17.06.2023 - 21:40
Clara Moraleda (Barcelona, 1994) va créixer amb un pit ple de tumors estranys no cancerosos que li causaven punxades, dolors i molèsties. Això va acabar fent que, a tan sols disset anys, hagués de passar pel tràngol de l’extirpació d’aquest pit. Després d’un llarg procés d’acceptació, de reflexió i de fer les paus amb el propi cos, va acabar escrivint Adéu, Jane!, una obra sobre la seva història que també vol ser una reflexió general sobre una qüestió que remou moltes dones: la pressió estètica que reben sobre els seus pits, també aquelles que els tenen sans, però que han après a odiar-los.
Moraleda no solament ha escrit i codirigeix l’obra, juntament amb Juanjo Marín, també n’és protagonista al costat de Laura Dorca i Joana Roselló. Qui vulgui emocionar-se, riure i, sobretot, reflexionar i interpel·lar-se amb aquesta història, té temps fins el 30 de juny, darrer dia de representació al Teatre Maldà de Barcelona.
Parlem de tot plegat amb l’actriu, escriptora i cantant, pionera en el contingut en català a les xarxes, tot i que sembla que la faceta de youtuber ja l’ha deixada enrere.
—Com neix la idea de l’obra i quina història hi ha darrere?
—Neix d’una necessitat de visibilitzar el meu cas personal, el fet d’haver-me hagut d’acomiadar d’un pit a una edat prematura. També de la necessitat de reflexionar sobre la relació que tenim les dones amb els nostres pits. Com la pressió estètica afecta la relació que tenim amb el nostre cos, centrant-nos en el cas concret dels pits. Neix d’una necessitat de reconciliació amb els pits que crec que es necessita en general, i per això moltes dones s’hi veuen reflectides. No cal tenir problemes de salut per a empatitzar-hi.
—Quina resposta heu rebut per part del públic?
—No hem rebut missatges solament de dones que han tingut càncer –de fet, jo no en vaig tenir. A vegades, al final de l’obra faig una reflexió personal i entre el públic veig moltes dones molt emocionades. És impossible que totes hagin tingut càncer de pit… Els nostres pits són una part del cos molt important per nosaltres i que no es cuida com s’hauria de cuidar. Des de petites hem tingut moments de turbulència, moments en què no ens agraden, moments en què ens tapem… Pensem que si són massa grossos, que si són massa petits i ens hem de posar alguna cosa perquè no es noti… Quin estrès! En el públic veus molt aquest cansament de dir: “Ja n’hi ha prou de tanta pressió.”
—En el vostre cas, no va ser pas un càncer sinó una malaltia estranya, allò que va fer que us l’extirpessin.
—Sí, hi ha moltes anomalies, poden passar mil coses… En el meu cas, va ser una anomalia superminoritària, amb un nom raríssim, però el resultat era una mica el mateix: extirpar un pit i reconstruir-lo si es volia.
—Vau patir molta pressió per a fer-vos la reconstrucció i creieu que és una cosa generalitzada?
—Sí, ho dic a la funció: hi ha una pressió molt gran per a reconstruir-se el pit, com si no poguéssim estar a gust amb un de sol o amb cap. No estem obligades a tenir dos pits, però moltes vegades hi ha pressió per a reconstruir-te’l quan ja has passat per operacions, la malaltia, el tractament… Potser no vols passar per més quiròfans. I reconstruir-te el pit, segons com, sobretot amb pròtesis de silicona, implica assumir riscos i coses que no són saludables. Crec que no es diu perquè hi ha una indústria al darrere molt gran, i intento reflexionar sobre si realment ho fem perquè volem i què és allò que ens fa voler-ho.
—A part dels interessos econòmics que hi pot haver, també hi ha la idea dels pits com un element central de la feminitat. Tenir solament un pit o no tenir-ne se surt de l’ideal de dona, però també no tenir-los normatius.
—Sí, els pits que ens ensenyen, els pits normatius, són el 10% de tots els pits que hi ha al món. Per això, a la sortida tenim unes fotografies del Projecte Tetes, que va fer la Berta García-Lacht, un projecte molt maco amb fotografies de tetes reals, les que no surten als anuncis de roba interior.
—Tenint en compte aquesta pressió, què us va ajudar a fer el procés de treballar l’autoestima d’ençà de l’extirpació?
—Em va ajudar no culpabilitzar el pit. Moltes vegades ens preguntem: “Per què tinc els pits així?” Quan era petita, la sentia com “la puta teta”, i això és molt negatiu. Amb els anys vaig aprendre a dir “el puto tumor” en lloc de “la puta teta”, i després a poc a poc vaig passar a adonar-me que el meu pit estava malalt i a veure’l com si fos una personeta més. Aprendre a empatitzar-hi, estimar-lo tot i que estigués malalt, hagués de marxar i quedés diferent. Ha estat un procés molt llarg, i jo hi vaig néixer, però a molta gent li ve de sobte i ha de ser molt difícil. A mi em va ajudar empatitzar amb aquesta part del cos, en lloc de culpabilitzar-la. Dir-li, quin greu que estiguis malalt, i així poder reconciliar-te amb la ràbia del “per què a mi?”.
—Parleu de veure el pit com d’una persona. Per això a l’obra l’anomeneu Jane?
—Sí, els vaig posar nom per estimar-los més, i recomano fer-ho. És una bona cosa a fer, posar-los nom per poder tenir aquesta relació de respecte mutu: el meu pit és així, hi té tot el dret i l’he de respectar.
—Tot i partir d’una situació difícil, l’obra no és dramàtica.
—No ho és gens, intenta de ser com la vida, en què hi ha moments de tot. També perquè les meves companyes, la Joana i la Laura, són fantàstiques i molt divertides, i perquè el Juanjo, el director, hi ha volgut posar una mica de cada. Està molt bé no fer un drama d’un drama. Serveix més per a reflexionar i celebrar-se els pits! Vol ser una festa que doni el missatge que ens hem d’estimar i respectar el cos, que sigui com sigui té dret de ser com és.
—Sou una persona molt polifacètica: us podria demanar també per l’escriptura o el cant, però volia demanar-vos per la vostra identitat a internet: Leopolda Olda. Vau començar a penjar vídeos a YouTube quan molt poca gent feia contingut en català.
—Vaig començar a dinou anys, ara en fa deu, perquè me’n vaig anar d’Erasmus i vaig fer uns quants vídeos a explicar-ho a amics i família. No volia ser youtuber ni res… Ho feia en català i en aquell moment ningú no ho feia, vaig ser la youtuber catalana durant uns anys. Va tenir repercussió perquè no hi havia contingut en català. És la meva llengua materna i no se m’hauria acudit mai de fer-los en una altra llengua, per mi era molt normal, però per la xarxa era com: “Oh! Youtuber catalana!” Ara n’hi ha més, i em van agafar el relleu, cosa que em fa molt feliç. Fa deu anys no tenia cap referent de youtuber en català.
—Vau ser pionera, però ara no sou tan activa a YouTube.
—He anat tenint uns altres interessos i ara mateix estic molt poc activa. M’agrada molt el teatre i he procurat passar de ser jo, el personatge que explica coses a YouTube, a fer ficció. He escrit literatura en català, faig teatre en català, i he passat a la meva professió real, que és aquesta. Si tornés a YouTube, seria segurament per fer ficció, no seria jo parlant.
—Acabo demanant-vos, doncs, per una altra cara de la vostra feina: l’escriptura. Teniu algun projecte pendent, en aquest sentit?
—Tinc algunes idees que em fan força il·lusió i tinc moltes ganes d’escriure teatre. M’he començat a planificar per poder dedicar més temps a l’escriptura i a la creació de cara al curs vinent. En aquesta professió, has de fer mil coses per arribar a final de mes i has de treure el temps de sota les pedres. Ho intentaré fer perquè sap greu que projectes macos es quedin al calaix, però aquest sector no està tan valorat com hauria d’estar-ho i has de fer mil coses per poder-te pagar la casa, bàsicament…
