Clara Serra: “Ens arrisquem moltíssim si pensem que el sexe mateix és perillós”

Clara Serra (Madrid, 1982) ha estat una de les veus feministes més crítiques amb algunes nocions de la nova llei de llibertat sexual, especialment quant a la superació del lema “no és no” per a arribar a l’anomenat consentiment afirmatiu, el famós “només sí és sí”. No és que impugni la totalitat de la llei, però sí que assenyala que aquests darrers anys el consentiment s’ha explicat, en el terreny sexual, com una solució fàcil i clara a molts problemes, per bé que és un concepte molt més complex.

A El sentido de consentir (Anagrama) no tan sols qüestiona i explora els límits d’aquest concepte, sinó que també fa una proposta política concreta sobre com s’ha d’abordar la llibertat sexual perquè sigui emancipatòria per a les dones. Parlem amb Serra, filòsofa, investigadora de la Universitat de Barcelona i ex-diputada de Podem i Més Madrid, sobre la qüestió, que no inclou solament el consentiment i la violència sexual, sinó també, i en bona part, el desig.

—Assenyaleu que aquests darrers anys bona part de la reflexió feminista sobre la sexualitat ha explicat el consentiment com una solució fàcil. Per què aquesta crítica?
—Perquè ha encobert un debat polític imprescindible per a les esquerres i el feminisme, que a més ja ha existit. D’aquest debat, en depenen qüestions fonamentals sobre què és un subjecte, com entenem la llibertat, quin és el paper de l’estat i del dret penal… Cal pensar millor el consentiment traient a la llum debats feministes recents, de les darreres dècades. Aquesta pretensió de simplicitat, acord i consens, l’aproblematització total del concepte, no fa justícia a la manera crítica amb què el feminisme l’ha pensat.

—Quines posicions hi ha?
—Respecte del consentiment, pot haver-hi dues posicions que podrien ser sostingudes en el feminisme. En l’una, el consentiment és imprescindible en tots els terrenys perquè implica un reconeixement de la majoria d’edat de la voluntat jurídica de les dones que el patriarcat ha negat. En l’altra, el consentiment hauria de posar-se en qüestió, des de diverses perspectives. Una per la qual tindria aquesta característica excessivament liberal que pressuposa la igualtat de les parts i que, per a un sector del feminisme, ha encobert la dominació. Per a un sector del feminisme el consentiment fins i tot ha estat un concepte trampa que s’havia d’abandonar. A mi m’interessa una crítica al consentiment no per a invalidar-lo, sinó per a entendre que pot ser necessari jurídicament, però sense idealitzar-lo.

—Què implica, això?
—Que en part pressuposa jurídicament una ficció, una ficció contractualista en què el subjecte sap què vol, pacta les coses. Una part del feminisme amb què m’identifico, també en diàleg amb la psicoanàlisi, ha posat sobre la taula que el subjecte no és totpoderós, no és tan conscient, no sempre sap què vol i per tant el contractualisme ha de ser una mica qüestionat. Vaig per aquí, però sense arribar a la proposta que el consentiment no té valor jurídic. L’abolicionisme és, en termes coherents, aquesta posició. La invalidació del consentiment, per exemple, d’una treballadora sexual.

—Defenseu que el “només sí és sí” pot ser problemàtic tenint en compte que deixa enrere el missatge del “no és no”, que era valuós. Per què? 
—Vull qüestionar que deixar enrere el “no és no” sigui un avenç feminista. Persones del Ministeri d’Igualtat han arribat a dir que aquest és el lema dels jutges, però és un lema feminista. És molt important criticar una cultura patriarcal que sempre aprofita el silenci o l’absència de negativa en contra de les dones. És el que va passar amb la Manada: entendre que la dona sempre està disposada, que acceptarà, que espera, que mai no defrauda les expectatives masculines. L’extrem d’aquesta lògica patriarcal és que, encara que una dona digui que no, és que sí. I crec que el dret ha d’adonar-se que, en alguns contexts en què hi ha molta desigualtat, una situació d’intimidació o amenaça, no es pot dir que no.

—Com dieu, el cas de la Manada.
—Sí. Però ara hem saltat dues pantalles i suposem que aquest portal de la Manada és un bon lloc on pensar el conjunt de la sexualitat i legislar. Quan preguntaven al govern “per què només sí és sí?” deien “és que al portal de la Manada no es podia dir que no”. La norma que regeixi la relació sexual entre homes i dones ha de ser un context d’intimidació i amenaça o volem pensar que són casos, però no regles, contextos particulars, però no la norma? I que el dret els ha de reconèixer, naturalment. Però ens arrisquem moltíssim quan considerem que el sexe mateix és perillós. Legislem a partir de l’excepció o de la norma? Legislar a partir de l’excepció pot portar a legislar malament.

—Es va modificar el codi penal i s’hi va introduir la definició del consentiment afirmatiu (hi ha d’haver un sí, encara que no sigui verbal), precisament perquè la legislació anterior donava cert marge per a sentències en què els jutges no tenien en compte que en determinats contexts les víctimes no podien dir que no. Com es poden evitar sentències com aquestes si no és amb un canvi legislatiu com el que s’ha fet?
—Cap reforma penal no transforma la cultura ni evita el masclisme de la judicatura. En la primera sentència de la Manada hi ha un jutge amb prejudicis masclistes, i això no ho corregeix cap llei. Ho corregeix l’educació de la judicatura, la transformació del sentit comú. Això implica molta més profunditat, temps i diners públics que no pas tocar el codi penal. És una enganyifa dir-nos que això no passarà. La nova llei, aplicada per jutges amb prejudicis masclistes, pot portar a sentències injustes, i hi ha el perill de pensar que hem de ser més durs en l’àmbit penal per a corregir el masclisme dels jutges. Arribem a una paradoxa: una legislació més punitiva també ens jutjarà a nosaltres, les dones, i l’aplicaran jutges amb prejudicis masclistes.

—Com hi ajudaria recuperar el “no és no”? 
—Qualsevol perspectiva feminista ha de partir de la constatació que no és igualment fàcil dir que no per a algú que té menys poder que un altre, per exemple, una persona de vint anys enfront d’una de cinquanta. Un munt de desigualtats impacten en la llibertat sexual, que ha de ser pensada en un món desigual. Vull un feminisme que ampliï la llibertat de les dones i per això cal ser molt conscients dels obstacles. Però no vull un feminisme que renunciï a la llibertat de les dones, i per això em sembla molt important la distinció entre que dir que no sigui molt difícil i que dir que no sigui impossible. S’obren dos projectes polítics diferents.

—Per exemple? 
—Vull que diguem a la societat que quan una dona diu que no és que no; que existeixi un dret penal que quan jo no vull i l’altre m’envaeix, arbitri. Un discurs feminista que digui als homes que quan una dona diu que no és que no. I que digui a les dones: “Tu pots dir que no, pots decebre l’expectativa masculina.” Que a una nena li diguem que, si no vol fer un petó a aquell senyor de seixanta anys que el demana, no l’hi faci. El “no és no” marca un rumb com a societat. És clar que moltes vegades no diem que no, no podem dir que no o no ens prenen seriosament. Però aquest és l’objectiu. I ara es presenta com a superació allò que és una renúncia.

—El “només sí és sí”. 
—Es demana a les dones que diguin que sí perquè partim de la inviabilitat del no en tot context, i això és molt preocupant. Aquest projecte aspira a protegir-nos, però no a emancipar-nos. Pel camí, no arrisquem la llibertat en el sentit més genuí? Si estem disposades a assumir radicalment la impossibilitat de dir que no, cap sí no ha de ser validat. El feminisme abolicionista nord-americà va ser molt coherent en això: quan no es pot dir que no, quan vivim en el portal de la Manada, quan el sexe és intimidatori sempre, el sí de les dones no ha de ser legalment validat, i per això un estat està autoritzat a dir que el sí d’una treballadora sexual no té validesa. És la impugnació del consentiment en nom de la protecció.

—Però la part del feminisme que més ha defensat el “només sí és sí”, mediàticament associada a Irene Montero, no diu pas que per a les dones sigui impossible de dir que no perquè vivim en un context violent, simplement diu que un sí (no necessàriament verbal) és garantia que allà hi ha consentiment.
—Jo volia discutir amb els pressupòsits filosòfics de les propostes jurídiques, dels lemes, dels discursos… Crec que hi ha una profunda contradicció quan dius que el sí és més veritable i que no es pot dir que no. Que en la mesura en què pensem que és difícil de dir que no, és més segur, més veraç i més prova legítima el sí. Quan un no és impossibilitat, el sí hauria de ser invalidat. Si el portal de la Manada és un context d’amenaça, ens hauria de ser igual que ella digués que sí.

—I els contextos que no són d’amenaça?
—Però és molt curiós perquè per a explicar què vol dir que “només sí és sí” recorrem precisament a la Manada. Quan es pregunta per què no es pot dir que “no és no” i es contesta que al portal de la Manada no es podia dir que no, cal dir que en aquell portal un sí també hauria de ser invalidat. Si un menor diu que sí a un major d’edat, això eximeix l’adult d’un delicte sexual? No, i no ha de fer-ho. Llavors anem al context en què es diu que sí. Suposem que aquí s’ha de poder dir que no. Es diu que el consentiment ha de ser positiu, afirmatiu i retirable. Com és retirable un sí? Un sí només es pot retirar si tot seguit pots dir que no. Si arribes a la conclusió que aquest no no es pot dir, no has de fiar-te d’aquell sí.

—I què en penseu d’aquesta posició “intermèdia” que ha defensat fins ara el Ministeri d’Igualtat espanyol? 
—Agustín Malón, autor de La doctrina del consentimiento positivo, diu una cosa amb què estic totalment d’acord: el “només sí és sí” és el pas intermedi en un camí que acaba en una altra banda. Prenent seriosament les concepcions d’on parteix hauríem d’arribar a dir que el consentiment ha de ser validat i que allò que dóna validesa al sí de les dones no és el consentiment, és el desig.

—És un lema que se sent sovint, però fora de l’àmbit penal: “Hem de parlar de desig, més que de consentiment”. 
—Si escoltem el discurs social, si llegim la web de l’ONU i d’institucions, es comença a suggerir que allò que dóna legitimitat al sí, al consentiment positiu, no és només dir que sí, és dir que sí desitjant-ho, amb entusiasme, el consentiment entusiasta, l’afirmació desitjant. La llei del “només sí és sí”, en la primera versió, incloïa articles en què s’invalidava el consentiment de la treballadora sexual. Dient “posar el consentiment” al centre, el negava. La meva tesi és que allò que es posa al centre és el desig, en detriment del consentiment.

—Dieu que el desig és opac i contradictori, que no és tan fàcil saber sempre i tenir tan clar què desitgem.
—És clar, i per a mi la gran pregunta és si creiem que és bona idea legislar d’acord amb el desig. Anem cap a un model més punitiu i les esquerres han de ser molt crítiques amb els límits del dret penal. Un dret penal que pretén accedir al desig ha dinamitat tots els límits.

—Però això no ha passat, no es legisla d’acord amb el desig.
—Però la veda és totalment oberta perquè hi ha una deriva perillosa. Hi pot haver camins més o menys radicals, però allò que demostra que la veda és oberta són alguns escrits de la fiscalia que prenen una deriva completament radical en la interpretació d’aquesta doctrina.

—Fora de l’àmbit penal, però, no és positiu reivindicar el desig? De la mateixa manera, el “només sí és sí” no fa que els homes prenguin responsabilitat, també? En principi un dels seus punts forts era passar d’un paradigma en què la sexualitat de la dona s’entén com a passiva (el seu cos és accessible i se’n pot fer el que es vulgui fins que digui que no) a un paradigma en què se cerca la seva proactivitat i entusiasme, el seu sí ja d’entrada.
—He centrat el debat en la qüestió jurídica, però m’agradaria que la conversa feminista anés més enllà. Podem pensar lemes que no hagin d’acabar necessàriament en una reforma penal. És una tasca feminista reivindicar el nostre paper desitjant. El problema és una manera de fer política que tradueix immediatament les demandes feministes en lleis penals. Un sexe satisfactori, interessant o eròtic és un sexe en què el desig de l’altre importa, va lligat a la pròpia eròtica. Però això no li ha d’importar, al dret penal, li ha d’importar que no sigui violent. I entre un sexe que no és violent i un sexe meravellós, hi ha un terreny intermedi en què és avorrit, anodí, molest… I no per això és delicte. També cal desestigmatitzar un desig femení permanentment censurat. Que ens deixin desitjar sense por, amenaces ni càstigs.

—Critiqueu que sempre s’esperi que els desigs de les dones siguin lluminosos. 
—Hi ha un desig femení molt més opac, fosc i impredictible. Hem d’oposar-nos a aquesta manera de castigar les dones que implica dir “puta” a una noia, per exemple. O podem parlar d’un exemple polèmic: també és tasca feminista preguntar-nos per què un desig femení cap a un menor d’edat sembla que no existeixi. Ho sembla perquè no existeix cap dona amb desitjos pedòfils o perquè el terror més gran d’una societat patriarcal és que una dona pugui tenir-ne? També té a veure amb el fet que hàgim de tenir un desig pur, sant, bonic, candorós, respectuós, civilitzatori. Sembla que el nostre desig porti el bé al món, i no és així, els nostres desitjos poden ser molt foscos i sòrdids. Hem fet molta crítica feminista a l’amor romàntic i se’ns escola un discurs del desig romàntic.

—Què seria el desig romàntic?
—Aquesta cosa de “el sexe comunicatiu en què t’importa moltíssim l’altre, en què sempre estàs a la seva escolta, i en què desitges confluir-hi, aquesta és la manera femenina de desitjar”. No. També hi ha una senyora a qui li agrada anar a un bar on no coneix el subjecte amb qui es troba al bany. Vol utilitzar-lo una mica i anar-se’n a casa, i no l’agredeix sexualment. No pot ser que ara diguem que totes les relacions sexuals han de ser acurades i amoroses.

—I empàtiques?
—Què vol dir exactament? El cruising és empàtic? Pot ser-ho, però potser a vegades no t’importa saber qui és aquella persona.

—Em refereixo a preocupar-te pel fet que l’altre estigui bé.
—D’acord, però sobretot diria que l’altre no sigui violentat o obligat. Però hi ha sexe instrumental. En el sexe marieta hi ha força sexe instrumental. Un sexe en una cambra obscura és força instrumental i les dones també tenim el dret de desitjar d’aquestes maneres associades als homes. No podem tornar a posar una norma. En un món on les dones ja som jutjades tota l’estona no pot ser que diguem que un sexe no empàtic o no comunicatiu és un delicte.

—Al llibre també parleu de les fantasies de submissió i de sexe amb violència, i dieu que al patriarcat li fa por que les dones desitgin i que desitgin malament, que tinguin aquesta mena de fantasies. Realment desafien el patriarcat o en són un producte?
—Hi ha un feminisme que ha dit que el fet que una dona erotitzi la seva dominació pot tenir a veure amb un món patriarcal, que els nostres desitjos estan constituïts i configurats. Jo partiria d’aquí: els desitjos són sempre construïts per relacions de poder, en un món amb uns imaginaris. I ningú no tria el seu desig. En un món en què existeixen les relacions de desigualtat, els desitjos tenen a veure també amb això. El poder no es pot eradicar del desig. La resposta ha de ser “Els meus desitjos estan configurats pel poder. Tinc alguna cosa a fer-hi, amb això?” El subjecte pot negociar amb el seu desig? Pot haver-hi agència o ets una màquina construïda pel món?

—Què en penseu?
—La llibertat rau en la manera com un subjecte negocia amb allò que el món ha fet d’ell. Hi pot haver una posició submisa molt esclava, en què la dona no decideix res, i una posició submisa del sexe amb molta agència i elecció. “M’he preguntat si és això el que vull? He provat altres coses?” Aquesta és la pregunta, perquè si no criminalitzem pràctiques sexuals. Jo al·lucino cada vegada que es diu que el sexe anal és patriarcal.

—Suposo que neix de la preocupació que, malgrat que no sigui una pràctica patriarcal, moltes noies se senten pressionades per practicar-lo. També hi ha una part del feminisme que vol denunciar que sempre es repeteixen acríticament els mateixos imaginaris de dona submisa – home dominant.
—Hem de qüestionar els missatges que rebem i la posició en què apareixen les dones, fer una crítica cultural i mostrar unes altres formes de sexualitat. Ampliar l’imaginari és imprescindible, però és una mala idea agafar la drecera fàcil: invalidar-ho, negar-ho, dir que és dolent. Des de petites som bombardejades per a ser mares. Podem dir que som lliures de triar-ho? Doncs amb moltes cometes. Ara bé, a algú se li ocorreria de dir que s’ha d’impugnar i que la dona que ho triï és una esclava? Per què amb el desig sexual sí que es fa? Cap de nosaltres és plenament lliure, però em fa por que aquesta posada en dubte de la llibertat instauri una altra normativitat. Correm el risc de restringir la llibertat, en comptes d’ampliar-la.