Fa un any es va estrenar a la sala Versus Glòries de Barcelona Pols de diamant, una obra escrita pel dramaturg Pau Coya, dirigida per Nelson Valente i protagonitzada per Dafnis Balduz i Albert Salazar. El còctel del bon tàndem que van crear els actors dalt l’escenari, la bona direcció de Valente i l’acurat text de Coya va fer que omplissin la platea del teatre durant un mes sencer i que l’obra es prorrogués cinc dies més. Ara, la Villarroel l’ha reprogramada per al seu Off fins el 23 de novembre, i un bon feix de nous espectadors poden gaudir de la història colpidora d’en Dani, un jove de vint anys que denuncia una agressió homòfoba brutal.

El nucli argumental és cert: el 2021, un jove de Madrid va denunciar que havia estat agredit sota el portal de casa seva, al barri de Malasaña de Madrid. Els fets van commoure la societat, que pocs mesos abans ja s’havia consternat amb l’assassinat homòfob del jove gallec Samuel Luiz a crits de “marieta de merda”. Però pocs dies després, es va saber que la versió dels fets que havia donat el jove de Madrid era falsa, no era la real, tot i que sí que l’havien agredit. L’impacte mediàtic que va tenir aquesta notícia va convertir el jove en doble víctima: primer, per l’agressió que havia sofert; segon, pel linxament públic i mediàtic que va rebre després de saber-se que era fals. Però: per què va decidir de mentir? Pols de diamant intenta trobar-ne la resposta a ritme de Rihanna.

—Pols de diamant és una història basada o inspirada en fets reals?
—[Riu.] No t’ho sabria respondre. És una obra que a l’autor se li acut d’explicar a partir de la notícia que surt a la premsa, però després és una obra de ficció i tot el que expliquem no és el que va passar. No és teatre documental.

—Us heu retrobat amb Albert Salazar dalt l’escenari després de quinze anys.
—Sí. L’Albert Salazar i jo havíem coincidit en una funció que es va fer al Teatre Romea, amb la companyia Romea. Ell tenia tretze o catorze anys i jo vint-i-pocs. Ell era “nen actor”, no feia ni totes les funcions, perquè se les havien de partir amb un altre. Quan ets menor d’edat, hi ha d’haver dos nens. Allà ens vam conèixer, però no ens havíem trobat més treballant. La veritat és que en tenia moltes ganes.

—I com ha estat, aquest retrobament?
—Doncs ha estat molt fort, perquè es va pensar en actors diversos. Jo vaig proposar-lo a ell molt de pressa, però el meu criteri no va ser el més escoltat d’entrada. Finalment, es va poder dur a terme i ell de seguida va dir que sí. Crec que és la millor opció que podíem tenir. És un actor amb unes capacitats bastant prodigioses. És un noi amb una capacitat de treball brutal, amb una entrega total, molt intel·ligent, incansable… És una meravella de company.

—Fem aquesta entrevista en un moment en què el consentiment i les agressions sexuals ocupen el debat públic i polític: es jutja el cas de l’assassinat de Samuel Luiz, hi ha el cas Pelicot i el d’Errejón… Sembla que la reprogramació de l’obra no podia ser més adient.
—Malauradament, és més vigent ara que quan la vam estrenar. Hi ha una frase que dic a l’obra que és: “Jo no entenc com algú és capaç de trempar en aquestes circumstàncies, amb un cos inert allà.” Ara és inevitable pensar en Gisèle [Pelicot]. És exactament això el que li ha passat durant deu anys per part d’incomptables éssers humans. De cop i volta, quan tens una referència tan bèstia, les paraules cauen des d’un altre lloc i fan encara més vigent allò que critiques perquè no torni a passar. El teatre té això. Per això hi ha funcions que no caduquen. Aquesta, esperem que sí.

—L’obra explica la història d’en Dani, un noi que denuncia una brutal agressió homòfoba que acaba essent falsa. Així i tot, el relat no es basa en les acusacions falses: malgrat que sigui fals, no vol dir que no sigui una agressió.
—Exacte. De fet, la denúncia… Allò que és fals, diguem-ne, el que no és exacte, és com explica el que li va passar. Però, el que li passa, li passa. És a dir: existeix l’informe mèdic de lesions. Els fets han passat. Una altra cosa és que, de cop i volta, ell ho expliqui d’una manera que no és la real. Però els fets hi són, l’agressió existeix. La funció és un camí per plantejar per què aquella persona tria mentir en lloc d’explicar la veritat: la vergonya? La por? La culpa? No ho sé.

—I, tot i això, en cap moment no es fa un judici moral dels fets. Com us ho feu?
—Bé, és complicat, perquè sempre trepitges terreny pantanós. L’autor ha fet una feina molt acurada. Queda molt clar el missatge que vol donar. No hi ha una posició de judici contra aquesta persona, malgrat que hagi mentit en els fets. També és molt complicada la cultura de la “cancel·lació”, perquè a vegades és una porta a través de les xarxes socials per a fer certes denúncies, però també es fa boicot a la gent sense haver contrastat específicament tot allò que ha passat. Les xarxes socials et poden convertir en un heroi en un moment donat i, al cap de dos dies, poden ser una defenestració. Hauríem d’anar amb molt de compte en la manera com fem servir aquests mitjans i qüestionar-nos sempre què li ha pogut passar a l’altre: per què l’altre ha pogut arribar a fer una cosa així. Que algú pugui ser tan anul·lat amb una velocitat tan bèstia… Ostres, és molt perillós, perquè fins a quin punt podem justificar-ho? És un terreny molt delicat.

—El protagonista acaba essent doble víctima: primer per la versió que dóna dels fets i, després, pel linxament que rep quan es descobreix que és fals.
—Equivocar-te té conseqüències. Ens ha passat a tots. Però ho has d’assumir. Has de tirar endavant i intentar redimir-te i fer les coses millor. Ara, quan hi ha un linxament públic tan bèstia és molt complicat. En el cas real, el noi tenia vint anys quan li va passar tot això. Evidentment que no ho va fer bé, però una persona de vint anys trobar-se en aquesta situació havent estat agredida, jutjada i insultada per tot arreu… Hòstia, és molt fort.

—Després de veure l’obra vaig pensar que potser també hauria estat assetjat i qüestionat si hagués dit la veritat: per les pràctiques sexuals, pel debat sobre el consentiment, etc. D’alguna manera, sempre es qüestiona la víctima.
—D’aquest noi, no en sabem res. Ell no va fer mai cap entrevista. Per tant, no sabem realment què li va passar. Sí que sabem que li va passar alguna cosa, perquè a algú a qui escriuen al cul, amb una navalla, la paraula “maricón”, li ha passat alguna cosa. Jo no sé si això pot arribar a ser consentit o no, em costa molt de creure. Una de les versions que es van donar va ser que ell havia mentit a la seva parella i volia ocultar-li-ho. Bé, si tu vols ocultar a la teva parella que has tingut una relació sexual amb algú altre, però deixes que t’escriguin “maricón” al cul… Tard o d’hora ho veurà. És a dir, que no acabava de quadrar, tot plegat. Però és tan delicat que, en qualsevol moment i en qualsevol manera d’expressar-te, pots acabar semblant allò que no ets. Les persones que donen molt suport a la cultura de la “cancel·lació”… Si algú ha fet una cosa que és penada no hi haurà res a dir, però compte amb el judici moral que pugui haver-hi sobre això, perquè no pensem com se’ns pot aplicar a nosaltres: com nosaltres podem passar a ser les víctimes d’aquests sistemes de condemna, que són condemnes públiques, que no passen per mans de persones neutrals. És opinió, opinió generada des de casa teva, amb un piulet, sense que ningú digui res, i sense pensar gaire les conseqüències que pot tenir o com pot afectar, o si et pots equivocar. I, després, on hi ha les rectificacions si s’ha dit alguna cosa que no és certa?

—Una de les dades que doneu a l’obra: els delictes d’odi augmenten gairebé d’un 4% respecte de l’any passat, però augmenten d’un 76,6% en els delictes d’LGTBI-fòbia.
—Jo no conec les xifres exactament i no estic gaire informat sobre el tema. Hi ha la versió que et diuen que ara hi ha moltes més denúncies i, per tant, es registren més casos. Ho ignoro completament. Per això hi ha l’Observatori Contra l’Homofòbia, que és un organisme que fa molta feina i molt ben feta, segons que tinc entès. És evident a tots els nivells la feina que encara hi ha per fer. És evident que aquesta funció i altres encara són necessàries per a plasmar unes realitats que sembla que no hi siguin, però hi són. Quan es va molt endavant, de cop i volta, sembla que es torna enrere en moltes coses. Després hi ha l’extrema dreta intentant liquidar obertament molta legalitat i molts drets de certs col·lectius. S’ha de lluitar molt. Recordo perfectament la meva mare que al·lucinava quan fa pocs anys vam tornar a assistir a la manifestació a favor de l’avortament lliure. A ma mare li petava el cervell: “Jo torno a ser aquí, en aquest moment?” Doncs, sí.

—Abans parlàvem de les xarxes socials, del paper aquest d’opinar sense estar informats. Ens hem acostumat a “l’activisme de sofà”? A dir qualsevol cosa de casa estant, i apa?
—És que amb això ja ens quedem una mica més tranquils. És a dir, republicar una història [d’Instagram], etc., et resta una mica d’indignació. I això no és bo, perquè ja no hi dediques prou energia. Abans, la indignació et feia unir a un col·lectiu, agrupar-te, prendre decisions col·lectives per intentar lluitar contra alguna cosa, manifestar-te al carrer… Ara, amb les xarxes socials, fas “pam!” i dius: “Mira, ja hi he col·laborat.” Això té un impacte irrisori, si és que en té cap. És només autocomplaença. No sé fins a quin punt això ens fa perdre força com a col·lectiu per a lluitar contra alguna cosa. Les xarxes socials, al final, són una puta merda. Ens fan ser molt més individualistes, relacionar-nos menys humanament. Ens soluciona moltes coses, però ens resta humanitat.

—Creieu que ens falta més mobilització?
—Sí. És quan s’han aconseguit coses a tots nivells. Recordo molt les manifestacions contra la guerra de l’Irac. Hi havia un sentiment de col·lectiu fortíssim. De dir: “No volem formar part d’això, no ho volem.” Després es va traduir a les urnes amb el canvi de govern, perquè una cosa porta a l’altra. Ara: com ha baixat la participació democràtica a les eleccions? No deixo de desvincular-ho, perquè quan restes col·lectiu i només ets tu amb tu mateix des de casa i tu, i tu, i tu… Doncs, és clar, penses molt més en tu que en res més. Hi ha molta feina a fer. Estem millor que no estàvem, només faltaria, però hi ha molta feina a fer per a poder viure en un estat de benestar per a tothom.

—Com a figura pública, sentiu pressió per haver de prendre posició constantment?
—Tampoc no sóc una figura tan pública perquè em vinguin a demanar l’opinió de les coses, però jo prenc posició quan penso que ho puc fer. Passa que a vegades també em reprimeixo, perquè penso que qualsevol cosa que pugui escriure pot ser mal interpretada. I que, si no segueixes el corrent de pensament d’aquell moment, ets criticat. Hòstia, puc tenir una opinió diferent de la majoria i potser puc equivocar-me, però deixeu-me expressar. Si tenim una conversa, si hi ha un debat, potser fins i tot em faran canviar d’opinió. Potser me n’adonaré i diré: “És veritat, té raó, no hi havia caigut.” Però si només és un linxament a una opinió que algú hagi pogut donar, et sents atacat. I si només et sents atacat, el que et surt és refermar-te en allò que has dit. No hi ha reflexió. La reflexió és acompanyada del debat, de la conversa. Això sí que t’enriqueix. Que xerrem una estona i que puguem arribar a punts en comú. No crec que les xarxes socials potenciïn això, sinó la sentència.

—Malgrat tot, Pols de diamant també és una obra d’amor.
—Sí. I això m’agrada molt, de Pols de diamant: a part de tot el que passa dels mitjans i de l’agressió i més, també parla d’una història d’amor entre dues persones. En aquest cas, dos nois. No s’aborda el tema de l’homosexualitat com un tema a tractar. Senzillament, hi ha dues persones que es coneixen en un lloc, que a partir d’aquella trobada s’agraden i comencen a tenir un romanç. I crec que això està molt bé. A les sèries, en un moment donat, havien d’explicar que la persona finalment sortia de l’armari. Això també s’ha anat perdent amb la ficció dels últims anys. Ara hi ha personatges homosexuals i n’hi ha que no, i s’ha acabat el bròquil. La vida avança i gràcies a la feina de molta gent –no gràcies a Déu, gràcies a la feina de molta gent– les situacions en molts països estan normalitzades i la gent pot viure amb certa llibertat.

—Amb Emma Vilarassau vau protagonitzar L’oreneta que, tot i que és una obra molt diferent, també parla d’homofòbia, d’un atemptat homòfob. Sentiu certa responsabilitat a l’hora de fer papers amb realitats oprimides?
—La responsabilitat l’encaro com a actor, però en qualsevol funció tinc, sobretot, la responsabilitat de fer-ho tan bé com és possible perquè la història sigui creïble. És veritat que hi ha certs temes que d’alguna manera notes que tenen un impacte en l’espectador, com era el cas de L’oreneta, que la gent sortia molt commoguda en general, o com és en aquest ara, que la gent passa per molts moments incòmodes i de certa angoixa durant la funció. Se’ls remou alguna cosa. És el camí bo: que aquestes obres de teatre puguin remoure’t de la manera que sigui, com a espectador, i que nosaltres puguem estar al servei d’explicar la història de la millor manera possible. No és tant una responsabilitat. Al final, sóc un actor i prou: ni he escrit el text, ni l’he dirigit, ni l’he produït ni res de tot això. He enredat tothom perquè ho puguem fer, això sí, però al final jo sóc una peça més d’un gran engranatge. I més en aquest cas que faig nou papers diferents. Però sí que és veritat que és molt ben parit poder formar part d’un projecte que renegui o que pretengui increpar l’espectador en el bon sentit de la paraula. Llavors és com si la feina tingués un sentit més enllà de l’entreteniment i prou. Moltes vegades tenim aquesta pressió pel projecte que fem, perquè ens hem de guanyar la vida i ja està. En aquest sentit, per a mi, ara és un moment dolç. És molt bonic llevar-te i saber que cada nit explicaràs aquella història. Passes el dia més content.

—Sí, esteu en un bon moment professional, no?
—… [S’arronsa d’espatlles] Gràcies.

—No trobeu?
—No ho sé. Potser sí. Passa que és tan variable tot… Intento estar content tant temps com és possible, però no penso gaire a llarg termini perquè sempre hi ha alts i baixos. És un tòpic, però és que és molt real. Molt, molt, molt. Vaig aprendre-ho quan era bastant jove i continuo creient-ho. Si penses que ets en el teu millor moment, després et fots unes hòsties que te’n vas a la merda ràpidament. Però sí, estic content, ara.

—La Rihanna ja forma part de la vostra banda sonora?
—Saps què passa? Que hi ha un problema que tothom ja sap, que és que, a mi qui m’arriba al cor és Whitney Houston. La Rihanna… encantat de conèixer-la, que no en tinc el plaer, però a mi la que m’agrada és l’altra [riu].