat grans exclusives. I em va voler conèixer quan em van fer director. La primera cosa que em va demanar, i així ho explico, és que prescindís d’un dels meus periodistes perquè publicava informacions que li desagradaven. Per a mi va ser motiu suficient per a tallar la relació amb una font que potser ens havia donat informació. A vegades contaminada i a vegades certa. Em va fer la impressió que no era joc net. Vaig tallar-hi la relació. I curiosament, dos anys després, vaig veure que l’havia encertada. A Villarejo el van detenir i vam saber tots els delictes en què presumptament era implicat.

—El Mundo va publicar, per exemple, que Xavier Trias tenia compte a Suïssa. Informació falsa que venia de Villarejo. Va ser un error, publicar això?
—Jo no era director d’El Mundo, en aquell moment. El director era Casimiro García- Abadillo. No conec els detalls de com es va filtrar la informació, o si va ser Villarejo o no. Ara, a mi no m’estranya que Villarejo, sabent què va passar després… Durant molts anys va filtrar informació interessada. Com a director d’El Mundo a mi em van oferir informes que directament em deien que havien estat fabricats. Ni tan sols ho dissimulaven. I quan els rebutjaves, els veies publicats en uns altres mitjans. És allò que us deia abans: si no hi hagués hagut una col·laboració de periodistes sense escrúpols, moltes de les campanyes de destrucció dels adversaris que va organitzar el ministre d’Interior no s’haurien pogut dur a terme.

—‘Per damunt de la veritat, hi ha la unitat d’Espanya.’ Hi esteu d’acord, amb aquesta frase?
—Sóc totalment contrari que un periodista menteixi, independentment de què un pensi. Jo no estic a favor de la independència. Però això no té res a veure amb el fet que publiqui informacions falses, contaminades, o propagandístiques, per provar de convèncer la gent sobre allò que jo pensi. Això és antiperiodisme. I no ho podem fer. Per això és tan important separar l’opinió de la informació. Jo ho vaig intentar. I veig que a Espanya no es fa. Hem vist que hi ha interessos contra adversaris, que a vegades poden ser independentistes. No es pot intentar destruir les idees manipulant la veritat. I això a Espanya s’ha fet.

—I amb els independentistes, s’ha fet això?
—Hi ha hagut manipulació en tots els sentits i en tots els camps. Però del cert l’únic que sabem és de la utilització de fons públics per a fabricar informació que danyés adversaris polítics a Catalunya, o a Podem. D’això, sí que en tenim cada vegada més proves que ho van fer al Ministeri d’Interior. I no tinc cap prova que això es fes des de la Generalitat.

—M’ha agradar molt el llibre. Molt. Però hi he trobat a faltar autocrítica en el cas català. Crec que la premsa espanyola ha manipulat molt. Molt.
—La clau aquí són les meves 366 portades. I veure si va haver-hi aquesta manipulació. És veritat que la crisi catalana ha ocupat un espai petit en el meu llibre. Era un altre moment. Era el 2015. No havia passat el Primer d’Octubre. Però ja hi havia tensió. Hi ha una crítica que sí que faria a la premsa de Madrid, i a una part de la premsa a Catalunya: haver fomentat la crispació, la ruptura, en certa manera. Quan la premsa empeny els polítics a prendre els camins més extrems… Escalfant l’ambient. Fomentant l’odi, en certa mesura. Jo vaig mirar de no fer-ho. S’hauria d’anar a les portades d’aquell any i repassar-les. Segur que algun error vaig cometre.

—Una via com a Escòcia seria una possible solució al cas català?
—Quina és la solució? Molt difícil, perquè el problema està molt enquistat. No crec que ens puguem comparar amb Escòcia, ni amb cap altre país. A l’Àsia vaig haver de viure molts conflictes secessionistes. Tibet. Timor Oriental. Caixmir. Sri Lanka. I la primera base d’aquests processos era que la població favorable a la independència era de prop del 90%. Això no passa ara mateix a Catalunya. Hi ha una divisió que segons els vots sembla bastant igualitària. En opinió meva no hi ha una massa prou forta per a trencar de manera unilateral.

—I quina xifra seria acceptable, per a vós? Un 60%? Un 70%?
—Quan el 80% de la població vol la independència, la possibilitat de l’altra part de frenar-ho és molt difícil. Crec que hi ha d’haver una gran majoria perquè una població pugui separar-se d’una altra. Jo continuo convençut que si els moderats de Madrid, i de Barcelona, que estic convençut que són majoria, s’asseuen, es pot trobar una solució que no sigui una ruptura completa. M’agradaria això. Una altra cosa és què pugui passar, o què acabi passant. Els periodistes, com dic a El director, no basem les informacions en desigs, sinó en la realitat dels fets.

—Judici: us sembla correcte que faci un any que són en presó preventiva?
—La presó preventiva és un dels grans defectes del sistema judicial espanyol. Si algú que no ha estat condemnat el mantens molt de temps a la presó pots originar injustícies. Sobretot si al final la persona acaba essent declarada no culpable i exonerada. A mi em sembla que hi ha més mesures per a evitar el risc de fugida: arrest domiciliari, braçalets, etc.

—Deixem Catalunya. Passem a Cebrián, Pedro Jota i Ansón. Els destaqueu com tres pilars del sistema periodístic actual.
—Són tres periodistes que emergeixen com a estrelles després de la mort de Franco. I explico que són precursors de molts dels defectes de la premsa espanyola. Els acords, per exemple, comencen amb ells. Són periodistes que no es conformen a ser periodistes, volen ser alguna cosa més. Els descric com a ministres-periodistes: més que informar volen tenir influència en la política. No volen criticar els ministres sinó nomenar-los. I constantment es mouen en la intriga política. Quan el periodista travessa la frontera, això acaba duent-te a situacions d’ego, prepotència i manipulació.

—Dureu un any al càrrec. Per què us fan fora d’El Mundo?
—Si hagués acceptat de trencar els principis periodístics hauria durat molt més. Haver durat com a director d’El Mundo hauria volgut dir manipular informació com em van demanar, publicar coses que no volia publicar i sobretot haver amagat informacions que no agradava a gent molt poderosa del país. Com que vaig negar-m’hi, i com que vaig intentar ser el mateix periodista que havia estat com a corresponsal tots aquells anys, no vaig durar gaire. Però encara més. A El Mundo van ser acomiadats quatre directors en tres anys i mig. Després de mi va ser acomiadat Pedro García Cuartango, d’una gran integritat, i va durar un any. O entres en el joc dels favors, dels silencis i de la informació que protegeixen el poder o t’acabes convertint en el seu enemic. Jo parlo d’un triumvirat del poder. Un poder econòmic, polític i mediàtic. I a vegades pensem que són poders individuals. A l’hora de la veritat són el mateix. Quan hi ha algú o alguna cosa que es rebel·la contra aquests poders, t’acaben tallant el cap. En el meu cas, anys 2015-2016, el PP era al poder i hi ha una aliança d’interessos: aquest director d’El Mundo no fa el que li diem, publica coses que no hauria de publicar: ens interessa eliminar-lo. Però al final el que et talla el cap és el poder mediàtic. Els directius de la teva empresa.

—Coleu una clàusula en l’acord d’acomiadament entre vós i El Mundo que fa referència a la llibertat d’expressió consagrada a la constitució. Això us permet d’escriure els secrets que expliqueu al llibre?
—Quan vaig sortir del diari l’empresa em va oferir de quedar-me. De corresponsal. Els convenia: vés-te’n a milers de quilòmetres de distància. I no expliquis res de tot això que ha passat. Ho vaig rebutjar. Vaig demandar l’empresa judicialment. I vaig sostenir una batalla judicial de gairebé un any, que es va acabar dos dies abans del judici, quan l’empresa va acceptar d’admetre que l’acomiadament havia estat improcedent i sobretot, una clàusula, la que esmenteu: la que garantia la meva llibertat d’expressió reconeguda constitucionalment. Jo no podia signar un acord que matés el David Jiménez periodista. El llibre no s’hauria pogut escriure sense això. Tenia aquesta garantia. Al capdavall, Espanya és un país complicat per a la llibertat de premsa. Hem vist cantants de rap a la presó, i llibres com Fariña, publicats per la mateixa editorial que em publica el llibre, segrestats. Hi ha gent en aquest país que es pensa que encara vivim en èpoques passades, quan la llibertat d’expressió només era permesa si no ofenia. El llibre és un exercici de brutal honestedat, basada en la llibertat d’expressió i el dret d’explicar tot allò que vaig viure aquell any.

—Per anar acabant: per què feu fora el columnista Salvador Sostres només d’arribar a El Mundo?
—Fer fora Salvador Sostres va ser un dels petits plaers que em vaig poder donar. Ho explico al llibre: Sostres va embrutar l’hemeroteca de El Mundo com ningú. Els seus articles no m’agradaven, no per allò que deia, sinó perquè eren ofensius contra les minories, els immigrants i tanta gent. Esmento l’article sobre Haití. Terratrèmol que mata 200.000 persones. I ell va i escriu a El Mundo que això és una menstruació del planeta necessària per a netejar-lo.

—Ara treballeu a The New York Times en espanyol. I on més?
—Al Vanity Fair. De tertulià a ‘Los desayunos’ de TVE, i a RNE. També faig treballs de consultoria periodista a l’Amèrica Llatina. I la meva intenció és reforçar els llibres. Perquè, tot i que El director és el llibre que ha fet més soroll, és el quart que escric. M’agradaria, aprofitant la bona acollida, retornar a la literatura. Una de les coses que sempre m’han agradat.