David Bondia: ‘Quan es presenti la demanda a Estrasburg, els presos ja seran al carrer’

David Bondia ens espera a la plaça del Rei de Barcelona. Mira el mòbil mentre s’escalfa a la llum del sol. Porta una americana verda i d’una espatlla li penja una motxilla carregada d’exàmens. La trobada havia de ser a la UB, però Bondia ha d’assistir després a un acte a l’ajuntament en suport de les famílies dels presos polítics. Empesos pel vent, ens refugiem en una cafeteria rere les pedres ennegrides de la catedral. Ell demana un Vichy i comença a explicar com confia que les acusacions de rebel·lió i sedició cauran durant el judici. Assegura que manté una mica d’esperança en la justícia i que el Suprem espanyol farà un tomb per mirar d’evitar un gran clatellot del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

—El Suprem i el Consell General del Poder Judicial espanyols han dit prou vegades que el judici contra l’1-O tindrà totes les garanties. Què en penseu?
—Cal separar la vista oral de la instrucció del cas. En la vista, per les precaucions que prendran, formalment és molt difícil que hi hagi cap alteració. Ara, en tota la instrucció prèvia hi ha hagut moltíssimes irregularitats. També n’hi haurà en la sentència perquè, al cap i a la fi, és la valoració de les proves aportades. Les garanties, doncs, són discutibles. Us en poso un exemple.

—Endavant.
—Deixant de banda si el Suprem és competent o no, que és discutible, com és que Forcadell va al Suprem i la resta de la mesa al TSJC? Per què aquesta diferenciació? Amb l’agreujant que aquells que siguin jutjats al TSJC podran presentar un recurs contra la sentència, però on? Al Suprem, que és la instància que ha jutjat la resta. Sospitós. Dit això, s’imputen uns delictes que són en el grau extrem. El codi penal ha de ser l’últim recurs, però en aquest cas es fa servir de manera extrema. S’imputen rebel·lió, sedició… tot això ha de caure. Veurem com s’analitzen les proves.

—No serà un judici just.
—Crec que es vulnera l’article 6 del conveni europeu dels drets humans, però no és pas l’única vulneració. S’ha criminalitzat el dret de protesta, però la presó preventiva és una de les coses més flagrants. És una barbaritat. Més enllà de l’impacte humà, que és enorme, també té una repercussió molt greu sobre el dret de defensa. Aquest empresonament incompleix tots els paràmetres que fixa el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Els drets dels detinguts s’engloben en l’article 5. També es vulneren la llibertat d’expressió –article 10–, el dret de participació –article 3 del protocol addicional número 1– i el dret de manifestació –article 9.

—Preveieu una vista oral pulcra en les formes?
—Tothom està pendent d’aquest judici i això obliga a una gran pulcritud. Penseu que hi haurà observadors com Amnistia Internacional, que és molt important. Només cal escoltar el recel de la fiscal general a la seva presència. D’una altra banda, el magistrat Manuel Marchena està molt qüestionat i crec que mirarà de ser molt purista, molt garant. Deixarà que la gent s’expressi i s’esplaï, no crec que caigui en el parany de fer cap barbaritat, però això no esborra que la instrucció ja és contaminada.

—Per què és tan important la presència d’observadors?
—El sol fet que hi siguin és important. Normalment, les observacions es fan al sud de la Mediterrània o en estats de l’Amèrica Llatina. Per a la jurisdicció espanyola és un clatellot la presència d’Euromed, Amnistia Internacional, Human Rights Watch, l’American Bar Association o la federació internacional dels drets humans. L’interès que tenen en la causa la posa en qüestió, però també serveix de garantia perquè el procediment que comença compleixi els requisits internacionals.

—Què fareu a l’Institut de Drets Humans de Catalunya?
—Mirarem de coordinar-nos amb els observadors per a produir documents. I els que vinguin de l’estranger els ajudarem a informar-se i sobretot els resoldrem dubtes relacionats amb qüestions procedimentals. En cap cas no provarem de condicionar-los. La independència dels observadors és sagrada i, per tant, s’han de poder pronunciar en un sentit o un altre. Cal tenir un compte que un document final o un pronunciament d’aquests observadors pot ser molt important quan la causa arribi a Estrasburg.

—El trasllat dels presos polítics és imminent. És un dels punts més foscs de l’estat espanyol?
—Ho és. La primera condemna del TEDH contra Espanya és pel cas Bultó, en què el tribunal retreu la manera com es van traslladar els condemnats Francesc Xavier Barberà, Antoni Messegué i Ferran Jabardo. Tots tres van ser conduïts de Barcelona a Madrid, on van declarar el mateix dia. Quan tu parles del dret de defensa hi ha el vessant jurídic, però també les condicions físiques de les persones. Els presos tenen el dret de ser tractats amb dignitat. Això implica descans i bona alimentació. El trasllat a Madrid serà el més dur de tots i el que fa més por. Però, igualment, una volta a Soto del Real i Alcalá Meco, cal tenir en compte les afectacions del trasllat diari de la presó al calabós de l’Audiència i després al Suprem, on faran jornades maratonianes de matí i tarda. Després una altra vegada cap al calabós i cap a la presó. A quina hora es llevaran? Esmorzaran? La presó no és cap bar. Com dinaran? A quina hora hi tornaran, a la presó? Tindran temps de preparar la defensa i descansar? La cosa més lògica seria que durant el judici fossin alliberats. És l’única manera de garantir-ne la integritat i el dret de defensa.

—La presó preventiva és una oportunitat perduda en les instàncies internacionals?
—Jo no ho diria així, però sí que és cert que es van presentar demandes al grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU per aconseguir l’alliberament dels presos i, mesos després, a les portes del judici, encara no s’ha pronunciat. Quan es pronunciï ajudarà a engreixar l’expedient en la demanda al TEDH i tindrà efectes pràctics. Crec que les defenses havien d’haver vist abans que aquesta causa acabaria a Estrasburg. Ara s’ha començat a al·legar jurisprudència del TEDH, però s’havia d’haver fet des del principi.

—Per què no es va denunciar la presó preventiva al TEDH?
—Això no ho sé. Però una demanda sobre la presó preventiva al grup de treball és incompatible amb una d’igual a Estrasburg. I aquí s’han encallat. Sempre es va dir que el grup resoldria amb celeritat, però no ha fet. De totes maneres, s’acabarà condemnant Espanya per la presó preventiva perquè no compleix el conveni europeu de drets humans.

—A Estrasburg s’ha de fer una macrocausa, quan hi hagi sentència?
—Primer de tot, s’ha d’esgotar la via interna. S’ha de presentar un recurs d’empara al TC i un cop s’hagi pronunciat es pot anar al TEDH. Sobre la macrocausa… dependrà de la coordinació dels advocats, si presenten el mateix recurs o un de diferent cada un. Però la cosa més normal és que el TEDH els englobi tots en un mateix cas. Però hi ha un detall, fent una mica de política-ficció, que ho pot entrebancar.

—Quin?
—Els indults. Al TEDH només hi poden anar individus que han estat víctimes d’una vulneració dels seus drets. Si els condemnats accepten l’indult del govern espanyol, ja no seran víctimes perquè hauran admès la culpa; per tant, la porta d’Estrasburg es tanca. De totes maneres, en el cas que l’indult només l’accepti un, també condiciona la resta, perquè arribarà al TEDH una causa en la qual algun dels condemnats han admès un fet delictiu.

—Algú acceptaria un indult? Santi Vila?
—No ho sé, això us ho han de dir les defenses. Però vull ser positiu.

—En quin sentit?
—No crec que es condemni per rebel·lió i sedició.

—Què us ho fa pensar?
—El Suprem té por del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Si ho fan, el clatellot d’Estrasburg serà monumental. Han arribat fins aquí i els han de jutjar, però jo crec que intentaran buscar una solució perquè el que arribi a Estrasburg no sigui rebel·lió i sedició. Mantinc una mica l’esperança en la justícia i que es desmuntaran totes aquestes proves manifestament insuficients. Així i tot, es retratarien, perquè parlem d’una presó preventiva de més d’un any justificada amb la rebel·lió i la sedició.

—Bona part de l’opinió política i mediàtica de l’estat espanyol farà implosió si passa això.
—Jo m’ho miro del vessant jurídic. S’han deixat portar massa per la política i ara cal cercar una solució jurídica.

—Però precisament la cúpula del poder judicial a Espanya és d’allò més polititzada.
—Certament, però cal un desenllaç per a aquesta història. El càlcul que es fa és el següent. Ho faig ara, faig caure la rebel·lió i la sedició, o d’aquí a un temps, que seran anys, Estrasburg et trinxarà.

—De quins terminis parlem perquè es pronunciï el TEDH?
—La sentència no arribarà abans de les eleccions del maig. No serà una sentència fàcil i podem parlar del setembre o l’octubre. Després d’això tens un termini de sis mesos per a presentar la demanda a Estrasburg. No és fàcil de fer. Això ja ens porta a la primavera del 2020. Si els condemnen a presó, es demanaran mesures cautelars perquè siguin alliberats, mentre s’estudia la demanda. Una causa amb presos pot anar més ràpida, però parlem d’anys. En alguns casos Estrasburg ha tardat deu anys, però en aquest cas crec que es pronunciarà en un període de tres o quatre.  De totes maneres, jo penso que ja seran al carrer quan es presenti la demanda al TEDH.

—Què voleu dir?
—Passaran coses. Anant molt malament, els poden condemnar per conspiració per la sedició, com diuen l’ex-fiscal José María Mena o l’ex-magistrat Ángel García Fontenet. Rebaixant els tipus penals, quan la demanda arribi el TEDH, ja haurien complert part de la condemna i serien fora. D’una altra banda, si no els condemnen per sedició i rebel·lió quin sentit té que siguin a la presó? Jurídicament, la rebel·lió caurà i crec que la sedició també. La violència no ha existit i la justificació que n’ha fet Llarena ha arribat a la caricatura. Com es pot dir que una manifestació de la Diada és violenta? No s’aguanta.

—I els exiliats? Hauran d’esperar que prescriguin els delictes?
—Hi ha dues possibilitats. Segons la pitjor, no podran tornar fins que no hagin prescrit, però en cas que no hi hagi condemnes per rebel·lió, no té sentit que ells siguin jutjats per aquest delicte si tornen. Ara per ara estan a l’expectativa. Dit això, denegar el testimoni de Puigdemont durant el judici em sembla un error. Prives el procediment d’una prova fonamental i això ho tindrà en compte Estrasburg quan es faci càrrec del cas.

—El TEDH pot obligar Espanya a alliberar els presos polítics?
—Hi ha dues vies. En primer lloc quan es presenta la demanda al TEDH es poden demanar mesures cautelars com la llibertat dels presos. El tribunal les pot atorgar o denegar, però si les atorga, són de compliment obligat. El reglament del TEDH no ho especifica, però hi ha una sentència contra Turquia que dóna la força d’obligatorietat de les mesures cautelars. L’altra via és que el TEDH dicti en la seva sentència que els presos han de ser alliberats. La decisió és vinculant. Abans era més complicat, però d’ençà del 2015, amb la reforma de la llei d’enjudiciament criminal, s’especifica que una sentència d’Estrasburg és motiu per a revisar les sentències internes.

—Tot i l’ordre del TEDH, Turquia s’ha negat a alliberar l’opositor kurd Selahattin Demirtaş. Espanya també pot fer-ho?
—No, impossible. Bé van alliberar Inés del Río i tots els afectats per la doctrina Parot. No tindria sentit no fer-ho amb els presos d’ara.

—En cas de condemna contra Espanya, quina mena d’indemnització poden rebre els presos?
—Econòmica, però per molt que et paguin, ja has estat a la presó. La indemnització no és tant la possible reparació econòmica, sinó la clatellada que significa una sentència del TEDH contra l’estat per vulneracions de drets. En el sistema europeu la reparació tendeix a ser econòmica; en canvi, en el sistema interamericà la reparació és molt més àmplia.

—Com ara?
—S’ha arribat a demanar a l’estat que faci documentaris sobre els fets, que construeixi monuments que recordin les vulneracions o que es demanin disculpes públiques. Però reitero que ens hem de fixar en la sentència i no pas en la indemnització. Penseu que l’estat sol oferir diners per liquidar molts procediments. Si tu acceptes, s’acaba el cas. En la causa de l’1-O no passarà, però a vegades els denunciants estan en situacions econòmiques molt delicades.

—És una bona manera de maquillar les dades sobre possibles condemnes.
—En certa manera, sí, però també és veritat que arriben pocs casos al TEDH contra l’estat espanyol perquè en general no tenim ni punyetera idea del tribunal. Hi ha moltíssima gent que no sap que hi pot recórrer, però fins i tot a les facultats de dret hi ha ignorància. Nosaltres a la UB teníem una optativa sobre el TEDH que ja no hi és. Jutges, jutgesses, advocats i fiscals, passen per les facultats i no fan ni una assignatura sobre el tribunal. Hi ha poques sentències perquè hi ha poques demandes. Té més sentències el Regne Unit perquè és menys garant que Espanya? No, simplement tenen moltíssima més tradició jurídica que nosaltres.

—Hi ha molta ignorància sobre el TEDH, però no se n’havia parlat mai tant.
—Un exemple, quan el Suprem no va alliberar Jordi Sànchez per assistir a la seva investidura, Roger Torrent va anunciar que suspensia el ple fins que el TEDH es pronunciés. Això és ignorància. El parlament no pot personar-se al tribunal perquè no és la víctima. Vulguem o no, el parlament és estat i no pot anar al TEDH. Falta cultura jurídica sobre aquest tribunal.