01.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 01.12.2019 - 22:42
Fer net i mirar de posar les coses a lloc. Això fa la pianista, compositora i activista Clara Peya amb A A (Analogia de l’A-mort), un disc de piano sol amb cançons suaus i melòdiques que neix de la necessitat, després d’un any ‘ple de vulnerabilitat, contradiccions, exposició i dolor’. Diu que és un disc ‘absolutament terapèutic’, però que, ben mirat, tots els seus projectes ho són, de terapèutics. Fa deu anys que va publicar el primer disc. Deu anys d’aprenentatges constants, i d’anar fent-se un lloc –privilegiat, diria ella– fins a esdevenir la persona més jove que ha rebut el Premi Nacional de Cultura. Un any en què també ha estat guardonada amb el premi Enderrock de la crítica al millor disc per Estómac, que encara fa rodar pels escenaris paral·lelament a l’espectacle Suite TOC núm. 6.
Inquieta i expressiva, Clara Peya és tal com raja. Energia pura, talent i alta sensibilitat. Clara Peya i Rigolfas. ‘És el cognom de la meva mare que ha fet que jo em dediqui a la cultura’, va dir quan va recollir el premi Nacional. La tia i l’àvia eren pianistes, i la mare, tot i treballar de dietista, toca la guitarra i el piano, canta i fa teatre. ‘Per part de pare, tots són arítmics i desafinen.’ Reivindica l’art com a eina de canvi. I tot sovint hi trobem l’amor, allà, com a motor. Malgrat l’exposició que tot això impliqui i les contradiccions. Ella, que lamenta no haver tingut referents, segurament ja ho és de més d’una, i d’un.
—Novè disc, el primer de piano sol.
—Necessitava fer un procés més íntim, introspectiu i personal. Una cosa més petita, cap endins, més meva.
—És un disc especial, doncs. D’on sorgeix?
—És un disc que neix de la necessitat de plasmar aquest últim any. Un any molt intens, amb coses més lluminoses i unes altres de més fosques, un any difícil de gestionar, de molta exposició, i també de molt reconeixement. He tingut la necessitat de fer un homenatge a aquest any en forma de disc, també per fer-ne un tancament.
—Un any en què heu rebut el Premi Nacional de Cultura. Com es rep un premi d’aquestes característiques?
—Per a mi, era una contradicció. Perquè jo sóc força militant. Acceptar diners públics i acceptar un Premi Nacional, que és un premi institucional, em creava molt de dilema. Amb el grup d’amigues amb qui sempre comentem les qüestions més polítiques, vam arribar a la conclusió que també era necessari que algú, des de dins, fes coses. Si jo hagués renunciat al premi i l’haguessin donat a algú altre, potser aquell discurs no hauria sortit. També he de dir que aquell discurs m’ha costat una mica la salut, perquè va tenir moltes comparticions per Twitter, amb tot el que això implica: molts comentaris positius, sí, però també molta gent que va a la jugular. Em vaig treure les xarxes socials perquè no vaig poder sostenir-ho. No deixo de ser jo posant el cos! I sóc molt partidària de posar el cos, i interpel·lar, i posar-se en l’eix i fer les coses des del subjecte, però la meva salut se n’ha ressentit, aquest any… M’he atabalat.
—Ara que ja han passat uns mesos, esteu de promoció del disc i preparant el concert del 6 de desembre. Fareu aquest concert i prou, per què?
—Perquè és un ritual. És un disc que no havia de sortir, perquè jo trec disc el 2020, ja fa dies que hi treballem. I de cop, vaig tenir aquesta necessitat que no entrava en cap planificació. Primer vaig pensar que trauria el disc sense fer-ne cap concert. Després vaig voler fer un concert ritual. I que fos un ritual d’inici i de final. De commemorar una cosa i fer-ne un tancament. Aquest tancament és un deixar anar totes aquestes coses.
—Sap greu, perquè és un disc preciós!
—Bé, el disc es podrà escoltar.
—És clar, però un directe és un directe…
—No és igual, ja ho sé, però faré més discs de piano sol. I després faré gires. I si no, tampoc no passa res!
—El disc juga molt amb les dualitats, començant pel títol del disc i el de cada cançó. De què parla?
—Parla de la llum i la foscor. Perquè fins que no abracem la nostra foscor no ens podem relacionar des de la llum, una cosa no existeix sense l’altra. Els éssers som complexos i contradictoris, i és important adonar-nos que tenim aquestes dues cares. El disc també fa una analogia entre l’amor i la mort, perquè sense l’una no hi ha l’altre.
—Aquestes contradiccions sembla que agafin el fil del disc anterior, Estómac, una desconstrucció de l’amor romàntic partint de l’assumpció que se n’és una víctima, perquè no és tan fàcil sortir d’aquí.
—Hi ha relació perquè vinc d’un lloc i vaig cap a un altre i aquest disc no existiria si abans no hagués fet Estómac. És una línia contínua, però no buscada.
—Sí que hi ha aquesta recerca feminista en els vostres projectes, posant-hi sempre perspectiva de gènere. Hi va haver cap moment clau en la vostra trajectòria que us fes obrir els ulls?
—Sempre hi ha un moment que t’adones de certes coses. Els aprenentatges són constants. No sé si d’aquí a dos anys pensaré igual que ara. Però sí que un dia vaig començar a reflexionar sobre referents femenins. Em vaig adonar que no en tenia. I a partir d’aquí, vaig anar-me adonant de mil coses. És un fil que vas estirant i que no s’acaba mai. 
—En l’estudi del piano clàssic i del jazz, de dones, poques.
—I no solament en el meu àmbit i prou, és que les dones no tenim referents. La història no està escrita per nosaltres. I jo sóc blanca, i la història sí que ha estat escrita per persones blanques. Però què passa amb les persones racialitzades? Què passa amb la gent amb diversitat, amb les migrades? No tenen veu, no tenen nom. No hi ha referents… No recordo quina escriptora –potser va ser Chimamanda Ngozi Adichie– explicava que ella, tot i ser negra i no tenir relació amb gent blanca, escrivia històries en què els protagonistes eren blancs. Perquè havia llegit només històries de persones blanques i es pensava que per escriure havia de parlar de gent blanca… Em sembla tan bèstia! Jo no he tingut referents de dones músics, intèrprets, compositores ni directores. I vas fent el camí i vas trobant entrebancs i la gent et qüestiona, és clar.
—Justament, apareixeu al documentari Les resilients, que mostra la masculinització que hi ha hagut històricament en la música. Que s’hagi fet aquest documentari ja deu voler dir alguna cosa. Heu notat canvis?
—Sens dubte noto que les coses es mouen, les dones tenim més espai, hi ha més respecte. Així i tot, encara som a anys llum. Perquè, a més, quan es mou d’una banda també es mou d’una altra. Igual com passa que com més revolució de les esquerres, més apareixen les dretes. El món està dividit. I les persones que tenen privilegis no els volen perdre. Els homes els costa renunciar als privilegis, i les dones ens anem empoderant, i anem reivindicant el nostre espai, que ens l’han de cedir. És la cosa justa i necessària.
—A favor de les quotes?
—Calen quotes, sí. Jo no vull un cicle musical només de dones, vull que en el cicle que programes durant tot l’any hi hagi paritat. No reclamo un espai especial, reclamo el mateix espai! Estic molt a favor de la paritat. Per mi, això ha de ser així fins que no es demostri que les coses han canviat. Els directors de tots els teatres continuen essent homes, homes blancs, homes blancs de classe mitjana. Fins que no canviem això, hi ha molta feina a fer.
—Us hem sentit dir sovint que sou conscient que teniu uns privilegis –per exemple, que vau poder estudiar piano perquè en teníeu un a casa i no teníeu altres obligacions o càrregues– i que heu d’exercir-los amb responsabilitat.
—Si el meu espai no l’agafo amb responsabilitat, no tinc dret d’ocupar-lo. Hem de ser molt conseqüents amb l’espai que ocupem, per fer un ecosistema coherent. Ara mateix és absolutament piramidal. I jo, perquè sóc força amunt de la piràmide, tinc moltes possibilitats i facilitats i ocupo un lloc que no deixa de ser un altaveu. Si no ho faig així, tinc la sensació que no tinc dret de fer-ho.
—Aquest ‘així‘ en què es tradueix?
—Es tradueix, per exemple, a aprendre que si em donen un premi de teatre i aquell any ja n’he guanyat un i he fet un discurs i ja he dit tot el que havia de dir, o aporto alguna cosa més o cedeixo aquell espai a persones que no tenen l’oportunitat de tenir-lo. Encara que el premi l’hagi guanyat jo, és clar. Quan vaig rebre el premi Butaca, van sortir els del col·lectiu Tinta Negra a parlar, i va ser un moment increïble. Hi va haver un silenci… Hi havia tota una platea del Mercat de les Flors amb tot de persones blanques, i a l’escenari, quatre persones racialitzades dient-los ‘mireu al vostre voltant’. Hem d’explicar quin paper tenen aquestes persones en la societat. És que sembla que no formin part del nostre món! Tothom surt al carrer perquè hi ha onze preses polítiques, onze persones burgeses a la presó, i nosaltres ens hi sentim identificats perquè també som burgesos. I consti que estic a favor de totes aquestes manifestacions i que les condemnes em semblen un horror. Va passar igual amb els joves d’Altsasu, tot i que amb molta menys repercussió. Però es mor gent al mar cada dia, i vas a les manis, i a les de les temporeres, de les treballadores de la llar, de qüestions molt més vulnerables i bàsiques, i hi ha quatre gats. A la gent no l’importa. I jo m’hi incloc, eh? Formo part de tot això. I ja ho entenc que, si no, no pots viure, però les persones que conviuen entre nosaltres formen part de nosaltres!
—També formen part de nosaltres les malalties mentals, tot i ser un tabú, encara. En parleu a Suite TOC núm. 6, sobre el trastorn obsessiu compulsiu que us van diagnosticar fa anys. Novament, l’art com a teràpia i també com a eina per a sacsejar i mirar de canviar alguna cosa?
—Les coses fetes en primera persona, vulguis o no, arriben d’una altra manera. No narres la història d’algú altre. Jo crec molt en el fet de posar el cos. És un acte molt polític. Abans parlàvem de privilegis: jo tinc el privilegi de tenir una feina que no perdré pel fet de tenir un diagnòstic mental. Això em va fer reflexionar. Tots els anys que havia estat dins l’armari amb el meu diagnòstic, sense explicar a ningú que el tenia, que em medicava… Vaig pensar en tota la gent que no podia sortir de l’armari perquè s’hi jugava la feina. D’alguna manera volia obrir camí, que això es normalitzés i se’n tragués l’estigma, i entendre que els diagnòstics són fruits d’una societat capitalista. No solament del sistema econòmic, sinó que també hi ha una manca de perspectiva de gènere: la dona histèrica, boja. I sense voluntat de cronificar, però: com voleu que no estiguem tots malalts, si vivim en un món malalt? Qui no té un diagnòstic li cauen els cabells per l’estrès o se li paralitza la cara o té insomni… A banda, nosaltres, les persones amb diagnòstic, som carn de farmacèutica, i per tant, de diners.
—Aquest posar el cos que defenseu tant, aquesta exposició, no passa factura?
—A mi m’ha passat molta factura. I no m’ho esperava. Perquè jo sóc contrafòbica. Jo hi vaig, em rebento el cap i després m’adono que me l’he rebentat. Sí que és cert que ha estat un any de molts aprenentatges, i jo els començo a assimilar tot just ara. Han passat moltes coses, aquest any, he après moltes coses, però no les he pogudes baixar a la realitat fins ara. He estat uns mesos amb moltíssimes coses dins. I quan parles d’això, també se’t remouen moltes coses. I també canvien coses i maneres de fer. Canviar patrons és molt dolorós i molt difícil. Necessites temps per a assentar noves bases. Tot el que m’ha passat aquest any és molt positiu, i ho tornaria a fer, però ha estat molt dur, també. Però bé, som aquí per a aprendre!
—L’espectacle el feu amb la vostra germana, Ariadna Peya, ballarina i coreògrafa. Sou les dues potes de Les Impuxibles. Se us veu una complicitat molt gran. Quin paper teniu l’una en l’altra?
—L’Ari i jo tenim un nivell de complementació molt potent. D’alguna manera, el nostre creixement personal i el creixement vital passen pel mateix lloc. El que fem és ajuntar forces. El dia que no sigui així, tenim molt clar que deixarem d’ajuntar-les. No és pas cap pacte de per vida. Tot i que jo el veig força força durador. És un acompanyar-se en aquest camí i intentar-ho fer d’una manera equilibrada. Nosaltres treballem molt el nostre vincle, i Suite TOC és un altre projecte que ens ha fet ajustar una mica més els patrons. És evident que la meva germana i jo som molt diferents. I cadascuna té una funció en aquesta petita xarxa que som totes dues. Però és bo moure’s de lloc perquè passin coses noves, per aprendre’n.
—Em feu pensar en la frase de Montserrat Roig: ‘La cultura és l‘opció política més revolucionària a llarg termini.’ Feu això, amb el vostre art?
—Primer de tot, intento ser conscient del tipus de públic que tinc, que continua essent classe mitjana. I això permet que hi pugui haver una mica de discurs. Amb Estómac, a cada bolo ha vingut una entitat de veus silenciades del lloc on érem. De salut mental, de feminisme, de migració, de temporers… Tota mena d’entitats, en deuen haver vingut ja una vuitantena. Hem cedit aquest espai de cinc minuts als concerts i la resposta ha estat molt sorprenent. La gent és allà en un viatge musical i de sobte baixem de l’escenari i és com si s’obrissin els llums i hi hagués un toc de realitat. Dins el nostre món més confortable hi ha això. Jo penso que tot el que puguem fer és poc. Tot, tot, tot. Per començar, crec que hi ha d’haver un compromís des del punt de vista monetari. Si em truquen d’un festival per participar-hi i l’entrada val 40 euros no hi vaig. Perquè l’art, si ha de transformar el món, ha de ser per a tothom. I no els podem pagar, 40 euros. No pot ser que l’entrada del teatre públic valgui trenta euros, això és elitista. Tornem al cap del carrer: necessitem transformació de base i revolució de base. I això ho fa la possibilitat que sigui per a totes. Si l’art deixa exclosa gent que no té diners, gent amb diversitat, les persones migrades… Al final, qui hi pot accedir?
