El doctor i professor de dret constitucional Damià del Clot Trias (Vilassar de Mar, 1973) publica demà el llibre Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana), en què explica com la judicatura ha agafat el relleu dels militars en la defensa de la unitat de l’estat espanyol. “Amb la sentència contra l’estatut es deslloriga tot i amb el procés, entre el 2012 i el 2019, s’entra en una dimensió molt bèstia, en què es donen microcops d’estat judicials i s’utilitza la lawfare per perseguir la dissidència política i transformar l’estat de dret”, diu.

En aquesta entrevista, Del Clot repassa l’origen d’aquesta deriva judicial i el paper que hi han jugat la dreta, l’extrema dreta i Felipe VI, però també com impacta ara en l’aplicació de la llei d’amnistia. Així mateix, parla del retorn de Carles Puigdemont a Barcelona el 8 d’agost proppassat i la situació interna del seu partit, ERC, després de l’acord amb el PSC i la investidura de Salvador Illa. “En la situació de l’independentisme i Catalunya, ens cal treballar per a un moviment independentista unitari que englobi tota l’experiència del procés”, diu.

—A què us referiu quan dieu que l’estat espanyol és una democràcia legalista?
—Fa uns quants anys que la llei ha ocupat l’espai que corresponia a la democràcia. A l’estat espanyol només és democràtic allò que és legal i no al revés. Sobretot durant el procés, les decisions polítiques es van deixar de prendre en aquells espais de legitimitat democràtica directa i es van començar a prendre en espais judicials. És a dir, la politització de la justícia, la judicialització de la política i un activisme judicial molt desfermant han fet que les grans decisions no es prenguin a les corts generals o al govern, sinó als tribunals. Això, al final, ha fet que l’estat espanyol no sigui un estat de dret, sinó en un estat amb dret. Els jutges són els qui marquen l’agenda política.

—Us diran que el congrés espanyol continua aprovant lleis…
—Sí, el legislador continua fent les lleis, però l’alt poder togat, és a dir, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional i l’Audiència Nacional, les apliquen segons la seva voluntat i no pas la popular. Això és una perversió del sistema.

—Quan comença aquesta deriva?
—Hi ha una data fonamental que no s’esmenta mai, que és el 23-F. El cop d’estat militar no va triomfar en la variant violenta, que era la de Tejero, ni en la variant, diguem-ne, constitucional, que era la que emparava el rei. La variant armada, també en podríem dir. El que acaba triomfant és el cop d’estat en la seva dimensió judicial.

—En quin sentit?
—L’endemà, el Tribunal Constitucional publica la sentència 4/1981, que és la predecessora de la sentència de l’estatut (31/2010). I el que fa després el govern de Leopoldo Calvo-Sotelo és convocar una comissió d’experts per aprovar la LOAPA –llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic–, que és l’expressió jurídica del cop d’estat. El cafè per a tothom és la prova del cotó del triomf del 23-F. D’aquesta manera s’assimilen totes les comunitats autònomes en un sol règim. Un règim comú. És la primera vegada que el cop d’estat judicial triomfa.

—I la cosa s’intensifica…
—Entre el 2003 i 2005, hi ha la plantilla basca, en contra del pla Ibarretxe, però queda en no-res amb la posterior sentència de l’estatut català (2010). Quan el PP presenta el recurs d’inconstitucionalitat, apareixen professors de dret constitucional dient que s’ha modificat la constitució sense seguir el procediment legal establert. És el cop d’estat de Hans Kelsen, modificar o substituir l’ordenament jurídic sense seguir els preceptes constitucionals. Amb la sentència contra l’estatut es deslloriga tot i amb el procés, entre el 2012 i el 2019, s’entra en una dimensió molt bèstia, on es donen microcops d’estat judicials i es fa servir la lawfare per perseguir la dissidència política i transformar l’estat de dret.

—Existeix el concepte critarquia o critocràcia per a referir-se a un sistema polític governat per jutges.
—Som en un govern dels jutges. La vinculació del jutge amb la democràcia es fa a partir de la llei, perquè la llei és la voluntat popular emanada del legislatiu. Però això ara no passa, els jutges acaben aplicant les lleis d’acord amb la seva voluntat personal. A l’estat espanyol el poder judicial és molt per sobre del legislatiu i l’executiu. No hi ha una relació de pesos i contrapesos, sinó de submissió al judicial.

—Quin paper hi juga, Felipe VI, en tot plegat?
—La constitució reconeix al rei un paper d’àrbitre en els conflictes institucionals. Per exemple, quan el CGPJ feia gairebé sis anys que tenia el mandat caducat, perquè no hi havia un acord entre el PSOE i el PP, Felipe VI podia haver-hi intervingut. Podia haver encarregat als dirigents polítics que negociessin un acord i que el presentessin a les cambres. Però no ho va fer. Per què? El rei forma part d’una raó d’estat. A l’alta judicatura espanyola no l’interessava una renovació amb una majoria al congrés que dóna suport al PSOE. I, a la vegada, hem d’entendre que la judicatura és l’últim dic de contenció o tallafoc de la situació de privilegi del rei. És a dir, de la seva inviolabilitat i impunitat, tenint en compte que és un símbol i el garant de la unitat de l’estat.

—Al final, entre cometes i encara sense president, s’ha renovat el ple del CGPJ.
—El tema del CGPJ crec que és l’expressió més fefaent de la importància que té el poder judicial en la configuració de la política espanyola. La constitució té incrustats mecanismes de control a favor de la dreta i de la ultradreta perquè pugui controlar sempre el CGPJ, que té una funció política primordial. És la gallina dels ous d’or. Fa els nomenaments discrecionals a les altes esferes judicials, és a dir, les audiències provincials, els tribunals superiors, l’Audiència Nacional, però especialment el Tribunal Suprem, que és qui té l’última paraula en la interpretació de les lleis. El CGPJ és bàsic per a la dreta i la ultradreta. A la constitució es va fixar la majoria de tres cinquens per a renovar el CGPJ i el TC amb l’excusa que afavoria la conciliació i el diàleg entre les forces polítiques i les allunyava de posicions extremistes. Què ha passat? La dreta i l’extrema dreta s’han convertit en una minora de blocatge cada vegada que han quedat relegats a l’oposició. Quan tenen majoria fan i desfan, no hi tenen cap problema, però quan són a l’oposició s’atrinxeren per no perdre el control.

—Heu mencionat unes quantes vegades el TC, que també és un actor principal en la deriva judicial.
—La dreta i l’extrema dreta no han cregut mai en la idea democràtica del Tribunal Constitucional. De fet, el consideren una tercera cambra legislativa, on aconseguir les victòries polítiques que no han assolit al congrés i al senat. Quan es redacta la constitució s’atorga una categoria especial al TC (títol sisè) fora del poder judicial (títol setè). La seva funció és el control de la constitucionalitat de les lleis. I, per tant, no sotmès al joc polític. Això era molt important perquè no es volia que el TC estigués empeltat de la judicatura franquista. El TC havia de ser un òrgan de prestigi amb juristes brillants i sense dependències polítiques i corporativistes.

—Però…
—Des d’un bon principi, el TC esdevé un objecte de control per part de la judicatura conservadora i d’ultradreta i comença a dictar sentències controvertides i polítiques. Primer ve la 4/1981, després la LOAPA, el cas Rumasa, que va posar una mica en escac el govern de Felipe González, el pla Ibarretxe i, finalment, esclata amb l’estatut de Catalunya (31/2010). Aquella sentència converteix el TC en un actor polític amb agenda pròpia. A partir d’aquí, el tribunal cau en un pou de desprestigi, que té un període especialment fosc del 2015 al 2019, en què es dicten sentències molt polèmiques. Com ara quan valida l’aplicació de l’article 155 contra la Generalitat o s’autoavalua amb el recurs d’inconstitucionalitat de la llei orgànica del TC. La majoria conservadora aprofita per aplicar una concepció expansiva del dret que és antidemocràtica. Dit això, també és cert que, de tant forçar la màquina, apareixen veus dissidents dins el tribunal.

—La sentència contra l’estatut català va estar marcada per la guerra de recusacions, que va aconseguir d’apartar el jurista Pablo Pérez Tremps. Veieu factible que es repeteixi amb l’amnistia?
—El que li van fer a Pérez Tremps va ser molt bèstia. El van apartar per un informe que va fer per a l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, però que no es podia vincular amb l’estatut –era del 1997 i sobre l’acció exterior de les comunitats autònomes. I mentre el TC acceptava la recusació, no feia servir els mateixos arguments per apartar l’ultraconservador Roberto García-Calvo, que s’oposava a l’estatut. Ara al TC hi ha magistrats amb molt de prestigi, però també n’hi ha de molt tocats per la política, com ara Cándido Conde-Pumpido, que va ser fiscal general de l’estat amb Zapatero. És molt possible que la dreta i la ultradreta la reactivin la guerra de recusacions de l’estatut contra l’amnistia. És una cosa molt llaminera. En primer lloc, perquè els pot reportar un veredicte d’inconstitucionalitat, però també perquè desgasta molt el PSOE.

—Com valoreu els dos mesos de vigència de l’amnistia?
—Amb la llei d’amnistia ha passat una cosa que no havia passat mai a l’estat espanyol. Abans d’aprovar-se ja hi havia jutges amb toga protestant al carrer, mentre uns altres feien pública una guia per a rebentar l’aplicació de la llei. Totes aquestes animalades formen part de la resistència del poder judicial a reconèixer la legitimitat del poder legislatiu emanada de les eleccions del 23-J. Amb l’amnistia s’ha creat un dret d’autor que és absolutament pervers. S’aplica la llei a unes persones, però no a unes altres. No es mira el supòsit de fet, sinó l’autoria. Per això parlava abans del govern dels jutges, perquè es dicten resolucions d’acord amb criteris d’oportunitat política.

—Carles Puigdemont ha escrit el pròleg del llibre. Què us va sembla la seva tornada el 8 d’agost abans de la sessió d’investidura?
—Entenc perfectament el president. Volia complir la promesa política de tornar al parlament en un debat d’investidura, encara que no fos el candidat a la presidència, i, alhora, volia mantenir el torcebraç amb la guerra judicial, aquesta batalla del lawfare, no deixant-se detenir. En aquesta doble condició, ell va tornar per assistir al ple i va acabar retirant-se a Bèlgica. Crec que el que va fer va ser intentar de complir amb aquestes dues obligacions, l’electoral i la legal.

—En la presentació del llibre a Prada, Puigdemont va parlar de cop d’estat híbrid.
—Ell està sotmès a aquesta guerra híbrida, a un cop d’estat permanent, i l’està guanyant. Dels processos de lawfare que hi ha hagut arreu, com ara Lula da Silva, Dilma Rousseff, Rafael Correa, els casos contra Podem, també els que ha rebut l’independentisme… Crec que és la persona que té més èxit en el combat d’aquests processos. En aquest sentit, trobo perfectament lògic i viable que el president no es deixés atrapar, però alhora complís amb una promesa política que deien que no complia.

—I, per acabar, sou ex-batlle i militant d’ERC. Com veieu la guerra interna i el pacte amb el PSC?
—Ha estat un error donar suport al president Illa. Aquest enfrontament dins del partit, entre junqueristes i roviristes… No acabo de veure clar com es farà una renovació si s’hi presenten els mateixos que han pres les decisions estratègiques en els darrers anys. En la situació de l’independentisme i Catalunya ens cal treballar per un moviment independentista unitari que englobi tota l’experiència del procés. Ara, abans s’han de refer totes les costures i cal ser generosos amb els companys de lluita.

—Sou partidari d’una llista unitària?
—Sí, crec que cal una candidatura unitària en les futures eleccions. Això vol dir al parlament, però també al congrés espanyol i al Parlament Europeu. És el que crec. Però, ara mateix, amb la direcció d’Esquerra actual, o les dues direccions d’Esquerra que es proposen, ho veig molt complicat. Tampoc no conec els entorns de Junts i de la CUP i no sé si seria possible. Sigui com sigui, cal molta feina prèvia. Veig el meu partit molt dèbil, sense rumb clar i guiat per l’animadversió a Junts. El motor que mou la política d’Esquerra, ara mateix, és un motor de ressentiment que no porta res de bo i massa escorat cap al PSC i Comuns. I no ho comparteixo.

—Com veieu el govern de Salvador Illa?
—Crec que el PSC acabarà tenint majoria i no li serà difícil esgotar els quatre anys de legislatura. El pacte que es va aconseguir és un acord polític amb molt poca capacitat de control perquè les grans incògnites s’han de resoldre a Espanya i no pas a Catalunya. I allà, les majories donen per al que donen. Ho veig molt difícil.