Parlem amb Juliana Canet (Cardedeu, 1999), presentadora del Que no surti d’aquí, de Catalunya Ràdio, i la periodista cultural Marina Porras (Rubí, 1991). Plegades, presenten nou pòdcast transmèdia de 3at, Club Tàndem, en què comenten vuit clàssics de literatura catalana. Des d’aquest desembre i fins al juliol, s’estrenarà un capítol mensual en què tractaran temes universals amb l’ajuda d’una obra mestra de la literatura catalana, que es complementarà amb les píndoles a les xarxes socials de 3Cat i un club de lectura en una llibreria on els seguidors podran compartir les seves impressions. El primer club de lectura presencial es farà demà a la llibreria Documenta de Barcelona per parlar de Mirall trencat (Mercè Rodoreda, 1974), el primer llibre que han comentat. També parlaran d’obres de Víctor Català, Josep Pla, Gabriel Ferrater, Montserrat Roig, Josep Maria de Sagarra, Joaquim Ruyra i Llorenç Villalonga.

—Com us vau conèixer i com heu acabat fent un pòdcast sobre literatura?
—Juliana Canet [J.C.]: Feia molts anys que ens teníem vistes. La seguia per Twitter i la seva opinió m’importava. Ella em veia a mi com el que sóc: una boja fent vídeos per YouTube. Ens teníem presents, i això va fer que alguna vegada ens haguéssim vist per gent en comú, fins que un dia vam dir: “Prou, ha de començar la dictadura Porras-Canet. Fem que aquesta amistat existeixi.”
—Marina Porras [M.P.]: Sense haver-ne parlat, coincidíem en coses, i això no passa tan sovint. Si veus que tens alguna cosa en comú amb una persona, és un senyal. I així va ser.
—J.C.: Recordo trobar-nos un dia pel carrer abans de la nostra amistat i parlar d’un llibre que acabava de sortir, que això és una cosa molt de Barcelona, en realitat.
—M.P.: No conèixer-nos de res, però conèixer-nos.

—És a dir, el punt fort de la vostra amistat són els llibres?
—M.P.: Sí, però s’han ajuntat moltes coses. És a dir, els llibres són la base, però també ens agraden molt les sèries, les pel·lícules. I, a més, coincidim en moltes opinions de diferents debats que van sortint el dia a dia.
—J.C.: Allò que ens ha unit, sobretot, és criticar i tenir una opinió comuna en la majoria de les coses de la vida. Hi ha un univers molt concret català, de Barcelona, que totes dues coneixem molt. Hi ha coses de les quals no puc parlar amb ningú perquè estan fora d’aquest món i, en canvi, amb ella, sí. I estem d’acord amb tot i podem insultar la mateixa gent. A més, jo vaig fer filologia catalana a la UOC i comentàvem assignatures. Critiquem les mateixes coses, ja siguin llibres, persones, assignatures…

—Com vau entrar al món de la lectura?
—M.P.: En el meu cas, va ser una cosa molt natural de casa. La meva mare va obrir una llibreria i no tinc records previs a això. I, és clar, recordo haver tingut sempre a l’abast una biblioteca particular. D’ençà que era petita que m’interessa llegir, ha estat un procés molt natural. Fa molt de temps que els llibres formen part de la meva vida diària, i a poc a poc vaig anar trobant l’espai per a construir-ne un món al voltant. Si miro enrere, tenia setze anys quan vaig obrir el primer bloc per a parlar de llibres. N’han passat uns quants…
—J.C.: Jo crec que, sobretot, ens agraden les històries. En el meu cas, és clarament per on he entrat al món dels llibres: era una nena que m’encantaven les històries. Per això per a mi és tan important explicar que el meu pare cada nit m’explicava contes, perquè, per a mi, en aquella època, els contes ni tan sols eren llibres, eren només històries. Quan vaig descobrir que aquestes historietes les podia llegir jo mateixa i podia fer-ho sola sense haver-me de discutir amb els meus germans sobre quin era el llibre que havíem de llegir aquella nit, em vaig esforçar molt –i em va costar molt– per aprendre a llegir i poder-ho fer sola. En tots els records que tinc, hi ha un llibre pel mig. A més, em castigaven sense llegir, perquè era molt exagerat: no volia sortir de l’habitació perquè només volia llegir. A la meva mare li encantava explicar-ho, perquè qui té una filla que l’han de castigar sense llegir? [Riu]
—M.P.: Hi ha una cita de James Salter que diu alguna cosa com: “Ningú pot combatre l’estrany que arriba a casa carregat d’històries o llegendes.” Quan vaig llegir-ho, vaig pensar que era ben bé així. Si algú entra a la teva vida carregat d’històries per explicar, és un imant.
—J.C.: És que és realment el que ens passa amb les persones. Ens interessa la gent que té una bona història per a explicar, sigui veritat o mentida.

—Juliana, ara comentàveu que us va costar molt aprendre a llegir. Alguna vegada heu explicat que sou dislèctica. Quin paper ha tingut la lectura, en aquest sentit? Ser constant en la lectura us va ajudar, després, a l’hora d’escriure, d’agafar agilitat lectora?
—J.C.: És clar que requereix més esforç, però, al final, una persona dislèctica pot aconseguir el mateix que una persona que no ho és. A mi, allò que realment m’ha ajudat és anar a un logopeda durant moltíssims anys i picar molta pedra. Segurament hauria trobat també el meu camí llegint tota sola els meus llibres a casa, però m’hauria costat molt més.
—M.P.: Jo pensava que llegir realment ajudava.
—J.C.: Ajuda, però jo vaig accelerar el meu procés de reeducació, que en diuen –que és que t’agafen el teu cervell, te’l giren tot i et diuen: “No està bé, el teu cervell!”–, perquè els meus pares ho van veure de seguida i van gastar-se molts diners amb la logopeda. Com més aviat ho vegis, millor, perquè si no, ja ho aprens tot del revés. Evidentment, que te’n pots sortir, però les teves eines són limitades. En canvi, si vas amb un professional que et dóna instruments per ajudar-te a fer servir el cervell en un món que no està pensat per al teu cervell, t’integres abans.

—I com ho van detectar, els pares?
—J.C.: Perquè vaig aprendre a escriure del revés [com si fos efecte mirall]. Tinc records molt vius al parvulari d’escriure el meu nom en majúscules i que la mestra em digués: “No, no ho escrius bé, Juliana. Ho has d’escriure així”, i m’ensenyava un paper amb el nom escrit, però jo no hi veia la diferència. Encara ara ho penso i ho veig igual, en el meu record. Escrivia al revés. És fascinant, el cervell humà. I, és clar, la meva mare de seguida va dir: “Crec que aquesta nena té alguna cosa.”

—I en què consisteix aquest procés de reeducació?
—J.C.: Anava amb una logopeda fantàstica que m’estimava moltíssim on fèiem diverses coses, perquè, a més, tinc un altre problema de no-sé-què creuat, tot girat. Per exemple, em tires una pilota aquí [assenyala l’espatlla dreta] i la intuïció em diu que és aquest [espatlla esquerra] per on m’he de llançar a recollir-la. Podíem passar una hora i mitja que em tiraven una pilota i jo anar-la agafant… Hi havia tècniques absurdes, com ara, fer-me una plantilla per a no passar-me de la línia, o coses més sofisticades per a diferenciar les lletres.

—Em sembla admirable que us costi llegir i que, així i tot, ho feu igualment i que acabeu essent lectora habitual. Tenir aquesta força de voluntat.
—J.C.: És que jo crec que, més que la força de voluntat, hi té a veure el paper que fan els pares. Si els meus no haguessin estat pendents del meu procés educatiu i de com m’estava desenvolupant jo, segurament no me n’hauria sortit o m’hauria costat molt més. Tinc la sort que he tingut uns pares que s’han pogut dedicar a mi i que de seguida van veure que alguna cosa fallava, em van poder ajudar i em van poder pagar un logopeda i portar-m’hi.

—Tornant als llibres: al Club Tàndem comenteu vuit clàssics de la literatura catalana. Recordeu el moment d’endinsar-vos-hi, als clàssics catalans?
—M.P.: Jo tinc molt clar que els clàssics s’introdueixen a l’escola i als instituts. Potser d’entrada és difícil o hi ha reticències, però és igual. A més, després –que és el que passa a molta gent– et queda el pòsit i potser en aquell moment, no, però uns anys després hi tornes tenint un coneixement previ de tot. En el meu cas, vaig entrar directe als clàssics per l’escola.
—J.C.: Jo crec que hi ha un discurs molt perillós que fa: “Ai, potser llegir clàssics a l’escola fa que et facis enrere.” Bé, és que les coses no han de ser sempre fàcils, i no ens han de fer llegir coses estúpides només perquè no sigui difícil. Està bé que sigui complicat, que es llegeixi Solitud i que no sigui una porta d’entrada fàcil, justament, perquè l’escola t’ha d’ensenyar això. Tampoc és fàcil aprendre a llegir, ni fer multiplicacions… Tot és difícil, i potser hi ha algun llibre que et fa enrere, però ja tens aquell bagatge. En el nostre cas, sí que és veritat que, com que érem unes nenes rates i unes friquis, jo ja vaig gaudir moltíssim. De fet, per a mi, va arribar un moment que l’escola era necessària, tot i haver-hi a casa aquest bagatge cultural, l’escola em va sumar un plus molt important, no tan sols amb la literatura catalana sinó amb totes les altres. Jo no hauria llegit mai Don Quijote, i ho he fet gràcies a l’escola. O la Celestina, que val molt la pena.
—M.P.: A mi, si alguns llibres m’han fet enrere a l’escola han estat els de literatura juvenil.
—J.C.: I una cosa és aprendre literatura i una altra és aprendre a gaudir de la lectura. Són dues coses completament diferents. Al meu institut, cada dia fèiem trenta minuts de lectura, podies llegir el que volguessis –de fet, estava prohibit llegir les lectures obligatòries de l’escola. En aquesta part del dia, em llegia els llibres que m’agradaven, com Els jocs de la fam i, a casa meva, les lectures obligatòries.

—Els clàssics tornen a ser moda?
—J.C.: Els clàssics no passen mai de moda, per això són clàssics. Al final, parlen de coses que sempre t’interpel·len, que t’interessen i que, a més a més, en el cas de la literatura catalana, parlen de qui ets i de tota la història del teu país i, per tant, teva. Quan tinc converses d’aquestes, m’adono que molta gent fa el pas de la literatura juvenil a la literatura mitjançant els clàssics.
—M.P.: Dins el món editorial, hi ha edicions molt més pensades per a vendre i arribar els lectors. Amb els clàssics, les noves traduccions, per exemple, són molt importants perquè estan pensada per ser llegides en l’actualitat. Crec que és important que hi hagi aquesta mena d’esclat de gent que llegeix clàssics, i no tan sols aquí, és un fenomen mundial. Els clàssics sempre els pots lligar amb l’actualitat i amb literatura contemporània. Llegir clàssics t’ajuda a llegir millor les novel·les contemporànies.

—Al Club Tàndem, en què comentareu vuit clàssics de la literatura catalana, què us ha estat més difícil: escollir l’autor de què parlaríeu o el llibre i el tema?
—M.P.: El tema que hem triat ha estat força natural segons rellegíem els llibres. La tria [d’autors] ha estat molt difícil, òbviament, perquè hi ha molts noms i, d’alguna manera, havíem de tallar. Hem triat els que són obsessions compartides. Lectures que a totes dues ens havien agradat, interpel·lat i amb què ens hi havíem sentit identificades. També hem hagut de triar per gènere. Per exemple, de poesia només fem Gabriel Ferrater, però podríem dedicar un Club Tàndem sencer a la poesia, o al teatre, o als contes…
—J.C.: O que no fos únicament de literatura catalana. Senzillament, vam voler que tot quedés recollit en un sol concepte perquè tingués una mica de sentit, però sí que hi ha una cosa molt sentimental, de llibres que realment ens han marcat.

—En aquest primer capítol, dedicat a Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, parleu de secrets. En el cas de Juliana Canet, al programa Que no surti d’aquí treballeu amb secrets de celebritats. Com decidiu què és un secret per a guardar i un per a explicar públicament?
—J.C.: No em costa gaire. És molt clar quan una informació que t’arriba d’un personatge famós es pot explicar o no. Tu ja veus si moralment et sents còmode explicant-ho o no. La veritat és que jo sóc molt neta: si algú em diu que no ho expliqui, no ho dic. Ara, m’ho han de dir: “Si us plau, no ho diguis.” Si no, ho dic.

—Ser personatges públics us fa ser més selectives amb qui expliqueu els vostres propis secrets?
—J.C.: Jo dic les coses i després les penso. És el meu gran defecte. M’he posat alguns límits, però no perquè me’ls hagi posat jo, sinó perquè la gent del meu entorn me’ls ha posat, com ara, la meva família. Segons què no ho ensenyo, o no ho dic. I ho faig per respecte a ells, que segurament ho fan per protegir-me a mi més que no pas a ells, perquè si fos per mi ho explicaria tot, coses meves també. És a dir: què vol dir personatge públic? Jo continuo fent la meva vida exactament igual que quan anava a batxillerat. El problema és quan no pots agafar el metro perquè et coneixen, però jo faig la meva vida normal i corrent. Llavors penso…
—M.P.: Cal prendre tantes precaucions si a ningú li importa tant?

—I en el cas de Marina Porras?
—M.P.: La meva feina és una mica cap en fora, però…
—J.C.: Mira, jo intento treure secrets a la Marina a Club Tàndem, que parli de la seva vida personal, i alguna cosa aconsegueixo. Poc, però ho aconsegueixo. T’has obert bastant.
—M.P.: Home, hem parlat de coses bastant íntimes, al pòdcast!

—Sou més de guardar secrets o d’esbombar-los?
—M.P.: La conclusió és que això d’explicar-ho tot i no quedar-se cap secret és una mica egoista. És a dir, estic a favor de carregar alguns secrets, perquè no cal abocar als altres coses que són per a tu.
—J.C.: Això, amb els teus propis secrets. Els secrets dels altres els comentem tots.