Toni Comín: ‘Jo no avançaria eleccions a Catalunya’

Toni Comín (1971) és un dels eurodiputats elegits pels catalans, però a hores d’ara està pendent de la resolució del Tribunal de Luxemburg. En aquesta entrevista telefònica, però, ens centrem més en el seu rol de vice-president del Consell per la República, el govern a l’exili. Aquest òrgan en construcció agrupa la majoria de patits independentistes, els consellers i president a l’exili i l’Assemblea Nacional Catalana, i divendres passat, es va reunir per buscar la unitat estratègica independentista. Amb Comín també parlem del moment polític actual i què caldria fer en el futur.

—El Consell per la República es va reunir divendres passat. Per a fer què? Quin és l’objectiu?
—El Consell per la República neix precisament de la voluntat de culminar el procés. Per fer-ho, el Consell ha de permetre un lideratge unitari, plural i transversal i sabent que, per culminar el procés, cal una confrontació molt dura amb l’estat. Això vol dir que el lideratge del moviment independentista només és viable des de fora, des de l’espai lliure d’Europa. Clara Ponsatí diu que som un refugi de seguretat. Per exemple, i si hi hagués un nou 155? Tenim institucions autonòmiques, presidides per independentistes, però que mai es podran fer càrrec d’un mandat republicà. Tenim entitats civils, que no són institucions. És a dir, les entitats republicanes no són institucions, i les institucions no són republicanes. Per això cal un Consell per la República. És tan senzill com això.

—Culminar el procés tampoc no sé si ho podreu fer, sense l’ajut dels de dins.
—Exactament. Una cosa és que la direcció d’aquest procés sigui fora, en aquest espai lliure. I una altra és que això és impossible de fer sense els actors de l’interior. Per descomptat. I per això la majoria d’actors de l’interior són dins el consell. I més enllà de partits i institucions, hi ha la gent. La gent que vol ser la base directa d’aquest consell. Sense ells no es pot fer res, perquè la clau d’aquesta fase, de fet, serà a l’interior. Hi ha gent que s’ha adonat que l’actor necessari és el consell, i ara amb els consells locals tenen una estructura des de la qual treballar. Això volem que siguin els consells locals. I l’ANC ha estat sempre tan conscient de la necessitat del Consell per la República, que la idea dels consells locals parteix de la mateixa ANC.

—Veig que a la reunió de divendres vau parlar bàsicament de la unitat estratègica.
—A les portes de la sentència, és imprescindible lligar una estratègia unitària. Hem de ser catalitzadors d’un full de ruta unitari. Per això ens vam dedicar únicament a això. Va ser una reunió monogràfica. Un dia sencer. Dotze hores analitzant els fulls de ruta que hi havia damunt la taula. I ens vam asseure al voltant de la taula. A les primeres reunions, es tracta de veure les coincidències i les compatibilitats. I això anem fent.

—Si us presenteu com el govern a l’exili, la gent us voldrà votar.
—Aquesta és la intenció. Que la gent voti una assemblea de representats. I que aquesta assemblea voti el president del consell. Funcionaria com una institució pública.

—Canviem de tema i passem a la sentència. Quina hauria de ser la reacció?
—Per a ells, el dia de la sentència és el seu dia de la victòria: ‘En el dia d’avui, captiu i desarmat l’Exèrcit Roig, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat.’ Si no fem res, serà el seu primer d’abril de 1939. I ens donaran per desarticulats per als quaranta anys vinents. Ells no fan un judici. Ells guanyen una batalla política als tribunals, que és diferent. La reacció ha d’estar a l’altura d’aquesta evidència. I ha de ser d’una contundència tan gran que deixi clar a ulls d’Europa i Espanya que no ens donem per vençuts. I que seguim. Per tant, no val una manifestació. No serviria per a deixar clar que aquest combat pacífic continua. Hem de poder tenir resposta consensuada, contundent, pacífica. I que el consens no sigui excusa per a evitar la contundència.

—I la vostra idea, quina seria?
—Potser que no ensenyem totes les cartes.

—Què s’ha de fer al setembre, s’ha d’investir Pedro Sánchez?
—Si parlem de Pedro Sánchez, m’agradaria ser una mica seriós. Aquí el pacte no és PSOE amb Podem o PSOE amb Ciutadans. Aquí el pacte és Sánchez amb Íbex 35. El pacte és PSOE amb Íbex 35. Un pacte que és etern i sagrat. Això sí que és unitat indissoluble. Com amb Felipe González, que el van deixar ser president del govern perquè va pactar amb l’Íbex 35. L’Íbex 35 posa els límits al PSOE. I la gràcia del pacte amb Podem és que feia perillar aquest pacte. El PSOE ha hagut d’escenificar el pacte amb Podem de cara a una part del seu electorat. Però Sánchez sap que l’Íbex 35 no vol que hi entri Podem. Aquí Pablo Iglesias ha estat lúcid i hi ha posat coratge. O Podem hi entra a fer canvis, o no hi entrem. Jo els aplaudeixo molt l’estratègia de negociació.

—‘No vull un vice–president que parli de presos polítics.’ Déu n’hi do, amb Sánchez.
—Cortina de fum. Aquí la qüestió era no tocar la reforma laboral ni fer un tema del frau fiscal. Podem volia europeïtzar Espanya, en la qüestió del frau fiscal. I lluitar-hi, perquè Espanya és el país d’Europa amb més frau fiscal. Però l’Íbex 35 no vol tocar-ho. Fixeu-vos-hi. Sánchez deia que no podia acceptar Pablo Iglesias perquè parlava de presos polítics. Però podia acceptar Irene Montero, que també en parla. El tema de Catalunya ha estat una cortina de fum.

—Pronòstic: hi haurà govern a Madrid?
—No descarto que l’Íbex 35 demani un favor al PP per a fer Sánchez president. I que el rei també els en demani. Veig molt difícil el pacte de PSOE i Podem, sí. A Podem, ni per principis ni per interès, no els surt a compte entrar en un govern sense fer valer el seu programa. Oh, que en unes eleccions els aniria malament, a Podem, diu algú. Doncs imagineu-vos com els aniria després d’haver estat en un govern sense tocar la reforma laboral ni el frau fiscal. Seria el final de Podem.

—Què han de fer els partits independentistes?
—Entenc que els partits independentistes han de fer comptes. Amb el sí del PNB i l’abstenció de Bildu, que s’abstindrà, Pedro Sánchez pot ser president fins i tot amb el vot en contra dels independentistes catalans. Bildu s’abstindrà perquè no fan la independència del País Basc. Estan per la política penitenciària. I ho entenc perfectament. Per tant, entenc que els independentistes entren en un debat una mica fictici. Pot haver-hi govern del PSOE fins i tot amb el no dels independentistes catalans. Bloquem o no bloquem? Però si no depèn de tu! Falta el sí del PNB i l’abstenció de Bildu. Amb això i Podem, Sánchez fa. L’únic argument que donen els independentistes per a votar el PSOE (no volem blocar la investidura) no és cert. La seva raó decau. I amb un partit que no vol seure a dialogar amb tu, que si dius presos polítics et titlla de no democràtic i que insinua més el 155, doncs fes-t’ho mirar.

—A Catalunya avançaríeu les eleccions?
—No. No avançaria eleccions a Catalunya perquè no és una resposta contundent a la sentència. La resposta ha de ser protagonitzada per la mobilització ciutadana. I unes eleccions no tindran efecte de mobilització. Més aviat al contrari, de desmobilització. Ara la gent està molt cremada amb els partits. Posar urnes ara servirà perquè la gent expressés el seu malestar; que normalment és quedant-se a casa. Eleccions després de la sentència per a perdre posicions? No té ni cap ni peus.

—La Diada, com sempre o més combativa?
—M’ha agradat Germà Bel quan deia que potser aquest tipus més combatiu és el que toca després de la sentència. També entenc que la Diada ha de donar algun senyal diferent. És evident. I sense qüestionar gens ni mica el compromís i la feina de l’ANC, veig que les Diades festives que hem fet fins ara, amb el moment combatiu on som, no van. La Diada ha d’assenyalar el conflicte. Que Europa vegi que el conflicte és entre Catalunya i l’estat –un estat que no deixa fer allò que sí que van poder fer escocesos i quebequesos– i no pas entre catalans, com pretén fer creure Pedro Sánchez. I de la Diada vull dir una altra cosa.

—Quina?
—Que la Diada serveixi per a explicar-nos que la revolució no és de somriures i prou. La revolució és de somriures i llàgrimes. I per desgràcia, tal com va l’estat espanyol, encara no han acabat les llàgrimes. En vindran més. Vam fer servir moltes Diades per a explicar la revolució dels somriures. Doncs ara hauria de servir per a explicar que això és la revolució dels somriures i de les llàgrimes. Aquesta revolució la podem guanyar. La gent ha entès la cruesa d’aquest combat.

—El vostre advocat, Gonzalo Boye, va dir que el 2 de juliol ja seríeu dins el parlament fent d’eurodiputats.
—Comunicativament, ara ho faríem diferent. Recordeu que el gran debat era si la nostra demanada seria acceptada pel Tribunal de Luxemburg. Tothom deia que no l’acceptaria. Portades, entrevistes a TV3 a juristes alemanys dient que la nostra demanada no s’acceptaria a tràmit. Doncs va ser acceptada. Gran triomf. A la vegada, també vam demanar mesures cautelars, les quals haurien permès que el 2 de juliol ja fóssim acceptats. I les vam perdre, les cautelars. Cert. Però, comunicativament, vam posar més èmfasi en les cautelars. Ara ho faríem diferent, perquè el cor del conflicte no eren les cautelars, sinó l’acceptació a tràmit. La batalla important era la de la demanada. I la vam guanyar. Si l’haguéssim perduda, ja no hi hauria ni tema.

—Podreu fer d’eurodiputat, doncs?
—Si m’ho miro des del punt de vista jurídic, hi tinc tota la confiança. Inapel·lable. Ara, és tan rellevant per a Espanya evitar aquesta derrota? Jo vull pensar que el tribunal és invulnerable a les pressions polítiques. Però vam veure el president del Tribunal de Luxemburg dinant amb Marchena a Madrid. I ens va deixar una mica inquiets, això. Però sabeu què passa? Que en el fons hi confio molt, en el tribunal.