Prieto-Alhambra: “Regalem massa bitllets de la rifa al virus, i un dia li tocarà”

La pandèmia s’accelera a tot Europa, on la variant britànica del virus fa estralls als hospitals i deixa xifres rècord de contagis. En aquesta situació d’incertesa, el catedràtic de farmacoepidemiologia de la Universitat d’Òxford Daniel Prieto-Alhambra reclama més esforç de seqüenciació per a tenir una fotografia clara de la presència d’aquesta variant a Catalunya. Així mateix, destaca la importància d’aquesta mena de proves per a identificar i controlar noves mutacions del virus, com les variants identificades a Sud-àfrica i el Brasil, que en proves de laboratori han demostrat que redueixen l’efectivitat dels vaccins. En aquesta entrevista, l’expert també parla de la campanya de vaccinació, d’un nou confinament domiciliari i de les eleccions del 14 de febrer.

—Què en sabem, de la variant britànica del coronavirus?
—Podem dir amb certa seguretat que és una variant més transmissible. El percentatge exacte és difícil d’estimar, però se situa entre el 30% i el 70%. Això, en si mateix, ja és un problema important, perquè encara que tingui la mateixa letalitat que la variant original o la prèvia, l’excés d’infectivitat acaba comportant més contagis, més ingressos i més morts. I això passa al Regne Unit des del desembre i principi de gener: un creixement molt ràpid de casos que ha portat a la saturació dels hospitals. A més, també s’han registrat xifres de morts que han superat amb escreix la mortalitat de la primera onada.

—Teniu la sensació que les autoritats catalanes són conscients del risc que representa aquesta variant?
—No ho sé, la veritat. Però suposo que sí. M’imagino que llegeixen tot allò que es va publicant sobre el tema. Ara bé, no sembla que siguin conscients, almenys fins ara, que és crucial seqüenciar un bon percentatge de les PCR positives per fer una bona vigilància epidemiològica de les variants que circulen. Sense això, és molt difícil planificar quines mesures funcionaran i quines no.

—A Catalunya s’han detectat seixanta casos de la variant i n’hi ha quaranta-un de sospitosos. Per què creieu que costa tant seqüenciar?
—Primer de tot, cal saber quantes seqüenciacions s’han fet per a identificar aquests casos. No és igual seixanta casos de seixanta mil PCR positives que seixanta de sis-cents. Perquè la seqüenciació sigui fiable has de tenir una mostra a l’atzar, que representi un percentatge prou alt entre les proves diagnòstiques. Al Regne Unit, mitjançant un consorci de tot el país, se seqüencia entre un 10% i un 15% de les PCR positives. A més, l’Office of National Statistics també participa en aquesta seqüenciació. Per què no es fa això mateix a Catalunya? El motiu és molt senzill, manca d’inversió en ciència i tecnologia. I com he dit abans, seqüenciar és primordial, no es fa per diversió. De fet, la variant britànica porta aquesta etiqueta perquè s’ha detectat primer aquí, però realment no sabem d’on ha sortit. Si tothom seqüenciés, potser l’etiqueta seria diferent.

—Quina és la situació actualment al Regne Unit?
—La pandèmia es va disparar moltíssim al desembre arran de la nova variant i l’ajuda inestimable de les reunions familiars de Nadal. Ara som en un confinament domiciliari, però més relaxat que el vostre de la primavera passada. De totes maneres, és prou estricte i ha permès de doblegar la corba i es van reduint els contagis. Ara mateix, la R és del voltant del 0,8, però la situació als hospitals, especialment a l’UCI, continua essent desesperant. Per sort, la xifra de morts sembla que ha arribat a un altiplà, però com deia abans, ha arribat a pics molt més alts que no pas al març i l’abril.

—Us sembla que a l’estat espanyol hi ha la mateixa acceleració?
—Si mirem la corba de casos a Espanya, s’observa un creixement molt similar al que hi va haver al Regne Unit. El cas concret de Catalunya és diferent. El ritme de contagi és inferior i la R està per sota d’1, gràcies a les restriccions que es van imposar fa unes setmanes. De fet, això pot fer que la variant britànica substitueixi la variant actualment predominant d’una manera més progressiva i, per tant, menys virulenta. Ara bé, si Catalunya comença a observar un creixement exponencial, haurà d’endurir les restriccions. El problema actual és que el moment base és molt dolent: els hospitals i les UCI són pràcticament plens. En aquesta situació, un creixement exponencial dels contagis significa superar tota la capacitat del sistema sanitari.

—És el moment de tornar a un confinament domiciliari?
—Hi ha dues maneres de gestionar aquesta situació: proactivament o reactivament. La primera seria assumir la presència de la variant i, entenent la situació compromesa dels hospitals, prendre mesures per a evitar un possible repunt descontrolat. Això implicaria endurir ara les restriccions, però no dic que la solució sigui un confinament dur com el del març. De fet, a la Gran Bretanya fem un confinament menys estricte, tenim permís per a sortir a passejar i fer esport, i s’ha doblegat la corba. En canvi, l’estratègia reactiva consisteix a monitorar la situació i actuar segons el percentatge de casos detectats de la nova variant. El problema d’aquest model és que requereix tenir un nivell molt alt de seqüenciació, i això ara mateix no existeix. Jo sóc defensor de ser proactiu, perquè ja sabem quines són les conseqüències d’anar per darrere del virus. Però si s’ha de ser reactiu, cal que sigui amb una informació completament fiable, i per això cal seqüenciar molt més.

—Aquí s’ha estat sempre reactiu, des del desconfinament.
—Desgraciadament, és així a tots els països d’Europa. Potser s’escapen una mica d’aquesta tònica Dinamarca, Noruega, Finlàndia i Alemanya, però en general s’ha estat més reactiu que no pas proactiu. No tan sols aquí, també ha passat als Estats Units, per exemple. En canvi, països com Nova Zelanda, Austràlia i alguns d’asiàtics han decidit d’aplicar estratègies de covid zero. Això consisteix a reduir els nivells de transmissió fins a tenir poquíssims casos, algun centenar o menys, i tenir un sistema de proves, rastreig i aïllament –incloent-hi el suport als aïllats– molt eficient, de manera que no se t’escapi ni un sol cas. A més, cal tenir un control de fronteres rigorós, de manera que totes les persones que entrin hagin de passar una quarantena de catorze dies. Si ara aneu a Taiwan, tan bon punt passeu la duana, us requeriran una adreça de referència i un telèfon de contacte. I el control és exhaustiu. Si et quedes sense bateria al mòbil, la policia et ve a picar a la porta per assegurar-se que continues en aïllament. Ara, amb l’arribada de les vacunes, hauríem d’aspirar a aquesta situació de covid zero. És l’estratègia ideal, permet de reobrir la societat i l’economia sense repunts i, per tant, oblidar aquest cercle viciós d’obrir i tancar en què està atrapada Europa.

—I atrapats en aquest cercle i en plena acceleració de la pandèmia a l’estat, creieu que s’han de fer les eleccions del 14 de febrer?
—Jo les veig molt arriscades. Sóc conscient que hi ha qüestions polítiques i legals que desconec, però des del punt de vista epidemiològic, em sembla una situació de molt risc. Ara bé, si pel motiu que sigui s’han d’acabar fent, crec que cal ser molt creatiu en l’organització. Cal maximitzar les opcions del vot remot i crear les condicions per a minimitzar l’exposició al virus, especialment per als col·lectius de risc.

—Què us sembla que el ministre de Sanitat espanyol deixi el càrrec per presentar-se a les eleccions?
—No sóc expert en política, però crec que això reflecteix com funciona el sistema polític i democràtic occidental. A països com Corea del Sud, on vaig treballar durant la primera onada, la gent que assumeix el Ministeri de Sanitat té un perfil més tecnocràtic que no pas polític. Són especialistes en allò que fan. En canvi, aquí elegim la gent pel seu perfil polític i no necessàriament per les seves capacitats o habilitats. Això ens porta on som. Per exemple, al Regne Unit, el primer ministre, Boris Johnson, tampoc no ha demostrat unes grans habilitats per a gestionar pandèmies.

—Tornant a l’aparició de noves variants del virus. Què en sabem, de la sud-africana i la brasilera?
—Vull aclarir una cosa abans.

—Endavant.
—Ens podem centrar en una variant, en dues o en totes les que vindran, però la qüestió que realment importa és que el virus es troba en una fase de tanta transmissió comunitària a escala mundial, que li regalem molts bitllets de la rifa. A aquest virus li costa molt d’escapar-se de la immunitat que creem quan passem la infecció o quan vacunem, perquè les vacunes funcionen, però si continuem registrant centenars de milers de casos diaris, li anem regalant milers de bitllets de la rifa, i algun dia li tocarà. I quan passi, quan el virus faci una mutació o una sèrie de mutacions que impliquin que s’escapa de la immunitat humana, tindrem un problema gros. Per això, l’estratègia de covid zero hauria de ser una estratègia global, igual com la de vacunació. No té sentit immunitzar els països desenvolupats i deixar que el virus campi lliurement per la resta del planeta.

—Sabem si les variants sud-africana i brasilera els ha tocat la rifa?
—La variant sud-africana i la variant brasilera de Manaus, que són les dues que més ens preocupen ara, tenen una sèrie de mutacions en la proteïna Spike, que és la proteïna que ataquem amb els anticossos de les vacunes, que sembla que podria reduir l’efectivitat de les vacunes, segons que s’ha vist en estudis de laboratori. Aquesta és la situació actual. I això ha fet, per exemple, que el Regne Unit hagi prohibit tots els vols amb el Brasil i Sud-àfrica fins que s’aclareixi més la situació. Aquestes són dues variants que coneixem, però tenim el mateix problema que abans: si només seqüenciem de manera multitudinària al Regne Unit i Dinamarca –que és l’altre país que seqüencia entre el 10% i el 15%–, no sabem quines variants hi pot haver en altres llocs. No parlo del Brasil i Sud-àfrica, que tenen dificultats òbvies a causa d’uns sistemes sanitaris molt precaris, però la resta de països desenvolupats haurien de seqüenciar molt més per vigilar de prop com muta el virus. De manera que si li toca la rifa, puguem saber on ha passat i actuar.

—Les modificacions en els vaccins per a fer-los més efectius contra les noves variants hauran de passar per totes les fases d’assaig clínic?
—Dependrà del grau de les modificacions. Cada any es canvia la vacuna contra la grip, perquè és un virus que muta anualment, però en canvi les vacunes no passen per totes les fases d’assaig. A les entitats reguladores els interessa que la vacuna funcioni, però sobretot que sigui segura. En aquest sentit, el perfil de seguretat en principi no canvia, si fas quatre canvis perquè sigui més efectiva contra les noves variants. Al final, l’última paraula la tenen els reguladors, però d’acord amb experiència prèvia, seria un procés molt més accelerat d’aprovació.

—S’ha estat massa optimista amb la vaccinació? El govern espanyol ha dit manta vegada que a l’estiu s’haurà vaccinat el 70% de la població.
—Quan vaig sentir la predicció del 70% de vacunats a l’estiu vaig al·lucinar una mica. Es prometia una cosa que no depèn exclusivament del govern. L’activació del sistema de vacunació sí que és competència governamental, però hi ha una part que no es pot controlar: la disponibilitat de vacunes. Hi pot haver problemes de producció; les noves variants poden requerir una actualització de les vacunes; hi pot haver tota mena de casuístiques. El sistema sanitari espanyol i el català tenen les capacitats i la infrastructura per a fer vacunació en massa. De fet, cada any es vacunen milions de persones contra la grip i altres malalties, com ara la pneumònia. Però hi ha coses que no depenen dels estats. Sóc molt pessimista amb la previsió d’assolir un 70% de vacunats a l’estiu.

—Què es pot fer per accelerar la vaccinació?
—Ara mateix, hi ha tres vacunes disponibles (Moderna, Pfizer-BioNtech i AstraZeneca-Oxford) i aviat en seran quatre, perquè Johnson & Johnson és a punt d’acabar la fase 3 de l’assaig clínic. Amb aquestes quatre, n’hauríem de tenir prou per a anar vacunant a un ritme important. Però no sóc partidari d’adoptar vacunes que no hagi passat per tot el procés clínic, siguin de Rússia, la Xina o qualsevol altre lloc. Necessitem estudis transparents, publicats i poder consultar tots els informes. L’eficàcia és important, però la seguretat també.

—El Regne Unit ha vaccinat més de set milions de persones comptant primeres i segones dosis. Com es fa?
—L’estratègia que se segueix aquí, i que es discuteix en altres llocs, consisteix a deixar un marge de tres mesos entre la primera i la segona dosi. Això no s’hauria de fer amb les vacunes de Pfizer i Moderna, perquè aquesta dosificació no s’ha provat als assaigs i no sabem quins efectes pot tenir. Ara bé, en el cas de la vacuna d’AstraZeneca-Oxford, més del 50% dels voluntaris van rebre la segona dosis al cap de dotze setmanes, i això no va tenir cap impacte negatiu en la resposta immunitària. Per tant, espaiar les dosis et dóna la capacitat de vacunar molta gent amb una primera dosi, que ja et garanteix un nivell de protecció. Concretament, entre la primera dosi i la segona, la vacuna ofereix un 70% de protecció. La segona injecció funciona més com a recordatori.

—Aquesta setmana, el principal viròleg alemany, Christian Dorsten, ha expressat preocupació pel que pugui passar a la primavera i a l’estiu. Diu que una volta s’hagi vaccinat tots els col·lectius de risc i la gent gran, hi pot haver una gran pressió econòmica, social, política i legal per aixecar les restriccions, i que això porti a un gran repunt d’infeccions. Què en penseu?
—Que l’estiu encara és molt lluny [riu]. Anem pas a pas. Si a l’estiu som en aquesta situació, que la població de risc ja està vacunada i la població general es comença a vacunar, benvingudes siguin les pressions. Ja seran els polítics quin se’n faran càrrec. Però sí que encara hi ha una incògnita que em fa comprendre aquesta preocupació.

—Quina?
—Saber fins a quin punt les vacunes redueixen la transmissió del virus. Sabem que les vacunes són molt efectives a l’hora de reduir el risc d’infecció simptomàtica, i encara més el risc d’infecció severa. Però encara no tenim prou dades per a saber si reduiran la transmissió comunitària. És a dir, si serveixen per a reduir els casos asimptomàtics i atorguen immunitat esterilitzant, de manera que la gent ni tan sols pugui transmetre el virus. Com he dit abans, això encara no ho sabem, però hi ha dades encoratjadores en animals. Si finalment es confirma, serà molt més fàcil impedir la circulació del virus.