Manuel Cuyàs: ‘Jordi Pujol i Soley no és cap lladre’

Avui fa cinc anys de la confessió de Jordi Pujol. El 25 de juliol de 2014 es feia públic el document en què el president explicava que tenia diners no declarats a l’estranger. Aquella confessió va provocar un gran terrabastall polític, no tan sols a Convergència i Unió, el partit que va fundar Pujol, sinó a tot el país. Pujol, per bé o per mal, era referent. Per parlar-ne, VilaWeb ha entrevistat el periodista Manuel Cuyàs, l’home que va transcriure les memòries de Jordi Pujol en tres volums i, actualment, un dels homes més propers a Pujol. Cuyàs visita cada dues o tres setmanes el senyor Pujol, durant l’entrevista som testimonis que Pujol li truca. ‘Jo aquest home l’estimo’, diu Cuyàs, que tot i això és crític amb la manera com es va fer la confessió, i també amb la manera com va reacciona el país i el partit. Cuyàs rep VilaWeb a la rambla de Mataró, la seva ciutat natal.

—Quin balanç feu de Jordi Pujol?
—El balanç és positivíssim. Fa una obra extraordinària de govern. No hi havia res, abans. I s’havia de construir tot de nou. Penso que va més enllà d’una autonomia, perquè és un home que projecta el país a l’exterior. Participa en l’Europa de les Regions, i situa Catalunya al món. Ara Catalunya la coneix tothom. No és del tot nou. Gràcies a ell, ja la coneixien unes elits polítiques. Ell és l’home que va a veure Bush. Quan es retira, és una persona que comença a ser molt respectada, fins i tot pels seus adversaris. I aquest reconeixement li dura fins que fa la confessió desgraciada.

—Per què desgraciada?
—Perquè és inútil per a tothom. Primer per a ell, que no el salva. Als fills, tampoc, perquè la majoria estan encausats. I el desprestigi de la família ha estat molt gros. I tampoc ha servit als rivals. Per què la seva confessió tampoc frena l’independentisme. De fet, la fa un 25 de juliol, i el següent Onze de Setembre hi ha una de les grans manifestacions de la Diada. Si tot plegat va ser una operació d’estat, aquests serveis secrets també van fracassar, perquè no va servir de res. El procés va continuar. Per això dic que és desgraciada.

—Us he llegit en un article que la vostra tesi és que la confessió la fa, en el fons, per salvar la família.
—La meva tesi és aquesta, sí. Francesc Cabana i Maria Pujol, cunyat i germana de Pujol, diuen que la deixa no existeix. Que l’avi Florenci no va deixar diners a l’estranger. Pujol diu que sí, i que el seu pare els va deixar quan va veure que ell es dedicava a la política. No se’n fiava que acabés bé. Per això va deixar diners a fora per si havien de fugir. El seu cunyat diu que no. I ell diu que sí. I jo no us puc dir res. Ara, que hi havia objectivament uns diners a Andorra és evident, perquè hi eren. I ell ho confessa. Jo crec que ell se sent atrapat i espiat a Andorra. I llavors es veu obligat a confessar que hi ha diners, abans que l’estat espanyol ho faci. S’avança, jo diria, per protegir la família. La deixa són uns quants diners, menys dels que s’han trobat. Això s’ha fet treballar, diria jo.

—Com reacciona Jordi Pujol a l’impacte que genera?
—Jo penso que ell no s’esperava que les conseqüències fossin tan dures, essent un home tan reconegut i tan per sobre del bé i del mal. I que el país el perdonaria. I va quedar parat que fins i tot els seus l’abandonessin. I que es quedés sense serveis d’ex-president. Ara, això s’ha explicat malament. És ell qui diu a Artur Mas, treu-me de tot. Menys del despatx. Això no s’ho havia imaginat. Ara no tant, però arriba un moment que la gent l’insultava pel carrer.

—El veieu?
—Sí. El veig cada tres setmanes, un mes. I ens truquem.

—Per què el visiteu?
—Per fer-li companyia. Molta gent que li n’hauria de fer, no li’n fa. Jo l’estimo. És clar que l’estimo. Em va donar una manifestació de confiança molt gran, encarregant-me les memòries. Jo és un home que estimo. No trobaria una altra paraula. L’aprecio? No, no. L’estimo. No sóc l’únic que hi va. Hi van amics, ex-consellers, espontanis. L’altre dia, un senyor en un poble em diu: com està, en Pujol? L’hauria d’anar a veure. Mira que ens va ajudar. Havia estat alcalde. I vostè no hi ha anat? Diu no. La gent no hi va, ni tan sols als qui va ajudar.

—I què fa, Pujol, ara que el veieu?
—És un home que escriu, pensa i rumia. Com ha fet sempre. I en aquest moment, quan ha caigut en desgràcia, continua produint obra. I és una pena que per aquesta animadversió que la gent li va mostrar, i la seva prudència excessiva de manifestar-se, pensant en les conseqüències que pot tenir, pensant en els fills, ell i la seva massa, no es coneguin aquests escrits. És una obra que parla de la culpa, de l’expiació, de la seva vida, de l’obra de govern i del procés. És una pena que, havent vist tota l’obra anterior, ara que és al final, no la faci a la llum, aquesta darrera. I que ens perdem aquests escrits i pensaments. Escriu a mà, en una lletra infernal, que com ell diu no s’entén ni ell mateix. Jo sí que l’entenc. També té una secretària que li passa a màquina.

—A màquina, li passa?
—Ell diu a màquina, perquè és antic, però és a ordinador. Un dia vaig enviar un SMS (jo també, Déu n’hi do) al seu fill Oriol. I l’endemà em diu: ja he vist el telegrama que vas enviar a l’Oriol. Ha! Un per l’altre.

—I per què parla de la culpa, als textos?
—Perquè és un home de fortes conviccions cristianes. De molt jove, fins i tot, va tenir moments de rampell místic. Té molt interioritzat el pecat, la culpa, la confessió. Ell, en realitat, això ara ho veu com una penitència que fa després de la confessió. Però jo penso que la penitència és excessiva. I que la gent de Catalunya també ha estat excessivament rigorosa amb ell. Massa rigorosa. Ell no és corrupte. Ell sempre ho diu: jo no m’he embutxacat res. Ni diners, ni res de res. Doncs a ell el van expulsar del partit, el van donar de baixa, i això és perquè Pujol, a més de polític, és un moralista. Anava pel món donant lliçons de moral i renyant la gent. Això ha d’anar d’aquesta manera. Un moralista. I quan ell treu un comunicat sobre diners amagats i no confessats, la gent pensa: i aquest és el qui es pensava que donava lliçons? Rajoy no en va donar mai, de lliçons. I Felipe González no en donava. Però és que, a més, aquest és un país molt purità. I molt influït per la moral. I així anem.

—Ell també està influït per la moral?
—Ell és la persona de l’ara no toca, però també és la persona de l’ara toca. Per exemple, quan li vaig demanar com va portar la presó de Saragossa, deia: ara toca ser a la presó. I ara toca ser banquer. I ara toca ser polític. I ara toca estar tancat al despatx de Calàbria. Tancat allà en aquell espai, que comparat amb el del passeig de Gràcia… La seva secretària actual diu que el seu disgust fort no va ser que li traguessin el Molt Honorable, ni el sou, ni res. El disgust fort és que li traguessin aquest despatx. Hi feia i desfeia. Tenia salons i podia fer allò de fer esperar. Perquè allà era el rei del despatx. Però en aquest altre… Ara, el que li sap més greu de tot és que el seu partit hagi desaparegut. Que Convergència hagi desaparegut. És la seva obra destrossada. I com que veu que és, en part, culpa seva… Quan Mas va dir ‘s’ha acabat’. I jo em pregunto, per què van fer-ho? El PSOE ha canviat de nom? I el PP? Per què Convergència havia de canviar de nom? I ara s’ha atomitzat. Això a ell l’entristeix moltíssim. Per tant, és crític amb l’atomització de l’espai, sí.

—Està àgil de cap?
—Ho està. Els qui no el deixen parlar són els advocats, els fills, i tot això. Per què ell se’n mor de ganes.

—En un article, éreu crític amb un advocat dels fills.
—Pujol sempre havia dit que li sabia greu no haver-se dedicat a la família per culpa de la política. I l’advocat es va aprofitar d’aquest punt fluix. Digui que és vostè, o l’avi. I així els fills queden exonerats. Però ja us dic, no ha servit de res, perquè els fills també han quedat tocats.

—Ell s’agafa a una amnistia. I fa públic que té els diners fora agafant-se a una amnistia legal. És el més bèstia de tot. Els diners són legals, al final.
—Però això és igual, en aquest país purità que som nosaltres. Ell considera que això l’ha afectat i és un esguerro dins la seva vida. Diu que és com un tapís de l’edat mitjana, amb els colors i fils de seda, anar cosint, i hi ha un moment que el fil s’enreda i queda un defecte. Un esguerro. I es pensen que no es veurà. I es veu, es veu. I és allà. Aquests escrits en què parla de l’esguerro, seria molt bo que els divulgués perquè és el sentiment de culpa d’una persona de primer ordre. No parlem de cap xitxarel·lo. És un intel·lectual de primera.

—Ell què en pensa, del moment actual?
—Com a bon analista, patriota i aquestes coses, la situació actual no la pot veure bé. La veu amb un ull crític. Tant pels uns com pels altres. Això no s’ha conduït bé tant pels uns com pels altres. I no em feu dir més. Que no ho és, de crítica, la gent?

—Molts independentistes recorden que Pujol els esbroncava.
—Ell sempre va dir que no ho era.

—En canvi, va fer uns escrits a La Vanguardia en què feia un gir.
—Perquè ell és molt fidel a la gent. I ell va optar per Artur Mas. I és en Mas qui fa el pas independentista. I ell no podia abandonar en Mas. Això ho ha dit sempre. Però tu entrevistes en Cuyàs, no en Pujol. Cuyàs, curador de les memòries. No pas biògraf.

—Per què no biògraf?
—Un biògraf és algú que investiga, busca fonts i fonts escrites. I si el personatge és viu, el busca. Però jo no vaig fer això. Jo vaig transcriure unes memòries. Ell opta per mi perquè era incontaminat. Jo no l’havia seguit i era una mica fora. I com que sóc del Maresme i li vaig insistir que les fes, les memòries, doncs hi pensa. Però les memòries és com si les hagués escrites ell. I la gent recorda, o no recorda, el que li dóna la gana.

—I no us sap greu que no sortís aquest detall dels diners a les memòries?
—A mi, no. Suposem que el tema hagués sortit a la conversa que vam tenir per fer el llibre. I que m’hagués dit: sí, tenia diners fora, però això no ho posarem. Les memòries són seves, i posa el que vol. Jo el que dic als companys periodistes que feia vint anys que el seguien és per què no ho van preguntar ells.

—A mi no em roba Espanya, a mi em roben Millet i Pujol. Què en penseu, d’aquesta frase de Rufián?
—A mi em sembla una frase totalment desafortunada. Hi ha molts lladres als quals es podia haver referit, i no a Pujol. Perquè en Pujol no és cap lladre. Jordi Pujol i Soley no és cap lladre. I la seva trajectòria invalida aquest comentari. I a Banca Catalana posava diners de la butxaca.

—I els fills, i la dona?
—Jo dels fills no en parlo. I de la dona, tampoc. Jo només parlo d’ell. I dels fills només conec l’Oriol, que era parlamentari. I la Marta, que vaig entrevistar al llibre Vint i Jordi Pujol. Ella hi va sortir. I va ser important.

—Per què?
—Perquè aquella entrevista va emocionar molt en Pujol. Perquè són una família una mica freda. De poc comunicar. La Marta Pujol m’ho deia: a casa, el pare és més aviat silenciós. I quan el vaig a veure en actes, fent discursos penso ai carai, sí que saps coses. I jo penso que en Pujol va conèixer la filla, també, amb l’entrevista. Aquí és quan em va agafar confiança per a fer les memòries.

—Ell se sent culpable, dieu. I orgullós?
—De l’obra feta. De TV3, els Mossos, la xarxa hospitalària. De les carreteres. L’altre dia, va anar d’excursió amb un autocar amb tota la família per la Catalunya de poblet, i em va dir: vaig anar a un poble i vaig veure una placa que deia ‘carrer inaugurat per Jordi Pujol’, no l’han treta, la placa!

—Crític, amb Pujol?
—Errors polítics, és clar que en va tenir. I egocèntric, també ho és. Però és una persona que amb mi s’ha portat extraordinàriament bé. Personalment, cap queixa en el meu cas.

—Tot i egocèntric, Pujol sempre parlava de Guti.
—Adoració total. El va plorar molt, quan es va morir. Guti és del PSUC, i ell el partit que respecta és el PSUC. Perquè el PSUC va saber integrar. L’eslògan de ‘És català qui viu i treballa a Catalunya’ és PSUC. ‘Catalunya un sol poble’, PSUC.

—De Puigdemont, què n’opina?
—Li sap greu la situació, l’entén, però també hi veu errors. Com tots, no?

—L’acabaran perdonant a ell, i a la dona no tant. Mireu què us dic.
—Jo de la família, no en parlo. No sé si la paraula és perdonar o no perdonar, però aquí hi ha reconeixement a l’obra feta que s’ha de fer. Això és evident. Cal.