David Caño: ‘M’interessa la diversitat dels marges, la que costa d’integrar i que fins i tot molesta el contradiscurs oficial’

Sentir David Caño com diu la seva poesia o la d’uns altres poetes és sempre una experiència electrificant. La seva recitació i la memòria prodigiosa captiven l’espectador, que en vol més. Aviat farà quaranta anys, però té un rostre i una expressió que el fan semblar més jove. Enguany ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona per Un cos preciós per destruir, que fa poques setmanes que és a les llibreries i l’editorial Proa ja n’ha publicat la segona edició. Ja en té vuit de publicats, de llibres de poesia (dos dels quals els ha fets amb algun altre poeta).

Un cos preciós per destruir és un llibre que va creixent, on les paraules fan de pont per a travessar d’un poema a un altre, i on aquests mots van sumant i sedimentant un estat d’ànim fosc, en què la veu del poeta fa aflorar les violències que s’exerceixen en el món que ens toca de viure: suïcida, saliva, nit, foscor, ciutats, amor, mort, memòria, fugir, ofec, ombres, pors, silenci, bogeria, ortigues, negre, incendi, cos.

—Aquesta idea de construir, de sedimentar el conjunt de poemes amb la suma d’unes paraules que ressonen i acaben fent una polifonia, és una de les claus del llibre?
—Jo volia fer un llibre atmosfèric, perquè és fet des del sentiment, de la sensació. És una poesia molt orgànica, molt corporal. No és una poesia bonica i molt ben feta. No. La intenció era crear una atmosfera que permetés de traspuar en cada poema aquesta cosa orgànica i corporal. I que hi hagués una sèrie de paraules, que per a mi són símbols, que s’anessin repetint, que tinguessin un sentit per elles mateixes, però també que tinguessin un sentit sumatori, i que exercissin de metàfora.

—Els poemes denoten malestar, situacions de patiment, extremes o més subtils, on la poesia es converteix en una arma de denúncia i de combat.
—Un cos preciós per destruir mostra uns cossos conscients que patim tota mena de violències sistèmiques. Les patim en carn pròpia o per suggestió. Aquest cos va rebent aquestes violències, les quotidianes (amor, desamor, malalties, tot allò que ens afecta) i algunes altres d’externes, com la manca d’habitatge, el fet de viure en zones bèl·liques, en zones perifèriques depauperades… Mirava de donar aquesta imatge general de tot allò que vivim al segle XXI: som cossos a la intempèrie, que ens volen aïllats, obedients, amb cànons molt concrets, amb maneres de viure molt concretes, però que alhora patim totes aquestes violències, malgrat ser molt obedients i fer cas del que ens acaben imposant, des dels cànons de bellesa, maneres de viure… I em preguntava: quan el cos se’n va d’aquests cànons o s’hi resisteix, on és? També és dolorós i complicat. És aquest terreny fronterer, un lloc de conflictes, que és la vida.

—Preneu partit.
—I en l’àmbit estètic, també. Carles Hac Mor ho deia: la bellesa és feixista. Les coses molt ben fetes, molt boniques, molt plàcides, no m’atreuen, no m’agraden gaire. Perquè no són reals. Al contrari: la vida és conflicte, és joc de tensions. No vivim en un món plàcid, on la majoria de la gent està bé. I els poemes intenten evocar que hi ha moltes coses que no ens agraden, que vivim en un sistema que ens aboca a vides precàries. Ara, no ho presento com una distopia, perquè també hi ha moments bonics i preciosos, i per això miro que hi hagi poemes que traspuïn amor, tendresa i sensibilitat. També són cossos que lluiten per rebel·lar-se i per intentar construir coses noves.

—Precisament, en un poema dieu: ‘No és cert que a dins de cada cicatriu / hi deixem empresonat un amor. / Que només siguem una ferida’.
—Sí, perquè tampoc no volia fer un poemari totalment depressiu, en què tot és un desastre. En la meva poesia sempre hi ha un joc de tensions, entre el malestar vital i els punts de fuga, amb la llum precisa perquè es pugui veure la foscor. Una dosi d’esperança és necessària, perquè el que ens anima a viure és creure que hi ha possibilitats de canvi, de revolta contra les coses que no ens agraden.

—Quan vau començar a escriure Un cos preciós per destruir?
—Quan vaig acabar Nictàlgia em vaig posar a escriure aquest poemari. Han estat dos anys. I penso que Un cos preciós per destruir amplia el camp de Nictàlgia. Si Nictàlgia era una història d’amor i desamor en clau molt urbana, en aquest cas no és l’amor que es troba al centre del poemari sinó el cos, l’existència.

—El fet que comenceu a escriure aquest llibre el 2017, un any de molta violència política a Catalunya, com va afectar-lo?
—No és una resposta a la situació sociopolítica com a metàfora, però certament, totes les nostres vivències i contextos ens afecten a l’hora d’escriure. Jo no sóc un artesà de la llengua, sinó que el llibre em crida, a partir del que visc, sento, escolto, veig… Escric i funciono molt per obsessions. És clar, la situació que vam viure hi és, en la sensació d’ofec, d’opressió, de violències, d’aquests cossos que reben impactes.

—Dieu que us moveu per obsessions. Quines són les que han marcat aquest llibre?
—Hi ha, per una banda, la vulnerabilitat i per una altra, la claustrofòbia. Explicar què passa als cossos en zones bèl·liques, cossos que han de fugir del lloc on han nascut; hi ha un moment, al llibre, en què apareixen els centres d’internament per a estrangers, on els cossos són totalment vulnerables; i què passa amb els cossos que volen relacionar-se de maneres diferents?, què passa amb els cossos que no encaixen? I quan dic cossos, dic persones. Com es transmet metafòricament?

—Parlar de cossos, que ocupen un espai, que generen un contacte… És un terme desenvolupat des de la filosofia i és molt contemporani.
—La teoria dels cossos de Judith Butler, de Pol B. Preciado, hi és en el poemari, perquè hi ha aquestes lectures fetes i aquestes referències. A partir d’aquí, també és posar al centre del poemari el fet que allò que és polític ja no tan sols és un fet col·lectiu, sinó que el cos també és polític. I aquest cos rep els impactes polítics del sistema.

—Sou una persona afectuosa, a qui agrada tocar. Us he observat.
—Els que hem agafat de referència el món de la contracultura, dels setanta i vuitanta, i venim dels moviments d’ocupació, d’antiglobalització i anticapitalisme, hem fet un exercici molt gran de trencar les fronteres dels cossos. De demostrar afectes, estima. Es diu molt aquest ‘cuidem-nos’, però no en abstracte sinó de demostrar amor, estima. Sense trencar l’espai personal de l’altre, si realment et ve de gust mostrar afecte, per què no pots fer-ho? De vegades una abraçada o una mirada transmeten més que mil paraules que puguis dir a una altra persona.

—Aquesta teoria dels cossos és rellevant davant dels discursos feixistes que es volen imposar en el món actual.
—Sí, és clar. Quan parlava de generar zones de conflicte i mostrar els cossos vulnerables, és això. La contraposició és l’homogeneïtzació, que és el feixisme. Jo entenc la vida des de la diversitat, també des de la vulnerabilitat i des de la imperfecció. De vegades tractem la diversitat d’una manera sumativa, només agafem la diversitat que ens interessa. Però a mi m’interessa la diversitat dels marges, la que costa d’integrar i que fins i tot molesta el contradiscurs oficial. Què passa amb tot allò que no encaixa? Què passa amb la bogeria, els CIE, què passa amb els cossos que no encaixen amb els cànons de bellesa?

—Em feu pensar en les dues ràtzies que hi va haver arran dels Jocs Olímpics de Barcelona: una contra els independentistes i una altra contra les prostitutes. Tant els uns com les altres molestaven.
—Com que no els podien liquidar, van bandejar-los cap a la perifèria i els van amagar. A mi m’agrada fer emergir tot això que és incòmode.

—Com fer poesia dels marges i de les incomoditats sense caure en el tòpic?
—Aquest era un dels temes que em preocupava molt. Fer una estètica de la marginació és crear una impostura. El llibre també mira de no ser un altaveu de res.

—Aquest llibre ha gaudit des del principi d’una gran acceptació: a l’Horiginal no hi cabia ni una agulla, el dia de la presentació, i ja ha arribat la segona edició a les llibreries.
—Sí, a la presentació de l’Horiginal vaig al·lucinar de la gent que va arribar a venir. Però l’èxit va ser col·lectiu, no solament va venir pel llibre, sinó també pel cartell que hi havia de poetes i músics, que eren un reclam. I sumat a un espai físic concret. Presentar els Jocs Florals a l’Horiginal, amb una colla de persones de la meva generació, que també escriuen molt (Blanca Llum Vidal, Maria Cabrera, Mireia Calafell, Silvie Rothkovic, Martí Sales, Núria Martínez Vernis…), era un reclam.

—No voldria acabar sense parlar d’Ovidi4. Què us ha donat aquesta experiència? Us ha influït poèticament?
—Jo, que no vinc d’una família amb un gran pòsit cultural i a casa no s’escoltava Ovidi Montllor, el vaig començar a conèixer quan vaig vincular-me amb els moviments anticapitalistes, també amb la Torna, l’ateneu independentista de Gràcia, que és on vaig conèixer en David Fernàndez. En aquests ambients, l’Ovidi era una persona que es començava a reivindicar. L’època de la ‘transacció’ havia estat silenciat completament. Però la nostra generació el recupera i el reivindica. I recordo quan la Torna, amb músics i grups de l’esquerra més underground i independentista, van muntar l’acte L’Ovidi se’n va a Palau, al Palau de la Música i es va omplir! Era el 2005. L’Ovidi és una figura important. Per això, quan es van commemorar els vint anys de la seva mort i en Feliu Ventura va fer una crida a fer homenatges a l’Ovidi, no tant institucionals com populars, nosaltres ho vam veure clar i amb David Fernández i amb Borja Penalba, també vinculat a la Torna, amb unes tardes (en David Encara era diputat i l’havíem de segrestar del parlament per assajar) va sortir Ovidi3. Hi havia la voluntat de transmissió de l’obra de l’Ovidi. I va anar tan i tan bé, a tothom li va agradar tant, que, incorporant-hi la Mireia Vives, que col·laborava amb el Borja Penalba, vam muntar Ovidi4, en què, a més de reivindicar les cançons i la figura de l’Ovidi, vam posar-hi coses nostres. Ovidi4 m’ha donat a conèixer també com a poeta.

—I més enllà de la projecció pública, tenir la música tan a prop us ha influït?
—Jo vaig entrar en la poesia a través de la música, a través de la poesia musicada, escoltant cantautors. Després, amb la recitació, el ritme se t’escola en la manera d’escriure. Els meus poemes tenen un ritme. La poesia que m’agrada és la que aguanta escrita, però que quan la recites, pren uns altres matisos: t’adones que hi ha un ritme, unes pauses, unes paraules més marcades… Després d’anys de recitar en públic i dels concerts, això ja es troba integrat en la meva poesia. I els concerts amb l’Ovidi4, segur que m’han anat molt bé en aquest terreny. I també per a perdre por a l’hora de recitar davant de molta gent.

—I ara quins projectes té Ovidi4?
—Després de l’espectacle Cuidem-nos, que vam acabar a la Sala Beckett, vam dir que paràvem una mica i deixàvem espai al Borja i la Mireia, que han enregistrat un disc preciós, Cançons de fer camí, i que comencen a moure. Però també és veritat que l’any vinent es commemoraran els vint-i-cinc anys de la mort de l’Ovidi, i pensem a fer una temporada curteta de concerts, entorn dels dos espectacles que hem fet fins ara. Sí, el 2020 hi haurà algun concert d’Ovidi4.