Danae Boronat: “A la federació espanyola els anava fantàsticament tenir les jugadores amb por”

Danae Boronat (Tarragona, 1985) és periodista esportiva, presentadora i la primera dona que ha narrat per televisió un partit de la lliga de futbol espanyola. Acaba de publicar el seu primer llibre, No las llames chicas, llámalas futbolistas (Libros Cúpula), sobre l’itinerari que ha fet el futbol femení del maltractament al reconeixement. El títol fa referència al paternalisme i la condescendència amb què alguns periodistes es refereixen a les jugadores. És un llibre que demana respecte després de dècades d’un menysteniment que la periodista descriu amb detall, assenyalant diversos àmbits i institucions, especialment la Federació Espanyola de Futbol. El llibre destapa nombrosos testimonis de jugadores que parlen de l’assetjament que van rebre de l’ex-seleccionador Ignacio Quereda. Són uns fets que fins ara no se sabien i que poden significar el començament d’un me too en aquest àmbit. Parlem de tot plegat amb l’autora, que també explica sense embuts què significa ser dona en el periodisme esportiu.

—Marqueu un itinerari del maltractament del futbol femení al reconeixement. Què ha passat perquè comenci a ser reconegut?
—Encara el maltracten molt, però abans hi havia només maltractament, en tots els àmbits. El 2019, la selecció espanyola va aconseguir d’arribar als vuitens de final del Mundial i, per primera vegada, les futbolistes van sortir a tots els mitjans. El reconeixement comença perquè elles, gràcies als seus èxits, obliguen els mitjans a parlar-ne. Passa sempre amb les dones esportistes, que per a obrir un informatiu han de ser les millors. En canvi, en el cas d’ells, és notícia fins i tot la dieta que fan!

—Quin paper ha tingut el Barça en aquest impuls del futbol femení, especialment a partir del 2015?
—Jordi Mestre, responsable del futbol femení, va proposar a Bartomeu de professionalitzar del tot la secció. Quan tu hi inverteixes, els resultats arriben, tal com s’ha demostrat. La professionalització vol dir unes condicions d’entrenament dignes, cossos tècnics amplis i multidisciplinaris, esmorzars i dinars al club, dietes controlades per especialistes, els millors fisioterapeutes… Ara es té en compte en quin moment del cicle menstrual està una jugadora per veure com s’ha d’entrenar. Fins el 2015, la majoria combinaven el futbol amb la feina o els estudis. Marta Corredera explica que s’entrenaven a les nou del vespre, arribaven a casa a les onze i s’havien de posar a estudiar. I fins fa dos dies es dutxaven en barracots pre-fabricats en què se’ls acabava l’aigua calenta… Jugadores del Barça! Es rentaven la roba elles i havien de portar l’aigua de casa! Això, en el cas dels homes, fins a Segona B ho tenen garantit, però elles, al màxim nivell, no.

—Com veieu el futur del futbol femení al club amb Joan Laporta com a president?
—Tinc molts dubtes. Des del moment que li pregunten per tres noms de jugadores i no se’ls sap… No m’entra al cap que vulguis tornar a ser president del Barça i et pensis que l’única cosa important és el primer equip masculí. Que a la teva junta només hi hagi una dona vol dir que no has entès res, que si un 30% de la teva massa social són dones, no és adequat que només n’hi hagi una. No és tant per una qüestió de quota, és perquè tu necessites tenir aquesta visió. Com que Laporta tampoc no ha explicat res, no sé si té voluntat de fer res. Només hem vist un desconeixement total de l’equip que t’ha portat a una final de Champions i ha posat el Barça femení al mapa europeu. Deixarem treballar, però de moment diria que no hi creu. El Barça ho fa bé, però això no avança tot sol.

—Què cal?
—Un pla estratègic, consolidació i més pressupost. El pressupost del femení, vuit milions d’euros, és el sou d’un jugador mitjà del primer equip. I més coses… La primera vegada que el Barça va jugar al Camp Nou, fa tres mesos, es va fer en pandèmia, sense públic. Quin sentit té? Mestre deia que no hi pensaven, que juguessin al Camp Nou, perquè no l’omplirien… I què? Si hi anessin 50.000 persones, ja seria la bomba, contribuiria que la percepció dels seguidors fos igual cap a ells que cap a elles. Un altre exemple: fa tres anys, van fer una ronda amb el primer equip, omplint-se la boca que era la primera ronda conjunta, i ells van anar en primera classe i elles en turista. Diuen que va ser perquè havia estat una decisió d’última hora i que la qüestió important era que hi anessin. No, és important que hi vagin i en les mateixes condicions!

—També parleu del paper de la federació espanyola, especialment d’Ángel María Villar, Vicente Temprado i, sobretot, d’Ignacio Quereda, l’ex-seleccionador.
—Han estat tres còmplices que tenien el seu vedat de caça i a qui no interessava que el futbol femení avancés. Ja els estava bé perquè els anava fantàsticament tenir les jugadores amb por de demanar respecte i millors condicions. Quereda no aconseguia resultats esportius: durant setze anys no es van classificar per a cap Eurocopa ni cap Mundial. Això en la selecció masculina seria impensable! Si en l’àmbit esportiu els era igual, imagina’t en l’àmbit humà… Hi havia una connivència, un sistema podrit. Elles se sentien agraïdes de ser a la selecció i consideraven que el tracte que rebien era un peatge que havien de pagar.

—A part del menysteniment esportiu, les jugadores parlen d’assetjament. En què consistia?
—Com que Quereda hi ha estat vint-i-set anys, totes han passat per ell. Alicia Fuentes em va explicar que li havia pessigat el cul i li havia dit: “Tu saps com fecunden els galls a les gallines?” Roser Serra explica que en una xerrada miraven un vídeo en què una portera cometia una errada i li va dir: “Mira, aquesta és més ximple que tu!” Expliquen que els deia grasses, que tenien el cul gros, els feia comentaris com ara “tu necessites un bon mascle”, “necessites que et fotin un bitxo pel cul”… A Vicky Losada, que ha arribat al màxim, li va dir que no arribaria enlloc. I una altra jugadora em va explicar que s’havia sentit assetjada perquè ell entrava al vestidor quan encara no s’havia vestit o quan li feien el reconeixement mèdic. Marta Corredera explica que portava un pírcing al melic i ell li aixecava la samarreta. A una altra jugadora li va dir “subnormal” per haver-se fet trenes al cabell… Tota mena de vexacions. Sentia que tenia impunitat total, ningú no el fiscalitzava.

—De fet, dieu que Villar i Temprado van fer pinya amb ell.
—Sí! Unes jugadores van fer una carta dient que era un dictador i no van tornar. Era un missatge per a la resta, el discurs de la por. Les futbolistes van fer una altra carta el 2015 i van avisar Quereda que, si dimitia, no la farien pública. Ell es va posar a riure i els va dir que ja ho havien intentat moltes altres i que no havien tornat. Se sentia intocable… Per sort, aquella carta el va fer caure, finalment. Però no el van fer fora! La federació va fer un comunicat al cap d’un mes agraint-li tot allò que havia fet pel futbol femení. Va semblar que havia estat de mutu acord i, a sobre, a les jugadores els van fer demanar perdó per haver-ho fet públic. Ara hi ha Jorge Vilda, que la primera cosa que va fer va ser deixar fora de la convocatòria les més veteranes. Vero Boquete diu que ho va fer per netejar el vestuari de les veus crítiques, perquè ella després va fitxar pel PSG i va fer una temporada fantàstica. Esportivament, no tenia ni cap ni peus…

—Creieu que el cas de Quereda pot servir per a començar un me too al món de l’esport?
—Ja he rebut una trucada d’algú que m’ha dit que hi ha més Queredas. És un mal endèmic. Cada vegada és més difícil, perquè les dones ja no permetem coses que fins fa poc permetíem, però pot continuar passant. Molta gent ha preguntat per què no ho havien explicat abans. Doncs perquè tenien por. Elles em diuen: “Tu crides quan saps que algú t’escoltarà.” I ningú no les escoltava! No entenc com cap periodista no va rascar més quan elles van fer aquesta denúncia.

—Com valoreu el paper dels homes en el reconeixement del futbol femení?
—És fonamental i, de moment, és molt trist. Molt pocs jugadors van donar suport públic a les jugadores durant la vaga del 2019. Van ser uns vuit o nou, entre ells, Antoine Griezmann, Borja Iglesias, Andrés Iniesta i Iker Casillas. Per a mi és intolerable que Messi no hagi anat a veure cap partit del Barça femení, intolerable, i el club li ho hauria de fer veure. Ells són egoistes i els és igual la resta. No és possible continuar avançant sense l’ajuda d’ells, perquè són els qui tenen poder als clubs, a les federacions, als mitjans… Necessitem posar en pràctica el he for she que va impulsar l’ONU.

—Molts homes argumenten que el futbol femení els avorreix perquè és més lent. Què hi respondríeu?
—És el que em diu Zubizarreta al llibre: “El futbol que juguen elles ara és com el que jugàvem nosaltres als anys vuitanta, més lent i amb menys ritme.” És que tot necessita un procés d’evolució, s’ha de deixar de comparar el futbol femení amb el masculí. Pelé i Messi no són comparables perquè jugaven en condicions diferents… El futbol femení es comença a professionalitzar ara. D’aquí a un temps es podrà valorar si és tan atractiu com el masculí, que no en tinc cap dubte. Les úniques diferències són la força i la velocitat, però el futbol no té res a veure amb això. Si no, Usain Bolt seria un gran futbolista! El futbol és un esport col·lectiu. És la pilota, que ha d’anar de pressa, i allò que té més valor és la tècnica.

—Insistiu que el futbol femení no ha de voler assemblar-se al masculí. Per què?
—El futbol masculí s’ha convertit en un negoci deshumanitzat, ja no és un esport. Tot es basa en paràmetres econòmics. El futbol femení no vol ser això, té l’opció de construir-se basant-se en uns altres valors. Els sous desorbitats que es paguen al futbol masculí, que crec que tots convenim que no són ètics, a elles els semblen una cosa fora de lloc. Han de reclamar poder-se guanyar la vida amb el futbol, no pot ser que mentre que ells són multimilionaris elles siguin precàries, però el futbol femení no vol ser un negoci que trafiqui amb éssers humans, com ho és el masculí. Se’n van a l’Àfrica, s’emporten nens i quan no funcionen els deixen a l’estacada…

—Parlem del paper dels mitjans, on també hi ha els prejudicis que comentàveu. L’argument que normalment es dóna per a no parlar tant de futbol femení és el de les audiències. Què en penseu?
—A la televisió pública hauria d’haver-hi la mateixa quantitat de futbol femení que de masculí. Sempre hi ha el dubte si la gent no ho mira perquè no li interessa o perquè no en té l’opció. Durant el Mundial, a Gol vam comprovar que quan tractes bé el producte les audiències funcionen. Però perquè un producte vengui, l’has de voler vendre, i el futbol femení ningú no el ven bé. Per exemple, el Madrid no s’ho creu, els seus actes diuen que l’impuls del futbol femení l’han fet per aparentar. Quan fitxen les jugadores, no les presenten. Van penjar una fotografia de les sis que havien fitxat, totes juntes amb les màscares. Ni es reconeixien. Això el Barça ho fa molt més bé, és el club femení més seguit del món a Instagram i fa coses perquè els seguidors les coneguin.

—Així cada vegada més nenes poden tenir referents com Alèxia Putellas. Abans això no passava.
—Elles expliquen que no sabien que les dones jugaven a futbol perquè a la televisió no ho veien. No pots pensar a ser una cosa que no has vist mai. Quan vaig narrar el primer partit, em van escriure moltes estudiants de periodisme que em deien: “Mai no havia pensat a ser narradora i m’encanta el futbol, ara potser m’ho pensaré!”

—Com valoreu haver fet aquest pas?
—No hem avançat tant, de moment no hi ha dones que narrin cada dia, tot i que a DAZN sí que hi ha una noia que narra la Premier. Encara falten deu anys, com a mínim, per a veure narradores habitualment. A mi em van dir que la veu d’una dona era massa aguda i molesta, però a la ràdio hi ha molts homes amb veu aguda. Són els prejudicis, que no deixen veure amb naturalitat que una dona narri futbol, perquè ja narren bàsquet i competicions olímpiques. El futbol és un terreny que els homes no volen que conquerim. Representa un 1,5% del PIB, un pastís massa sucós per a repartir.

—Heu trobat gaire masclisme al periodisme esportiu?
—Hi ha de tot, però encara és molt ranci, instal·lat en unes dinàmiques molt masculines i masculinitzades. He trobat companys que consideren que en saben més perquè són homes. Les dones hem de demostrar que, si fem informació esportiva, és perquè en sabem, a ells se’ls pressuposa. A la televisió em va passar amb Patrick Kluivert, per exemple, que em va dir, sorprès: “Molt bé! En saps molt!” També m’ho he trobat amb futbolistes, que es pensen que sóc allà per intentar tenir-hi una relació. Sara Carbonero ha fet molt de mal! [Riu.] M’han dit la nova Sara Carbonero o la Sara Carbonero catalana, i n’estic farta… No en tenia ni idea, de futbol… Hi ha hagut casos en què el periodisme ha prioritzat l’aspecte físic als coneixements. Aquest pensament té alguna base, perquè ha passat… Si jo pesés cent quilos, no seria on sóc i tindria els mateixos coneixements i amor pel futbol. Sé que quan tingui quaranta anys segurament no hi seré.

—Això és molt dur.
—Però em sembla evident. El dia que vegem dones de més de quaranta anys que no compleixin l’estàndard físic acceptat presentant programes ens acostarem a la igualtat. A mi m’és igual que em diguin que hi sóc pel meu físic perquè no he de demostrar res. Però suposo que si havien de triar entre jo i una altra que no tingués un aspecte físic determinat, segurament em van triar valorant això, també, entre les coses que devien valorar. I és injust. Diuen que me n’he aprofitat. Què faig, m’engreixo trenta quilos? No m’han d’assenyalar a mi, sinó als responsables.

—Però el paper que teniu no és pas accessori, presenteu i modereu tertúlies. Fins fa ben poc, les dones en el periodisme esportiu televisat acostumaven a llegir missatges o a ser a peu de camp, a tot estirar.
—Sí, anem avançant, però crec que la cosa més difícil no és que presentem, sinó que donem la nostra opinió. Ens deixen presentar perquè els donem pas a ells, els qui tenen la saviesa. El dia que una dona condueixi el programa nocturn de ràdio estrella de totes les cadenes haurem avançat. Ara intento transmetre que hem d’intentar superar la síndrome de la impostora.

—L’heu tinguda?
—L’hem tinguda totes. La primera vegada que em van cridar per a anar una tertúlia vaig preguntar-me qui era jo per a opinar. Ells ni hi pensen, en això! Però hem d’intentar superar-ho. Jo m’hi vaig atrevir, amb això de locutar, em van donar l’oportunitat perquè la vaig reclamar, ho vaig proposar al meu cap. La meva mare em va dir que em dirien de tot, però li vaig dir que m’era igual. La gent em deia que era avorrida, però és que he narrat cinc partits en la meva vida! Com a narradora sóc un nadó, tot just començo. Però les dones ens exigim molt i som molt perfeccionistes. Hi ha molts narradors mediocres… Som nosaltres que hem de dir que ens és igual què ens diguin i posar-hi un parell d’ovaris.