14.11.2019 - 21:50
|
Actualització: 14.11.2019 - 21:57
Claude Ferrer (1960) és el batlle de Prats de Molló. Dilluns va protagonitzar una de les imatges del tall del Tsunami Democràtic a la Jonquera: tot lluint la banda de batlle, va fer de mitjancer amb la policia francesa per a evitar que actués contra els manifestants. Malgrat les pressions del govern espanyol perquè es dissolgués la protesta, el tall va resistir tota la nit. Però el compromís de Ferrer va molt més enllà. És un dels centenars de batlles nord-catalans que van signar un manifest que qüestionava la independència de la justícia espanyola arran de la situació dels presoners polítics i els exiliats. I a l’octubre va visitar el president Puigdemont a Waterloo amb uns quants batlles més. Hi parlem sobre l’acció del Tsunami i ens explica també com es veu la situació política de Catalunya Sud a Catalunya Nord.
—Per què vau anar-hi al tall de la Jonquera?
—Vaig anar-hi perquè hi tenia amics i perquè formo part del centenar de batlles de Catalunya Nord que han signat un manifest en defensa dels presos polítics i dels exiliats, per la defensa de la democràcia. Volia que tot anés molt bé amb la policia francesa. I, a més, era l’única manera de fer entendre el tall als mitjans francesos.
—Us havien avisat o l’acció us va sorprendre?
—Em van avisar diumenge a les deu del vespre. No hi vaig anar al matí perquè cada 11 de novembre els batlles tenim una manifestació per la Primera Guerra Mundial. Vaig anar-hi a la tarda, quan vaig poder baixar de Prats de Molló.
—Com va ser la conversa amb la policia?
—Quan vaig arribar no hi havia cap problema. Vaig mirar de parlar amb tothom. Segurament hauria anat bé sense mi, però que pogués parlar amb la Gendarmeria, la policia, el sotsprefecte i els manifestants va anar millor. Per explicar que cadascú volia que anés bé.
—Vau fer de mitjancer perquè la policia no actués amb força.
—Sí, m’ho van demanar. Però si haguessin volgut carregar ho haurien fet. També vaig tenir al telèfon el govern català, que em va dir que demanés al sotsprefecte de parlar amb ells. Tot això va fer guanyar temps fins a l’arribada de la nit i que tothom digués: ‘Ara ho deixem fins demà al matí.’
—Vau estar en contacte amb la Generalitat, doncs.
—Sí, amb la Casa de la Generalitat a Perpinyà. El director em va trucar i em va demanar que parlés amb la policia.
—Les ordres que rebia la policia, venien de Perpinyà o de París?
—La Gendarmeria tenia ordres del govern francès a París. El govern espanyol va trucar al francès. Al principi, el govern espanyol volia que el govern francès fes actuar la policia per a alliberar l’autopista. Al final, a força de discutir, també entre el govern català, es va mantenir el tall.
—El govern català va parlar amb les autoritats franceses?
—Va demanar-me el telèfon del sots-prefecte, que era allà, i crec que li van trucar. Perquè quan vaig marxar, a dos quarts de nou del vespre, els responsables també se n’havien anat. I la policia em va dir que es quedava i que fins l’endemà no actuaria.
—Allà mateix la Sexta us va voler entrevistar en castellà i no ho vau acceptar. Com va anar?
—Una vegada, la Sexta va venir a Prats de Molló per la Diada de l’Exili i volien que digués si hi tenia en Puigdemont amagat i estupideses com aquesta. Quan van venir al tall, moltes televisions i ràdios volien que els parlés. Quan m’ho va demanar la Sexta, vaig dir que volia parlar en català i que a la Sexta no.
—Quin és el clima d’opinió a Catalunya Nord després de l’acció del Tsunami?
—Dels meus amics que formen part del col·lectiu que vam signar el manifest, tothom pensa que ha estat una acció que ha aportat. I que alguns mitjans han parlat per primer cop de la situació a Catalunya. Mitjans francesos m’han trucat i n’hem parlat. Fins ara gairebé no en parlava ningú, al costat francès.
—L’acció ha despertat simpatia i s’ha entès entre la població nord-catalana?
—Estem acostumats a tenir manifestacions: hem passat un any i mig que n’hi havia cada cap de setmana. Sí, hi ha hagut gent que cridava, però ha d’entendre per què es fa aquí. I s’ha de defensar que hi ha persones que no es mereixen de ser a la presó o exiliats.
—Com les heu vistes, les protestes contra la sentència?
—Sóc fill de refugiats i no puc entendre que aquesta pobra gent, que van ser elegits per fer allò que van fer, estiguin empresonats. Que el govern espanyol no hi estigui d’acord és una cosa, però electes i representants d’associacions empresonats per haver exercit la llibertat d’expressió, per haver permès a la gent d’expressar-se, és una vergonya. És complicat de treballar amb el govern espanyol, però penso que hauria pogut donar al govern català l’autonomia financera. M’agradaria que poguessin dialogar i que tot això s’arreglés, a poc a poc. Ara tothom ha de fer un esforç, perquè el funcionament de Catalunya és blocat.
—A Catalunya Nord ja fa uns quants anys que s’observa una revifalla del catalanisme. I un compromís institucional i social més gran envers el sud. A què ho atribuïu?
—Aquí la catalanitat són sobretot les tradicions i voler parlar català. La gent independentista és una minoria. Però vivim molt bé les relacions amb Catalunya Sud. Hem de treballar junts. Ens agradaria que totes les escoles fossin bilingües. La solidaritat hi ha estat sempre, però econòmicament tenim més lligams amb Catalunya Sud que no amb tota la regió d’Occitània. Vivim junts, eh!
—Els polítics nord-catalans, més enllà dels sectors catalanistes, també s’expressen amb més llibertat i contundència que abans sobre la situació del Principat.
—Han pres consciència que la repressió a Catalunya és desproporcionada en relació amb les demandes dels catalans. Perquè som més oberts a la democràcia i al diàleg. És cert que a França ningú no hauria acceptat d’estar mal dirigits. Creiem que l’actitud del poble català en aquest conflicte és exemplar. Però, malauradament, a França parlem més de què passa a l’altre costat del món que no de què passa vora nostre. També l’auge de l’extrema dreta a França fa reaccionar la gent, fa por una mica a tothom. I malauradament, a Espanya, la mort de Franco no va tallar aquesta mentalitat dura. Hi ha una solidaritat antifeixista.
—A la Diada de dissabte a Perpinyà, un dels lemes era ‘Esborrem el Tractat dels Pirineus’. Com es fa això?
—Era a Perpinyà dissabte, amb molts electes de Catalunya Nord al peu del Castellet per manifestar-hi el nostre suport. Els lligams es reforcen de mica en mica. Com més vulgui aquesta repressió trencar tot això, més forts seran els lligams entre les dues Catalunyes.
