David Fernàndez: “M’he sentit culpable per haver exposat la gent que estimo”

Fàstic. Nàusees. Fou la primera reacció, “fisiològica”, que va tenir David Fernàndez (Barcelona, 1974) quan va saber que la Guàrdia Civil li havia punxat el telèfon i que havia escoltat converses amb la seva mare i amb la seva parella, entre moltes més. Era a final del 2019, amb el Tsunami Democràtic en plena acció, però aquest espionatge no s’havia destapat fins ara. I després de la reacció física, la política, i en parlem de totes dues a fons en aquesta entrevista on l’activista, periodista, vocal de la junta d’Òmnium, ex-diputat de la CUP, revela que també ha estat víctima de seguiments físics al carrer, i amb cotxe, en viatges a Europa aquell mateix any 2019. I abans i després de l’octubre del 2017.

—Quan fou la primera vegada que vau tenir la certesa d’haver estat espiat?
—En l’actual conjuntura?

—Que ja us havien espiat abans?
—Amb el retrovisor i amb l’estimat Albert Martínez, en Jesús Rodríguez, els anys de Julia García Valdecasas van ser un aprenentatge. Era un altre context, de moviments socials alternatius, insubmissió, ocupació, i ja teníem detalls de fitxers il·legals. Fou com la pèrdua de la innocència. I entre el 2008 i el 2011 vaig tenir el telèfon intervingut amb una ordre judicial pel procés de pau al País Basc.

—I durant el procés?
—En tinc coneixement quan em truquen de Citizen Lab i m’adverteixen, arran de les fuites d’informació que hi ha a WhatsApp, que hi som també l’Anna Gabriel i jo. Em demanen que repassi una sèrie de dates i de missatges, i efectivament tinc dos SMS que no vaig obrir mai, de SEUR, d’una empresa de transport, però falsos. Són els dos intents que detecten d’infecció. I abans i després de l’octubre del 2017 vaig tenir seguiments prop de la porta de casa. Estic curat d’espants, tot i que no hi treu cap gravetat.

—Els missatges falsos que vau rebre coincideixen amb les dates en què us investigaven pel Tsunami?
—Una mica abans, aquell mateix 2019. I és curiós, perquè quan vaig rebre el missatge, poques hores després em va escriure l’Arnaldo [Otegi] dient-me: “Aquest missatge és estrany, oi?” Tan estrany que era el mateix que havia rebut jo. Les dates eren pre-Tsunami, i coincidia amb activitat política internacional, que no tenia res a veure amb el Tsunami. Però és cert que amb l’Arnaldo i amb una altra gent érem a diferents llocs d’Europa. Feien un seguiment de feina política. I hi havia seguiment físic, i amb cotxe.

—A l’estranger?
—Sí, però és de molt abans que sortís la sentència del procés. I això se suma a allò que s’ha trobat una altra gent: balises de seguiment, o en el cas de l’Anna [Gabriel] i la Marta Rovira, durant els primers mesos a Ginebra. Hi ha un patró general.

—I ara heu sabut que la Guàrdia Civil us volia infectar el mòbil a final del 2019 en una causa secreta contra el Tsunami. Quan us en vau assabentar?
—A partir d’una trucada de persones que han tingut accés al sumari, molt recentment, i del vostre reportatge. És així. En tinc més constància perquè llegeixo el reportatge i perquè m’han passat un resum de les converses. Però abans ja hi havia hagut dos intents de vincular-m’hi.

—Quins?
—Quan van obrir la causa del Tsunami, el primer informe del senyor [tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel] Baena a l’Audiència Nacional és sobre En Peu de Pau. Agafen la conferència de premsa, amb els pagesos, els mestres, els bombers… I diuen que això és el Tsunami. En Peu de Pau es va presentar l’octubre del 2017 quan van empresonar els Jordis. Eren dues-centes pàgines, amb dos-cents tweets, dient “són aquests, no?” I el jutge mateix va dir que rebutjava aquell informe. El segon fou molt per la premsa: s’ha insistit durant molt de temps que el Tsunami eren Puigdemont i David Fernàndez. De fet, quan aquest informe d’ara de la Guàrdia Civil diu que jo vaig ser el primer que va parlar del Tsunami, això venia d’un article d’El País. Jo vaig trucar al periodista i li vaig dir “que sàpigues que aquest article acabarà com a informe de la Guàrdia Civil”.

—I ara la tercera vegada, que és la vençuda.
—I amb el fet de tenir davant l’anatomia forense de com és l’espionatge polític massiu, a ideologies, a la dissidència, contra mi i contra les quaranta persones que hi són. Hi ha un programari d’espionatge avançadíssim amb què entren fins a la cuina, fins a l’habitació, o fins al llit, amb tecnologia humana, com en el cas de l’Òscar Campos a Girona. Això evidencia la brutalitat i la barbaritat del que és capaç de fer l’estat espanyol.

—Us han espiat converses amb la mare, amb la parella. Què vau sentir?
—La primera sensació és fisiològica, és corporal.

—De fàstic, dèieu.
—Un fàstic fisiològic, em venien basques. Com és possible? Per més que ho poguessis imaginar. Però el fàstic també pot ser una reacció política. Això que hem vist publicat és una part, n’estic convençut, de totes les converses, i la selecció no és que sigui arbitrària i aleatòria, és que és estúpida, en molts sentits. Que jo parli amb en Julià de Jòdar –i en dic el nom– sobre política, sobre literatura, sobre filosofia, i veure-ho transcrit en tres pàgines explicant-ho tot no té sentit; que deixi fruita a la meva mare i que ma mare es preocupi per si l’estufa està bé o malament és irrellevant. Però sempre projecto i escalo: si aquest és el trosset que em deixen veure, què deuen tenir en realitat?

—Hi ha la conversa amb la vostra mare, però també referències personals de la vostra parella, del seu aniversari, del lloc on viu…
—Hi ha una altra sensació dins el fàstic que és la culpabilitat. Jo em vaig sentir culpable. Ja sé que no ho sóc, però me n’he sentit per haver exposat gent que estimo. O sigui, que la teva acció política, o el teu compromís polític, exposa gent que t’estimes; doncs efectivament, per l’aniversari de la meva companya, era en un terrat just abans de la pandèmia. Fins on arribeu en la persecució d’una majoria política democràtica, que és la que té l’independentisme encara avui. Malauradament, no som els primers ni serem els últims. I també els efectes psicosocials de la repressió, perquè genera aquesta sensació de fragilitat, de vulnerabilitat, de frustració, de tancament, d’aïllament. Cada vegada et tanques més. I això són efectes indirectes i directes d’aquest control social, reticular i absolut. Com protegeixo la gent que estimo, la causa i un mateix?

—Per què ens deixen veure una documentació com aquesta? Sembla un propòsit mateix de la repressió, que se sàpiga que ho fan.
—És sibil·lí, és planificat, i no en tinc cap mena de dubte. Des de l’Escola de les Amèriques, passant per les dictadures a l’Amèrica Llatina, fins al franquisme en el seu moment, i el pla ZEN de Barrionuevo, al País Basc, tots estudiaven també això, com desmobilitzar, com frustrar. I crec que l’efecte psicosocial de la repressió l’hem viscut, als anys noranta, als anys dos mil amb Valdecasas. Quanta gent se’n va a casa i quanta gent s’ho pensa dues vegades després d’un procés repressiu? Penso en la gent jove empresonada, cinquanta empresonats en les protestes d’Urquinaona, i els judicis que hi ha hagut després, i hauríem de preguntar quants continuen. Perquè la repressió també té aquest càlcul, això també es planifica. Quins són els efectes de la por, la inseguretat, la desconfiança, la desmobilització, el dividir, el comparar-nos entre nosaltres…

—I sabent, ells, totes les cartes de qui consideren l’enemic. Amb Julià de Jòdar parlàveu de l’estratègia de la CUP a Madrid, de què s’havia de fer, què es feia bé, què es feia malament… Espionatge polític. 
—Fa pensar en La vida dels altres, que és una referència universal d’aquesta invasió total, salvatge, brutal, en la vida íntima de les persones, dels dissidents polítics. Però la nostra referència històrica concreta és Via Laietana 43, com recordava l’Antoni Batista. I res de nou, perquè recordo la sèrie d’il·legalitzacions de l’esquerra abertzale, el 2007. Una de les darreres fou quan van il·legalitzar Acció Nacionalista Basca, que feia vuitanta anys que no feia res. I es va fer públic que per a determinar quantes llistes estaven “contaminades” tenien una llista negra de 40.000 ciutadans bascs. I quan demanaves qui hi havia, en aquella llista, resulta que si havies estat apoderat d’Herri Batasuna l’any 1983, ja estaves contaminat. Si això no és espionatge polític massiu…

—Hi ha una continuïtat.
—Però el procés polític català té una doble escala: que és massiu i que, a més, a diferència del conflicte del País Basc, és un conflicte polític pacífic. Al País Basc deien que amb l’absència de la violència es podria parlar de tot, i la paradoxa catalana és que amb presència del pacifisme no parlareu de res. Si més no, fins el 23 de juliol passat.

—I l’excusa per a entrar fins a la vostra cuina serà que us investiguem per terrorisme.
—“Sou dins la lluita terrorista”, va respondre el Ministeri d’Interior a Òmnium quan va començar a denunciar la qüestió dels infiltrats. Per què? Perquè és l’únic marc jurídic habilitant que tenen. És que utilitzen les eines pròpies de la lluita contra el terrorisme, contra delictes gravíssims com el tràfic de persones, el tràfic de drogues, el tràfic d’armes. Utilitzen les eines de lluita contra delictes brutals i hi equiparen una opció política com l’independentisme. Aquesta és la perversió fonamental.

—La Guàrdia Civil deia que éreu un ideòleg del Tsunami Democràtic perquè vau ser el primer que va fer servir aquesta expressió.
—Sí, perquè l’endemà del 9-N vaig dir que havíem viscut un tsunami democràtic; durant el judici, el febrer del 2019, en Jordi Cuixart va fer una declaració i jo li vaig donar suport dient que és clar que sí, tsunami democràtic, i el 15 de setembre, a la Fira del Llibre en Català, quan ja havia aparegut el Tsunami, vaig fer una reflexió tot dient que detectàvem aleshores la indignació prèvia a la sentència que es coïa en la societat catalana i la necessitat de reaccionar d’una manera més determinada.

—Inclouen com a prova el fet que participàveu en accions de protesta del Tsunami.
—Que sóc al centre de Barcelona el dia que es convocava a anar a l’aeroport… És kafkià. No pot fer riure perquè fa plorar. És el règim permanent de l’arbitrarietat. Però la meva preocupació ara no és personal, és col·lectiva; qui em preocupa de veritat són les dotze persones processades a qui demanen molts anys de presó per un delicte ni més ni menys que de terrorisme. La mateixa arbitrarietat fa que arxivin la causa o que t’hi incloguin. I amb l’obsessió amb què intenten de fer-me passar per culpable perquè prenia unes mesures mínimes.

—Com que no us trobaven res, que no parlàveu prou per telèfon…
—Doncs és culpable, segur!

—Doncs entrem al seu mòbil, a la seva vida. Ja feia temps que preníeu precaucions?
—Sí, i ho vaig agrair a molts espais polítics, socials i culturals que ens han ajudat a entendre això. És cultura antirepressiva, és cultura de política de defensa dels drets tan bàsics com la intimitat i la privacitat. Però ve de lluny, sí, ve de la brigada d’informació del grup 6 del cinema Princesa. Jo recordo una sentència del 1999 que deia que els informes redactats per la brigada d’informació de la Via Laietana semblaven redactats per l’afortunadament extinta brigada político-social del franquisme. És a dir, anys 70, any 99, any 2003… Hi veig una continuïtat neuròtica i obsessiva. És cultura política antirepressiva compartida i és un moment d’agrair-ho a la Xnet, a Críptica… El que ve és realment distòpic, hem de tenir consciència que l’estat espia i assalta la vida de la gent.

—Feu servir gaire el mòbil?
—El faig servir molt poc. Per a unes determinades coses, però no pas si he de parlar de política. No és res il·legal, però no em dóna la gana que m’escoltin. I deixo el mòbil molt lluny, o a casa. L’obligació del militant és posar-ho difícil als de dalt, als inquisidors del segle XXI. I, tanmateix, no estic segur. Posen micròfons a casa? Si començo a fer la reflexió, viuria en la paranoia. Però jo no ho sé, perquè si això altre els ha fallat… Si en un paper, que és l’únic expedient al qual he tingut accés, diuen que aquella vegada van fallar i no van poder, he de deduir que, com que no tinc causa, no han trobat res. Però hi ha vies legals i unes altres d’il·legals. Tot estat té la caixa feta, no? És a dir, on no arribo per la via legal…

—I a l’estat espanyol s’ha vist que la claveguera és profunda.
—Sí, que ho expliquin a Villarejo, que de vegades ens el prenem com una anècdota. Però no: Villarejo és sistema; ho ha estat amb Rubalcaba i amb Fernàndez Díaz, i acostuma a passar que quan salta un escàndol d’un estat amb la seva part de claveguera, llancen el mercenari a les escombraries. O ho intenten. Perquè l’obligació era que no passés, un control panòptic en què has de veure-ho tot sense ser vist, i quan ets vist, has de sacrificar algú. I el senyor Villarejo va començar a ser policia l’any 1973, cosa que explica molt bé la història d’aquest país.

—I formàveu part del Tsunami?
—No hi tenia cap vinculació. I en podria fer broma, perquè era una persona tan sobreexposada, tan públicament coneguda que tantes vegades ha defensat que la via més intel·ligent per a desbordar l’estat era la de la desobediència civil pacífica, com es va demostrar el Primer d’Octubre, que era com posar-me un senyal al cap [riu]. Ara en faig broma, però el judici al Tsunami és un judici a tots. Tots ens diem Oleguer Serra, Marta Molina… Jutgen tota la gent que va exercir el dret de protesta. Si m’he d’inculpar perquè vaig repiular les manifestacions del Tsunami, vaig ser a les convocatòries, vaig animar la gent a participar-hi, és el que vaig fer. Però per a això no cal un informe de la Guàrdia Civil. Estic orgullós de què va fer aquest país protestant de manera general.

—Com valoreu l’experiència del Tsunami?
—Com un segon intent de desbordament democràtic arran d’una sentència de cent anys de presó. Veníem de dos anys de repressió, que s’havien aguantat molt bé, en la meva opinió. Havia de ser un punt d’inflexió, per a fer que aquell atac bestial a tots que significava la sentència se’ls fes ingestionable, des d’un punt de vista polític, democràtic. I, per tant, tornar-los-ho, com un efecte bumerang. Jo crec que l’estratègia del Tsunami va ser molt intel·ligent, però ha de passar una cosa que acostuma a passar en molts conflictes polítics, que és que quan tu desplegues una estratègia de desobediència civil no violenta és difícil combinar-la amb altres estratègies.

—Urquinaona?
—És com si el Tsunami i Urquinaona, que va ser una protesta general contra la sentència, protagonitzada per una part molt important del jovent, no es poguessin retroalimentar, sinó que es negaven mútuament. Curtcircuitava una estratègia de desobediència. Al final, el Tsunami va fer l’aeroport, el Pertús, el camp del Barça i la protesta contra Pedro Sánchez quan va venir, amb uns cartells que posava “Sit and talk”, que és el que va passar. I crec que aquí hi ha una perversió brutal i salvatge, que són els informes de la Guàrdia Civil quan es pretén d’associar Urquinaona amb Tsunami. Però el Tsunami no tenia res a veure amb Urquinaona, no hi va convocar mai. La protesta d’Urquinaona era una protesta espontània en un context de frustració per una sentència. Però allò que acaba afeblint és aquesta existència de dues línies; o fas accions no violentes de protesta sota la filosofia de la desobediència civil pacífica, o fas unes altres formes de protesta, que són legítimes. I passen dues coses: que Pedro Sánchez fa l’acord amb Esquerra i que ja hi havia hagut el 2018 la reunió de Pedralbes, amb Quim Torra…

—El “sit and talk”.
—Són les últimes manifestacions del desembre, al camp del Barça i quan Pedro Sánchez va a l’hospital de Sant Pau i no pot anar a la delegació del govern. I aleshores entra l’esquema de la taula de negociació. I la pandèmia, és clar. Què hauria passat altrament? Jo crec que l’estat avui encara no sap què és el Tsunami.

—El problema fou la incompatibilitat entre el Tsunami i Urquinaona?
—Sí, però insisteixo que totes les formes de protesta són legítimes, i més en aquell context, i més encara amb la repressió que van patir els joves, que tenen tota la meva solidaritat, perquè encara hi ha gent que està pendent de si els jutjaran i si els condemnaran, si més no fins abans de l’amnistia. Però jo crec que sí, des del punt de vista d’una estratègia de la desobediència civil. Quan assassinaren Carlo Giuliani a Gènova, a la cimera del G7 [el 2001], també hi havia dues estratègies: la dels Tute Bianchi, que anaven de blanc i feien bloquejos pacífics, i la dels Black Block. Fer-les compatibles i combinables en el mateix temps i en els mateixos espais… O fas accions de protesta no violenta o fas una confrontació al carrer. Però totes dues eren complicades. I, a més, la part d’Urquinaona, que és molt disruptiva, jo crec que desborda tothom. I també desborda el Tsunami.

—Hi ha uns quants moments en què s’envia la gent a casa. El 20-S, el 3-O, el dia de l’aeroport… Va ser un error?
—S’ha de revisar tot autocríticament. Heu dit tres dates, i a cadascuna cal donar-hi una resposta diferent.

—El 20 de setembre de 2017.
—Vaig trobar molt intel·ligent de marxar tots cap a casa, perquè havíem de preservar el referèndum. Perquè aquell dia era una operació d’estat de provocació per a veure si ho aconseguien. Jo vaig viure l’assalt a la seu de la CUP sense ordre judicial. Allò que per a ells era l’element més sensible. A veure si saltava i entràvem en una lògica de conflicte i confrontació oberta. I va ser al contrari, es va convertir en una mena de taller anticipat del que havíem de fer el Primer d’Octubre.

—El 3 d’octubre?
—Jo crec que sí, que va ser un error, i ho dic autocríticament. Hi va haver gent que ho va plantejar en aquell moment, aquella mateixa nit. Estàvem exhausts després de la vaga general. Però n’hi havia que van dir, cap al parlament. I jo ho vaig dir després. Aquell dia era el dia en què fas els canvis, un d’aquells dies en què tens més força democràtica, i més en un dia de vaga general especial, com fou aquella.

—S’hauria hagut d’anar al parlament?
—Jo crec que s’hauria d’haver anat al parlament i proclamar provisionalment la independència després del discurs del rei. Cinc minuts després, anar al parlament i dir “si aquest és el vostre discurs, queda declarada provisionalment la independència, fins que aquesta mena de discursos i d’idees acabin”.

—I en el cas del Tsunami a l’aeroport?
—No ho sé, no sé qui va decidir en un moment donat de dir per les xarxes “desconvoquem”. Però també entenc que en un moment en què començava a haver-hi enfrontaments, amb els antiavalots, allò no responia al plantejament… També era una mobilització molt massiva. I és quan hi posem el cos. Es clarificaven consignes, i ens demanàvem si s’assemblava al Maidan, o a la Revolució dels Clavells. I s’assemblava al Primer d’Octubre, quan vam fer l’estratègia del mur humà a cada escola. I quan comença a haver-hi confrontació amb els antiavalots, vull creure que algú pensa a protegir la gent. La gent estava exposada a una acció policíaca brutal i salvatge en un context físic de molta vulnerabilitat, perquè no pots agafar el metro, érem enmig d’un descampat. Però no en sé la raó, suposo que algun dia sortirà. I que un dels motius també era que allò no era cosa d’un dia, sinó d’una protesta general continuada.

—Vau fer un piulet aquell mateix dia dient això, i la Guàrdia Civil el va incloure a l’informe.
—És cert, aquell dia tot just començava la llarga lluita per alliberar els presos, cosa que no va succeir fins a la vigília de Sant Joan del 2021. Nou mesos empresonats amb un govern del PP i tres anys amb un govern del PSOE [abaixa el cap i fa una pausa]… i de Podem. I la clau no la tenia el jutge, sinó l’indult.

—Quim Arrufat ens deia que això és una guerra i que la guanyen amb diferència. Hi esteu d’acord?
—Té raó en una cosa que ja sabíem, en la brutal desigualtat que hi ha en aquest conflicte. L’asimetria radical amb el poder desfermat de qualsevol estat, i en el cas específic de l’espanyol fins a això, fins a ficar-te un policia al teu llit. Per això soc del parer, i potser estic equivocat, que l’estratègia més despulladora a partir de la nostra feblesa –en el sentit que no tenim el seu arsenal repressiu– és la desobediència civil pacífica i no violenta. La batalla és molt desigual i la intel·ligència col·lectiva ha de ser molt desbordant.

—Desigual també per com tanquen files ells sobre l’objectiu comú de la defensa de la unitat d’Espanya al preu que sigui.
—En un país sense estat, contra l’estat, i amb l’estat en contra, que són tres coses sensiblement diferents, només ens en sortim quan anem junts. Ho he après de l’August Gil Matamala, d’aquesta generació, del Julià de Jòdar, la Blanca Serra, l’Eva Serra. Són les bases, primer, del catalanisme polític, després, del sobiranisme, i ara de l’independentisme. I una anècdota.

—Digueu.
—L’única vegada que vaig rebre una trucada que em va sorprendre de Madrid fou el juny del 2014, quan vam fer l’anunci de la pregunta arbre del 9-N. Em van demanar: “Què passa aquí?” Perquè allà veien des de l’anticapitalisme fins a Duran i Lleida. Aquella era la foto, i per això la pregunta “què passa aquí?” I ara veiem [l’ex-comissari] Eugenio Pino, quan Rufián li pregunta què vol dir “tot per la pàtria”, respondre: “Vol dir tot”. Tot: la meva mare, la fruita i l’estufa. “Tot” és això. Ells sempre s’ajunten. I nosaltres? Per l’experiència personal, del 2017 al 2019, incloses les protestes distintes, contradictòries, contra la sentència, vam ser en una fase de resistència que vam superar molt bé. Perquè l’objectiu de qualsevol forma de repressió és fer minvar el suport popular a la causa. I no ho van aconseguir. La fase difícil i moltes vegades trista que vivim és entre el 2019 i fins el dia d’avui. Que és una divisió interna de l’independentisme. I a Madrid es fumen un puro.

—D’autoderrota?
—D’autoderrota. A partir del 2019 escrivim l’autoderrota, i ja no cal que facin res, perquè ja ens ho fem nosaltres. La pèrdua d’unitat, que sempre és entre diferents, o la pèrdua d’una proposta de mínims, de mínim comú denominador, és molt dolorosa. I ara som en una dispersió que també explica per què en les últimes eleccions, del juliol, l’independentisme va perdre la meitat dels seus vots respecte de l’1 d’octubre de 2017. És a dir, no va arribar ni al milió de vots. Vam perdre més d’un milió de vots, i és per aquesta incapacitat. I, mentrestant, continuem en conflicte, eh?

—I dins aquesta autoderrota, una victòria, no? Que és l’amnistia.
—I jo diria que de xamba. És a dir, no per una acumulació de forces, sinó per la xamba del resultat electoral. No s’hi arriba per una proposta unitària, tot i que hi ha moltes entitats, des del començament de l’empresonament de Cuixart, que ja parlàvem d’amnistia. Contra qualsevol temptació de sortida personal, la sortida col·lectiva. Però hem de reconèixer que és una xamba. I per això l’hemeroteca colpeja i les dretes l’han utilitzada tant contra Pedro Sánchez, perquè fa la cosa contrària que va dir: portaré Puigdemont des de Brussel·les, etcètera. Però just a l’estiu jo recordava una conversa que va tenir l’Arnaldo [Otegi] amb un alt mandatari socialista, en el no-procés de pau al País Basc, que li va dir “tu creus que el motor de la història és la lluita de classes, però també hi ha la xamba, la casualitat, i la confiança entre persones molt distintes”. I el 23 de juliol la xamba treu el cap.

—La confiança, no.
—No, perquè no existia, s’havia de construir. Aquest ha estat un procés exprés de confiança entre la Moncloa i Waterloo. I Santos-Cerdán no és Pérez Rubalcaba. I en el moment de menor suport electoral a l’independentisme és quan més poder d’incidència té.

—I què n’hem d’esperar?
—Jo crec que hi som a temps, i mai no és massa tard. Però continuo igual de preocupat, perquè no tinc perspectives immediates de proposta unitària per al moviment d’obrir un nou cicle. Un acord de negociació política i una amnistia són fets polítics molt rellevants, com us deia l’August Gil Matamala. I el 23 de juliol, a les vuit del vespre, si ens haguéssim preguntat si Pedro Sánchez faria mai una amnistia, estic segur que haguéssim dit tots que no. És el resultat, que ho canvia. I ara hi ha una taula de negociació, on s’abordarà el conflicte polític, a Suïssa, amb un mediador… Jo no renunciaria a res, i en els processos de negociació la societat civil està cridada a ser o bé tensor, per a exigir un referèndum, o bé coixí, per a acompanyar. Vist des de fora, des d’aquests espais de mediació internacional que tenen molta experiència, l’amnistia tindrà el suport del 85% dels diputats del Parlament de Catalunya i, en canvi, a l’estat espanyol, el 50,8% a favor i el 49,2% en contra. És a dir, la xamba. Els centímetres i mig. I què fem amb això? Què fem amb el nou escenari polític? Doncs pensar molt, i jo estic frustrat perquè veig lluny una proposta política unitària del moviment per a dir quin és el següent pas.

—No hi ha la mobilització social com a tensor, que dèieu.
—Per la part que em toca, perquè jo no sóc en la política institucional activa, el que reclamo i intento fer és buscar aquest espai de mobilització social. Perquè l’amnistia s’exigeix mobilitzant-se i es defensa mobilitzant-se socialment, que no vol dir fer una manifestació cada dissabte. Hem tingut l’experiència de l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació, amb gent molt diferent, fa dos anys vam treballar amb patronals, sindicats, universitats públiques catalanes –no ara, eh?, que ara tothom diu sí, sinó fa dos anys– recollint firmes per l’amnistia i l’autodeterminació. Ens hem trobat un país que, amb tota la mirada crítica, molt lúcida, deia que sí, que aquesta era la solució.