‘Pumpido, Zaragoza, De la Vega, tots despatxaven amb l’ambaixada dels EUA per tombar el cas Couso’

El 8 d’abril de 2003 Bagdad era a punt de caure a les mans de l’exèrcit nord-americà. José Couso, càmera de la televisió espanyola Telecinco, era a l’hotel de Palestina, on s’allotjava bona part de la premsa estrangera. Prop de l’edifici, en un pont sobre el Tigris, dos tancs nord-americans bescanviava foc amb un grup insurgent. L’instint periodístic va dur Couso a agafar la càmera i sortir al balcó. Mentre enregistrava, un dels tancs va disparar contra l’hotel. El míssil va fer impacte al pis de sobre, va matar a l’instant Taras Protsyuk, càmera de Reuters, i va deixar ferit greument Couso, que va morir poc després en un hospital de Bagdad.

Aquell assassinat s’ha convertit en un símbol de la lluita per la llibertat de premsa i contra la impunitat. Tanmateix, la família, tot i rebre les paraules amables de l’administració espanyola, ha vist com els tribunals –primer l’Audiència espanyola, després el Suprem i el Constitucional– refusaven d’esclarir els fets i dirimir responsabilitats. A més, la filtració de cables diplomàtics per WikiLeaks ha demostrat que la fiscalia, sotmesa als designis dels Estats Units, només tenia un objectiu: aconseguir l’arxivament de la causa. Tanmateix, els responsables de l’assassinat tenen nom i cognom: Thomas Gibson, Philip Woldrford i Philip de Camp.

Després d’haver arxivat el cas el Tribunal Constitucional espanyol, VilaWeb entrevista David Couso, germà del càmera, que explica que la família no es pensa rendir. Per això duran l’assassinat de José Couso al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

—Després de setze anys de periple judicial, el Constitucional espanyol ha arxivat definitivament el cas de l’assassinat de José Couso. Com us sentiu?
—L’any passat, el TC va avalar l’abolició a la pràctica de la justícia universal, que el PP va promoure en la reforma del 2014 de la llei orgànica del poder judicial. Amb aquest antecedent ensumàvem que el TC continuaria donant validesa a la versió de la fiscalia, que en aquests setze anys ha actuat més com un advocat defensor dels militars nord-americans que no pas d’un ciutadà espanyol assassinat.

—No teníeu cap mena de fe en el TC?
—Sempre hi ha l’esperança que un estament judicial superior et pot donar la raó i pot protegir els drets d’un compatriota. Però vam tenir l’oportunitat de llegir la sentència abans que es fes pública… I els magistrats, en la trentena de pàgines del document, menystenen els nostres arguments i donen completa validesa a l’argumentari del ministeri fiscal. Ens han deixat sense justícia i han legitimat la impunitat.

—Per què dieu que la fiscalia ha actuat com la defensa dels soldats nord-americans?
—L’assassinat d’en José és un assassinat incòmode. Cal recordar que la invasió de l’Irac fou una invasió il·legal fonamentada en mentides. Des del 2003 hem vist com la fiscalia de l’Audiència Nacional ha intentat torpedinar i arxivar sistemàticament la causa. Amb la filtració dels cables diplomàtics de WikiLeaks vam lligar caps. La vice-presidenta del govern, diversos ministres, el fiscal general de l’estat, el fiscal en cap de l’Audiència Nacional… Tots despatxaven amb l’ambaixada dels Estats Units per fer naufragar la causa. A més, durant el procés s’ha modificat dues vegades la llei orgànica del poder judicial (2009 i 2014). Sincerament, Espanya actua més com una república bananera que no pas com un estat sobirà. No hi ha una separació clara de poders. Hi ha una intromissió sistemàtica del legislatiu i l’executiu en el poder judicial… I al final això envia un missatge terrible als ciutadans. Ens despullen de tots els drets.

—Creieu que és per aquesta incomoditat que relateu que el TC ha tardat tant a pronunciar-se?
—El recurs d’empara el vam presentar el febrer del 2017 i no es resol fins gairebé dos anys i mig després. Sincerament, no entenem aquesta disfunció de la justícia. Sobretot en un cas tan important com és l’assassinat d’un càmera i ciutadà espanyol.

—Penseu a recórrer a una instància internacional?
—Presentarem un recurs al Tribunal de Drets Humans, mentre no hi hagi un canvi legislatiu a Espanya. Però sobretot volem suscitar un debat mediàtic, polític i social. Com és possible que una reforma d’una llei orgànica supediti la Convenció de Ginebra i més tractats internacionals que formen part de l’ordenament jurídic d’Espanya?

—Ara que el PP no té majoria absoluta i ni tan sols és el primer partit al congrés, penseu que és possible de recuperar la justícia universal?
—Quan hi ha pressió social i la societat civil està organitzada, les lleis es poden modificar i derogar. Nosaltres no som més importants que ningú. Només som els hereus del no a la guerra i volem emular tota aquella gent que lluita en defensa de la veritat, la justícia i la reparació. A la legislatura anterior ens vam reunir amb tots els grups parlamentaris i vam aconseguir-ne el compromís per a derogar la reforma que el PP havia impulsat el 2014.

—Què li vau dir a la delegació del PP a la reunió?
—A la diputada del PP li vam dir que la reforma de la llei havia estat maldestra i que ens havien manllevat els drets. Al final a les víctimes només ens queda la justícia. No volem revenja, només volem un judici just, on es dirimeixin les responsabilitats dels acusats. També li vam recordar que és un galimaties jurídic que ha permès que diversos narcotraficants fossin alliberats. Però, sigui com vulgui, el cara a cara amb el PP no és la cosa més important. Aquesta no és una lluita partidista. Tampoc no és una lluita només dels periodistes. Aquesta és una lluita que vincula tota la societat. Per això desitgem que quan es configuri el nou govern, si és que s’acaba formant [riu], porti a terme el compromís que els partits van adquirir amb la família Couso i recuperin la justícia universal.

—Els cables de WikiLeaks van esquitxar directament Cándido Conde-Pumpido, llavors fiscal general de l’estat, i Javier Zaragoza, llavors fiscal en cap de l’Audiència espanyola. Ambdós continuen actius en càrrecs d’alt nivell. Què me’n podeu dir, del seu paper?
—L’escena política espanyola és plena de lampistes. De personatges que es dediquen a adobar les fuites o els trencaments de les canonades de l’estat. Conde-Pumpido i Zaragoza en són dos exemples. Però hi ha més casos de figures implicades i importants que continuen en estructures de poder. María Teresa Fernández de la Vega, llavors vice-presidenta, és al consell d’estat. Juan Fernando López Aguilar, ex-ministre de Justícia, ha estat cap de files dels socialistes europeus a Brussel·les… Nosaltres no oblidarem mai el paper que han jugat les dues potes del bipartidisme, el PP i el PSOE, en aquest cas.

—Durant el periple judicial heu pogut parlar amb Conde-Pumpido i Zaragoza?
—Sí, i tant.

—I què us deien?
—Igual que Mariano Rajoy, quan era vice-president, o Miguel Ángel Moratinos, quan era ministre d’Afers Estrangers. Us fem costat, no us preocupeu, treballem per solucionar-ho… Després amb les filtracions vam comprovar com ens traïen i ens apunyalaven per l’esquena. És molt dur, però algunes coses van fer més mal que unes altres. Les paraules de la gent del PSOE, sobretot. Alguns dels seus representants van venir a manifestacions perquè s’aclarissin els fets.

—Cinisme.
—Van dir que treien les tropes de l’Irac, i ens ho vam creure… I els soldats, casualment, van acabar en una altra guerra a l’Afganistan. No van ser ni capaços de fer un homenatge digne a en José. Quan li van donar la medalla al treball a títol pòstum ho van fer en un paquet amb més periodistes que havien mort o havien caigut en emboscades. Cap no era víctima d’un crim de guerra. Van fer tal batibull que algunes famílies, per protestar, no van recollir la medalla.

—Els Estats Units us han demanat perdó?
—Quan Aznar sortia a la televisió amb aquell accent de texà malvat, que semblava Clint Eastwood, assegurava que Geroge Bush s’havia pronunciat sobre el cas. Però durant el procediment judicial ens van remetre a un foli en anglès. Parlo de quan Ana Palacios era ministra d’Afers Estrangers. El document era un full sense cap segell, això sí, escrit en anglès i després traduït, on s’explicava que els soldats havien actuat en defensa pròpia perquè es van sentir atacats. El tracte ha estat menyspreable. Però nosaltres no pensem canviar de discurs. Sempre hem defensat que va ser un crim de guerra i que va ser atac deliberat. Setze anys després, veiem que surt molt i molt rendible matar periodistes. I això té un preu. Cada vegada hi ha menys corresponsals als llocs de conflicte. Ara qui informa són freelances, agències d’informació o directament comandaments d’un exèrcit… Hem perdut fins i tot aquesta batalla.

—Sabeu quin recorregut han tingut els casos de Tareq Ayyoub i Taras Protsyuk, els dos periodistes que l’exèrcit nord-americà va matar el mateix dia que José Couso?
—Vam provar d’entendre’ns-hi per anar junts a instàncies judicials, però no va reeixir. En el cas de Tareq Ayyoub, que fou assassinat en el bombardament a la seu d’Aljazeera, la família va recórrer a la justícia belga per exigir responsabilitats, però amb el pas del temps, com nosaltres, van topar amb un canvi legislatiu que va fer naufragar la seva querella. El cas de Protsyuk, que va morir al mateix Hotel Palestina, és diametralment diferent. El govern ucraïnès va rebre el fèretre amb honors d’estat i van condemnar públicament l’assassinat. La família sempre ha tingut suport institucional.