Crim: ‘Cada matí ens feien resar el parenostre, era una merda’

Les guitarres contundents, el ritme enèrgic i la veu aspra de Crim ressonaran aquest vespre a la sala Razmatazz 2 de Barcelona, on presentaran el nou disc, Pare nostre que esteu a l’infern. En pocs anys, han esdevingut la banda revelació del punk català i el creixement accelerat els ha portat a tocar amb grups mítics com The Adicts, The Toy Dolls, Bad Co Project, Bad Religion i Decendents. Crim ha tocat al Punk Rock Bowling de Las Vegas i al Punk Rock Holiday d’Eslovènia, dos dels principals festivals punk del món. Un èxit difícil de gestionar pels quatre integrants del grup. En aquesta entrevista, el cantant i primera guitarra, Adrià Bertran, i el bateria, Marc Anguela, exposen les pors i els dubtes i ens deixen frases tan desconcertants com ara: ‘No sé si a mi m’agradaria Crim’.

—D’on veniu els qui toqueu a Crim?
—Marc Anguela: El grup comença a un pis on vivíem l’Adrià, el Javi, que és el baixista, i jo. Som fills de Tarragona tots quatre. Som amics units per la música.
—Adrià Bertran: Sempre hem tocat en grups, i Crim va sortir perquè entre setmana teníem dies buits. Vam fer un grup com qualsevol altre. Passa que aquest ha anat ocupant més temps.

—Feina, estudis?
—A.B.: Sóc tècnic de so. Sempre m’ha interessat el gremi i m’agrada tot allò que té a veure amb produccions musicals.
—M.A.: A mi m’apassionava la música, però volia aprendre’n de manera autodidàctica. Vaig estudiar arquitectura tècnica simplement pensant en el futur. Error, me’n penedeixo molt. És una cosa que a les meves germanes i als meus cosins petits no paro de repetir: que no estudiïn alguna cosa simplement pensant en el futur. El resultat és que fa dos anys vaig deixar la feina i ara treballo en una agència de concerts, de reserves i management. Ara les coses van molt bé amb el grup, però potser el pròxim disc no agrada. Nosaltres estarem contents amb el que haurem fet, però no tocarem, s’acabarà tot i haurem de tornar a la realitat.

—De moment esteu molt bé, heu fet rondes pels Estats Units i per Europa. Què us hi heu trobat?
—A.B.: No té res a veure, l’hospitalitat europea és molt important. A les sales d’aquí, en general, et cuiden, i te’n vas cap a Europa i encara més. Hem tocat a llocs molt més austers, però en general el tracte és força bo. Sempre arribes i tens alguna cosa per a menjar i beure i lloc on dormir. En canvi, als Estats Units és el retrat de la manera com funciona aquell país, basat en l’individu. Et poden tractar molt amablement, però no cuiden els músics. No hi ha ni sopar, et busques la vida amb les begudes i la qüestió del dormir no entra.

—Però us penediu d’haver-hi anat?
—M.A.: No. És clar que hi tornaríem, és una experiència extraordinària.
—A.B.: Passa que, com que les grans figures poden tocar cada dia, l’undreground són quatre bandes comptades i la resta pràcticament ni existeix. Potser toques amb els Charged GBH i amb uns desconeguts com tu i hi ha quatre persones al públic. No passa com aquí, que és una cosa especial. Potser hi havia massa ganes d’aparentar. Hi havia vegades que ens demanaven si érem els Angelic Upstarts. I els dèiem: ‘Sabeu qui són els Angelic Upstarts? Estan tocant ara mateix, i no som pas nosaltres.’ És possible que anessin amb samarretes de GBH, vestits del rotllo i amb les crestes més altes, però no sabien ni què feien els Angelic Upstarts. Potser no els havien escoltat mai.

—A la cançó ‘Ullals de llet’, en què critiqueu tota aquesta aparença en el món del punk, reflectiu les coses que vau veure allà?
—A.B.: A l’hora de fer la lletra, no vaig tenir gens present els Estats Units. Va dirigit a gent d’aquí.

—Com és l’escena punk d’aquí?
—A.B.: Ens hem trobat que hi ha gent que ens ha vist massa per xarxes socials i potser no els caiem simpàtics. No som l’enemic de ningú, però ens han volgut posar en una diana, atacant-nos amb coses que no tenen res a veure amb la música, ni amb les coses que escrivim, pensem ni sentim.
—M.A.: Quan proves de fer les coses amb sentiment i d’una manera honesta, veure segons quines crítiques i les etiquetes que et posen…

—Quina etiqueta us posen?
—M.A.: Potser que no som prou reals. Prou punks.
—A.B.: Potser que no diem literalment allò que aquella persona pensa que hauríem de dir. Ens volen utilitzar com a eina de pensaments polítics. Coses que no tenen res a veure amb fer cançons i passar-ho bé tocant.
—M.A.: Hi ha gent que diu ‘tu ets això i, per tant, no ens agrades’. Hi ha vegades que t’encasellen.

—Fa de mal dir, però vosaltres com us veieu?
—M.A.: Jo tinc contradiccions. De vegades fem coses que creia que no faria mai. Tocar en llocs que pensava que no tocaria mai i que potser no acaben d’encaixar amb els meus ideals. Però ho hem de fer perquè hi ha seguidors que volen que ho fem. Arriba un punt que crec que fer segons quines coses és força necessari si vols seguir la trajectòria del grup.
—A.B.: Un exemple és Razzmataz 2. No ens hauríem imaginat tocar en un escenari tan gran. Fa la sensació de banda professional, que era una cosa que a vegades, fins i tot, repudiàvem. Som quatre desastres que ens hem posat a fer música. Volem tocar, ens és igual si l’escenari és d’un pam o si no hi ha escenari. Però la gent que ve espera que soni tan bé com sigui possible. La cosa que m’omple és que la gent et dóna les gràcies.
—M.A.: No sé si a mi m’agradaria Crim. Però no per la música, sinó per l’actitud que crec que demostrem. És normal que una persona que no em conegui de res i que sigui un purista no li agradi Crim perquè és un grup massa gran per ser punk. Jo segurament pensaria això. Però a mi m’agraden grups enormes. En fi, com a Crim estem bé [riu].

—Quina música escolteu?
—M.A.: Hi ha tres grups que són bàsics: Leatherface, Cock Sparrer i Social Distortion. Però no pararíem de dir noms. Penso en moltíssims grups que m’agraden i són clàssics. O per exemple, quan vam compondre el disc escoltava l’últim de Berri Txarrak. És increïble, està molt ben fet.

—I literàriament, quins són els vostres referents? Perquè hi ha versos molt potents…
—A.B.: Hi ha gent que demana molt què volen dir les lletres. Cada vegada fa més por començar un tema nou per no repetir-se. Crec que no llegeixo prou, la Play m’ha absorbit el cervell. Quan componc, dedico molt més temps a la part harmònica que a la lírica.

—Sempre vau tenir clar que cantaríeu en català?
—A.B.: Per mi, la inèrcia era cantar en anglès, però en Marc va proposar de cantar en català. Quan ho va dir em va semblar molt estrany.
—M.A.: Ho vaig dir per la facilitat. Tinc un altre grup, un power trio, on cantem tots tres en anglès i se’m fa complicat tocar la bateria, entonar i alhora recordar les lletres. Per fer-ho més fàcil, amb Crim vaig dir de cantar en català, perquè és la nostra llengua. En aquell moment no hi havia cap banda de hardcore, punk, street punk, oi, que fes coses en català.
—A.B.: Al final no tens cap pretensió. Saps que tocaràs a Barcelona, a Roquetes o a algun local de Tarragona.

—Crim cantarà sempre en català?
—A.B.: Alguna vegada he pensat que podríem fer alguna cosa en anglès, encara que fos per donar les gràcies als segells estrangers.
—M.A.: Crim sempre serà en català. Que alguna vegada fem alguna cosa en anglès? No dic que no. Però si ho féssim, seria en anglès, no en castellà. Quan conec una persona, la conec en català o en castellà, no puc canviar de llengua. No podria canviar la llengua d’un grup que he conegut en català.

—Parlem del disc Pare nostre que esteu a l’infern. No és molt fàcil atacar la religió?
—A.B.: Jo era dels qui cada matí feien resar el parenostre. Això sí que era una merda. Em sembla tan fort que estigui així de normalitzat que et facin fer això en un col·legi concertat com el que vaig anar de petit… Crec que si et sembla fàcil o no depèn de la relació que hagis tingut amb la religió.

—‘La puta copa del rei’ critica només que s’intenti censurar la xiulada a l’himne o tot l’espectacle del futbol?
—A.B.: He fet la lletra i no sóc gens futboler, però no és un tema antifutbol. És sobre l’espectacle grotesc que a la televisió soni l’himne però al camp es xiuli. Proven de camuflar-ho, però tothom ho sap. Per què no mirem el motiu pel qual la gent xiula l’himne? A mi em sembla genial que es xiuli perquè és un país de merda.

—A ‘Quan tornin les sirenes’ qüestioneu que l’octubre del 2017 s’aplaudissin els mateixos Mossos que es criticaven quan desallotjaven el 15-M. No sé quan vau escriure la lletra, però ara la popularitat ha tornat a caure.
—A.B.: Em va fer molta vergonya veure gent aplaudint els Mossos, sobretot l’1-O, simplement perquè no ens pegaven.
—M.A.: La crítica no és tant als Mossos com a la societat. Els Mossos són Mossos.
—A.B.: Qualsevol cos de seguretat ciutadana avui dia serà igual, vagi vestit de blau, de verd o de gris. Són una eina política de repressió i en cap cas em sento protegit al seu costat. Són gent que compleix ordres, no se’ls ha d’aplaudir per les decisions que prenguin, perquè les hi diuen pel walkie-talkie. Qui ho faci és una mica ingenu, crec.

—I què us sembla que pels fets d’octubre demanin dotze anys de presó a la cúpula dels Mossos?
—A.B.: És complicat, però també hi ha gent a qui demanen una bestiesa d’anys per coses que se sap que no s’han fet. O gent a qui han apallissat portes endins.
—M.A.: Per mi, són caps de turc. Ells complien ordres, i potser ho van fer bé o potser ho van fer malament. Però és un capítol més del paperot del procés.
—A.B.: En aquests casos s’ha vist més que mai que són eines polítiques i fan el que els diuen.

—L’última cançó que volia comentar era la de ‘Caiguda lliure’, on parleu de vosaltres.
—A.B.: Expliquem què ens passa. Hi ha una frase que m’agrada molt: ‘Lligat de peus i mans a un somni fet realitat’. Tocar molt i que ens reconeguin pel talent musical és un somni, però lligat de peus i mans, perquè no pots decidir si ho aparques o no. És una cosa que no para, cada vegada és més gran i fa una mica de vertigen.
—M.A.: És molt esgotador.
—A.B.: Hi ha dies que estàs saturat i que potser no obtens la gratificació que hauries d’obtenir, però hi ha altres dies o concerts que tornes amb les piles carregades.

—Tal com ho dieu sembla que qualsevol dia podeu anunciar que ho deixeu.
—A.B.: Doncs pot ser, per què no?
—M.A.: Avui no ho farem, però si un dia no ens veiem amb ganes o creiem que ja no té sentit, ho farem i ja està. L’altre dia, Berri Txarrak va dir que plegava, i és totalment legítim, deu estar molt cansat. I jo estic cansadíssim. Pot ser que qualsevol de nosaltres un dia digui que no pot més.
—A.B.: Però això que és tan bonic, carregar-nos-ho nosaltres mateixos… Que sigui la gent que digui que no li agrada.
—M.A.: Som quatre persones i que quatre ho donem tot és molt complicat, però provarem de fer-ho. Ara mateix ho fem.