Clara Rubio: “Que el suïcidi no es pot prevenir és un mite”

Avui és el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, un tema del qual és urgent parlar més sovint, més enllà de dates assenyalades o notícies puntuals. Parlar del suïcidi no el fomenta pas, sinó que ajuda a prevenir-lo i a trencar una sèrie de mites que encara són un escull. A grans trets, cal tenir clar que preguntar a una persona pel suïcidi no incita a cometre’l, que no s’expressa el desig de posar fi a la vida simplement per cridar l’atenció, que no tan sols se suïciden les persones amb problemes greus i que normalment no és un acte impulsiu que es faci sense senyals previs. Per tant, es pot prevenir, i saber-ne detectar els senyals és clau. A l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi fa deu anys que hi treballen, amb l’acompanyament i assessorament de persones en risc de suïcidi. En parlem amb la seva presidenta, Clara Rubio.

—Per què vau decidir de fundar l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, ara fa deu anys?
—Jo sóc una supervivent, que és aquella persona que ha perdut algú directe per suïcidi. Vaig perdre la meva mare. Em vaig adonar que, quan sortia el tema del suïcidi al meu voltant, hi havia prejudicis i relats que m’afectaven molt. Com es tractava als mitjans, com persones del meu entorn, fins i tot vinculades al món social, hi feien referència… Això, sense conèixer la meva història. “Aquesta persona no ha estat prou valenta” o “com pot haver-hi hagut tant d’egoisme en el seu acte?”. Jo ho vivia des del tabú, des de la por, des del desconeixement…

—Manca informació sobre el tema.
—Vaig veure que hi havia molta manca d’informació i molt d’estigma cap a la família. Si llegeixes sobre la història del suïcidi, veus que les famílies han estat molt maltractades, les han responsabilitzades. I a les persones que se suïcidaven, històricament, el catolicisme els prenia certs drets. Vaig veure que la gent que havíem passat per això ens havíem d’unir i fer força per trencar aquesta construcció social.

—Heu comentat alguns mites que hi ha sobre el suïcidi, com el que diu que la persona que ho fa no és prou valenta o és egoista. Quins altres prejudicis tenim?
—N’hi ha moltíssims. En el mite que diu que la persona és egoista, sempre utilitzem la frase “qui mor per suïcidi no vol morir, vol deixar de patir”. La persona que veu l’alternativa en la mort és perquè no troba una alternativa que li generi benestar en la vida. Quan ho has patit, en el cas d’una persona pròxima, és molt fàcil d’entendre, perquè sempre et trasllada aquest esgotament emocional, la manca d’energia, la recerca d’alternatives que no li donen solució… També hem de trencar mites en relació amb la salut mental.

—Per exemple?
—És veritat que gran part de les persones que moren per suïcidi tenen un diagnòstic de salut mental darrere; és un factor de risc, però no l’únic. Si tinc un trastorn límit de la personalitat, per exemple, tinc més probabilitats de fer-ho, però la mort per suïcidi és multifactorial, i per tant hi ha altres elements que ens hi poden exposar. Un de molt important és l’aïllament social. Un altre són les eines que el nostre entorn té per a acompanyar-nos i ajudar-nos. Si comparteixo el meu malestar però el meu entorn no l’entén, el redueix, l’invisibilitza… Hi ha molts altres factors: que la persona sigui a l’atur, la feina, l’entorn, que tingui o no eines comunitàries amb què vincular-se, el diagnòstic d’alguna malaltia…

—Algun altre mite?
—El que diu que el suïcidi no es pot prevenir perquè apareix en persones molt impulsives. S’ha de llançar un missatge positiu. No sempre aconseguirem que la persona pugui controlar aquest acte suïcida, però sí que podem prevenir-ne les probabilitats o reduir-les, com en qualsevol altra problemàtica. Igual que el càncer és prevenible amb l’alimentació, com ens cuidem, com fem el tractament, encara que no tots els diagnòstics tinguin un resultat òptim.

Joaquim Puntí: “Si un adolescent diu que no veu sentit a la seva vida, és un error pensar que vol cridar l’atenció”

—Pensant en la prevenció, quins senyals ens poden alertar que una persona propera pensa en el suïcidi, i com la podem ajudar?
—Els familiars tenim un rol preventiu fonamental, igual o més important que el dels professionals que acompanyaran la persona. Som els qui convivim amb la persona, la coneixem millor… Però és veritat que tenim un rol limitat i necessitem professionals que facin un acompanyament terapèutic, i que la persona també tingui ganes i un compromís de millora i de recuperació. Per tant, és important saber que tenim unes limitacions. Però podem intentar d’identificar aquests senyals, verbals o no verbals. Que allò que ens traslladi la persona ens faci activar una alarma i començar a contactar amb totes les persones del voltant: professionals, amics, familiars, companys de feina… Preparar un pla de protecció i fer una feina en xarxa.

—Quins serien els senyals verbals?
—Els senyals verbals van vinculats a la desesperança: la persona tira la tovallola, verbalitza que no millorarà mai, que és una càrrega per a la família… Però hi ha altres senyals no verbals en què la família té un paper fonamental, perquè coneix la persona. Si és sociable i a poc a poc veiem que s’aïlla, això ens ha d’alertar. O al contrari, si és introvertida i comencem a veure que surt molt, que porta una vida molt més activa de l’habitual i ens fa patir… També tenim la responsabilitat de ser presents amb l’escolta activa i la disponibilitat. Que sàpiga que hi som i que ens importa el seu benestar. Que estem disponibles per a parlar sense cap judici, sense provar de canviar-ne l’opinió ni modificar-ne la conducta. Simplement, entenent el seu dolor i intentant que es vinculi a un professional en cas que no ho estigui. Això pot retardar una decisió, fer-nos guanyar temps… I és al nostre abast.

—A vegades, quan algú explica per què està malament, rep comentaris de l’estil “això és una ximpleria” o “anima’t!”.
—Dir-li que allò que li passa és una ximpleria és no considerar el patiment de l’altre i és un error que cometem tots. No s’ha de negar el patiment, sinó acceptar-lo. Si la persona et diu que no té més ganes de viure, que no troba eines ni motivació, no hi ha fets objectius que puguem posar sobre la taula. Hem d’acceptar-ho, entendre el seu patiment i, en tot cas, ajudar-la a trobar suport terapèutic.

—Acabem amb una pregunta en relació amb els supervivents: com es treballa el després, quan una persona de l’entorn proper s’ha suïcidat?
—Com a entitat, intentem de treballar la prevenció: fem tot el possible com a familiars per a prevenir-ho? Quines eines els podem facilitar? Si s’ha fet aquest procés, en cas que arribi una mort per suïcidi, el procés de dol serà més terapèutic. És molt més positiu quan tu has ofert tots els recursos que tenies. Tot el treball previ ja és un valor que ajuda al dol. La primera recomanació és buscar ajuda professional i vincular-te a un grup de dol especialitzat en suïcidi, perquè és una mort diferent, molt més difícil d’entendre. El suport comunitari és fonamental: parlar amb gent que ha passat per la mateixa situació, verbalitzar aquesta pèrdua i, a poc a poc, anar-la integrant sense que afecti el futur. I sabem que el fet d’haver perdut algú per suïcidi és un dels factors de risc més presents en persones que han tingut conductes suïcides.

Recursos per a la prevenció del suïcidi i de suport als supervivents

• Servei desenvolupat per la Creu Roja per a l’atenció a persones en risc de conducta suïcida: 024
• Servei de prevenció del suïcidi de l’Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
• Portal de la Generalitat Valenciana per a la prevenció del suïcidi
• Telèfon de l’Esperança: 717 003 717
• Després del suïcidi, associació de supervivents (DSAS)
• Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS)
• Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS) 
• Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi de les Illes Balears (AFASIB)
• Directori de recursos disponibles a Catalunya Nord
• Telèfons d’emergència: 112 a tot el país i també el 061 a les Illes i el 15 a Catalunya Nord

Joanjo Garcia: “El suïcidi hauria de passar de l’espai privat al públic, com s’ha fet amb els maltractaments”