Daniel Prieto-Alhambra: “Aquesta onada que veiem podria ser l’última”

Catalunya és ara mateix l’epicentre d’una nova onada de la covid que amenaça de posar punt final a l’estiu prematurament. En aquest escenari de contagis desbocats, que ja comencen a tenir un impacte en el sistema sanitari, parlem amb Daniel Prieto-Alhambra, catedràtic de fàrmaco-epidemiologia de la Universitat d’Oxford.
Adverteix que el ritme actual és insostenible i que aviat es podrien omplir les UCI dels hospitals catalans. “No estem preparats per al drama de tenir les UCI plenes de menors de quaranta anys”, afirma, i avisa que caldran restriccions més dures, com ara un confinament nocturn, per aturar l’avanç de la variant delta.

—Catalunya és la sala de màquines del repunt de contagis a Europa. Què passa?
—A Catalunya, ha coincidit l’avanç molt ràpid de la variant delta amb un aixecament generalitzat de les restriccions. Això, afegit a la relaxació per l’arribada del bon temps i el turisme, ha causat un creixement que no s’havia vist fins ara. Una tempesta perfecta. Al Regne Unit, per exemple, els contagis també han augmentat, però l’avanç de la variant ha estat molt més progressiu. Els primers casos es van detectar entre el març i l’abril, quan encara s’aplicaven restriccions dures, de manera que s’ha anat imposant gradualment i no pas de manera tan explosiva.

—Què us han semblat les imatges de festivals multitudinaris?
—Catalunya ha estat molt innovadora en la reobertura de certs entorns culturals, com ara concerts i altres esdeveniments, però cal anar amb molta cura. No és igual un festival que un concert al Sant Jordi convertit en assaig clínic en què, a part de proves d’accés, també es dóna una màscara nova i hi ha molt personal sanitari. Allò que passa als assajos clínics no es pot portar a la vida real. Ara, em nego a culpar els joves de tot plegat, com fan alguns. Hi ha un fenomen, l’efecte Hawthorne, que ho explica una mica: la gent actua diferent quan la miren o la controlen. Això s’aplica en un festival a les tres de la matinada, quan no hi ha càmeres, però també en dinars a casa, al carrer o en restaurants. No és una qüestió d’edats. Una onada com l’actual no té una sola causa.

—Anem tard amb les mesures per a contenir el repunt?
—Segurament sí, però si ens ho mirem fredament, no hi ha hagut gaire temps per a actuar. El repunt s’ha fet gros de cop i volta. És molt fàcil de ser crític, però la veritat és que no hi ha hagut gaire marge perquè es consolidessin les dades. A més, fer actuacions agressives sense tenir totes les dades no és una cosa socialment acceptable. Especialment en aquesta etapa de la pandèmia, en què carreguem a les espatlles mesos i mesos de restriccions i una fatiga cada vegada més evident. Ara, arribats a aquest punt, és evident que les mesures són necessàries i que s’han d’aplicar de seguida. Però no deixa de ser trist…

—Què voleu dir?
—Que després de més d’un any s’hagin d’imposar aquesta mena de restriccions demostra que no hem après com funciona aquest virus. Hi ha un punt de responsabilitat individual que, si no s’aplica, fa molt difícil de sortir del bucle obertura-repunt-mesures. La situació actual només es pot controlar amb restriccions. Al ritme actual tindrem les UCI plenes en qüestió de dues setmanes o tres. Cada dia hi ha un centenar d’ingressos, dels quals un de cada cinc o un de cada deu acaba a semicrítics. Això pot semblar un percentatge molt petit, però un percentatge petit d’una xifra molta alta de contagis vol dir molta gent hospitalitzada.

—Les noves restriccions –tancament de tota l’activitat a dos quarts d’una de la nit i reunions d’un màxim de deu persones– seran suficients per a aturar el repunt?
—Les mesures tenen dues cares. L’una és la restricció en si mateixa i l’altra és el compliment que se’n fa. El tancament a partir de dos quarts d’una de la nit pot tenir un gran impacte si t’imagines que la gent torna a casa i ho compleix al 100%. En certa manera, és com un toc de queda tou perquè es restringeix molt la socialització. El problema és que ningú no pot garantir aquest compliment i sabem que la gent es continuarà trobant al carrer, a les platges, als parcs i a les cases, i que l’impacte real serà molt menor. Crec que s’haurà d’anar cap a mesures més dures i s’haurà de fer un confinament nocturn, que és una mesura relativament quirúrgica, perquè té un impacte i és una restricció important de la llibertat individual. Però és l’única que evita mesures molt més dramàtiques i dràstiques.

—Donem per acabat l’estiu?
—Em fa l’efecte que no serà un estiu gens normal. Només cal veure les recomanacions que fan molts governs europeus d’evitar l’estat espanyol, especialment Catalunya. L’explosió de casos que es registra implica, a curt i mitjà termini, una xifra d’ingressos que és insostenible. Ara mateix, la majoria de casos són en gent jove, però més tard poden passar el virus a uns altres grups poblacionals. Els joves tenen menys risc de tenir formes greus de la covid, però amb el ritme actual de contagis no tardaran a omplir les UCI. No estem preparats per al drama de tenir les UCI plenes de menors de quaranta anys. Hem de fer tant com puguem per a evitar-ho.

—Un factor clau en aquest repunt és la variant delta. Què en sabem?
—La situació de la campanya vacunal, que és un mèrit brutal, implica que és molt difícil de fer aquesta mena de recerca comparant variants. Abans, sense vacuna, era relativament fàcil la metodologia per a veure l’impacte d’una variant respecte de l’anterior. Ara, amb les vacunes, és més difícil perquè ho alteren tot. Alteren la transmissió comunitària, segurament menys que no voldríem; alteren el risc d’ingrés, i més factors… Si assumim totes aquestes dificultats, sembla que l’evidència ens diu que és una variant molt més transmissible. Les estimacions més recents al Regne Unit, que és on fa més temps que l’analitzem, indiquen que és un 50% més transmissible que la variant alfa, que ja ho era un 50% més que no la variant originària de Wuhan.

—I és més greu?
—Sobre la gravetat, les primeres dades de Salut Pública al Regne Unit apuntaven que podia implicar més ingressos hospitalaris. Ara que la variant ja és predominant i s’ha estabilitzat, les dades no ho acaben d’aclarir. Els virus tendeixen a mutar cap a variants més transmissibles, però no tan greus, perquè així tenen més possibilitats i temps de reproduir-se. Ara per ara, no sembla que la variant delta sigui menys greu que les anteriors, però tampoc no tenim clar que ho sigui més. Però…

—Digueu.
—Una idea molt senzilla. La mateixa gravetat que la variant alfa, per exemple, però amb molta més transmissió és un problema molt gros. Si no hi hagués vacunes això significaria molts més contagis, molts més ingressos i moltes més morts.

—En una entrevista a VilaWeb, ara fa uns quants mesos, vau dir que regalàvem “massa bitllets de la rifa al virus” i que un dia li podia tocar. Hem arribat a aquest punt?
—És una qüestió evolutiva. Tots els éssers vius –i el virus ho són, encara que a vegades ens n’oblidem– tendeixen a mutar per sobreviure. Les condicions de tenir una part de la població vacunada, i una part no, mentre hi ha una alta transmissió comunitària, és la situació ideal perquè el virus muti, perquè li oferim, encara que sigui involuntàriament, vies d’escapada. Ara em preocupen les variants que encara no coneixem. Hi ha moltíssima transmissió comunitària a l’Àfrica, on, òbviament, si no hi ha respiradors, tampoc no es fan seqüenciacions del virus. Ara, també hi ha moltíssima transmissió comunitària a l’Amèrica Llatina i a Europa. I, tot i que sembla que som al pic de la tecnologia mundial, Espanya, ara mateix, seqüencia només el 5% de les proves positives en una setmana bona. Però com més casos hi ha, més difícil és d’assolir aquest 5%, perquè calen moltes més seqüenciacions i la capacitat és la que és. Fins i tot el Regne Unit, que n’és capdavanter, ha quedat superat. Amb l’augment de casos s’ha passat de seqüenciar el 85% dels casos positius al 25%. Per tant, ara mateix, preocupen les variants que poden sorgir en aquest estadi intermedi de vacunació, que és ideal per a la mutació del virus. També espanten les variants d’interès, de què encara no tenim prou dades i informació per a dir que són variants de preocupació com l’alfa o la delta, i que segurament ho seran.

—Us puc demanar un contrapunt positiu després d’aquesta resposta?
—[Riu.]

—La ciència sempre ofereix més d’una resposta…
—Alguns dels experts més optimistes diuen que aquest virus, pel que sabem, va mutant a una velocitat més lenta que no pas alguns altres i té una capacitat limitada de fer-ho. I ara podríem ser davant d’una versió supertransmissible del virus, gairebé definitiva, de manera que no li queden gaires més etapes de mutació. Al cap i a la fi, per poder persistir, el virus necessita fer aquestes mutacions, però també ha de ser viable per ell mateix. La gent que en sap més, de virologia, diu que el virus tendeix cap a una mutació convergent. És a dir, a molts llocs del món es troben les mateixes mutacions i en principi això vol dir que hi ha un punt on es troben i deixen de mutar o ho fan molt menys.

—Segurament teniu algun “però” o matís a fer…
—Encara ens queda algun sotrac amb alguna variant que ens espantarà perquè s’escaparà més de la immunitat vacunal que les actuals.

—Aquests darrers dies, uns quants experts han posat en dubte que puguem assolir la immunitat de grup. És així?
—El concepte d’immunitat de ramat o de grup és un problema quan s’utilitza més com un element polític que no pas com un fet científic. “Quan arribem al 70% o al 75%, ja estem salvats”, i totes aquestes cantarelles… La immunitat de ramat és un concepte matemàtic que s’altera quan varia la transmissibilitat del virus. Segurament, amb les dades actuals, si la intentes calcular et surt un valor que és impossible d’assolir a curt termini. Dit això, vull deixar una cosa clara sobre la immunitat de grup…

—Endavant.
—Crec que no hem explicat prou bé què és. No és pas un moment màgic en què el virus desapareix. S’assoleix quan tens molta població que ha superat la covid o s’ha vacunat. Això fa que sigui molt difícil que la Rt pugi per sobre d’1. Els casos disminuiran, però n’hi continuarà havent. Simplement no serem atropellats per les onades actuals. De fet, crec que l’onada que veiem ara, si no apareix cap altra variant que ens compliqui la vida, és una onada de sortida i, per tant, podria ser l’última. Ara, aquesta onada pot durar tot l’estiu o es pot allargar fins a l’hivern. Ens fa por que es barregi amb el virus de la grip i unes altres infeccions respiratòries víriques i se’ns compliqui tot una altra vegada a l’hivern.

—Ens podeu aclarir què significa el concepte overshooting?
—És un concepte molt interessant i fa referència a l’excedent de contagis, ingressos i morts que hi ha quan s’assoleix la immunitat de grup. És molt important d’assolir aquest moment en una situació de poca transmissió comunitària perquè la immunitat sola no desencadena una caiguda en picat de la incidència i calen més mesures per a fer-ho possible. És a dir, l’overshooting són aquests casos, ingressos i morts que regalem al virus, gairebé com si fossin sacrificis, en una situació [d’immunitat de grup] que hauria de ser de control i de final de la pandèmia.

—Dilluns, el cap del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital de Bellvitge, Rafael Máñez, va comunicar el primer cas d’un home de vuitanta anys que s’havia mort de covid tot i haver estat completament vaccinat. Ens hem d’acostumar a aquests “casos excepcionals”?
—És important d’explicar que això que ara és una anècdota, una persona completament vacunada que es mor de covid, deixarà de ser-ho i ho veurem. Al Regne Unit cada dia tenim morts de gent vacunada. El problema és combatre degudament les mentides i les notícies falses dels antivacunes i la resta de conspiranoics. En aquest punt de la campanya de vacunació, és normal que aviat ingressin més persones vacunades que no pas de no vacunades. És una simple qüestió de risc absolut i relatiu.

—Ho podeu desenvolupar?
—La població que hem vacunat primer és la que té més risc d’ingressar i morir-se per covid. Una persona de vuitanta anys, si s’infecta, té un risc del 50% de morir-se. Ara, si la vacunes, aquest risc es redueix d’un 90%, de manera que les probabilitats de morir-se baixen fins al 5%. És un percentatge molt més petit, però el risc no desapareix. El risc absolut d’aquesta persona vacunada continua essent molt més alt que no el d’una persona jove sense vacunar, que no té un 5% de mortalitat, sinó un cinc per mil. A escala poblacional, mentre la vacunació avança, és normal que vegem més morts en gent vacunada que no pas entre la no vacunada. Això no és per la fallida vacunal sinó pel risc d’aquesta gent.

—Arran del cas de Bellvitge, Máñez va suggerir que una manera d’evitar més morts entre vaccinats podia ser fer controls d’anticossos als grups de risc. Què en penseu?
—Tinc dubtes que les proves d’anticossos siguin útils en aquests casos perquè no es pot mesurar tota la immunitat, com ara la cel·lular, amb nivells d’anticossos.

—Entre els vaccins encara en assaig clínic n’hi ha algun que tingui dades més prometedores que no pas els actuals en protecció contra la infecció?
—Ara mateix veig molt difícil que apareguin vaccins amb nivells d’eficàcia superior. Sí que en tindrem de diferents que ens ajudaran si hi ha mutacions que alterin la immunitat vacunal. En aquest sentit, un avantatge que tenen les noves vacunes és que es proven amb variants com la delta, l’alfa, la gamma o la beta. Per exemple, la vacuna d’Oxford-AstraZeneca fa un assaig amb una versió modificada contra les noves variants. I no tardarem a veure les versions de Pfizer, Moderna o Janssen. El problema real no és l’eficàcia, sinó la producció. Mentre aquí comencem a debatre sobre administrar terceres dosis o no, hi ha molts països on encara no s’ha començat a vacunar.

—A Catalunya, les proves multitudinàries amb antígens als darrers festivals han causat certs recels sobre si són fiables. Què en podeu dir?
—Les proves d’antígens tenen una limitació clara i és que en alguns casos surten falsos negatius. Si ho compares amb una PCR, que seria l’estàndard d’or, els antígens tenen més casos de falsos negatius. Ara, no són una eina invàlida, són un element clau per a fer proves a gran escala. Al Regne Unit, per exemple, tothom té l’oportunitat de fer-se’n dues per setmana i, de fet, el govern ho recomana. T’ho envien a casa, és completament gratuït. El problema és que t’has d’agafar tu la mostra. Com deia, són molt útils per a proves en massa, però tenen limitacions. Com ara quan es fan servir per a una altra finalitat, com ara fer diagnòstics. No podem pensar que una prova d’antígens negativa és un passaport a un món lliure de covid.