David Bondia: “Ens hauria de preocupar la creació de guetos a Barcelona”

David Bondia ha estat el candidat més votat, amb diferència, al procés participatiu de l’Ajuntament de Barcelona mitjançant la plataforma Decidim per a elegir el nou síndic de greuges de la ciutat. El seu nomenament depèn del ple municipal i, per tant, dels partits polítics, però Bondia ha aconseguit una àmplia victòria a la votació popular i la seva candidatura té el suport d’una cinquantena d’entitats i col·lectius, amb molts noms destacats.

Bondia és professor de dret internacional públic a la Universitat de Barcelona i presideix l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Ara vol encapçalar la Sindicatura de Greuges de Barcelona en un segon intent per a aproximar, diu, els drets humans a la ciutadania. En aquesta entrevista, Bondia s’explica i relata el model de drets humans que vol per a la ciutat.

—Quin diagnòstic feu de la situació de Barcelona en l’àmbit dels drets humans?
—Ara tothom és pendent de la covid i la crisi sanitària, però la crisi social serà brutal. S’acosta una crisi molt gran i hi ha un retrocés en matèria de drets. Cal que l’àmbit municipal faci un pas endavant i aturi el cop. La gent ha d’accedir a determinades prestacions municipals. Com més va hi ha més gent que ho passa malament i col·lectius socials que mai no ho haurien imaginat. En aquest retrocés i aquesta degradació hem d’enfortir els drets de la gent.

—De què es queixen els barcelonins a la Sindicatura de Barcelona?
—La gent es queixa de la mobilitat, dels tributs, de la zona de baixes emissions, de l’urbanisme tàctic que s’ha impulsat durant el confinament… En general, d’allò que creuen que és un mal funcionament de l’administració. Hem de veure que si hi ha unes quantes queixes sobre la mateixa cosa, no afecten una persona i prou. L’avantatge de la sindicatura és que pot apartar-se dels processos burocràtics, perquè l’administració és lenta. A més, no podem tractar tothom de la mateixa manera. Hi ha col·lectius vulnerables que requereixen un tractament diferent. Això pot fer-ho, la sindicatura.

—Per què feu el pas de presentar-vos-hi?
—M’hi vaig presentar fa cinc anys i va anar molt bé, però no vaig tenir la confiança dels partits polítics. Ara no m’hi anava a presentar perquè em desgastava molt, però les entitats que em van donar suport fa cinc anys m’ho han demanat. El projecte val la pena i vaig decidir de tornar a presentar-lo. Estic molt content de tenir un programa de sindicatura per a transformar-la.

—Què són els drets humans de proximitat?
—Tots els drets viscuts en l’àmbit de la ciutat. Drets que ha de garantir l’administració. Els defineixo com aspiracions bàsiques o necessitats legítimes inherents a les persones que cal garantir i cobrir perquè tots tenim dret d’una vida digna. Un dels problemes que tenim a Barcelona és l’accés als drets. N’hi ha, però la gent no sap com accedir-hi. Càritas va fer fa poc un informe que deia que set de cada deu famílies que havien caigut en situació de pobresa no sabien que podien accedir a certs drets. La sindicatura ha d’orientar la població. La meva visió és molt de drets humans perquè vinc de la universitat. La mobilitat, la precarització dels comerços de Barcelona, els problemes dels autònoms, el sector del taxi, la crisi de la restauració… Molts bars són negocis familiars i si tanquen, les famílies es queden sense recursos. L’administració municipal ha d’ajudar a la recuperació.

—Per la vostra posició, aquests últims anys heu criticat les vulneracions de drets a causa de la repressió. Temeu que això pugui condicionar la vostra elecció?
—Tot allò que és personal és polític. Si em demanen que em decanti, ho faré i diré què en penso. Una altra cosa és que dins una institució has de mantenir la neutralitat. Però al marge de la institució, només faltaria que no pogués dir què penso. I els fets d’aquests últims anys els tinc clars. He participat en el jurat popular del cas Castor i he criticat el 155. No ho negaré. Però no ha de ser un condicionant per a vetar-me.

—Un dels grans problemes és l’accés a l’habitatge. Però és un problema que s’ha de resoldre a escala estatal, ni tan sols autonòmica. Què s’hi pot fer?
—Habitatge social. Claríssim. Un altre problema que tenim és que la gent marxa de Barcelona. També ens hauria de preocupar la creació de guetos a Barcelona. Per exemple, a Sant Antoni, quan van inaugurar el nou mercat van apujar els preus dels pisos i molts col·lectius que hi vivien van marxar a uns altres barris. Això ha de ser una preocupació municipal. La ciutat sempre s’ha vist com a subsidiària, que executava mesures que venien d’unes altres administracions. Crec que quan les altres administracions es desentenen dels problemes, la ciutat ha de fer un pas endavant i ser més garantista. També ens ha de preocupar l’esperança de vida a Barcelona, i la sindicatura ha d’alertar d’aquestes situacions. La cultura popular ha quedat molt tocada amb la pandèmia. Cal crear mesures per a impulsar-la.

—S’han vulnerat més drets durant l’estat d’alarma?
—Sí, l’administració es va veure saturada. No hi havia manera d’atendre tota la gent que anava als serveis socials. Cites prèvies a quinze dies, digitalització… Hi ha gent que no hi arriba. Vull digitalitzar la sindicatura, però no podem engrandir l’escletxa digital actual.

—Molta activitat dels CAP s’ha digitalitzat i la gent gran no té accés a aquests recursos.
—És clar, s’ha de digitalitzar tot allò que sigui necessari, però no per a tothom. No podem deixar gent fora. L’assistència telemàtica està bé, però s’ha de cercar com fer-ho. No podem digitalitzar-ho tot i deixar de parar atenció a determinats col·lectius que no hi tenen accés. Això que han fet els bancs és brutal per a la gent gran. Hem d’agilitzar tot allò que sigui necessari per a accedir als drets. L’empadronament, per exemple, no te’n dóna, però et permet d’accedir-hi. Ha de ser més ràpid.

—Ordre públic i Guàrdia Urbana. Què cal fer? Per exemple, en el cas del tret a un sense-sostre o el de les protestes recents contra l’empresonament de Pablo Hasel.
—No entenc per què no va haver-hi una actuació d’ofici de la sindicatura en el cas del sense-sostre. Com a mínim, has de saber què ha passat. En la qüestió de les protestes, més enllà de l’exercici de la llibertat d’expressió, la gent es mobilitza. Els joves viuen en precari. No podem tancar els ulls. Moltes vegades ens quedem amb la imatge de la gent que surt a trencar coses. Ostres, no! Són quatre que trenquen coses, però la gent es mobilitza per la situació actual. Això ha de ser preocupació de l’ajuntament, i la sindicatura ha d’ajudar a alertar d’aquestes situacions.

—Es parla molt de renovar el model d’ordre públic. Cal més formació en drets humans?
—Sí, crec que cal externalitzar la formació. En general, a tota la ciutadania li falta formació en drets. Als policies, que tenen el monopoli de l’ús de la força, també cal formar-los més. No pot ser que la formació sigui interna. En el seu moment, com a Institut de Drets Humans de Catalunya fèiem formació als Mossos. Va haver-hi un moment que van decidir d’acabar-ho i de fer-ho internament. Crec que no pots quedar-te dins el mateix àmbit. Cal una policia de proximitat, com insisteix la Carta Europea per a la Salvaguarda. I cal revisar el concepte de seguretat. Crec en un model de ciutat segura, però varia molt si ens referim a la ciutat segura en termes de policia o a la ciutat segura en drets humans, que és tenir les necessitats bàsiques cobertes.

—Rarament es parla dels drets ambientals. Tenen una relació directa amb el turisme i la dependència que en té l’economia, però la contaminació de la ciutat també causa malalties i morts, hi ha un retret als creuers en massa, ara hi ha el debat sobre l’ampliació de l’aeroport…
—Tot i la part negativa de la covid, si mirem la part positiva, ens hem adonat que reduir la mobilitat també és reduir la contaminació. Cal anar cap aquí. El turisme tornarà i cal veure com gestionar-lo. Ha de ser una preocupació de l’ajuntament. La mobilitat en bicicleta ha augmentat des del confinament, hem d’adaptar més la ciutat. També s’ha de senyalitzar més bé la mobilitat, les superilles… Cal invertir-hi. I que els nens puguin tornar a jugar als carrers, necessitem recuperar-los.

—La Sindicatura de Greuges de Barcelona és poc coneguda.
—A la gent li parles del defensor del poble o del síndic de greuges de Catalunya i a tothom li sona. Parles de la Sindicatura de Greuges de Barcelona i no li sona a ningú. Si el cop l’han d’aturar els municipis, perquè són més pròxims als ciutadans, i no ens coneixen, tenim un problema. Durant el procés participatiu un dels grans entrebancs era que la gent no sabia què votava. Per això, un dels primers objectius és fer visible la sindicatura i mostrar-la com una entitat que té moltes capacitats, tot i que encara no són prou desenvolupades.

—No ha interessat als governs de la ciutat de fer-ne difusió?
—Sempre s’havia cregut que la sindicatura hi era per a resoldre queixes. De fet, moltes anaven al síndic de greuges de Catalunya. Hem de tenir un paper més proactiu. No tan sols resoldre les queixes de la gent, també hem d’ajudar l’Ajuntament de Barcelona a millorar determinades prestacions. Es va crear la figura, però no s’ha desenvolupat. El reglament és del 2003 i no s’ha actualitzat. Crec que cal donar més competències a la Sindicatura de Barcelona. A més, si analitzem les queixes, molts col·lectius no en presenten perquè no coneixen la institució o no hi creuen. Crec fermament que cal donar-li visibilitat.

—Si no es coneix, no deu rebre gaires queixes…
—En té poques i es fa una anàlisi molt individual. La queixa és positiva, perquè una persona que es pren la molèstia de queixar-se contra l’administració no ho fa per a ella i prou. Vol generar un canvi. Per tant, s’han de resoldre les queixes d’una altra manera. No pensar en la individual i prou, sinó pensar-les amb mentalitat global i sistematitzar-les. L’administració és lenta, però la sindicatura no pot ser-ho. Si poses una queixa i no te la resolen fins dos mesos més tard… Cal fer-ne un seguiment i tenir una relació més propera a la ciutadania.

—Quina diferència hi ha amb la Sindicatura de Greuges de Catalunya?
—L’àmbit competencial. Els problemes d’àmbit municipal són competència de la Sindicatura de Barcelona. Ajuntament, consorcis, parcs i jardins… No totes les ciutats tenen una sindicatura local i el síndic de greuges de Catalunya ha fet convenis amb ciutats que no en tenen. Les grans ciutats han de tenir una sindicatura local. Molta gent, per desconeixement, se’n va al síndic de greuges de Catalunya. Però, per exemple, els problemes relacionats amb Aigües de Barcelona haurien de ser competència de la sindicatura local.

—El síndic de greuges de Catalunya deriva les queixes barcelonines cap a la sindicatura local?
—Em sembla que no hi havia gaire bona relació… La meva frase és: si no és de la meva competència, és de la meva incumbència. És a dir, si arriba una cosa que no és competència de la Sindicatura de Barcelona, cal derivar-la i fer un seguiment de com es resol. No pot ser que et treguis la gent del damunt.

—Hi ha queixes sobre la zona de baixes emissions i sobre el transport públic, entre més, que no afecten la gent de Barcelona i prou. Són d’àmbit metropolità. Qui ho ha de resoldre?
—La Sindicatura de Barcelona no tan sols és competent per als barcelonins, sinó per a tot allò que passa a Barcelona i per a totes les persones que l’habiten. Sovint el concepte barceloní exclou molta gent. Les persones amb una situació administrativa irregular també són barcelonins. Proposo una sindicatura inclusiva, intercultural i diversa. Que sigui competent en tot allò que passa a la ciutat i sigui d’àmbit municipal. Per exemple, tot allò que està relacionat amb els Mossos d’Esquadra no ho és, però la Guàrdia Urbana sí.

—Com d’estesa és la figura del síndic local?
—A Catalunya hi ha quaranta-tres ciutats catalanes amb una sindicatura local. També hi ha un fòrum, Síndics i Defensors Locals de Catalunya, que agrupa tots els síndics locals. El síndic de greuges de Catalunya es fa càrrec de les ciutats que no en tenen.

—Teniu algun referent internacional?
—Hi ha moltes ciutats dels Estats Units que tenen sindicatures locals, però molt vinculades a l’administració municipal. Nuremberg ha avançat molt en drets humans d’àmbit local, per l’experiència que tenen. És la ciutat de referència. S’ha de reforçar la figura de la sindicatura local i els drets humans de proximitat, que la gent els senti seus i que tingui un referent on queixar-se i alertar de situacions irregulars. També hem de treballar de bracet amb el teixit social i empresarial i les entitats de Barcelona, amb col·lectius d’immigrats… Han de veure que són part de la ciutadania de Barcelona.